Paisatge amb gat

La gent d’aquest país estem avesats a viure immersos en un paisatge civilitzat, una realitat que configura profundament la nostra relació amb l’entorn. Aquesta familiaritat amb un territori humanitzat, ple de pobles i camps de conreu, ens fa percebre les grans extensions salvatges del planeta, els deserts o les selves, com quelcom remot i aliè a la nostra experiència quotidiana. La nostra mirada, acostumada a trobar-se visualment amb un campanar després de cada revolt o el teulat d’una casa fins i tot als parcs naturals, concep la natura indissolublement lligada a la petjada humana. Així, allò que per a altres cultures podria ser un paisatge quotidià, per a nosaltres resulta exòtic

Aquí no podem concebre el nostre territori sense aquesta harmonia entre l’ordre humà i l’entorn natural. Josep Pla entenia el paisatge com una creació humana, com el resultat d’un diàleg secular entre la mà del pagès i la terra. Ho expressava amb una contundència reveladora: «el paisatge humanitzat, creació del pagès, és aquí ordenat, útil, bell, harmònic, adorable». En aquesta adjectivació hi ha tota una declaració d’intencions: allò que és bell ho és precisament perquè és útil, perquè respon a una intervenció mesurada i intel·ligent de l’home. Aquesta diversitat, que Pla associava a la petita propietat pagesa, és la que genera aquesta harmonia tan característica del nostre país, on cada racó parla d’un propòsit humà sense perdre per això la seva bellesa intrínseca.

Vivim en un país de pobles i de ciutats, de camins i de carreteres, on tot està mesurat i catalogat per la mà de l’home. Aquest entorn completament humanitzat es percep a través de tots els sentits: la vista sempre topa amb les traces de l’activitat humana, l’oïda percep els sorolls somorts de la vida quotidiana més enllà del propi brogit, el tacte nota a la punta dels dits el remoreig constant del traginar col·lectiu i, fins i tot l’olfacte, allà on anomenem natura, es troba amb l’olor inconfusible de fems i de fum. Aquesta connexió sensorial constant amb la presència humana defineix la nostra manera d’habitar el territori i conforma una identitat on el que és civilitzat i el que és natural es fonen indestriablement.

No hi ha cap racó de l’angle visual en què no sorgeixi un tractor, un automòbil o la traça vaporosa d’un avió en el cel. I, tanmateix, a pagès, el primer senyal de presència humana no sol ser l’home, sinó el gat, que no és precisament el més útil dels animals de granja. Emergeix dels indrets més inesperats per sotjar-nos amb la mirada felina dels seus ancestres salvatges. Potser abans hem sentit la remor dels gossos en la llunyania, però el primer contacte visual sempre sol ser amb aquest felí indolent que, en la seva ambigüitat entre domèstic i salvatge, esdevé un element indispensable en qualsevol paisatge del nostre entorn. El gat, amb la seva presència discreta, però constant, encarna perfectament aquesta naturalesa domesticada que ens envolta, aquesta barreja d’espontaneïtat i control que caracteritza el nostre paisatge.

Mai del tot domesticats, els felins probablement són la baula que ens lliga encara amb la natura primigènia, però també són senyal inequívoc d’escalfor humana. Per això, podem estar segurs que un paisatge sense gat és un paisatge deshumanitzat. Aquesta presència felina, amb el seu caràcter ambigu entre la salvatgia ancestral i la confiança en el foc de la llar, sintetitza la paradoxa del nostre entorn: un món profundament transformat per l’home que, tanmateix, conserva reminiscències d’un ordre natural més antic. El gat esdevé així l’últim testimoni d’aquella natura indòmita que creiem perduda, alhora que confirma, amb la seva simple existència entre nosaltres, que el nostre paisatge civilitzat continua sent, essencialment, humà.

Foto © Quim Curbet