L’art de posar cometes

Ja des de l’antic text de l’Eclesiastès s’afirmava que «no hi ha res de nou sota el sol», una premissa que la literatura posterior ha confirmat constantment. Segles més tard, Voltaire insistia en aquesta idea en dir que «l’originalitat no és res més que una imitació no detectada» i que «els llibres estan fets a partir de llibres». Ja en el segle XX, Borges coincidia que «tot ja ha estat escrit» i que l’única variació són els narradors. Finalment, Josep Pla ho reblava a la seva manera: els antics plagiaven perquè ho havien llegit tot, mentre que els moderns busquen l’originalitat senzillament perquè no saben res.

A mi m’ha tocat ser d’aquests darrers, dels moderns que no sabem res de res. «Barba tenus sapientes» –savi només fins a la barba–. Davant del full en blanc, sento el pes d’aquesta ignorància com un abisme, però també com un gran alliberament. No tenir memòria em condemna a ensopegar de morros amb les mateixes veritats de sempre, tot creient, amb una vanitat ingènua, que les acabo d’inventar ara mateix. Potser l’únic avantatge d’aquesta nuesa cultural és la sorpresa: la il·lusió de batejar el món per primera vegada, ignorant feliçment que un clàssic ja ho va fer molt millor fa dos mil anys. Escric, doncs, des d’aquest buit amb una llibertat absoluta.

Per tot plegat, subscric la contundència de Ralph Waldo Emerson quan deia: «Odio les cites. Digues-me el que saps tu». El problema és que, com que no sé res, recórrer a la veu aliena es converteix en la meva millor disfressa; o, com bé apunta la coneguda sentència anònima: «Citar és l’art de fer dir a un altre el que tu no t’atreveixes a defensar per tu mateix». Assumeixo el risc, per tant, de semblar el que Ben Jonson descrivia amb menyspreu: «El col·leccionista de cites és com un home que es passeja amb un vestit fet de retalls de roba aliena». Tanmateix, prefereixo lluir aquest vestit de retalls abans que anar despullat, conscient de la veritat incòmoda de Jean de La Bruyère: «Citem els altres quan no ens sabem expressar tan bé com ells». Al cap i a la fi, aquesta dependència té un consol secret que Jonathan Swift va saber resumir a la perfecció: «Estic completament d’acord amb la meva pròpia opinió quan la llegeixo en un altre autor».

Al capdavall, cal reconèixer el pragmatisme de les paraules d’Alan Alexander Milne: «Una citació és una cosa molt útil: ens estalvia la feina de pensar per nosaltres mateixos, que sempre és una tasca feixuga». Arribats a aquest punt de la reflexió, em declaro culpable d’ofici de tota aquesta col·lecció de plagis, manlleus i retalls assumits sense cap mena de vergonya. Si, com deia Pla, ser original és només el trist preu de no haver llegit mai res, prefereixo amb escreix viure arrecerat de per vida sota el generós paraigua dels qui realment sabien de què parlaven. Lliurar-se conscientment a la paraula aliena no és un acte de covardia, sinó l’únic refugi segur i intel·ligent en una època absurdament obsessionada amb les novetats, on tot és fum i no hi ha gens de rostit: «Tutto fumo e niente arrosto». En el meu cas, si més no, només procuro no cometre allò que Anna Garlin Spencer va definir a la perfecció: «És un vell error de l’ésser humà oblidar-se de posar cometes allà on manlleva les idees del cervell d’un altre». I que consti en acta que tant ella com Milne, per molt que puguin sonar estranys o poc coneguts a les nostres orelles modernes, existeixen de veritat a les enciclopèdies i no són cap parany inventat per acabar de farcir el meu barret de palla.

Imatge generada per Gemini.