Geografia olfactiva
Recordo sovint amb una mena d’enyorança les olors dels meus estius. Olors de mar i de vacances, però també de fruites sovint madurades en excés, de cremes solars exòtiques, de verdures bullides i de carn arrebossada, l’olor de les saques estibades davant la porta d’una indústria tapera, el flat de socarrim d’un petit tren de via estreta, i també la ferum d’un gran dipòsit de gas que s’interposava diàriament en el nostre camí cap al poble. En tot allò que fa referència al territori i la memòria solem tenir una cultura de postal. I oblidem que els paisatges també fan olor, que més enllà dels colors i les formes, i de les imatges estereotipades d’ El Escudo de Oro que duem clavades als ulls, hi ha tota aquesta informació odorífera, que queda reclosa en el fons més recòndit del nostre inconscient, i que sorgeix quan menys ens ho esperem, activada per alguna fragància volàtil que excita imatges insospitades. L’olor de fusta cremada, que ens evoca hiverns ancestrals vora la llar de foc; la ...