Al caliu del fornell

Els gironins tenim una relació estranya amb el mite de Narcís, potser perquè en el nostre cas ens va arribar de segona mà, a través d’un bisbe que s’ho deia, i va provocar, de retruc, l’aparició de narcisos a cada cantonada. Aquest mite clàssic és el punt de partida de la relació recurrent entre el mirall i la literatura. Segons el relat d’Ovidi, el jove queda hipnotitzat per la seva pròpia imatge reflectida en una font, sense adonar-se que el que estima és només una il·lusió. Aquesta obsessió el porta a la mort, establint una lliçó que ha perdurat durant segles. Des d’aleshores, els escriptors han emprat el reflex per explorar la identitat humana i els seus enganys. A l’edat mitjana, mentre nosaltres anàvem bastint muralles i catedrals gòtiques, el concepte de mirall es transformava en una eina d’aprenentatge i moralitat a través del gènere literari dels specula principum . Aquests “miralls de prínceps” eren tractats que funcionaven com un manual de conducta per als futurs governants:...

 Ginebra és una ciutat de miralls, els colors irrecuperables del cel reboten en el Léman i el llac els reenvia impecablement a cada indret on li pertoca la seva quota de lluminositat. Tot es reflecteix constantment, la nostra imatge ens persegueix pels carrers, repetida a cada aparador, suspesa en innumerables finestres que, per amagar el contingut de l’edifici, ens retornen el nostre perfil multiplicat fins a l’infinit. Arbres discrets acomboien uns vials discrets. Teulats grisos, automòbils grisos, vestits grisos i un riu gris i gras que flueix entre el so de les campanes, el murmuri de les fonts i el lleu centelleig de les monedes en el clos discretíssim dels bancs. Un raig d’aigua potentíssim intenta arribar fins al cel, perquè Ginebra, també, és una ciutat d’aigua i el raig és el símbol constant del seu poder. Els guardians de la Reforma, des del mur del parc dels Bastions, vigilen de prop els costums de la vila, potser massa cosmopolites pel seu gust, i els carrers empedrats ...