Al caliu del fornell

Com molts ja sabeu, la cèlebre expressió «amics, coneguts i saludats» prové de la ploma de Josep Pla, qui la va immortalitzar a  Notes per a Sílvia . Amb el seu estil irònic, l’escriptor empordanès establia una jerarquia per classificar el grau de relació amb els altres. Per a ell, l’amistat era un vincle escàs i selectiu, mentre que la categoria de «saludat» representava el nivell més superficial, limitat a la simple cortesia de reconèixer-se pel carrer. Més enllà d’aquesta tríada, crec que existeix la figura del «el tinc vist»: aquelles fisonomies familiars que identifiquem sense haver-hi intercanviat mai ni un mot. En pobles i ciutats petites, aquests figurants anònims habiten el nostre dia a dia en un limbe on no hi ha ni coneixença ni salutació, només una identificació visual fruit de la repetició. Aquest anonimat compartit configura un paisatge humà proper, però distant, on l’altre és un element més de la rutina. El més curiós d’aquestes relacions visuals ...

La gent normal, aquella que omple els autobusos cada matí i fa cua als supermercats els dissabtes, compartim un univers de preocupacions quotidianes que ens mantenen amb els peus a terra. Ens atabalem per les factures que arriben a final de mes, per aquella paraula de més en una discussió, per una reunió de veïns que ens posa els nervis de punta. Les coses menudes –un got d’aigua que bolquem damunt dels papers, un telèfon que es queda sense bateria al pitjor moment– poden arribar a tenyir-nos el dia sencer. I enmig d’aquesta voràgine de responsabilitats i imprevistos, anem desenvolupant, gairebé sense adonar-nos, un catàleg de rareses ben particulars: manies inofensives, rituals inconfessables, pors irracionals que ens acompanyen com a ombres fidels. Vulgues o no, és precisament aquesta suma de petites obsessions el que dibuixa el perfil tendrament absurd de la nostra humanitat. Si hem de creure el que ens deia Josep Pla i som el que mengem, jo puc dir que sóc una croqueta a mig camí e...

La gent d’aquest país estem avesats a viure immersos en un paisatge civilitzat, una realitat que configura profundament la nostra relació amb l’entorn. Aquesta familiaritat amb un territori humanitzat, ple de pobles i camps de conreu, ens fa percebre les grans extensions salvatges del planeta, els deserts o les selves, com quelcom remot i aliè a la nostra experiència quotidiana. La nostra mirada, acostumada a trobar-se visualment amb un campanar després de cada revolt o el teulat d’una casa fins i tot als parcs naturals, concep la natura indissolublement lligada a la petjada humana. Així, allò que per a altres cultures podria ser un paisatge quotidià, per a nosaltres resulta exòtic Aquí no podem concebre el nostre territori sense aquesta harmonia entre l’ordre humà i l’entorn natural. Josep Pla entenia el paisatge com una creació humana, com el resultat d’un diàleg secular entre la mà del pagès i la terra. Ho expressava amb una contundència reveladora: «el paisatge humanitzat, creació ...

S’acaba el mes d’agost i els termòmetres, molt lentament, deixen de ser els protagonistes de l’actualitat, el mercuri recula. Els pagesos comencen a llaurar els camps, els caçadors preparen les escopetes, les mares i els pares corren a comprar les eines imprescindibles dels seus fills pel nou curs escolar, i la vida, en general, torna al seu curs i els meteoròlegs ens diuen que un front d’aire fred en altura ja s’albira en la llunyania. Marcel Pagnol deia que en el seu país provençal la primavera no acabava mai de morir, els pins i les oliveres només engrogueixen quan estan a punt de morir i les primeres pluges de setembre només fan que rentar el verd de les branques, empolsegat pel llarg estiu. Únicament al fons de les valls, sota les aspres muntanyes, rellisca furtivament la tardor. El nostre país és una mica més complex, els paisatges són més variats i la meteorologia fa el que pot. Damunt la tomba de Pagnol hi ha un epitafi virgilià: “ Fontes, amicos, uxorem dilexit ”, que ens reme...

 Aquest estiu és d’una pesantor aclaparadora, cada dia es fa més feixuc. L’aire s’espesseeix i els volums es liqüen, els arbres alcen les branques en senyal de rendició, la llum es desborda com en una cassola bullent i la natura en general entra en una espècie de sopor. Només els mosquits i altres criatures minúscules continuen borinant entre nosaltres. Quan arriba el pic de l’estiu, tothom, fins i tot els més fanàtics de la calça curta, comencen a enyorar els dies rúfols d’hivern. Després dels anys d’infantesa, en què vivia l’estiu com un sinònim de vacances i de llibertat, vaig començar a pensar que aquests mesos eren un temps erm, un temps mort en què tot s’atura, encara que els rellotges continuïn funcionant amb la inèrcia continguda dels calendaris. A l’estiu, això sí, és hora de passar comptes amb la vida, però res no quadra, ens adonem que haurem de pagar per totes aquestes hores mortes com si fossin viscudes, com si haguessin estat útils, haurem de tributar per tota aquesta...

 Vivim en una època de grans canvis, tot és divers i mudable. Allò que ahir era blanc avui és negre, el que fa un moment pujava ara baixa, el que abans curava ara és mortal, tot és així i també al revés. Les certeses s’esmunyen pels embornals, les veritats són com ocells migratoris i les evidències només duren un instant. La vida es compon de petits pedaços que intentem ordir de mica en mica i que després pengem amb pinces en els fils prims de la memòria Cada dia s’assemblaria a un altre com dues gotes d’aigua si no fos per esdeveniments inesperats que fan trontollar la teoria de les semblances. Són dies on esclaten notícies que, per esperades que siguin, sempre ens depassen i queden gravades en la nostra memòria particular i en la col·lectiva, una memòria aquesta que va ser encunyada pel filòsof i sociòleg Maurice Halbwachs, un senyor que, posats a dir, s’assemblava molt a Josep-Lluís Carod-Rovira. Més enllà d’altres esdeveniments que segur que algú ja haurà passat a net en les pu...