Entrades

La boira d’Atena

Imatge
En les nostres ciutats tenim un món que es dibuixa al nostre voltant amb línies sinuoses i amb els colors «ala de mosca» de les muntanyes, més o menys notables, que ens envolten. Les voreres estan atapeïdes de fulles mortes, igual que els països més freds hi descansa la neu. Per Nadal potser hauríem d’ensenyar els nens a fer ninots de fullaraca. Ahir, com moltes altres tardes, m’he acostat fins a la petita biblioteca del meu poble per llegir els diaris i per tafanejar entre el moderat nombre de llibres que hi reposen. A La Vanguardia diuen que Barcelona és amb Wels a Àustria i Kirkok a Malta, la capital europea de Nadal 2026. També diuen, els que s’inventen els horòscops, que els que són del meu signe faran bé allunyant-se dels conflictes, que evitem els mals consells i que si estem pendents d’una resposta, haurem de tenir paciència, perquè tardarà en arribar. Després de fullejar els tres diaris que tenen damunt la taula, m’ha caigut a les mans un llibre que s’encetava amb una cita de...
T'ha agradat aquest escrit?
Llegir Al caliu del fornell és sempre gratuït, però si et ve de gust ajudar a mantenir viu aquest racó, pots fer una petita aportació:

• Amb PayPal: ☕ Fes clic aquí per anar a PayPal
• Per Bizum amb l'aplicació del teu banc: Si no tens el meu telèfon, escriu-me a qcurbet@icloud.com i et passo les dades.

Entre el riure i l’angoixa

Imatge
Sempre hi ha alguna angoixa que nia en el nostre ventre. Tot allò que ens és desconegut ens esglaia. I, tanmateix, és precisament en aquesta penombra on habiten els nostres records més vius, resguardats del pas del temps i de la fressa del món. Custodiem els temors com qui guarda una col·lecció de velles fotografies, sabent que, tard o d’hora, caldrà encendre l’espelma de la memòria per mirar de fit a fit els nostres propis fantasmes. Al capdavall, viure no és altra cosa que anar descabdellant aquest fil, vorejant el precipici amb la secreta recança que la caiguda, a més d’inevitable, acabi sent l’única crònica possible de la nostra existència. Ens alimentem d’aquesta paradoxa, la mateixa que André Malraux va deixar escrita sense cap mena de pal·liatiu: «la realitat és l’angoixa de sentir-nos sempre estranys a allò que estimem». Vet aquí la nosa, el vertader exili dels humans que miren de reüll el seu propi passat. Estimem els llocs de la infantesa, els llibres llegits, els rostres que...

Sobre la utilitat d’un mateix

Imatge
A vegades em sembla que passo els dies vagarejant pel carrer, observant el teatre de la vida i mirant de no fer gaire nosa. Quan els anys et van posant a lloc i declines les grans proclames, t’adones que la dignitat potser es mesura més en el servei discret i en la lleialtat als petits paisatges que t’han configurat la mirada i t’adones que viure no és res més que un intent d’ajudar a bastir ponts.   Un escriptor francès deia que, quan arriba la jubilació, és més útil el tallagespa que el bolígraf, però jo no tinc gespa i he d’engegar cada dia el bolígraf si no vull que creixin les herbotes en el meu cervell. Així, a còpia de ratllar papers amb una certa tossuderia, vaig omplint la lleixa del meu blog amb aquestes coses que llegiu uns quants. Aquest full en blanc diari és el meu tros de jardí, la meva manera de treure la pols a la memòria, perquè, en aquest ofici de viure i de descriure-ho, un descobreix que les paraules només prenen sentit si tenen alguna utilitat.   Ben mira...

La música de les esferes

Imatge
La música de les esferes és una antiga teoria filosòfica i científica d’origen pitagòric que sosté que l’univers està regit per proporcions numèriques i musicals. Pitàgores va intuir que les mateixes proporcions matemàtiques que fan que una corda soni harmònica en vibrar s’apliquen al moviment dels cossos celestes. Segons aquesta visió, cada planeta emet, en orbitar, un so particular segons la seva velocitat i la distància a la Terra, creant una simfonia còsmica perpètua que l’oïda humana no pot percebre perquè hi està habituada des del naixement. Aquesta idea va fascinar pensadors, astrònoms i compositors al llarg dels segles, des de Plató i Boeci fins a Johannes Kepler –que va intentar calcular les harmonies dels planetes al seu llibre Harmonices Mundi – i diversos filòsofs moderns. En l’àmbit musical, l’harmonia de les esferes s’ha plasmat en obres com la suite Els Planetes de Holst i l’òpera de Hindemith sobre la vida de Kepler. Alhora, Rued Langgaard va evocar el caos de l’univers...

Amb les botes posades

Imatge
Hi ha vespres de novembre en què la pantalla de l’ordinador encesa no actua com a refugi, sinó com un mirall que deforma la realitat i ens torna els pensaments en forma de trencadís. L’altre dia, amb la mà recolzada sobre el ratolí i una fredor continguda a l’altre costat dels vidres, em va agafar per fixar-me en els detalls col·laterals d’una pel·lícula que havia llogat per passar l’estona. En aquelles coses secundàries que els directors col·loquen al fons de la imatge, potser per distreure els espectadors que tenim la mania d’avorrir-nos quan la trama principal es torna massa evident. Al despatx del protagonista hi havia una d’aquelles boles del món que tots hem volgut tenir a la tauleta de nit quan érem nens. Un d’aquells globus terraqüis vintage on les fronteres es veuen nítides, pintades de colors pastel, com si aquest planeta fos un lloc endreçat, silenciós i previsible. Quina fal·làcia. Ens pensem que l’univers es regeix per un conjunt transparent i afectuós de normes, quan la ...

El cel pot esperar?

Imatge
La vida té data de caducitat. Això gairebé tothom ho sap, però no la portem impresa al front ni al clatell, com els iogurts i les conserves. Tot i que ningú no pot conèixer aquest dia amb certesa, els símptomes de deteriorament es fan evidents amb l’edat. T’adones que t’has fet vell quan, al teu voltant, proliferen les converses sobre xacres i malalties. Són afeccions greus, o no tant, que requereixen l’atenció constant de la medicina moderna: ingressos hospitalaris, tractaments molestos i una bona dosi de paciència; sobretot per part de qui es veu forçat a escoltar aquestes lletanies. Diuen que el veritable coratge consisteix a vèncer cada dia els petits enemics. El que no està escrit enlloc, però, és que hagis d’exhibir constantment el cap dissecat dels vençuts en les converses amb els coneguts i, fins i tot, amb els desconeguts. L’escriptor Jules Renard va deixar escrit al seu diari una veritat incòmoda sobre aquest fenomen social: deia que la vellesa comença oficialment quan un com...

La guerra tèbia

Imatge
Cada onze de novembre, els països més civilitzats d’Europa commemoren l’Armistici de 1918, és a dir, el final d’aquella gran i incivilitzada guerra que va esdevenir la precursora de tots els mals del segle XX, i potser també dels del XXI. L’escriptor i poeta estatunidenc Carl Sandburg va recollir aquest esperit el 1936 en el seu extens poema The People, Yes , on posava en boca d’un nen una frase cèlebre: « Sometime they’ll give a war and nobody will come » (Alguna vegada faran una guerra i no hi vindrà ningú). De fet, per l’experiència que en tinc, en general és molt més fàcil que una convocatòria quedi buida que no pas el contrari. A la majoria d’actes on assisteixo només hi som els de sempre i encara gràcies. Avui dia, les trobades només tenen èxit si ofereixen algun al·licient extraordinari; la gran majoria, en canvi, resulten un fracàs. Un fracàs relatiu, certament, perquè ja ens hi hem acostumat, però és evident que no surt a compte organitzar esdeveniments per a deu o quinze pers...

La zona de confort

Imatge
La història és una força que ens empeny cada dia cap endavant, sense repòs i sense excusa. Els nous algoritmes de la vida ens emboliquen en les nostres bombolles, mentre a fora algú mou els fils invisibles d’un teatre global que no podem controlar. Vivim en una ficció i oblidem que el veritable progrés es mesura en la capacitat de trencar la inèrcia i recordar qui som quan decidim apartar els ulls de la pantalla i obrir-los al món real. De tant en tant va bé sortir d’allò que ara en diuen «zona de confort», visitar –encara que només sigui de pensament– els indrets on acostuma a anar «l’altra gent», els que, evidentment, no són com nosaltres, els que no llegeixen Carner ni Pla, ni escolten Mozart ni Bach, ni veuen pel·lícules en versió original subtitulada. En aquest mirall aliè és on retrobem la nostra pròpia fragilitat, despullada del que ens protegeix de la intempèrie. Observar aquells que miren el món sense els nostres filtres culturals ens recorda que la vida batega amb la mateixa ...

La casa de la memòria

Imatge
La tardor al Vallespir és com una mena d’estat d’ànim que s’encomana a la pedra i a l’esperit. Quan l’octubre comença a escampar la seva paleta, els boscos de castanyers i faigs que voregen el Tec s’encenen amb una fúria de coures i daurats, que semblen voler contrarestar la fredor que ja davalla dels cims. El paisatge es torna lent, gairebé silenciós, només trencat pel murmuri rítmic de l’aigua i el cruixit de la fullaraca seca sota els peus. Hi ha una mena de gravetat melancòlica en aquesta hora de l’any, una atmosfera densa de records i d’atàvics fums de llar de foc que convida a cloure les finestres i a repassar vells episodis de memòria col·lectiva. Prats de Molló s’aixeca enmig d’aquesta natura imponent amb la dignitat d’una plaça forta que n’ha vist de tots colors. Protegit per les muralles medievals i vigilat des de les altures pel Fort de la Guàrdia, el poble conserva intacte el caràcter dels llocs de frontera: tancat en si mateix, secret, acostumat a mirar el Pirineu no com u...