Sobre el turisme

He de confessar que, malgrat que ara no ho faci sovint, durant la meva vida també he practicat d’alguna manera l’estrany art del turisme, un turisme –això sí– amb la voluntat de confondre’m en el paisatge que he visitat. No se m’ha ocorregut mai passejar pels carrers de ciutats europees amb pantalons curts, samarreta de colors cridaners i xancletes de platja, ni he demanat pa amb tomata allà on no tocava. Sempre he pensat que calia ser respectuós amb la cultura local, fos quina fos, i no anar pel món amb ànim de colonitzador, ni d’aventurer, ni d’intrús. Ja n’hi ha prou amb anar a indrets on no se’t demana la teva presència per pretendre ser ben rebut.

Avui dia, però, assistim a un debat constant que s’ha tornat gairebé asfixiant: el turisme s’ha convertit en un problema global, en una font de conflictes socials, econòmics i identitaris. Veiem imatges de ciutats col·lapsades, de veïns expulsats dels seus barris i de paratges naturals degradats per la petjada humana. Davant d’això, la resposta institucional i social sol ser la d’intentar posar límits quantitatius, regular els pisos turístics o els creuers que descarreguen a les nostres costes. Són mesures necessàries, sens dubte, però crec que sovint oblidem el rovell de l’ou de tot plegat, la veritable arrel d’aquest fenomen que ens desborda.

Al meu entendre, el problema de fons no és només una qüestió de xifres i rau, precisament, en el que jo anomenaria la “voluntat de ser turista”. Ens hem acostumat a viatjar sota una premissa perillosa: la creença que, pel sol fet d’haver pagat un bitllet d’avió o una nit d’hotel, el destí que visitem ens pertany i s’ha d’adaptar a les nostres comoditats i capritxos. Aquesta actitud transforma el viatge en un acte de consum implacable, on la realitat local passa a ser un simple decorat de fons preparat per complaure l’ego del visitant. El problema real neix quan la intenció de qui viatja ja no és la de descobrir el món, sinó la d’exigir que el món es converteixi en el seu saló de casa a preu de saldo.

La clau per revertir aquesta deriva no es troba en prohibir el viatge, sinó en recuperar una paraula que sembla haver quedat arraconada en el fons de les maletes: el respecte. S’ha de poder fer turisme, evidentment, però s’ha de fer des de la consciència de la nostra insignificança en el lloc d’arribada. Fer turisme amb respecte implica entendre que som observadors privilegiats, que la vida dels altres no s’atura perquè nosaltres estiguem de vacances i que la millor petjada que podem deixar en un territori és, precisament, la de no haver-hi deixat cap marca visible del nostre pas. I si ens enduem alguna cosa, que sigui la memòria d’haver estat, per un instant, part d’un indret que no ens pertanyia.