Al caliu del fornell

En moltes poblacions mitjanes, el dia de mercat encara és una jornada transcendental. Mentre que a les viles més petites tot sovint es redueix a un parell de parades simbòliques, i a les grans ciutats el comerç batega diàriament, és en aquests nuclis intermedis on la cita setmanal cobra tot el seu sentit. Llavors, els carrers revifen i els fluids vitals tornen a circular durant unes hores per indrets que semblaven condemnats a una decadència irrefrenable. No es tracta només d’un intercanvi comercial, sinó d’un ritual col·lectiu: com si es tractés dels fòrums de l’antiguitat, l’espai públic es redefineix a través de les converses improvisades i el caliu veïnal que planten cara a l’aïllament modern, recordant-nos que la plaça continua sent el cor bategant de la comunitat. Tots aquests mercats tenen dues parts diferenciades: la del menjar i la de la roba. En la primera, conviuen les parades de fruita i verdura comprada a l’engròs amb els pagesos que ofereixen la seva pròpia collita, això ...

Diuen que les aparences enganyen i és veritat, però fins a cert punt. La manera de vestir indica molt sobre una persona i tot el conjunt del seu aspecte ens envia sovint un missatge inequívoc. La roba actua com una segona pell que triem conscientment; és una declaració d’intencions sobre com ens veiem i, sobretot, sobre com volem que el món ens vegi. Així, la nostra indumentària es converteix en la primera línia de la nostra història, una carta de presentació que parla abans que hàgim obert la boca. L’actor Michael Caine explicava en una entrevista que, un dia dels anys seixanta, mentre passejava amb la seva mare per un carrer de Londres, es van trobar amb una noia que duia minifaldilla. Caine li va preguntar què en pensava, i ella va respondre taxativa: «Tot allò que no vulguis posar a la venda, no ho ensenyis a l’aparador». Més enllà del to moralista de la frase, la resposta de la mare de Caine evidencia el pes de la mirada externa.   Ens agradi o no, la societat llegeix el nostr...

Som un cúmul d’àtoms, de bacteris i de neurones, i potser també alguna cosa més. De fet, aquest plus és el que ens caracteritza com a espècie. Passem mig any cercant la llum i l’altre intentant arrecerar-nos a l’ombra. En la llum hi trobem l’esperança i en l’ombra el repòs. En aquest equilibri fràgil entre claror i foscor és on construïm el sentit de la nostra existència.   Perquè no som només matèria que es mou per inèrcia; som l’únic reflex que es pregunta per què es reflecteix. La llum ens empeny a descobrir, l’ombra a comprendre. I en aquesta dansa contínua, potser l’única certesa és que no som res més que un intent –bell i imperfecte– de donar nom al misteri. Anem per camins que algú ha traçat abans que nosaltres, hi anem amb la seguretat que arribarem a algun lloc, confiem que al final sempre hi haurà una ciutat, un poble o una casa i que només és qüestió d’aguantar, de continuar caminant. Però, i si el camí no porta enlloc? I si la ciutat promesa no és més que un miratge, un...

Hi ha llibres i autors que amb els anys s’han anat «infantilitzant» i han quedat relegats –exiliats– als rengles menys visitats de la literatura per a adolescents, malgrat haver estat concebuts originalment per a un públic adult o amb una intenció clarament universal. El fenomen és global i afecta tòtems de la literatura universal. Pensem en Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift o en Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Concebuts com a sàtires polítiques ferotges i profundes reflexions sobre la condició humana, avui són el regal ideal de Reis per a nens de deu anys que busquen una senzilla aventura exòtica o, simplement, per fer bonic en les lleixes de la seva habitació mentre ell o ella continuen abduïts per les pantalles. El mateix destí ha patit la monumental Moby Dick de Herman Melville. La densa i fosca odissea metafísica del capità Ahab contra la balena blanca s’ha purificat tant en les edicions comercials que s’ha convertit en una inofensiva i simpàtica història de mariners, ...

Fa molt, quan anàvem a França havíem de descanviar pessetes per francs i durant un breu lapse de temps podíem contemplar la imatge pensarosa de Blaise Pascal en un d’aquells bitllets de 500, fins que el donàvem a la caixera del primer supermercat on entràvem. Hi havia altres bitllets de Voltaire, Berlioz, Debussy, Quentin la Tour, Delacroix o Montesquieu, però els de Pascal eren els més valuosos. A partir de 1992 a Pascal se li va acabar la glòria monetària i va ser substituït pels esposos Curie. Blaise Pascal va viure trenta-nou anys, però va tenir temps de fer moltes coses i sobretot de pensar. Ell deia que tota la infelicitat dels humans prové d’un sol fet: la nostra incapacitat per romandre quiets en una habitació. Això era molt abans de poder imaginar la força d’atracció de les xarxes socials que ens mantenen clavats davant del mòbil o d’una pantalla. Cada generació té les seves coses i a nosaltres ens ha tocat el que ens ha tocat. Pascal també deia que «val més saber una mica de ...

Les notes a peu de pàgina són un submon, a vegades àrid i perillós per a qualsevol mena de lector. Els ulls es posen a ballar frenèticament darrere dels vidres de les ulleres, quan troben algun d’aquells numerets volats que ens indiquen –com una mena de senyal de perill a la carretera– que allò que llegim no acaba de ser ben bé el que ens pensàvem, que és incomplet, que no és exactament tal com diu l’autor, o que nosaltres probablement som tan incultes que si no s’afegeix alguna cosa no ho arribarem mai a comprendre del tot. Però aquella lletra diminuta no sempre s’hi posa per insultar la nostra intel·ligència, a vegades té el seu sentit i, fins i tot, ens explica una història en paral·lel ben interessant, això és el que he fet avui, agafant tres llibres de la Fundació Bernat Metge i llegint només notes al peu. No és un exercici de subordinació intel·lectual, sinó una invitació a un viatge paral·lel.   Rere la lletra menuda de Plató, Èsquil o Ciceró no hi ha un retret a la nostra i...

El sonet XVIII de William Shakespeare diu en el seu quart vers que «el préstec de l’estiu té un termini massa curt» – And summer’s lease hath all too short a date –; ara potser escriuria que el termini és una mica més llarg. L’estiu continua i continua com aquell conillet de les piles Duracell. Aquesta dilatació estacional, lluny de ser una benedicció poètica, s’ha convertit en la crònica d’un canvi climàtic evident.   Avui, la tardor ja no reclama el seu lloc a temps, i els versos de Shakespeare ressonen més aviat com l’enyorança d’un equilibri perdut. Els dies mantenen una lluminositat tossuda que es resisteix a declinar, com si el temps hagués contret un deute permanent amb el sol, i la gent continua passejant pels carrers amb calça curta i samarreta de platja. Si ara rellegim un altre sonet, el 73, on el poeta s’emmirallava en «les fulles grogues, o cap, o poques, que pengen d’aquelles branques que tremolen contra el fred», la metàfora ens sembla llunyana. La tardor que descriv...

Nicolas de Condorcet, que entre altres coses era matemàtic, va elaborar una famosa paradoxa aplicable a l’anàlisi de la probabilitat, que els francesos il·lustren sovint, per a fer-la més comprensible, amb l’exemple de l’elecció presidencial de 1974 en la qual va guanyar Giscard d’Estaing en la segona volta, tot i que partia en segona posició. Condorcet creia en el progrés indefinit de la humanitat i així ho feia mentre s’amagava de les ires dels jacobins, redactant la seva obra mestra: Esbós d’un quadre històric dels progressos de l’esperit humà . En aquest text, malgrat enfrontar-se a una mort gairebé segura per la radicalització de la Revolució Francesa, el filòsof mantenia una fe indestructible en la raó, l’educació universal i la superació de les desigualtats.   La seva pròpia tragèdia es va convertir, paradoxalment, en el testimoni més commovedor de l’optimisme. Poc després d’acabar el manuscrit, en un acte d’ironia històrica colpidora, seria capturat i moriria a la presó, de...