Al caliu del fornell

A la curta o a la llarga, el temps tot ho ateny. Hi ha veritats que neixen abans d’hora, destinades a esperar a la penombra fins que el món estigui preparat per entendre-les. L’any 1866, un monjo agustí anomenat Gregor Mendel va publicar un estudi minuciós basat en vuit anys de cultius i encreuaments de milers de plantes de pèsols al jardí de l’abadia de Sant Tomàs de Brno. Amb l’ajuda de les matemàtiques i una paciència infinita, aquell home de fe havia aconseguit desxifrar les lleis fonamentals de l’herència biològica: el codi secret que explica per què ens assemblem als nostres progenitors. Tanmateix, la comunitat científica del segle XIX li va girar l’esquena. La seva feina es va considerar una simple excentricitat botànica sense cap valor real. Mendel va morir l’any 1884 en el complet oblit acadèmic, apartat de les seves investigacions pels deures de l’abadia. Però el temps, que és el jutge més implacable i silenciós, mai oblida. Van haver de passar trenta-quatre anys perquè, a l’...

Pere Vives Vich, nascut el 1858 a Igualada, representa l’esperit d’una modernització tècnica que va marcar profundament la següent generació de la seva pròpia nissaga. Enginyer militar de formació, va guanyar reconeixement gràcies a la seva mentalitat reformista i una visió de futur recolzada en la lògica científica. A cavall dels segles XIX i XX, Vives va entendre que el progrés civil i l’estratègia passaven pel domini de l’espai aeri. El seu llegat uneix la disciplina amb una curiositat insaciable, un nexe familiar basat en la ment analítica que més tard heretaria el seu nebot. La seva gran fita va ser fundar l’aeronàutica militar a Espanya. Després d’haver viatjat per Europa per estudiar els nous corrents de la ciència, va impulsar el Servicio de Aerostación a Guadalajara introduint globus i dirigibles. L’any 1913 va esdevenir el primer cap de la nounada Secció d’Aviació, consolidant una estructura que va canviar la navegació del país. Ell mateix va ser el primer espanyol a volar co...

A la Polònia grisa dels anys seixanta, sota el pes de la censura i les cartilles de racionament, dues plomes van decidir que l’amor no es declararia a cop de versos grandiloqüents, sinó de gats impostors i comtes aristocràtics. Ell li enviava fotografies de mones del zoo; ella responia disfressada de la veu del seu felí. Van escriure’s gairebé cada dia durant dues dècades, però mai no van dir-se “t’estimo” de manera convencional. Van inventar un llenguatge privat on les faltes d’ortografia eren còmplices i els retalls de revista dibuixaven mons impossibles. Aquesta és la història d’una correspondència que va burlar la realitat. Per protegir la seva intimitat i esquivar la mirada dels censors, els dos amants es van inventar un teatre privat. Ell signava com el comte Eustachy Pobóg Tulczyński, un aristòcrata nostàlgic i una mica excèntric. Ella es convertia en la comtessa Heloïza Lanckorońska, refinada i amb una perillosa tendència a les faltes d’ortografia deliberades. Darrere ...

El paral·lelisme entre Catalunya i Escòcia no és només polític, sinó profundament cultural. Tots dos territoris van perdre les seves institucions sobiranes en un mateix segle –Catalunya el 1714 amb els Decrets de Nova Planta i Escòcia el 1707 amb l’Acta d’Unió– i, a partir d’aquell moment, van desenvolupar estratègies literàries similars per defensar la seva identitat. Els escriptors medievals catalans i escocesos, per exemple, van agafar les llegendes artúriques franceses i les van adaptar per parlar del bon govern i els drets del poble, no només d’amors cortesans. Més endavant, ambdós moviments literaris moderns –la Renaixença catalana i el Scottish Renaissance– van recuperar les llengües pròpies (el català i l’scots) com a símbol de resistència.   L’historiador John Elliott ho ha estudiat a fons al llibre  Scots and Catalans , on demostra que dues cultures minoritzades acaben creant eines sorprenentment semblants. Pel que fa a la identitat escocesa, aquesta és una construcc...

Friedrich Dürrenmatt va ser un dels dramaturgs suïssos més rellevants del segle XX. Conegut pel seu teatre fosc i satíric, va explorar com l’estupidesa humana pot desencadenar catàstrofes.  Plet per l’ombra d’un ruc  va néixer l’any 1951 com a radioteatre, tot i que després l’adaptaria als escenaris. L’autor no va inventar la història: es va inspirar en una llegenda de l’antiga ciutat grega d’Abdera, on, segons diuen, els seus habitants van protagonitzar un judici real per un motiu igualment absurd. Dürrenmatt va agafar aquell germà llegendari i el va transformar en una comèdia apocalíptica que retrata, amb humor negre, la fragilitat de la convivència humana. Plet per l’ombra d’un ruc  té una presència històrica als escenaris catalans. La primera representació documentada data de l’any 1973, poc abans que es publiqués la versió en català el 1974. Però el muntatge de referència va arribar el 1981 de la mà del Teatre Lliure, sota la direcció de Fabià Puigserver...

Els gats viuen en dues dimensions alhora. Volen sortir a fora, però també es volen quedar a dins. El seu punt preferit és al pas de la porta, tant si és hivern com estiu, amb una pota a dins i l’altra a fora. Aquesta necessitat de situar-se a la frontera entre l’interior i l’exterior no respon a cap caprici, sinó a una profunda lògica felina: volen controlar tots dos territoris sense renunciar a cap dels seus privilegis. A fora hi ha l’aventura, les olors noves, la caça i l’horitzó; a dins, la seguretat, la calefacció, el menjador i la companyia humana. Ser al llindar és una posició estratègica perfecta, des d’on poden sentir l’ocell que canta al jardí i, alhora, el soroll de la nevera que s’obre. Per això, tant si fa sol abrasador com si neva, el felí s’instal·la al marc de la porta amb una determinació gairebé filosòfica, com si aquell espai mínim contingués tot el sentit del món: el dret a triar, a dubtar i a no tancar mai cap porta del tot. De fet, nosaltres moltes vegades volem fe...

William Gladstone, un dels polítics més importants del segle XIX –quatre vegades primer ministre britànic– va ser també un diletant obstinat en els estudis homèrics. Mentre traduïa la  Ilíada , va ensopegar amb una anomalia inquietant: el mar Egeu mai no era blau. Homer el descrivia porpra, negre o blanc de guix, però mai d’aquesta tonalitat que avui associem a la Mediterrània. I el blau, el color del cel i l’oceà, amb prou feines apareixia en tres dels més de 15.000 versos del poema. Amb aquesta observació aparentment menor, Gladstone no va obrir un debat estètic, sinó una fractura sísmica en la comprensió de la percepció humana: els antics grecs veien el món d’una altra manera? O, simplement, el blau encara no havia nascut als seus ulls? Però l’anomalia no era només una absència. Gladstone va descobrir quelcom encara més revelador: quan Homer descrivia un objecte o un paisatge, no ho feia com ho faríem nosaltres. Avui assenyalem un objecte i en diem “blau”, “verd” o “groc”. El po...

Per als habitants de les comarques gironines, els Límits era un lloc concret de la nostra geografia i pertany encara al terreny del record, un record prenyat d’emocions tangibles. És un barri del Pertús, però pertany a la Jonquera i queda encaixonat entre la muntanya coronada pel castell de Bellaguarda i el talús de l’autopista. Al llarg d’un carrer estret, que la gent de l’indret s’entesta a dir-ne “avinguda” hi discorre la ratlla fronterera que separa als Catalans del Nord dels del Sud. De petits travessàvem aquell carrer pensant que a l’altre costat hi havia un altre món, molt més habitable que el nostre. Actualment, ja no és un lloc de pas obligatori com abans. Els cotxes gairebé el sobrevolen sense aturar-se a la duana i els trens d’alta velocitat passen per un túnel. Ara més aviat són els de l’altra banda que venen a comprar tabac i licors, i a omplir el dipòsit de gasolina barata espanyola a la Jonquera. Aquesta ratlla invisible, que abans separava mons i avui només delimita pre...