7. Restaurant Coquet (Sabine Weiss)

Sabine Weiss, d’origen suís, però profundament parisenca d’adopció, va formar part de l’agència Rapho, on, al costat de Robert Doisneau, Willy Ronis, Édouard Boubat i Izis, va encarnar l’essència del moviment conegut com a «fotografia humanista francesa». Doisneau va descriure la seva obra amb una observació encertada: «Les seves escenes aparentment innocents són preses amb una malícia deliberada, en aquell precís instant de desequilibri que qüestiona allò que tots donem per fet».

Aquesta fotografia en particular és una imatge nocturna captada a Montmartre, en un carrer ample, probablement en el Boulevard de Clichy. La foscor del fons absorbeix gairebé tots els detalls arquitectònics i només sobresurten les llums interiors que dibuixen les finestres de l’edifici: tres a la part superior i quatre a la planta baixa, al nivell del carrer. En el tendal es llegeix clarament «Restaurant Coquet» i un anunci de cervesa amb la inscripció «La Slavia - Bière de luxe».

En primer pla s’intueix la silueta d’un Peugeot 203, amb el capó allargat i la línia característica dels automòbils de postguerra. Just al darrere hi ha un home que espera, mentre un parell de figures borroses transiten per la vorera. En el finestral del mig es pot veure clarament la imatge clàssica d’un client assegut a la barra, d’esquena, i a l’altre costat el cambrer que li dona conversa. Més a l’esquerra, un altre home, captat en ple moviment, sembla que acaba d’entrar o que vol sortir.

El món, malgrat tot, continua girant: Stalin acaba de morir, Dag Hammarskjöld ha estat escollit secretari general de l’ONU, Edmund Hillary i el sherpa Tensing Norgay són els primers a escalar l’Everest, l’armistici de Panmunjeom marca la fi de la guerra de Corea i la vida al Restaurant Coquet segueix el seu curs immutable.

A la part superior, les finestres revelen més detalls. Les bigues del sostre dibuixen un espai irregular i fred, però en la del mig, en un racó, apareix mig oculta la silueta d’una parella que s’abraça contra el vidre –«Contre les portes de la nuit.»–, fent-se un petó apassionat, mentre, de fons, continuen ressonant les paraules de Prévert: «Milers i milers d’anys / no serien suficients / per descriure / el petit segon de l’eternitat / on em vas besar / on et vaig besar […] / a París / a la terra / la terra que és un astre».

Restaurant Coquet (Sabine Weiss)