Entrades

Paisatge amb gat

Imatge
La gent d’aquest país estem avesats a viure immersos en un paisatge civilitzat, una realitat que configura profundament la nostra relació amb l’entorn. Aquesta familiaritat amb un territori humanitzat, ple de pobles i camps de conreu, ens fa percebre les grans extensions salvatges del planeta, els deserts o les selves, com quelcom remot i aliè a la nostra experiència quotidiana. La nostra mirada, acostumada a trobar-se visualment amb un campanar després de cada revolt o el teulat d’una casa fins i tot als parcs naturals, concep la natura indissolublement lligada a la petjada humana. Així, allò que per a altres cultures podria ser un paisatge quotidià, per a nosaltres resulta exòtic Aquí no podem concebre el nostre territori sense aquesta harmonia entre l’ordre humà i l’entorn natural. Josep Pla entenia el paisatge com una creació humana, com el resultat d’un diàleg secular entre la mà del pagès i la terra. Ho expressava amb una contundència reveladora: «el paisatge humanitzat, creació ...
1 comentari
Llegeix més »

L’habitació 101

Imatge
«Era un dia d’abril fred i lluminós i els rellotges estaven tocant les tretze» és la frase inicial de Mil nou-cents vuitanta-quatre  de George Orwell. Si hi ha una habitació literària que encarni l’horror de la vigilància totalitària, aquesta és la cel·la on Winston Smith és reclòs a la novel·la. Després de ser detingut per la Policia del Pensament, Winston desperta en una cambra sense finestres del Ministeri de l’Amor, que ell mateix havia imaginat en els seus pitjors malsons: és un lloc on no hi ha foscor, un espai de sostre alt i parets nues on la llum roman eternament encesa i quatre telepantalles el controlen des de cada racó, sense treva. Però el que fa aquesta cel·la veritablement terrorífica no és només la seva arquitectura, sinó allò que s’hi amaga al darrere: un sistema dissenyat per esclafar l’ànima humana. Allà, Winston comparteix espai amb altres víctimes del règim, com el poeta Ampleforth, empresonat pel “crim” d’haver deixat la paraula “Déu” en un poema per...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Fornells de la Selva, Girona, Espanya
Llegeix més »

L’art de dubtar en un món polaritzat

Imatge
Nicola Panichi és una de les grans expertes actuals en el pensament del Renaixement i professora a la prestigiosa Scuola Normale Superiore de Pisa. En el un llibre que aquí –com molts altres assajos d’aquest tipus– només es tradueixen a la llengua de la meseta , i que porta –portaria– per títol  Montaigne: la consciència crítica del Renaixement , ens descobreix que el famós escriptor francès no era només un pensador solitari tancat a la seva torre, sinó algú profundament compromès amb els problemes del seu temps. Segons Panichi, Montaigne actua com una “consciència crítica” perquè utilitza el dubte per combatre el fanatisme i la violència. Per a ella, la seva filosofia política es resumeix en una idea molt actual: la tolerància i el diàleg són les millors armes que tenim per conviure en pau quan tothom creu tenir la raó absoluta. Aquesta mirada ens serveix per entendre que el missatge de Montaigne continua sent sorprenentment modern. En un món com el d’avui...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Fornells de la Selva, Girona, Espanya
Llegeix més »

El desig de viure d’Etel Adnan

Imatge
Als arxius digitals de la Universitat Americana de Beirut es conserva un cartell de 1999. Anunciava l’exposició “Etel Adnan: Painting Bridges” i mostra el seu rostre en primer pla: els cabells blancs, la mirada fixa, l’expressió serena d’una dona que ja havia viscut dues guerres, ensenyat filosofia a Califòrnia i escrit un dels llibres fonamentals sobre la guerra civil libanesa. El cartell, imprès sobre paper, mesura 35 per 25 centímetres i forma part del patrimoni cultural de la biblioteca universitària. En aquesta imatge hi ha tota la seva essència: una dona que va viure entre tres cultures, que va pintar muntanyes obsessivament i que va escriure sobre l’apocalipsi amb la serenitat de qui sap que les paraules, de vegades, no poden salvar res, però ho intenten. «L’art és una manera de viure», deia. I ho va aconseguir: viure en art, encara que el món trigués vuit dècades a adonar-se’n. Per entendre Etel Adnan cal situar-la en una geografia que ja no existeix. Va néixer el 1925 a Beirut...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Girona, Espanya
Llegeix més »

Habitants d'un clima

Imatge
Hi ha pobles que es defineixen per la seva història, d’altres per la llengua o per les tradicions. Però n’hi ha un, escampat per aquesta estreta franja de món que voreja aquest mar de color blau intens, que es defineix per una cosa tan volàtil i impredictible com el clima. Els habitants del Mediterrani som, abans que res, habitants d’un clima. I això, lluny de ser una anècdota meteorològica, configura una manera d’entendre el món, una personalitat col·lectiva, una filosofia vital que es construeix cada matí amb el primer cop d’ull al cel. L’home mediterrani comença el dia amb un gest antic com la mateixa civilització: aixeca la persiana, entreobre la finestra o simplement treu el cap al balcó i escruta l’horitzó. No es tracta d’un caprici, sinó d’una necessitat ancestral. En aquesta terra de contrastos, el cel pot ser un llenç immutablement blau durant setmanes, però també pot canviar d’humor en qüestió de minuts. Aquella massa innocent de núvols blancs que navega pausadament pot conve...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Geografia olfactiva

Imatge
Recordo sovint amb una mena d’enyorança les olors dels meus estius. Olors de mar i de vacances, però també de fruites sovint madurades en excés, de cremes solars exòtiques, de verdures bullides i de carn arrebossada, l’olor de les saques estibades davant la porta d’una indústria tapera, el flat de socarrim d’un petit tren de via estreta, i també la ferum d’un gran dipòsit de gas que s’interposava diàriament en el nostre camí cap al poble. En tot allò que fa referència al territori i la memòria solem tenir una cultura de postal. I oblidem que els paisatges també fan olor, que més enllà dels colors i les formes, i de les imatges estereotipades d’ El Escudo de Oro que duem clavades als ulls, hi ha tota aquesta informació odorífera, que queda reclosa en el fons més recòndit del nostre inconscient, i que sorgeix quan menys ens ho esperem, activada per alguna fragància volàtil que excita imatges insospitades. L’olor de fusta cremada, que ens evoca hiverns ancestrals vora la llar de foc; la ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Consells sensats per a gent inhòspita

Imatge
Benvingut a aquest breu recull de consells. Si has obert aquest article, potser és perquè et reconeixes en el perfil –o algú t’ha dit amb més o menys traça que ho ets– o, simplement, per curiosa ironia. Ser inhòspit no és necessàriament un defecte moral, sovint és una postura vital, una cuirassa contra un món que de vegades es presenta excessivament efusiu o enganyosament amable. Lluny de pretendre convertir-te en l’ànima de la festa (Déu me’n guard!), aquesta guia pretén oferir unes quantes reflexions perquè la teva reserva no sigui confosa amb mala educació, i perquè els pocs –però significatius– encontres socials que triïs tenir siguin una mica més suportables, per a tu i per als altres. PRIMER CONSELL . Un dels grans maldecaps per a la persona inhòspita és la dificultat de llegir les intencions reals dels altres. Hi ha qui et convida a un sopar perquè realment vol compartir taula amb tu, i qui ho fa perquè és el que toca. La clau no és dir que no a tot, sinó aprendre a discriminar....
1 comentari
Llegeix més »

Tristos tòpics

Imatge
Torna l’horari d’estiu. Plourà per Setmana Santa? Tornen els tòpics, si és que mai havien marxat: la polèmica sobre si cal dormir una hora menys, les discussions sobre l’estalvi energètic i, és clar, la pregunta que cada any ressorgeix com una tradició més arrelada que la mona de Pasqua sobre si la meteorologia ens pot espatllar les vacances. I, mentrestant, el món gira i tot es complica, l’estret d’Ormuz s’estreny i l’univers s’expandeix. Però nosaltres aquí, debatent si avançar el rellotge ens desajusta el son o si val més la pena reservar terrassa o planificar un pla B sota sostre. Potser, al capdavall, la gran qüestió geopolítica del nostre temps és si ens podrem menjar la mona sense paraigua. El mateix concepte de “tòpic” va néixer ja com una confessió de la nostra tendència a repetir-nos. L’any 1922, el periodista Walter Lippmann va prendre un terme de la indústria tipogràfica –el  stereotype , la planxa que reproduïa la mateixa pàgina una vegada i una altra– per batejar aque...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Topofílies

Imatge
Què és exactament allò que transforma un espai físic en un lloc amb significat? Aquesta pregunta es troba al cor de la topofília, un concepte popularitzat pel geògraf xinès-nord-americà Yi-Fu Tuan el 1974. Derivada del grec  topos  (lloc) i  philia  (amor), la topofília descriu els llaços afectius profunds que establim amb l’entorn. No es tracta d’una simple preferència estètica, sinó d’una experiència complexa on es barregen percepcions sensorials, records, valors culturals i identitat. Tuan mateix la definia com un concepte «difús com a idea, però concret com a experiència personal». Així, la topofília explica per què enyorem la llum concreta d’un capvespre a la nostra ciutat, la textura de les pedres del barri antic o l’olor inconfusible de la llar. Avui, però, aquest vincle afectiu es mira amb preocupació des del sofà. Assistim a una transformació accelerada del territori –normalment en diuen “progrés”– que genera un «conflicte de representació paisatgística...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »