Entrades

Era un país de rambles

Imatge
Hi ha paisatges que defineixen un país més enllà de les seves fronteres administratives, i les rambles són, sens dubte, un d’aquests elements identitaris al nostre territori. El mot “rambla”, d’origen àrab, evoca areny i llits de riera, cursos d’aigua ocasionals, sovint hostils, que baixen enfangats. Tanmateix, si en alguns indrets es conserva aquest significat primigeni, a la major part del país el concepte ha derivat per designar els passejos urbans que sorgiren extramurs, edificats al llit o a la vora de les antigues rieres. Així, les rambles esdevenen un llegat viu que connecta el medi natural amb la transformació urbana, i ens enllacen amb les arrels més profundes del nostre imaginari col·lectiu. Barcelona n’és l’exemple més paradigmàtic, però gairebé cada població té la seva rambla, el seu espai de trobada, el seu cor social. Aquests llacs d’ombra de plataners i til·lers han estat tradicionalment l’epicentre de la vida col·lectiva: feien olor de dissabte, de diumenge i de festa d...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Els ponts de la paraula

Imatge
Walter J. Ong va ser un dels pensadors més influents del segle XX, un educador, investigador i lingüista conegut pel seu treball sobre literatura renaixentista, història del pensament i cultura contemporània. Però també ho és per la seva obra més àmplia sobre l’evolució de la consciència i pel que significa comprendre realment què implica passar de la veu a l’escriptura. Aquest jesuïta i filòsof nord-americà va dedicar bona part de la seva obra a explorar com la tecnologia de l’escriptura ha transformat no només la manera com ens comuniquem, sinó la nostra pròpia consciència. En el seu llibre fonamental  Oralitat i escriptura , Ong estableix una distinció clau que val la pena recuperar: la diferència entre l’oralitat primària i la secundària. L’oralitat primària és la pròpia de cultures que no coneixen l’escriptura, on la paraula només existeix en el moment de ser pronunciada i la memòria col·lectiva ho sustenta tot. En canvi, nosaltres vivim immersos en una oralitat secundària: pa...
1 comentari
Llegeix més »

El dia de les faixes

Imatge
Cada vint-i-tres d’abril, les nostres ciutats es transformen en un aparador gegant on el llibre, paradoxalment, corre el risc de desaparèixer sota el pes del seu propi embolcall. Fa uns anys, un article punyent a  Il Giornale  ja advertia sobre «l’infern de les portades improbables i les faixes sense sentit», descrivint un mercat editorial que, en el seu afany per vendre, s’ha convertit en un teatre de l’engany visual. Aquesta diagnosi sembla escrita pensant en la nostra diada, on el mimetisme industrial ha substituït la identitat literària. Les parades s’han convertit en un exèrcit de clons: si una novel·la sobre la postguerra triomfa, l’any següent en tindrem cent amb la mateixa tipografia de màquina d’escriure i la mateixa foto sèpia d’una dona d’esquena. És l’estètica de la seguretat: no s’arrisca amb l’art, s’aposta per la fórmula que ja ha funcionat al supermercat. Però on el cinisme arriba a la seva màxima esplendor és en les faixes. Aquestes tires de paper llampant que...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

El sentit de la vida

Imatge
Els humans bàsicament som màquines de produir residus. Ja no només els fisiològics, que produïm d’ofici i que són semblants als d’altres animals, sinó també aquells que brollen de la nostra activitat més irreflexiva. En aquesta producció incessant de deixalles, potser hi ha una pista incòmoda sobre el sentit de la vida. I si la cerca de significat no fos més que un subproducte d’aquesta capacitat de generar residus? Una mena de fum que emergeix mentre cremem les hores, un fantasma que habita entre allò que usem i llencem. Mentre els altres animals viuen integrats en el cicle natural, nosaltres ens entossudim a crear quelcom que perduri, però sovint només aconseguim ampliar el nostre abocador particular. Les xifres, quan ens aturem a contemplar-les, adquireixen una dimensió gairebé surrealista. Cada any, la humanitat genera més de 2.000 milions de tones de residus sòlids urbans. Són 2.000 milions de tones d’objectes que van ser desitjats, comprats, utilitzats breument i finalment descar...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Les muntanyes màgiques

Imatge
Les muntanyes transcendeixen la seva condició geogràfica per erigir-se, en paraules de la tradició cultural, com a «monuments de l’esperit». Des de temps immemorials, la humanitat ha aixecat la mirada cap als cims buscant respostes que la plana li negava, descobrint en les altures un espai de revelació i coneixement. Aquesta fascinació mil·lenària ha estat recollida per la literatura, i d’entre totes les veus que n’han donat testimoni, la de Thomas Mann a  La muntanya màgica  ressona amb especial lucidesa: el paisatge d’altura desperta en nosaltres «sentiments del que és sublim i sagrat». Una sacralitat, però, no sempre religiosa, sinó profundament humana, que pot manifestar-se com a recerca científica, reflexió històrica o experiència espiritual. En els seus silencis i en la seva majestuositat, les muntanyes ens conviden a interrogar-nos sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre lloc en el món, esdevenint així testimonis muts però eloqüents del diàleg continu entre l’ésser h...
1 comentari
Llegeix més »

Els boscos

Imatge
Hi ha una imatge recurrent en la nostra vida quotidiana, tan freqüent que ja ni la veiem. Des de la finestra d’un cotxe, atrapats en la rutina d’una autopista, els boscos esdevenen simples fons de pantalla verds. Taques imprecises que esquitxen un paisatge urbanitzat i ordenat, un espai buit entre dues àrees de servei o entre un polígon industrial i un altre. A vegades, la seva presència és tan insignificant que només els distingim com a teló de fons d’un rètol publicitari. Si ens aturem a pensar-hi, i ho fem poc, els boscos actuals són, a tot estirar, un decorat pintoresc. Un indret ideal per a una excursió de diumenge, on suposem que viuen éssers fantàstics, on els gnoms dels contes infantils cultiven bolets màgics o on creixen, en fileres perfectes, els avets que acabaran convertits en arbres de Nadal, lluint bombetes de colors a les botigues de l’Eixample barceloní. Aquesta mirada, la del conductor abstret en les seves cabòries, és la mirada d’una societat que ha perdut la memòria....
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Som el que mengem?

Imatge
La gent normal, aquella que omple els autobusos cada matí i fa cua als supermercats els dissabtes, compartim un univers de preocupacions quotidianes que ens mantenen amb els peus a terra. Ens atabalem per les factures que arriben a final de mes, per aquella paraula de més en una discussió, per una reunió de veïns que ens posa els nervis de punta. Les coses menudes –un got d’aigua que bolquem damunt dels papers, un telèfon que es queda sense bateria al pitjor moment– poden arribar a tenyir-nos el dia sencer. I enmig d’aquesta voràgine de responsabilitats i imprevistos, anem desenvolupant, gairebé sense adonar-nos, un catàleg de rareses ben particulars: manies inofensives, rituals inconfessables, pors irracionals que ens acompanyen com a ombres fidels. Vulgues o no, és precisament aquesta suma de petites obsessions el que dibuixa el perfil tendrament absurd de la nostra humanitat. Si hem de creure el que ens deia Josep Pla i som el que mengem, jo puc dir que sóc una croqueta a mig camí e...
1 comentari
Llegeix més »

El país on floreixen els nesprers

Imatge
La ciutat, com qualsevol organisme viu, també té els seus límits. Cada vegada són més difusos, més permeable la membrana que separa l’asfalt del conreu, però existir, existeixen. I no són fites arbitràries ni línies traçades sobre un plànol, sinó transicions subtils que es llegeixen en el paisatge, en els colors i en les olors. Girona, per posar un exemple il·lustratiu, no acaba en un cartell metàl·lic que dóna la benvinguda al viatger. Acaba, de veritat allà on la disciplina urbana comença a relaxar-se. És el punt on les voreres dels carrers, fins llavors impecablement alineades amb castanyers d’índies, que a la tardor esquitxen de fulles seques el pas dels vianants, cedeixen el protagonisme a una altra vegetació, més lliure, més domèstica i salvatge alhora. És llavors, just quan l’últim bloc de pisos dona pas a una caseta amb jardí o amb hort, que a cada pati, a cada petit tros de terra conreat, comença a trobar-se un nesprer, amb les seves fulles grosses i verd fosc, disposat a enge...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

L'art de caminar

Imatge
Caminar no és un esport reglat i competitiu, simplement és una activitat humana, potser la més fonamental. No hi ha campions, ni cracs, però tampoc cap mena de limitació. Caminem, els que podem, de la mateixa manera que mengem o que respirem. Caminar és viure, però no només ho fem per la necessitat de moure’ns, sinó per alguna cosa més: per pensar, per somiar, per ser. Els grans pensadors clàssics, i alguns de més moderns, consideraven el fet de caminar com una part indissociable de la seva activitat intel·lectual. Des dels primers peripatètics grecs, que seguien els passos d’Aristòtil mentre deambulava sota els porxos del liceu –d’aquí ve el nom,  peripatètic , el que passeja mentre ensenya– fins a una llarga llista de filòsofs i escriptors, tots els que han volgut transcendir la realitat s’han posat en marxa. Ho han fet passejant sota els núvols i contemplant la natura amansida i perdurable, però sobretot per a poder activar el cervell. Les neurones necessiten les nostres cames p...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »