Al caliu del fornell

La carretera GI-524 comença a la cruïlla de la Font Pudosa, a Banyoles, just quan l’asfalt encara és pla i el llac es reflecteix al retrovisor. Però de seguida ens adonem que això no és un passeig: la muntanya l’espera amb els revolts tancats, surt immediatament del terme municipal i s’enfila cap amunt. Després d’unes quantes giragonses i de deixar a mà esquerra el trencant del Bosc de Can Ginebreda, arriba fins a la vall de Campmajor: uns quants camps que dibuixen una mena de rombe, amb l’Arn en un extrem i el Ritort a l’altre, i envoltat per les serres de Sant Patllari, de Biert i de Finestres. A Sant Miquel de Campmajor hi ha unes escoles i un ajuntament, i una església damunt d’un turó, que fou parròquia i castell propietat del senyor de Verntallat. Situat just al centre del rombe, Sant Miquel distribueix el trànsit: a l’esquerra cap al castell de Falgons, a la dreta cap al Santuari del Collell i a Olot tot seguint cap amunt. De fet, immediatament després de la plana ja trobem un r...

És la imatge d’un pintor, sense arnès, sense casc, amb un barret estil Buster Keaton, pintant alegrement en una de les columnes de la torre Eiffel. A l’altra banda de la imatge, el fotògraf no està tan segur. Tremola cada vegada que l’acròbata s’ajup per submergir el pinzell a la galleda de pintura. Com a provincià a qui li agrada descobrir París, Marc Riboud va fer el pelegrinatge a la Torre Eiffel i com a deixeble que escolta els consells dels seus grans mestres segueix el seu instint, va a trobar-se amb els treballadors de la Dama de Ferro allà dalt. En el seu cas, amb una pel·lícula en blanc i negre de 36 exposicions, ja començada. El jove lionès no és un professional experimentat. Des de l’adolescència, ha estat un apassionat de la fotografia, però la guerra, la Resistència a Vercors i després els estudis d’enginyeria el van allunyar de la seva vocació. Cinquè fill d’una família de banquers i industrials, tenia catorze anys quan el seu pare li va regalar la seva primera càmera. Al...

D’entrada, hem de dir que no és un semàfor qualsevol, no està en una cruïlla. El Semàfor de Begur és una antiga estació electrosemafòrica situada en un mirador privilegiat a l’extrem del Cap de Begur. Va ser construït a finals del segle XIX amb l’objectiu de comunicar-se amb els vaixells i orientar el trànsit marítim d’aquesta zona de la Costa Brava, però va deixar de funcionar definitivament cap a la dècada dels setanta. Fa gràcia pensar que aquest recinte, avui mut, es va inaugurar amb tota la pompa borbònica el 10 de desembre de 1891 en nom del rei Alfons XIII. Llavors no hi havia satèl·lits ni ràdios de banda marítima. Els guaites que hi vivien i treballaven es comunicaven amb l’horitzó a còpia de braços i gesticulacions mecàniques: feien servir un sistema de braços mòbils i un codi internacional de banderes de colors que ballaven al vent durant el dia. A la nit, s’encenien llums per llançar missatges a les naus que passaven i transmetien els avisos per telègraf, cap a terra ferma....

És el 6 de maig de 1968, Daniel Cohn-Bendit i set estudiants més de Nanterre han estat convocats pel consell de disciplina de la universitat. El Maig del 68 va ser una explosió de protestes estudiantils i obreres contra l’autoritat, el capitalisme i les estructures socials arcaiques. Cohn-Bendit, anomenat «Dany el Roig», es va erigir en un dels líders més carismàtics del moviment. La foto mostra el moment en què, amb un somriure provocador, mira directament a un policia antidisturbis, simbolitzant el xoc entre la joventut rebel i l’Estat repressiu. La imatge, plena de tensió i significat polític, s’ha convertit en una de les representacions més poderoses de les protestes que van sacsejar França i van marcar una generació. Caron retrata Cohn-Bendit amb el casc del CRS brillant en primer pla, emmarcant el contrast entre l’estudiant desarmat i la força policial. Gilles Caron era un famós fotoperiodista de guerra. És un any d’extrems per a aquest llegendari fotògraf. És al carrer Saint-Jac...

Si tots els estius de la meva vida s’haguessin de resumir en un de sol, potser triaria el de 1976. I no és que en tingui uns records especials, quan tens disset anys no et passen grans coses, les coses passen al teu voltant i tu només ets com un espantaocells. Les hores exhalen un vapor estrany damunt l’asfalt, les finestres obertes de bat a bat deixen passar la remor en VHF d’un televisor llunyà i l’olor de sofregit d’una cuina. Però aquell estiu, sense saber-ho encara, hi havia una esquerda en aquell ordre immòbil: alguna cosa a punt de trencar-se. El món es fa especialment interessant quan tot trontolla. L’estiu del 76 va ser inusualment plujós. L’històric Observatori Fabra va registrar entre el juliol i l’agost un record d’acumulació de pluja. El 24 de juliol, vaig anar a les Sis hores de Cançó, al Pla d’en Sala de Canet de Mar, amb un paraigua, per si de cas. Aquell paraigua, l’únic entre els milers de joves, no em va ajudar a distanciar-me de la imatge d’espantaocells, i encara a...

Kertész també era hongarès i es deia Andor abans de canviar-ho per André. Igual que Brassaï es va traslladar al París d’entreguerres, on va trobar una comunitat d’artistes i escriptors amb idees afins. Entre ells hi havia Piet Mondrian que s’estava fent conegut per les seves abstraccions geomètriques. Mondrian va convidar el jove fotògraf al seu estudi a principis de 1926.   Com Kertész va recordar anys més tard: « Vaig anar al seu estudi i instintivament vaig intentar capturar a les meves fotografies l’esperit de les seves pintures. Ell va simplificar, simplificar, simplificar. L’estudi amb la seva simetria dictava la composició. Tenia un gerro amb una flor, i la flor era artificial, però ell l’havia pintat amb el color adequat per combinar amb l’estudi ». Tot i que Mondrian imposava un ordre geomètric rígid a tot el que hi havia a l’apartament, Kertész va trobar desviacions a les corbes de l’escala, el gerro i el barret rodó de canotier que penjava al penjador. El barret pertanyi...

L’hostal de la Gavina i la urbanització que l’envolta és un dels paratges més curiosos de la Costa Brava i potser també un dels més característics. De la platja de Sant Pol fins a la de sa Conca hi ha un camí de ronda que es va construir a imatge i semblança dels de la Costa Blava provençal. Avui, quan jo passava pel davant, un Rolls blanc, una mica antiquat, ha pujat lentament cap a l’entrada de l’hotel. Mentrestant, un grup de gavians que s’havien posat damunt de la barana del camí –tres o quatre– vigilaven atentament els turistes que es banyaven o que prenien el sol damunt la sorra granelluda de la platja.   L’espectacle m’ha transportat a una altra època –cinquanta o seixanta anys enrere–, quan el món era com era i nosaltres semblaven extres d’una pel·lícula de Fellini. L’hostal de la Gavina, amb els seus murs blancs, i les casetes de bany, de tots colors, vora la platja, són probablement les úniques coses que s’ha conservat incòlumes a s’Agaró. Tot ha canviat, a la platja ja n...

Amb l’arribada de l’agost, l’aire pesa com el plom, les paraules semblen fondre’s abans de sortir de la boca i, malgrat tot, els telenotícies repeteixen de forma gairebé ritual les mateixes paraules: onada de calor, temperatures rècord i, especialment, “canícula”. Fem servir aquest terme com a sinònim dels dies més sufocants de l’any, però el seu origen s’amaga, com tantes coses, en el temps. Molt abans que la ciència ens parlés del canvi climàtic o de les masses d’aire saharià, els antics grecs miraven les estrelles a finals de juliol per entendre per què la calor tornava bojos els gossos i assecava els camps. Per entendre aquest vincle cal alçar la vista al cel nocturn, allà on brilla Sírius, l’estrella principal de la constel·lació del Can Major. Els grecs la coneixien com a Seírios (“l’abrasadora”) i el seu nom va derivar en el llatí canicula o “gosseta”. La seva aparició a l’alba, que coincidia exactament amb els dies de més calor, va fer creure als astrònoms antics que la seva ...