4. Chez Mondrian (André Kertész)

Kertész també era hongarès i es deia Andor abans de canviar-ho per André. Igual que Brassaï es va traslladar al París d’entreguerres, on va trobar una comunitat d’artistes i escriptors amb idees afins. Entre ells hi havia Piet Mondrian que s’estava fent conegut per les seves abstraccions geomètriques. Mondrian va convidar el jove fotògraf al seu estudi a principis de 1926. 

Com Kertész va recordar anys més tard: «Vaig anar al seu estudi i instintivament vaig intentar capturar a les meves fotografies l’esperit de les seves pintures. Ell va simplificar, simplificar, simplificar. L’estudi amb la seva simetria dictava la composició. Tenia un gerro amb una flor, i la flor era artificial, però ell l’havia pintat amb el color adequat per combinar amb l’estudi».

Tot i que Mondrian imposava un ordre geomètric rígid a tot el que hi havia a l’apartament, Kertész va trobar desviacions a les corbes de l’escala, el gerro i el barret rodó de canotier que penjava al penjador. El barret pertanyia a l’amic del fotògraf, Michel Seuphor, pintor i escriptor, autor d’un llibre sobre Mondrian, que havia acompanyat Kertész a l’estudi. 

Aquesta fotografia s’ha convertit en una de les més famoses de Kertész, tot i que no es va publicar fins al 1943. Anteriorment, només era coneguda a través d’exposicions, inclosa la primera exposició de Kertész el 1927 a la galeria parisenca Au Sacre du Printemps. Hi ha una còpia gelatino-argèntica a l’Art Institute de Chicago i una altra al Centre Pompidou. La de Chicago que està signada per l’autor, és més petita i més esgrogueïda. 

París no apareix explícitament en la imatge, però la seva essència hi és present. Només en aquella ciutat, en aquella època gelatinosa i argèntica, podia haver sorgit una escena com aquesta: un canotier penjat, un gerro amb una flor pintada, el marc d’una porta com un mar geomètric, una estora minúscula i una escala que sembla esperar el pas invisible d’algú: un fantasma del passat o el d’un futur més incert encara.


Chez Mondrian/Paris 1926/A Kertesz


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Girona i l’efecte Roca

Imatge
Taialà és un barri de Girona, situat en un promontori a la riba esquerra del Ter, fendit per la riera dels Bullidors. Actualment, gairebé tot aquest territori està poblat i és difícil de discernir del grup d’habitatges socials Hermanos Sábat que s’hi va construir a finals dels anys cinquanta anomenat en record dels tres germans gironins Josep Maria, Lluís i Carles Sàbat Arnau –fills de la vila de Celrà–, enrolats a les files del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat de l’exèrcit nacional, morts l’any 1937 a la batalla de Codo durant la Guerra Civil espanyola. Just a l’entrada d’aquest grup d’habitatges, Joan i Josep Roca van fundar l’any 1986 el Celler de Can Roca, al qual, deu anys després, s’hi va afegir el germà petit. Els tres germans han anat engrandint l’èxit de l’empresa durant quaranta anys, patint a cada empenta, però no sucumbint mai, la qual cosa, en si mateixa, ja és un mèrit que s’ha de reconèixer. Jo soc dels gironins –una majoria, crec– que no han posat mai el...
Llegeix més »

L’Onze del Nou

Imatge
Quan arriba aquesta segona setmana de setembre sempre tenim els ulls més posats en el curs que comença, que no és només un curs escolar. Tot es prepara per a l’arribada de la tardor, una tardor que cada vegada li costa més desempallegar-se d’un estiu amb les mans molt llargues. Ens sembla que tot comença a caminar quan de sobte ens aturem l’onze de setembre per constatar que encara som on som. És una pausa estranya: mentre els arbres comencen a desprendre’s de fulles i la llum del dia es fa més curta, nosaltres ens aferrem a les mateixes promeses de sempre, esperant que algun setembre, per fi, el paisatge canviï de veritat. Probablement, ja ens ho hem dit tot sobre aquesta data, la nostra, la de Xile i la de Nova York. Què més podem afegir? Les paraules ja semblen gastades de tant repetir-les, les samarretes s’acumulen en un calaix de l’armari i la bandera que pengem al balcó ha quedat una mica esfilagarsada. La litúrgia corre el risc de convertir-se en un decorat buit si només mirem e...
Llegeix més »

Sobre allò que creiem comprendre

Imatge
Hi ha dies que a mig matí, quan la realitat ja s’ha posat en el seu lloc i ens hem assabentat de les males notícies habituals, em poso a pensar que el present és un fangar del qual no podrem mai treure els peus. Però, malgrat tot, la vida llisca a la vertiginosa velocitat d’una hora cada seixanta minuts i de vint-i-quatre hores cada dia. Vivim colpits per una sobrecàrrega d’informació constant, un soroll diari que, lluny de fer-nos entendre millor el que passa, sovint ens immobilitza. Tot avança a la mateixa velocitat, sobretot allò que no hauria d’avançar. La gran historiadora francesa Annie Kriegel va titular el seu llibre de memòries Ce que j’ai cru comprendre i sí, és cert, el present, el passat i potser també el futur són allò que hem cregut comprendre, i això, precisament, és el que ens fa ser com som. Cada dia anem fabricant vida i la vida també ens va fabricant a nosaltres. Tot plegat és una roda que va girant, alimentada per l’alè del món. Diuen que s’ha de renunciar al món pe...
Llegeix més »

Sobre el turisme

Imatge
He de confessar que, malgrat que ara no ho faci sovint, durant la meva vida també he practicat d’alguna manera l’estrany art del turisme, un turisme –això sí– amb la voluntat de confondre’m en el paisatge que he visitat. No se m’ha ocorregut mai passejar pels carrers de ciutats europees amb pantalons curts, samarreta de colors cridaners i xancletes de platja, ni he demanat pa amb tomata allà on no tocava. Sempre he pensat que calia ser respectuós amb la cultura local, fos quina fos, i no anar pel món amb ànim de colonitzador, ni d’aventurer, ni d’intrús. Ja n’hi ha prou amb anar a indrets on no se’t demana la teva presència per pretendre ser ben rebut. Avui dia, però, assistim a un debat constant que s’ha tornat gairebé asfixiant: el turisme s’ha convertit en un problema global, en una font de conflictes socials, econòmics i identitaris. Veiem imatges de ciutats col·lapsades, de veïns expulsats dels seus barris i de paratges naturals degradats per la petjada humana. Davant d’això, la r...
Llegeix més »

Els pobles

Imatge
Qui faci com jo i visiti sovint els pobles petits i no tan petits de les nostres comarques, es trobarà de sobte, per poc que s’hi fixi bé, amb la realitat d’aquest país. Carrers buits, mirades furtives, botigues tancades. Cada poble té la seva gràcia i la seva desgràcia, el seu passat i el seu present, però tots s’assemblen en l’essencial: tots estan abocats a un futur sense esperança. Alguns encara intenten fer veure que no passa res, que tot el que és anormal és part consubstancial de la història. Es van perdent les tradicions i les singularitats. Els automòbils ja fa temps que ho han envaït tot, els polígons industrials creixen enmig del paisatge, envoltats de deixalles. Granges de tota mena desdibuixen l’horitzó i el paisatge acaba relligat fatalment per línies d’alta tensió. Hi ha pobles sencers que són com una mena de decorat de pel·lícula i no sempre de les bones. Darrere de les façanes hi ha segones residències, apartaments rurals o simplement espais sense ànima. Em direu que s...
Llegeix més »

L’art de posar cometes

Imatge
Ja des de l’antic text de l’Eclesiastès s’afirmava que «no hi ha res de nou sota el sol», una premissa que la literatura posterior ha confirmat constantment. Segles més tard, Voltaire insistia en aquesta idea en dir que «l’originalitat no és res més que una imitació no detectada» i que «els llibres estan fets a partir de llibres». Ja en el segle XX, Borges coincidia que «tot ja ha estat escrit» i que l’única variació són els narradors. Finalment, Josep Pla ho reblava a la seva manera: els antics plagiaven perquè ho havien llegit tot, mentre que els moderns busquen l’originalitat senzillament perquè no saben res. A mi m’ha tocat ser d’aquests darrers, dels moderns que no sabem res de res. « Barba tenus sapientes» –savi només fins a la barba–. Davant del full en blanc, sento el pes d’aquesta ignorància com un abisme, però també com un gran alliberament. No tenir memòria em condemna a ensopegar de morros amb les mateixes veritats de sempre, tot creient, amb una vanitat ingènua, que les a...
Llegeix més »

Tots els estius de la nostra vida

Imatge
L’estiu és una manera d’oblidar que el temps té data de caducitat. Mig adormits sota el ventilador, creiem que tot el que ens passa durarà per sempre, però els somnis es fonen amb la calor del sol. Els estius no es repeteixen: es transformen, es despullen, es queden enganxats a la pell com la sal després del bany a la platja. I el que en queda, al cap dels anys, no és el record físic dels dies, sinó la pell cremada que encara pica quan tanquem els ulls i intentem tornar-hi. Sense adonar-nos-en, anem per la vida arrossegant estius, carregant-los com ho faria un Enees, un Sísif, un Atles o un Quasimodo amb la gepa cada vegada més pesant. Els estius es van acumulant i no hi ha primaveres ni tardors que els acabin d’esvair; només en el cor de l’hivern podem oblidar, per uns moments, les suors i les nits sense fi i recordar únicament allò que ens agrada recordar. Josep Pla deia que «les coses remotes són importants i decisives quan tenen una influència pròxima. Les coses remotes mortes no s...
Llegeix més »