Entrades

Per què hem de guanyar els fatxes?

Imatge
Quan s’acosten unes eleccions el cel sembla que s’ompli de núvols, el paisatge griseja i el soroll ambient augmenta. El país sembla una barca que trontolla al ritme de les onades i tots acabem una mica marejats. Potser és del que es tracta, marejar-nos ben marejats per finalment fer-nos votar amb el que ens dicti l’estómac i no la raó. L’estómac de l’elector és el territori preferit dels assessors de campanya. Ja ho deia el filòsof Spinoza al segle XVII: «El secret més gran del règim despòtic i el seu màxim interès consisteixen a mantenir els homes enganyats i a disfressar sota el prestigiós nom de religió la por amb què se’ls vol governar». Canviem «religió» per «eslògan electoral» i tindrem la recepta del nostre present. Quan la por o la indignació entren per la porta, la reflexió surt per la finestra. Aquest teatre del mareig no és cap invent de TikTok ni de les cadenes de televisió privades. A l’antiga Roma, els candidats a la magistratura es passejaven pel fòrum amb una toga espe...
1 comentari
Llegeix més »

Arbres que caminen

Imatge
Els humans som com una mena d’arbres caducifolis, florim, donem fruits, ens marcim i descansem, seguint un ritme constant i inesgotable que la vida ens dicta. Tenim arrels complexes, que s’infiltren profundament en la terra i en els registres civils, i ens recobreix una escorça més dura del que sembla a primera vista. Aferrats al món, estenem els nostres braços cap al cel, buscant sempre la llum en cada nova estació. Jacques Prévert té un poema meravellós on diu que les fulles són orelles i que «Els arbres parlen “arbre”, igual que els nens parlen “nen”». El nen parla amb l’arbre i l’arbre respon, però més tard, el nen parla d’arboricultura amb mestres i pares i «ja no sent les veus dels arbres, ja no sent el seu cant en el vent». Però perdre la veu de la infantesa no significa quedar-nos buits del tot. És en aquest pas cap a l’edat adulta on ens convertim en el que Josep Carner anomenava «arbres que caminen». Ja no parlem el seu idioma elemental, però passem a reflectir la seva comple...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Lloança de les romegueres

Imatge
Una romeguera és una planta de la família de les rosàcies, arbustiva –ens diu l’enciclopèdia–, sarmentosa, de tiges febles i ajagudes, amb agullons prims i força drets que s’enganxen a la roba quan passes a la vora, entre els marges o pels camins. Però el diccionari també ens dona una segona accepció: «cosa o persona que hom troba pel camí i destorba d’arribar d’hora». En una ciutat gran aquesta mena de romegueres són rares, però en una de petita són molt comunes i, a mesura que ens anem fent grans, ens trobem que les nostres romegueres són, cada vegada més, gent sense gran cosa més a fer, amb moltes ganes de xerrar, del que sigui. Jo les accepto gairebé sempre. De fet, sempre he dit que hi ha dues menes de gent: les que quan et troben et diuen «hola» i les que et diuen «adéu». Jo sempre soc del primer grup, tot i que a vegades és simplement un «hola i adéu». Sovint passa que és perillós donar peu que l’altre es posi a parlotejar, però amb el temps aprens a identificar-los i a evitar q...
1 comentari
Llegeix més »

Tots els novembres

Imatge
Novembre comença amb un cop d’efecte, com el sol-sol-sol-mi bemoll de la Cinquena Simfonia de Beethoven. El destí truca a la porta disfressat de Tots Sants, amb caputxa i una vara, amb castanyes i moniatos, escudelles i guisats. Toussaint, Ognissanti, Omnia Sanctorum , tots els sants i tots els déus, perquè és una festa cristianitzada, i també tots els morts. Algú encendrà una espelma per tots ells. Ambrose Bierce, en el seu Diccionari del diable , definia el mes de novembre com «l’onzena dotzena part d’una lassitud» i els Guns N’ Roses cantaven que és difícil mantenir una flama encesa sota la freda pluja de novembre. Comadira diu que novembre fa olor de comiat i Vinyoli que llisca «sobre els homes que passen taciturns» mentre «la inclemència s’allotja entre els seus noms». Ferrater es passejava per «avingudes de novembre» i Miquel dels Sants Oliver parlava d’«els pobres fossars i els rònecs cementiris de les viles humils, dels pobles sense nom». Tots els sants, tots els poemes, totes ...
1 comentari
Llegeix més »

31 d’octubre

Imatge
Octubre s’acaba, marxa amb el cap cot i un sac buit a l’esquena, i arriba un novembre ja d’entrada amb l’ànim vençut. La llum s’apaga, el temps s’esgota abans d’hora, com la bateria del meu mòbil. Els rellotges de casa ja no saben quina hora han de marcar i a ciutat la gent surt al carrer amb desconfiança, perquè el futur, entaforat darrere de qualsevol cantonada, pot sortir del seu amagatall amb les urpes afilades. Els gats caminen de puntetes, els gossos borden espantats i els semàfors, indecisos, ja no saben quina ordre han de donar als vehicles que passen espaordits. Els arbres deixen anar llast damunt les voreres, com si es volguessin enlairar definitivament cap al cel. Tot sembla una gran conxorxa, ordida pels de sempre o per uns de nous, que això tant s’hi val. Els prospectes ja ens ho adverteixen: fumar mata, l’alcohol s’ha de beure amb moderació i no es pot conduir maquinària pesant quan prenem substàncies que poden alterar les nostres capacitats psicofísiques. I també ens avi...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Riure per viure

Imatge
Damunt de cada persona hi sobrevola un esperit, un petit núvol invisible que el segueix i que, fins i tot s’hi avança, anunciant la seva arribada o es queda durant uns instants darrere seu, recordant el seu pas entre nosaltres. Generalment, es creu que aquest hàlit es mesura per les idees filosòfiques o religioses, per la devoció, per la capacitat ascètica. Però res no ens informa més sobre l’esperit d’algú com la seva forma de riure. Les idees, la devoció o l’ascetisme es poden teoritzar, assajar o, fins i tot, fingir. Una persona pot adoptar una postura pietosa o recitar dogmes per convenció social o ego. En canvi, el riure vertader és un acte reflex involuntari. En el moment que algú riu de cor, la ment racional es desconnecta i la màscara cau. El tipus de riure –generós, burleta, net, cínic o acollidor– revela la qualitat de la seva pau interior i la seva relació amb el món. Qui és capaç de riure de si mateix demostra que no es pren el seu «jo» massa seriosament. El riure és essenc...
2 comentaris
Llegeix més »

Sobre la pluja, l’almívar i el secret de les tòfones

Imatge
Quan no s’excedeix, la pluja ho posa tot a lloc. A vegades el sol ens cega o ens enfosqueix la mirada, i és la pluja qui s’encarrega de netejar-la. Ploure és un fet meravellós, sobretot quan es contempla amb tranquil·litat des de l’altre costat d’una finestra acollidora. Avui, que a Girona se celebra la diada de Sant Narcís –que en el meu record d’infantesa va lligada a la imatge de la pluja–, m’he posat a pensar aquestes coses. Els germans Goncourt eren autors de novel·les naturalistes i creadors de l’«escriptura artista», aquell estil meticulós que preferia els quadres a la mateixa natura i defensava que la vertadera llibertat consistia a preferir les pintures als paisatges i la fruita en almívar a la fruita fresca. Deien que «a la província la pluja esdevé una distracció» i jo, que ara visc en un poble, ho entenc perfectament perquè un poble és la província de la província, i aquí la pluja s’escampa pels camps de la mateixa manera que el suc de l’almívar es barreja amb la nata i el ...
1 comentari
Llegeix més »

La més bella de les mentides

Imatge
Em direu antiquat, però crec que tota creació artística s’ha d’explicar per ella mateixa sense necessitat de prospectes informatius, manifestos conceptuals o notes al peu de pàgina. Avui dia sembla que, per poder apreciar un quadre, un poema, una escultura o fins i tot una cançó, hagis d’haver llegit prèviament un tractat de filosofia o conèixer al detall la biografia de l’autor. Si una obra d’art necessita un manual d’instruccions per a transmetre alguna cosa, potser és que el llenguatge de l’art ha fracassat en el seu propòsit més pur: colpir directament l’ànima i la sensibilitat de qui la mira, sense intermediaris. Aquesta crossa intel·lectual és especialment sagnant en la literatura. No hi ha res que em posi més nerviós que les explicacions d’un poeta abans de recitar la seva poesia, la lletania de missatges ocults que no podràs comprendre si l’autor no t’ho fa explícit. Sembla que ens hàgim oblidat que el vers ha de ressonar pel seu propi pes, per la seva música i el seu misteri. ...
1 comentari
Llegeix més »

L’ànima d’Europa, escriure per entendre

Imatge
Cada vegada penso més que l’escriptura és un camí d’exploració. Sovint em trobo davant de la pàgina en blanc no pas amb respostes clares, sinó amb intuïcions borroses que necessiten el fil del llenguatge per agafar forma. Escriure es converteix, així, en un mirall que em revela racons de mi mateix que desconeixia i que ens porta a recollir i aplegar forces i coneixements d’altres. Aquest canvi ha estat un gir recent en la meva relació amb el llenguatge; abans potser veia l’escriptura com un refugi per a les certeses, però avui connecto profundament amb la idea de W. H. Auden, qui deia que no escrivia per expressar el que pensava, sinó per esbrinar què pensaria si ho posés en paraules. Aquesta mateixa pulsió movia el pensador francès Raymond Aron a l’inici de L’alba de la història universal , on confessava que escriure sobre la història contemporània no naixia de la possessió d’una veritat absoluta, sinó del desig d’ordenar una «matèria enorme i dispersa», un intent d’escriure un assaig...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »