Reflexions sobre el reflex

Els gironins tenim una relació estranya amb el mite de Narcís, potser perquè en el nostre cas ens va arribar de segona mà, a través d’un bisbe que s’ho deia, i va provocar, de retruc, l’aparició de narcisos a cada cantonada. Aquest mite clàssic és el punt de partida de la relació recurrent entre el mirall i la literatura. Segons el relat d’Ovidi, el jove queda hipnotitzat per la seva pròpia imatge reflectida en una font, sense adonar-se que el que estima és només una il·lusió. Aquesta obsessió el porta a la mort, establint una lliçó que ha perdurat durant segles. Des d’aleshores, els escriptors han emprat el reflex per explorar la identitat humana i els seus enganys.

A l’edat mitjana, mentre nosaltres anàvem bastint muralles i catedrals gòtiques, el concepte de mirall es transformava en una eina d’aprenentatge i moralitat a través del gènere literari dels specula principum. Aquests “miralls de prínceps” eren tractats que funcionaven com un manual de conducta per als futurs governants: el llibre els oferia un reflex del model ideal de rei que havien d’imitar per ser justos i virtuosos. Lluny de la vanitat, la literatura medieval usava el reflex com un camí cap a la saviesa i la perfecció de l’ànima, entenent que el món terrenal era només un mirall borrós de la realitat divina. Un exemple d’aquesta tradició és precisament la del gironí Francesc Eiximenis, qui en obres com el Dotzè del Crestià o el Regiment de la cosa pública va actuar com un mirall moral per al bon govern de la societat medieval.

Després el mirall va començar a sortir dels convents i els palaus per entrar en l’àmbit de la psicologia i la sàtira de costums. En plena Il·lustració, la literatura feia servir el reflex per qüestionar les aparences d’una societat obsessionada amb el luxe i la cortesia. La Fontaine utilitzava les seves faules per donar una lliçó sobre la percepció pròpia. En relats com L’home i el seu reflex, ens presenta algú que fuig dels miralls perquè li mostren els seus defectes, buscant, en canvi, llibres que el lloïn: «Il accusait toujours les miroirs d’être faux». Aquí el mirall deixa de ser un simple objecte de luxe per convertir-se en un jutge de la consciència. Aquest enfocament obre la porta a la literatura de la Il·lustració, on el reflex ja no busca la perfecció divina, sinó que serveix per desemmascarar la hipocresia de la societat de l’època.

Més tard, el reflex abandona la claredat racional per endinsar-se en el misteri i el subconscient. La literatura d’aquesta època transforma el mirall en un objecte inquietant on apareix el “doble” o on la realitat es deforma de manera amenaçadora. Un dels exemples més potents és El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde, on una pintura actua com un mirall moral que es podreix mentre el protagonista manté la seva bellesa. Aquí, el vidre ja no ens ensenya qui som exteriorment, sinó que revela allò que amaguem o el que ens fa por de nosaltres mateixos.

A través de l’obra de Lewis Carroll, el vidre deixa de ser una barrera per esdevenir una entrada a un món on la lògica s’inverteix, mentre que autors com Jorge Luis Borges el transformen en una font d’inquietud que multiplica l’univers i la identitat: «Els miralls i la còpula són abominables, perquè multipliquen el nombre dels homes». Ja no es tracta només de mirar-se, sinó de travessar la superfície per explorar altres dimensions o laberints infinits. En la literatura contemporània, el reflex és l’espai on la realitat s’esberla, demostrant que, després de segles d’història, el mirall continua sent l’enigma més fascinant de la nostra pròpia mirada.

Mercè Rodoreda ens va parlar d’aquest simbolisme en el Mirall trencat. Aquí, el mirall ja no és només un reflex o un portal, sinó el testimoni de tota una nissaga que s’esfondra. Quan el mirall de la torre de Sant Gervasi es trenca, no només es trenca un vidre, sinó que es fragmenta la memòria i el temps d’una època que desapareix. Rodoreda ens advertia que «Hi ha gent que amb un record en té per tota la vida». Però els gironins sempre ens hem cregut una mica fora d’aquest perill, perquè Girona és «una ciutat submergida en el mirall d’un riu que emergeix de l’aigua del record», i això només ho podia afirmar algú com Narcís-Jordi Aragó, amb l’autoritat que li conferia el seu nom.