Al caliu del fornell

L’estiu és una manera d’oblidar que el temps té data de caducitat. Mig adormits sota el ventilador, creiem que tot el que ens passa durarà per sempre, però els somnis es fonen amb la calor del sol. Els estius no es repeteixen: es transformen, es despullen, es queden enganxats a la pell com la sal després del bany a la platja. I el que en queda, al cap dels anys, no és el record físic dels dies, sinó la pell cremada que encara pica quan tanquem els ulls i intentem tornar-hi. Sense adonar-nos-en, anem per la vida arrossegant estius, carregant-los com ho faria un Enees, un Sísif, un Atles o un Quasimodo amb la gepa cada vegada més pesant. Els estius es van acumulant i no hi ha primaveres ni tardors que els acabin d’esvair; només en el cor de l’hivern podem oblidar, per uns moments, les suors i les nits sense fi i recordar únicament allò que ens agrada recordar. Josep Pla deia que «les coses remotes són importants i decisives quan tenen una influència pròxima. Les coses remotes mortes no s...

El viatge d’avui comença a Medinyà, a prop del Ter, un poble a redós d’un gran casal i d’una parròquia que fou regida durant un temps per Modest Prats i Domingo, sacerdot i filòleg, devot de la paraula i de les paraules. Per Medinyà hi plana encara el seu record i el record també del fugaç pas de Hans Christian Andersen, que ha donat peu a organitzar una famosa fira del conte infantil. La ruta comença precisament sota un mural on diu: « Hi havia una vegada …». La carretera GI-514, inicialment puja una mica per salvar el lleu pendent que culmina, a mà dreta, en el repenxó on hi ha l’esglesiola de Santa Fe de les Serres, però immediatament el camí s’enfonsa en el paisatge, cap a la vall del Terri, entre camps de blat i alzinars. Els pardals –com petits hipopòtams que intentessin aguantar l’equilibri en la branca d’un arbre– salten d’espiga en espiga i després reposen damunt dels rètols dels veïnats, que s’estenen a banda i banda. A baix hi ha el pont medieval de Sant Andreu del Terri, tr...

El Fluvià és un dels rius importants d’aquest país. Neix al capdamunt de la Vall d’en Bas i es passeja per la Garrotxa amb l’orgull propi d’aquelles altituds, fins que topa amb la resclosa d’Esponellà, al Pla de l’Estany. Aigües avall es va entrebancant amb els paranys que li posa la plana empordanesa i comença a fer giragonses com si volgués jugar a cuit i amagar sota les faldilles del paisatge. Després de Bàscara, el riu passa acotat sota l’autopista i s’encara definitivament cap a mar, temptat sempre pels vells camins d’Empúries. Calabuig sorgeix a mà dreta amb tot de cases que semblen a mig fer i una església de silueta esquàlida. Des dels turons de Calabuig, per on es dibuixava la línia de demarcació dels comtats d’Empúries i de Besalú, es pot albirar una vista esplendorosa de tot el país fins al golf de Roses. A mà esquerra hi ha Vilajoan, amb una esglesiola que, malgrat tot, deixa empremta en la silueta del paisatge. Un gran casalot intenta vigilar, darrere d’unes espitlleres, e...

Tot comença i tot acaba darrere l’estació de Saint-Lazare. És un quart i mig d’una al rellotge de la torre. A la Place de l’Europe convergeixen els carrers de Roma, Viena, Madrid, Constantinoble, Leningrad, Lieja i Londres. En anomenar-la « Derrière la Gare Saint-Lazare , París, 1932» en comptes de « Place de l’Europe , París, 1932», la imatge pren una interpretació diferent, ja que immediatament ens adonem de la pressa de l’home en primer pla, que sens dubte corre per agafar un tren. El reflex de la silueta sobre l’aigua és el que sosté aquest home heroic que salta a correcuita, en què el taló de la sabata, que no acaba de tocar l’aigua, fa que la fotografia sigui màgica, un segon després, i el reflex desapareix. La silueta de l'home està duplicada en la d’una ballarina d’un pòster penjat a la barana més enrere. Però, a més hi ha una escala caiguda, la pila de grava i el semicercle de l’arc, detalls que serveixen per ordenar la geometria de la seva composició. Hi ha també els cart...

La riera de Llémena en realitat és un riu que neix a la solana del puig de les Suques, a la vora dels volcans de la Garrotxa, en un indret on conflueixen diversos torrents. L’aigua, amb un òptim equilibri de minerals essencials –bicarbonat, magnesi, calci i baixa en sodi–, serveix ja des d’un primer moment per a apaivagar la set embotelladora d’una indústria a Sant Aniol de Finestres; la resta baixa riu avall. La silueta de l’església de Sant Aniol es retalla contra el fons de la serra. Gairebé solitària, està rodejada de canyes i avellaners que en una altra època devien tenir la seva utilitat. A la porta hi ha una inscripció que prové directament del llibre del Gènesi , de quan el patriarca Jacob es desperta del seu somni de l’escala celestial i expressa la seva reverència pel lloc: « Vere non est hic aliud nisi domus dei et porta cœli », que significa «En veritat, això no és altra cosa que la casa de Déu i la porta del cel». Casualment, aquesta frase també apareix a la famosa novel·l...

Títol complet: La multitud omple els Camps Elisis el 26 d’agost de 1944 per celebrar l’alliberament de París . En primer pla hi ha una filera de gendarmes, en compto fins a onze, amb el quepis i l’uniforme fosc, la foto és en blanc i negre. La part de baix de la imatge es confon ja amb la perforació del negatiu. En segon terme, un grup de persones, enfilades en algun element urbà invisible, alcen els braços amb fervor. Al fons, els edificis apareixen plens de gent, fins i tot als terrats. Fa menys de setanta-dues hores que París acaba de ser alliberat i Charles de Gaulle avança cap a l’Arc de Triomf per retre homenatge a la Tomba del Soldat Desconegut, l’entusiasme és palpable als rostres de la multitud, conscient de viure un moment històric. Cinc anys abans, per aquest mateix lloc desfilaven les tropes victorioses de la Wehrmacht . Capa ha acompanyat pas a pas les tropes del general Leclerc, documentant els darrers combats als carrers de París. L’escena és captada des d’un angle baix,...

A vegades sembla com si la geografia gironina, en la seva més llunyana joventut, hagués patit una mena de varicel·la que hagués deixat rastres irreversibles en el seu paisatge. Bonys rocosos que trenquen la monotonia de la plana, cingleres calcàries que desafien la gravetat, relleus càrstics modelats pel pas invisible de l’aigua i cons volcànics adormits sota capes de vegetació.   Són cicatrius geològiques que narren un passat convuls de foc i sacsejades terrestres. T’ho miris des d’on t’ho miris, des del cim de les Guilleries fins als penya-segats de la costa, el panorama sempre és variable, abrupte i sorprenent. El panorama que s’estén entre Aiguaviva del Gironès i Vilobí d’Onyar –a la comarca de la Selva– és un d’aquests espais de transició on hi ha una mica de tot, en tots els sentits; un mosaic bigarrat on la tradició conviu amb la urgència de la modernitat.   Et trobes espais agrícoles de geometria variable, entapissats de verd i daurat que comparteixen frontera amb polí...

Aquell matí assolellat de primavera, el Boulevard du Temple era sens dubte un lloc animat, però el llarg temps d’exposició no va permetre capturar els subjectes en moviment: ni les persones, ni els animals, ni els carruatges. Només un home immòbil, que es feia enllustrar les botes, va deixar la seva empremta en un racó del daguerreotip. Aquesta imatge és una peça única en la història de la fotografia, i ho devem a Louis-Jacques-Mandé Daguerre, un dels seus pioners. Es tracta d’una de les primeres imatges fotogràfiques del món i, més concretament, d’un daguerreotip: una placa de coure polida com un mirall i recoberta amb una capa de plata. La fama d’aquesta imatge es deu a la seva antiguitat i al fet que mostra una silueta humana. Daguerre va fer diverses fotografies des d’aquest mateix angle, però en les altres el personatge ja no és visible. Les còpies originals van ser mal netejades el 1960, cosa que va danyar-ne l’original de manera irreversible. Afortunadament, el 1937 se’n va fer ...

Les Gavarres són una serralada de turons i de muntanyetes folrades d’alzines sureres, que es dibuixen en el paisatge gironí com una mena d’esquena de mamut vell, ajagut de la ciutat pètria fins al mar i que serveixen bàsicament per a parar els peus a l’Empordà, una comarca que d’altra manera s’escamparia incontroladament cap al sud. Els pobles del Gironès, a recés de les Gavarres, es desperten cada matí donant gràcies a les muntanyes que els acomboien, mentre els de l’altre costat, excitats per una manca –o un excés– d’ozó, intenten esgarrapar la pell molsuda de l’animal. El cap del mamut mira cap al nord, amb un ull obert just a sobre de la muntanya dels Àngels. Del nord venen les tramuntanades i la presència sempre inquietant de les illes Medes, amarrades al Montgrí, un massís petri que sembla construït únicament per a vigilar un altre gran animal, que algun dia podria despertar-se definitivament del seu llarg son. L’antiga creença d’una vida en el més enllà va portar els antics pobl...

En el meu record, Taialà era només un cementiri arrambat a una església, on reposaven els ossos d’una meva besàvia en un nínxol enteranyinat. L’església de Sant Narcís de Taialà es troba ara just al costat de l’autopista, que és on acaba la zona urbana de Girona i comencen a dibuixar-se els turons d’Adri, que s’estenen fins a la falda de la muntanya de Rocacorba, dibuixant ondulacions que semblen lloms inquiets de conills de bosc. Santa Cecília de Montcal és una esglesiola amb un campanar ceballut, amagada darrere d’un revolt de la carretera que puja cap a Adri. Una façana neta, àmplia i arrebossada, i –mig amagant una gran esquerda– un rètol de la Diputació anuncia la primera fase d’una reforma. En el cementiri minúscul que hi ha al costat hi dominen els Bosch. Les cigales ressonen amb insistència sota les alzines. Més amunt hi ha Can Joan d’Adri i l’antiga parròquia de Sant Llorenç. Fonolls, camps de colza, més alzines i un camí, gratat en la terra volcànica, que puja cap al puig d’A...

Clamart és al sud de París, entre Montrouge i Boulogne-Billancourt, a la Petite Couronne d’Île-de-France. Allà hi ha la Petite Bibliothèque ronde , obra de l’arquitecte Gérard Thurnauer, membre de l’Atelier de Montrouge. Acabada d’inaugurar l’any 1965, Martine Franck s’hi acosta per fer un reportatge, convidada pels arquitectes. Al centre del conjunt de mòduls circulars hi ha una escala de cargol i un grup de nens treu el nas per la barana. Martine dispara amb flaix i els rostres dels infants queden petrificats pel raig de llum. Són una trentena i tots miren cap a la fotògrafa que es troba a baix, en el centre del buit de l’escala. La instantània de Martine Franck va ser portada de Life , la petita biblioteca rodona es va fer cèlebre i fins i tot l’emperadriu del Japó la va visitar. Franck deia que « Una fotografia no és necessàriament una mentida, però tampoc és la veritat. És més aviat una impressió fugaç i subjectiva. El que més m’agrada de la fotografia és el moment que no pots ant...

El Sidillà és un subpaís vertebrat al voltant del Ter en el tram baix del riu, quan les seves aigües, ja encalmades, dubten d’anar cap a una riba o l’altra i decideixen fer una giragonsa d’anguila per anar guanyant temps. Aquest territori abasta una zona sovint ignorada en la cartografia turística, que comprèn, seguint les agulles del rellotge, Sant Llorenç de les Arenes, Sobrànigues, Sant Jordi Desvalls, Colomers, Jafre, Verges i Foixà, per acabar tornant a l’inici. Generalment, igual que la Gàl·lia Transalpina, el Sidillà se subdivideix en tres parts. És una mena de gran papallona que té el cos en la península que dibuixa el Ter des de Sant Llorenç de les Arenes fins a gairebé tocar de Foixà, i, a un costat i l’altre, les dues ales: una oberta cap a Sant Jordi Desvalls i l’altra que s’estén fins a tocar de Verges. És una subcomarca orientada cap a llevant, amb la terra repartida en llargues franges de terreny que, vistes a vol d’ocell, semblen l’espinada nua d’un peix de riu. Al bell...

En realitat, la fotografia no té un títol clar; pertany a la sèrie recollida al llibre Belleville-Ménilmontant , un dels millors de Willy Ronis. Aquesta imatge, com moltes altres, il·lustra un món que ja no existeix.   Cap districte ha conegut, com aquest, paisatges sorprenents formats per un laberint de carrerons estrets i entrellaçats, on picotejaven les gallines o els ànecs, on s’encenien fanals de gas al vespre, passatges l’amplada dels quals no passava dels dos metres, terrenys buits, cases grises d’una o dues plantes, jardins abandonats, patis tancats per petites barreres de fusta. Tots aquests illots de cases insalubres del XXè arrondissement van desaparèixer a finals dels anys seixanta en un gran projecte de renovació urbana, i en el seu lloc hi ha ara un parc, al punt més alt del qual s’ubica precisament el Belvédère Willy Ronis , en homenatge al fotògraf parisenc. La imatge en qüestió és senzilla i complexa alhora, nítida i en blanc i negre. Està presa entre els números ...

Avui, a primera hora, quan el sol encara està mig estabornit després de tantes nits de festes d’estiu, sortim de Fornells per la Via Verda. És un camí pràcticament recte, però en el seu inici fa una petita marrada vora l’Onyar, pel mig dels camps de Can Dellonder, una masia de manual amb una data a la llinda que ens fa recular en la imaginació més de tres-cents anys. El riu arriba fins aquí profundament cansat després del seu recorregut per la plana i passa gairebé desapercebut darrere dels arbres. A mà dreta, al fons d’un camp acabat de segar, es dibuixa la silueta del poble, amb una església dedicada a Sant Cugat, l’element característic de la qual és un petit comunidor que s’alça com un sentinella en un dels extrems de la façana. Fornells de la Selva –que és un poble del Gironès– viu a tocar de Girona, de la qual és veí, però manté encara un esperit rural, sobretot en aquest punt, quan s’encara cap al sud, que és precisament on ens porten els peus. Deixem el camp de futbol a la dret...

Sabine Weiss, d’origen suís, però profundament parisenca d’adopció, va formar part de l’agència Rapho, on, al costat de Robert Doisneau, Willy Ronis, Édouard Boubat i Izis, va encarnar l’essència del moviment conegut com a « fotografia humanista francesa ». Doisneau va descriure la seva obra amb una observació encertada: « Les seves escenes aparentment innocents són preses amb una malícia deliberada, en aquell precís instant de desequilibri que qüestiona allò que tots donem per fet ». Aquesta fotografia en particular és una imatge nocturna captada a Montmartre, en un carrer ample, probablement en el Boulevard de Clichy. La foscor del fons absorbeix gairebé tots els detalls arquitectònics i només sobresurten les llums interiors que dibuixen les finestres de l’edifici: tres a la part superior i quatre a la planta baixa, al nivell del carrer. En el tendal es llegeix clarament « Restaurant Coquet » i un anunci de cervesa amb la inscripció « La Slavia - Bière de luxe ». En primer pla s’intu...