El semàfor de Begur

D’entrada, hem de dir que no és un semàfor qualsevol, no està en una cruïlla. El Semàfor de Begur és una antiga estació electrosemafòrica situada en un mirador privilegiat a l’extrem del Cap de Begur. Va ser construït a finals del segle XIX amb l’objectiu de comunicar-se amb els vaixells i orientar el trànsit marítim d’aquesta zona de la Costa Brava, però va deixar de funcionar definitivament cap a la dècada dels setanta.

Fa gràcia pensar que aquest recinte, avui mut, es va inaugurar amb tota la pompa borbònica el 10 de desembre de 1891 en nom del rei Alfons XIII. Llavors no hi havia satèl·lits ni ràdios de banda marítima. Els guaites que hi vivien i treballaven es comunicaven amb l’horitzó a còpia de braços i gesticulacions mecàniques: feien servir un sistema de braços mòbils i un codi internacional de banderes de colors que ballaven al vent durant el dia. A la nit, s’encenien llums per llançar missatges a les naus que passaven i transmetien els avisos per telègraf, cap a terra ferma.

En el camí que hi porta, que antigament estava asfaltat, ara hi creixen les mates de fonoll i s’hi passegen lliurement les papallones i també les mosques, àvides de posar-se damunt de les deposicions dels gossos. Els pins s’arrapen amb les arrels a les roques, com els pops a baix a mar ho fan amb els seus tentacles. Algun arbre ha caigut, esquinçat pel temporal i les branques carregades de pinyes seques et van indicant el camí.

Si la Costa Brava semblés una cara, el Cap de Creus seria com una mena de tupè i el cap de Begur el nas, i a la punta del nas hi ha aquesta petita berruga amb vistes infinites. El semàfor està tancat amb una reixa i si vols veure el mar has de pujar a un mirador, una mena de petita esplanada salvatge en el camí de ronda; és un lloc que s’ha fet ell mateix a força de ser trepitjat pels caminants.

Actualment, l’edifici pertany a Telefónica. No deixa de ser una paradoxa ben nostrada: el lloc que va néixer per connectar els homes de mar amb la terra és avui propietat de la gran multinacional de les comunicacions, que precisament el manté completament desconnectat del món i abandonat a la seva sort. 

El terreny està definit com a zona d’equipament protegit, la qual cosa no vol dir que l’edifici i el seu entorn no estiguin completament abandonats. Però no seré pas jo el que em queixi, perquè en aquest país hi ha coses que estan molt millor en aquesta situació que en la contrària. Espero que cap directiu de la companyia llegeixi aquest article, ni falta que fa. I si mai, algú de vosaltres, amb esperit aventurer, hi voleu anar, us hi acompanyaré amb molt de gust. Val la pena de tant en tant desviar-se del camí: al cap i a la fi, les millors coses de la vida mai es troben en una cruïlla esperant que un semàfor es posi verd.




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La distopia som nosaltres

Imatge
Qui més qui menys ho sap, però ho tornem a explicar: George Orwell, a Mil nou-cents vuitanta-quatre , dibuixava una societat sota el règim totalitari del Gran Germà, on la vigilància constant, la manipulació històrica i la doblepensa aniquilaven la llibertat individual i la veritat. Aldous Huxley, a Un món feliç , proposava un futur aparentment ideal on els éssers humans eren condicionats genèticament i psicològica des del naixement, vivien addictes a la droga del soma i satisfeien tots els plaers immediats, però a canvi de renunciar a l’art, l’amor profund i la individualitat. Ray Bradbury, a Fahrenheit 451 , descrivia una Amèrica on els bombers no apagaven focs, sinó que els iniciaven per cremar llibres, mentre la població s’adormia davant les pantalles gegants de televisió. Tres grans autores, tres malsons literaris –el control pel terror, el control pel plaer i el control per l’entreteniment– que continuen ressonant amb força al nostre present. El que no plantejaven en cap d’aques...
Llegeix més »

Sense anar més lluny

Imatge
Per una raó o l’altra, o la de més enllà, amb el temps he anat abandonant la idea de fer viatges llargs i només m’embarco en sortides d’un dia i, com a molt, d’una nit o dues fora de casa, quan m’ho permet el pressupost. Ara he descobert que això ho anomenen “microvacances”, suposo que ho diuen precisament els que també en fan de “macro”.   El “micro” i el “macro” ja els entenc, però el concepte “vacances” sempre m’ha costat una mica; i no és que em consideri molt treballador, però mai n’he sabut fer. Per mi, l’ideal de vacances s’assembla massa a una obligació: fer maletes, quadrar horaris de trens o avions, i autoimposar-se la missió de ser feliç lluny de casa. Però, indefectiblement, quan m’allunyo massa, sempre se m’encén una llumeta d’alarma al cervell que m’impedeix gaudir plenament del que se suposa que hauria de gaudir. En canvi, reduir el radi del mapa opera un miracle silenciós. No hi ha fons de pantalla de postal transoceànica, ni l’exotisme d’una llengua estranya, però ...
Llegeix més »

L’ofici de recordar

Imatge
Hi ha sensacions momentànies, que no acaben de ser reals i que desapareixen abans de poder-les retenir. Les tenim constantment, com si el nostre cervell estigués il·luminat per llums de neó fent pampallugues. Ens passem la vida buscant un interruptor que mai no trobem. Cesare Pavese deia que no recordem dies, recordem moments, però els moments a vegades s’esvaeixen i no queda res. Ens convertim en una mena d’arqueòlegs d’una ment buida, excavant en un passat efímer, a la recerca d’indrets que ja no existeixen. Som fets de rampells, de fogonades d’una nit elèctrica que ens nega la permanència i ens aboca a l’oblit. Potser el secret rau precisament en aquests moments aparentment oblidats. Al seu diari íntim, L’ofici de viure , Pavese hi bolcava aquesta mateixa dissecció dolorosa de la consciència, deixant escrit de la seva pròpia mà que «Totes les pèrdues ens tornen en forma de records; el passat és una pàtria que mai no ens abandona». L’univers literari del poeta torinès es movia consta...
Llegeix més »

La posteritat dels pèsols

Imatge
A la curta o a la llarga, el temps tot ho ateny. Hi ha veritats que neixen abans d’hora, destinades a esperar a la penombra fins que el món estigui preparat per entendre-les. L’any 1866, un monjo agustí anomenat Gregor Mendel va publicar un estudi minuciós basat en vuit anys de cultius i encreuaments de milers de plantes de pèsols al jardí de l’abadia de Sant Tomàs de Brno. Amb l’ajuda de les matemàtiques i una paciència infinita, aquell home de fe havia aconseguit desxifrar les lleis fonamentals de l’herència biològica: el codi secret que explica per què ens assemblem als nostres progenitors. Tanmateix, la comunitat científica del segle XIX li va girar l’esquena. La seva feina es va considerar una simple excentricitat botànica sense cap valor real. Mendel va morir l’any 1884 en el complet oblit acadèmic, apartat de les seves investigacions pels deures de l’abadia. Però el temps, que és el jutge més implacable i silenciós, mai oblida. Van haver de passar trenta-quatre anys perquè, a l’...
Llegeix més »

Dalgliesh

Imatge
Fa uns dies em va cridar l’atenció una sèrie de detectius amb un títol que a mi –digueu-me ignorant– em va semblar estrany: Dalgliesh. Encuriosit, vaig començar a mirar el primer capítol i aviat em vaig adonar que contemplava l’adaptació d’una novel·la de P.D. James –Phyllis Dorothy James–. Adam Dalgliesh és el personatge central, un detectiu de la policia metropolitana londinenca. Ja en les primeres escenes ens el presenten conduint el seu cotxe cap a l’escena del crim: un Jaguar Tipus E. Immediatament, vaig obrir els ulls com dues taronges tot esperant una explicació perquè veure l’inspector Dalgliesh conduir aquest cotxe és com –traduït al català– veure un mosso d’esquadra en un Porsche 718 Cayman. Anaven passant els minuts i no sorgia cap comentari sobre el cotxe, la qual cosa em va portar a investigar pel meu costat. A la Viquipèdia, hi ha un article en anglès on s’explica la vida i miracles del detectiu com si fos un personatge de carn i ossos. El nom del personatge va ser escoll...
Llegeix més »

La brevetat

Imatge
Corrien les hores més obscures de la Segona Guerra Mundial, quan Londres vivia sota l’amenaça constant i esfereïdora de les bombes alemanyes i quan Anglaterra, tot just veient caure França en mans de l’exèrcit hitlerià, corria el seriós perill de ser també envaïda d’un moment a l’altre. En aquell context de desassossec extrem, Winston Churchill feia poc que havia estat designat primer ministre. I una de les seves primeres ordres als seus subordinats podria semblar inversemblant, fins i tot nímia, tenint en compte les circumstàncies; però, per a ell, era una qüestió vital per al bon funcionament de la maquinària de guerra britànica. El divendres, 9 d’agost de 1940, Churchill va dictar la següent ordre, que duia per títol “Brevetat” i començava d’aquesta manera tan directa: «Per acomplir el nostre treball, hem de llegir una massa ingent de documents, informes i memoràndums. Gairebé tots són massa llargs, farcits de digressions innecessàries. Això ens fa perdre un temps preciós, quan la n...
Llegeix més »

4. Chez Mondrian (André Kertész)

Imatge
Kertész també era hongarès i es deia Andor abans de canviar-ho per André. Igual que Brassaï es va traslladar al París d’entreguerres, on va trobar una comunitat d’artistes i escriptors amb idees afins. Entre ells hi havia Piet Mondrian que s’estava fent conegut per les seves abstraccions geomètriques. Mondrian va convidar el jove fotògraf al seu estudi a principis de 1926.   Com Kertész va recordar anys més tard: « Vaig anar al seu estudi i instintivament vaig intentar capturar a les meves fotografies l’esperit de les seves pintures. Ell va simplificar, simplificar, simplificar. L’estudi amb la seva simetria dictava la composició. Tenia un gerro amb una flor, i la flor era artificial, però ell l’havia pintat amb el color adequat per combinar amb l’estudi ». Tot i que Mondrian imposava un ordre geomètric rígid a tot el que hi havia a l’apartament, Kertész va trobar desviacions a les corbes de l’escala, el gerro i el barret rodó de canotier que penjava al penjador. El barret pertanyi...
Llegeix més »