Entrades

Entretemps

Imatge
L’entretemps és un concepte tant singular com evanescent, un cosí germà d’aquell “entreguerres” que la història recorda només com una pausa tensa entre dos cataclismes. Tots dos comparteixen una naturalesa difusa i deslluïda, com si la mirada humana estigués programada per enfocar només els moments d’esclat i obviar els silencis que els separen. Se’ns apareixen com una mena d’entreacte buit, un parèntesi en la novel·la de la vida on es considera que “no passa res”. Tanmateix, aquesta aparent quietud és un miratge perillós. Perquè és precisament en aquest territori fronterer, en aquesta escletxa temporal, on els destins es reordenen en silenci: les arrels dels arbres creixen sota terra, les decisions fonamentals es maduren a foc lent, i les tempestes que després ho arrasaran tot comencen a coure’s amb una calma esfereïdora. L’entretemps no és un buit, sinó una cova plena d’ecos del futur. L’entretemps és una època de l’any en què ens entestem a posar-nos roba d’entretemps, o sigui, roba...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

El cos del paisatge

Imatge
Un paisatge és l’evocació d’un espai determinat, congelat en els ulls de la gent que l’habita o que el visita. És un indret que evoluciona en el temps, que gira i que roda, com el mateix planeta que li serveix de basament. El paisatge és la unitat geogràfica bàsica, és el que abasta la mirada humana entre una mà i l’altra posant els braços oberts com un Crist romànic. És la mínima porció de terra habitable, si més no en la imaginació de cadascú. Els avis dels meus rebesavis, per l’única branca que ens ha estat possible estudiar, van fundar la seva família a Vilobí d’Onyar al segle XVII, després, de generació en generació van anar saltant de poble en poble: de Vilobí a Vidreres, de Vidreres a Caldes de Malavella, de Caldes a Llagostera, de Llagostera a Cassà de la Selva i de Cassà a Campllong. Si dibuixem aquest recorregut, unint els punts en un mapa, obtindrem un semicercle de 50 quilòmetres que es pot recórrer a peu en 10 hores. Però per fer-ho van tardar gairebé 350 anys i amb prou f...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Muts i a la gàbia

Imatge
Darrerament, s’ha posat de moda que les coses “dialoguin”. En l’àmbit de la crítica cultural, l’urbanisme o el disseny, sembla que ja res no pot existir de forma aïllada: les pintures d’una exposició dialoguen amb l’espai que les acull, els edificis moderns dialoguen amb el patrimoni històric i, fins i tot, la gastronomia busca que els sabors estableixin una conversa al paladar. Aquesta metàfora, sovint abusada, reflecteix una pulsió contemporània per la interconnexió i el sentit compartit. Però, què volem dir realment quan humanitzem els objectes i els forcem a parlar entre ells? És un exercici de profunditat o una crossa retòrica per dotar de transcendència qualsevol interacció casual? Si fem cas a les revistes de tendències, vivim en un guirigall constant on les cadires de plàstic discuteixen de tu a tu amb les bigues de ferro colat. Entrar en una cafeteria moderna s’ha convertit en una experiència invasiva: mentre intentes demanar un tallat, t’has d’empassar el monòle...
1 comentari
Llegeix més »

El temps de les cançons

Imatge
Diuen que et fas vell ja sense remei quan et comencen a créixer pèls per tot arreu, menys allà on t’haurien de créixer. El passat és un indret on ja mai més tornarem, però jo crec que la vellesa de debò arriba un dia, sense avisar, quan descobreixes que el cervell ja no pot assimilar música nova. I no és cap broma: arriba un moment, entre els trenta i els quaranta, en què per molt que t’hi esforcis, saps que mai arribaràs a estimar el que escolta la mainada d’avui amb la mateixa passió amb què tu t’emocionaves amb Lluís Llach, Raimon o Leonard Cohen. Pots intentar escoltar coses noves, pots fer veure que t’agrada el trap o el reggaeton actual, però en el fons saps que és com llegir les instruccions d’un moble d’IKEA: ho entens, però no t’emociona. I al final sempre acabes tornant a allò que et sona a casa, al vinil dels setanta o al casset dels vuitanta, perquè el cervell, vés a saber per què, decideix que després de la trentena ja no li caben més cançons al cor. I jo què voleu que us ...
5 comentaris
Llegeix més »

Sobre la brevetat

Imatge
Hi ha una certa incoherència en començar un article sobre la brevetat amb unes quantes línies prèvies, però confio que em perdonareu la paradoxa. Sovint creiem que per transmetre una idea profunda cal un discurs extens, però la història ens demostra que la brevetat pot ser molt més eloqüent. L’any 1862, Victor Hugo va enviar la carta més curta mai escrita per preguntar sobre l’èxit de la seva obra  Els Miserables : només contenia un signe d’interrogació (?). El seu editor, captant la urgència del missatge, li va respondre amb un signe d’exclamació (!). En un món saturat de soroll i paraules buides, aquest intercanvi ens recorda que l’essència d’un missatge no resideix en la seva llargada, sinó en la seva precisió. Aquesta economia del llenguatge només és possible quan existeix una base de sobreentesos compartits. Perquè el signe d’Hugo fos desxifrat, calia una complicitat prèvia amb el seu editor; sense aquest context, el missatge hauria estat buit. És el que La Trinca resumia amb ...
1 comentari
Llegeix més »

Aquil·les en la trinxera

Imatge
La vida consisteix en una corrua d’esdeveniments impredictibles que ens sacsegen l’existència quan menys ho esperem. Un matí qualsevol, mentre esmorzem mirant el mateix carrer de sempre, quelcom trontolla: una trucada inesperada, una mirada que ens creua, un núvol que descarrega just quan havíem penjat la roba. Aquesta successió d’atzars ens recorda constantment la nostra vulnerabilitat, però també la bellesa de l’instant viscut. Perquè és precisament en aquest desconcert, en aquest no-saber-què-vindrà-després, on resideix la màgia d’estar vius, navegant sense brúixola per aquest mar d’incerteses que anomenem quotidianitat. Cada dia ens ressonen a les orelles els sons de mots antiquíssims: Troia, Persèpolis, El Alamein, Damasc, Bagdad, Gal·lípoli, el Sinaí, Ormuz, sons que es barregen amb les notícies del dia. Aquil·les, Alexandre, Dàrius, Lawrence, cavalcant sempre cap al no-res, entre la pols dels llibres i la pols de les runes televisades. I nosaltres, des del nostre balcó estant, a...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Urbanisme i urbanitat

Imatge
Joan Fuster ja va apuntar, amb la lucidesa que el caracteritzava, un símptoma inquietant de la nostra evolució col·lectiva: el fet que, en els debats contemporanis sobre la convivència, el terme “urbanisme” hagi substituït completament la paraula “urbanitat”. No es tracta d’una mera qüestió lèxica, sinó del reflex d’una profunda transformació de valors. Mentre que la urbanitat apel·lava a la cortesia, a les normes implícites del civisme i a la qualitat del tracte entre persones, l’urbanisme actual es concentra en la materialitat dels espais, en la funcionalitat de les infraestructures i en el disseny de les ciutats com a escenaris. Fuster ens adverteix, així, que potser estem més preocupats per la posada en escena i l’eficiència tècnica dels nostres entorns que per la qualitat humana i el respecte mutu que s’hi hauria de desplegar. El predomini de l’urbanisme sobre la urbanitat suggereix una societat que privilegia l’ordre físic i la imatge exterior per damunt de l’ètica de la relació ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Elogi d’una ex-librista

Imatge
Un ex-libris és, bàsicament, una marca de propietat que es posa dins d’un llibre per dir a qui pertany. Sol ser una petita estampa o un segell enganxat a la primera pàgina amb el nom de l’amo i un dibuix que el representa. La paraula ve del llatí i vol dir “dels llibres de…”. Tot i que és una tradició preciosa, és cert que avui dia ja no és tan útil: cada vegada tenim menys llibres de paper a casa i llegim més en digital. Amb les biblioteques virtuals, el vell costum de marcar el llibre amb un segell personal s’ha convertit gairebé en un petit luxe per a romàntics i col·leccionistes. Abans, quan un llibre era un tresor caríssim, els propietaris no se anàvem amb romanços. Molts ex-libris incloïen frases que eren gairebé malediccions per a qui no tornés el llibre. A França hi havia qui escrivia coses com: «Qui robi aquest llibre, penjarà d’una forca a París. I si no és penjat, s’ofegarà. I si no s’ofega, es cremarà. I si no es crema, una fi pitjor li caurà al damunt», o advertèn...
1 comentari
Llegeix més »

Avui no és dimecres

Imatge
Hi ha una certa saviesa en aquells que saben mirar el món des dels marges. La poeta polonesa Wisława Szymborska, Premi Nobel de Literatura, ho practicava amb una habilitat desconcertant: quan exercia de crítica literària en diversos mitjans del seu país, no triava les novetats editorials que omplen els aparadors de les llibreries, sinó aquells llibres que els llibreters amaguen en racons polsegosos —guies de viatge insòlites, manuals de bricolatge, assaigs sobre jardineria, tota mena de volums que ningú no reclama. I, tanmateix, de llibres en parlava ben poc. Li servien, simplement, com a excusa per desplegar la seva finíssima veta sarcàstica, una mirada incisiva que no anava tant contra aquestes obres concretes com contra el món sencer, contra les seves contradiccions i absurditats. Szymborska era també capaç de descriure en llenguatge poètic un viatge que mai no havia fet a l’Himàlaia, on imaginava un ieti a qui volia recordar que, més enllà de les neus perpètues, a baix era dimecres...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »