Entrades

Elogi del «llistín»

Imatge
Hi va haver un temps en què el pes del coneixement d’una ciutat es mesurava en quilos de paper groguenc. Totes les cases compartien un mateix llibre sagrat, sovint col·locat sota l’aparell de baquelita o amagat al calaix del rebedor: la guia telefònica, el “llistín”. Sovint era el llibre més voluminós de la casa, més que el Quixot o que la Bíblia. Aquell objecte, amb el seu tacte de paper fi, era l’únic pont que ens connectava amb la resta del món abans de l’arribada dels cercadors digitals. Avui, aquestes guies són relíquies d’una era analògica que ja ens sembla tan llunyana com la mateixa impremta de Gutenberg. De fet, ja no en guardo cap. Aquesta finestra a la societat era un volum gruixut i pesat de milers de pàgines, una llista inesgotable de noms i de cognoms, de la A a la Z. No hi havia algoritmes ni barres de cerca; només el rastreig pacient d’un dit que lliscava per columnes infinites fins a trobar el número desitjat. Tot i que la seva funció oficial era facilitar la comunicac...
1 comentari
Llegeix més »

Alphaville

Imatge
Alphaville  és una pel·lícula de Jean-Luc Godard que ens trasllada a una metròpoli futurista situada en un altre planeta, tot i que visualment reconeixem el París de mitjans dels seixanta. La trama segueix a Lemmy Caution –Eddie Constantine–, un agent secret amb l’estètica clàssica dels detectius del cinema negre, que arriba a la ciutat sota una identitat falsa. La seva missió és localitzar un agent desaparegut i neutralitzar el professor von Braun, el creador d’Alpha 60, un ordinador omnipotent que governa la ciutat. En aquest món distòpic, la societat ha estat desposseïda de sentiments, el passat ha estat esborrat i qualsevol persona que mostri un comportament “il·lògic” –com plorar la mort d’un ésser estimat– és executada de manera sistemàtica. Més enllà de la intriga d’espionatge, el cor de la pel·lícula batega en la lluita entre la fredor del càlcul i la calidesa de la paraula. En una ciutat on el diccionari es redueix cada dia per eliminar termes “perillosos” com consciència ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Les coses que passen

Imatge
Hi ha llocs, a hores determinades, on no passa res. Només petits detalls et demostren que no estàs contemplant una natura morta: unes branques que es mouen, el vol d’un ocell. Això sí, sempre hi ha alguna cosa en moviment, un soroll o un delit que et fa seguir en el fil del temps. I quan passa, ja no pots desdir-te’n: el lloc ja no és el mateix, l’instant tampoc. Pot ser un cotxe que frena en sec, una porta que s’obre, una veu que pronunciï el teu nom quan ja no l’esperaves. O pot ser gairebé res: una fulla que cau just quan havies deixat de mirar, un silenci que s’allarga un segon de més. Les coses que passen, grans o petites, tenen una manera molt particular de travessar-nos. No pregunten si estàs preparat, no demanen hora. I, tanmateix, sovint passen desapercebudes per a tothom, menys per a tu. Com si fossin fetes només per recordar-te que estar viu és estar atent. Hem sortit a passejar amb les mans a les butxaques, sense paraigües, sense barret, només per gaudir del no-res, perquè ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Les dues ànimes i mitja d’Itàlia

Imatge
L’art d’Eduardo De Filippo, mestre del teatre napolità del segle XX, residia en una sensibilitat gairebé mística pel ritme de l’escena. Considerava que el termòmetre de l’èxit no eren els aplaudiments, sinó la densitat del silenci a la sala. Si detectava que el públic es movia o tossia, De Filippo era capaç de dilatar una pausa o improvisar un gest fins a hipnotitzar l’audiència i restaurar la calma absoluta. Aquesta fixació pel “silenci actiu” defineix una cultura italiana que entén la interpretació com un diàleg viu, on la paraula només té sentit quan neix d’una atenció compartida i profunda. Com ell mateix deia: «En el silenci, l’actor ha de saber llegir el que el públic està pensant». En canvi, a l’altre extrem d’aquesta cerca de la veritat, Italo Calvino fugia de la improvisació teatral per abraçar la precisió quasi matemàtica. Si De Filippo modelava el silenci en viu, Calvino destil·lava la paraula escrita fins a l’extenuació, convençut que «l’escriptura és sem...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Navegant pel mar de les paraules

Imatge
L’any 1967, Italo Calvino va acceptar el repte de traduir  Les fleurs bleues  de Raymond Queneau, una obra farcida de jocs de paraules, neologismes i anacronismes lingüístics. Lluny de buscar una literalitat impossible, Calvino va optar per una «traducció inventiva». Per a ell, no es tractava de traslladar paraules, sinó de recrear l’esperit lúdic de l’original. Va entendre que, per ser fidel a Queneau, calia ser infidel al diccionari: va inventar paraules i va adaptar el ritme de les frases perquè la música de l’italià ressonés amb la mateixa ironia i llibertat que el francès original. Aquesta col·laboració va ser crucial per a l’evolució de Calvino, ja que el va apropar definitivament a l’Oulipo, “l’obrador de literatura potencial” creat pel mateix Queneau i el matemàtic François Le Lionnais. En la seva versió d’ I fiori blu , l’autor italià va demostrar que la precisió que ell mateix defensava a  Il mare dell’oggettività  no era incompatible amb la fantasia verbal...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Noves fronteres

Imatge
Abans els rius definien límits i fronteres, ara encara ho fan, però si observem amb detall un mapa actual, veurem que carreteres, autopistes i vies de ferrocarril parteixen l’espai d’una manera encara més contundent. L’Ebre, el Llobregat o el Ter ja no són els principals protagonistes de la divisió territorial: les autovies de peatge, els traçats d’alta velocitat i els enllaços de ronda, amb la seva geometria asfaltada, dibuixen límits invisibles però implacables. Els modestos corrents d’aigua han quedat relegats a un segon pla, testimonis d’un món on el poder ja no el marca l’aigua, sinó el formigó. Si ens fixem, per exemple, en les comarques gironines, veurem que queden partides en dues meitats per les grans línies de comunicació que travessen de nord a sud. L’autopista AP-7, la via del tren d’alta velocitat i l’N-II, sovint engabiades entre murs acústics i tanques metàl·liques, es converteixen en barreres gairebé impermeables. La travessia d’un costat a l’altre només es permet en ll...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Sobre la utilitat de l’escriptura

Imatge
En Pla deia que a vegades escrius i no surt res, i llavors «vostè encén una cigarreta i espera». Però jo no vaig aprendre mai l’art de fumar, quan ho podia haver fet, en una època en què els paquets de tabac encara no venien il·lustrats amb imatges de tumors malignes. Només vaig practicar durant un temps l’ús de la pipa, però el meu coll, fràgil i irritable, m’ho va fer deixar. I ara escric com puc i surt el que surt, no he sabut mai cultivar cap vici important ni m’ha turmentat cap malaltia digna de ser explicada en les entrevistes de promoció dels llibres. La vida és com un ball amb els ulls closos: un moviment constant cap a la incertesa, on no ens guien les imatges, sinó el batec d’allò que sentim. El món no és la màquina expenedora que imaginàvem de petits; sovint encara li demanem certeses i ens torna preguntes, però és precisament en aquest buit entre el que esperàvem i el que rebem on aprenem a caminar a les palpentes. En Pla també deia que «davant la incertesa, el millor és no...
3 comentaris
Llegeix més »

Nusos, espases i vincles caducs

Imatge
L’any 333 aC, durant la campanya militar per l’Àsia Menor, Alexandre el Gran va arribar a Gòrdion, capital de Frígia. Allà es custodiava el carro del rei Gordi, el qual tenia el jou unit al timó per un nus de corfa de cirerer d’una complexitat llegendària. Segons els oracles locals, l’home capaç de deslligar aquest intricat lligam estava destinat a convertir-se en el sobirà absolut de tota l’Àsia. El repte representava una prova de destí i enginy, atraient l’atenció de conqueridors que veien en el carro el símbol del domini sobre el món oriental. Davant la impossibilitat de desfer el nus mitjançant la traça manual, Alexandre va optar per una solució pragmàtica: va desembeinar la seva espasa i el va tallar d’un sol cop. Segons fonts com Plutarc i Arrià, basant-se en Aristòbul, Alexandre el Gran podria haver desfet el nus gordià traient la passadora del jou en lloc de tallar-lo, però aquesta versió no treu força a l’anècdota. En tot cas, aquest acte de determinació va anar seguit d’una t...
1 comentari
Llegeix més »

Habitar el nostre temps

Imatge
«Ningú mai és prou fort per a escapar del tot de les febleses de la seva època.» Aquesta sentència de Robert Musil no és una condemna, sinó una incòmoda constatació: no som illes en el corrent del temps. Ens agradi o no, els prejudicis, les limitacions i les cegueses del nostre segle ens travessen i conformen l’abast del que considerem possible. Creure’ns exempts d’aquestes febleses és, probablement, la més subtil de totes. Perquè la força veritable no consisteix a negar aquesta herència, sinó a reconèixer-la per intentar transcendir-la o, si més no, habitar-la amb lucidesa. Aquesta idea de Musil adquireix una rellevància especial en un món que celebra incessantment la figura de l’emprenedor de si mateix, l’individu autosuficient que suposadament dissenya el seu destí al marge de les determinacions estructurals. Les febleses de la nostra època –l’obsessió per la productivitat, la digitalització de les relacions, la confusió entre informació i coneixement– no són defectes accessoris, si...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »