Entrades

Una muntanya color d’ala de tórtora

Imatge
Marcel Pagnol va iniciar les seves memòries d’infantesa dient: «Vaig néixer a la ciutat d’Aubagne, sota la muntanya de Garlaban coronada de cabres, en temps dels darrers pastors de cabres». El primer llibre d’aquella sèrie es titulava La glòria del meu pare i començava amb el relat del viatge de la ciutat a la casa de vacances on el petit Marcel viurà les seves grans aventures. «Garlaban –continua dent el relat– és una enorme torre de roca blava, situada a la vora del Pla de l’Aigle, aquell immens altiplà rocós que domina la vall verda del riu Huveaune. La torre és una mica més ampla que alta: però com que s’aixeca de la roca a una altitud de sis-cents metres, s’enlaira ben amunt cap al cel provençal, i de vegades un núvol blanc de juliol s’hi atura una estona. Així doncs, no és una muntanya, però tampoc és un turó: és Garlaban». Sempre que he llegit aquest paràgraf m’ha fet pensar que si canviava «Garlaban» per «Montgrí» i «Aubagne» per «Torroella», podria continuar funcionant perfec...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Necessita l’Àrtic estrelles?

Imatge
No, la gent de l’Àrtic no les necessiten. La frase prové d’una cèlebre metàfora de l’obra de teatre Edward II (1593) del dramaturg anglès Christopher Marlowe. A l’inici de l’obra, el personatge de Piers Gaveston –l’estimat i favorit del rei Eduard II– reflexiona sobre el seu retorn de l’exili i la immensitat de l’amor i el favor que el monarca li professa. Pronuncia els següents versos: Quina necessitat té la gent de l’Àrtic d’estimar la llum de les estrelles,   si per a ells el sol brilla tant de dia com de nit? A través d’aquesta imatge poètica del fenomen del sol de mitjanit, Gaveston expressa que, en tenir l’atenció absoluta i l’amor del rei –qui en la simbologia isabelina s’associava directament amb el Sol–, ja no té cap necessitat de buscar el favor, l’aprovació o el caliu de la resta dels nobles de la cort, les estrelles menors. Per a ell, el favor reial era tan intens i constant que qualsevol altra aliança política era completament irrellevant. Sempre s’ha dit que Marlowe ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Terra nullius

Imatge
Recordo que en els inicis del Talleret de Salt, cap a l’any 1977, es va organitzar a Can Panxut –el patronat parroquial que posteriorment va esdevenir Teatre de Salt– una lectura de l’obra de Harold Pinter No man’s land que havien traduït Miquel Berga, professor de literatura anglesa i profundament vinculat a aquesta vila del Gironès i Salvador Sunyer i Bover, que després va dirigir durant anys el festival Temporada Alta. El text va ser llegit pel mateix Berga interpretant un dels papers i pel malaguanyat Quim Masó interpretant l’altre. Terra de ningú parla de dos antics amics que, havent oblidat tots els vincles que els unien abans de la Segona Guerra Mundial, es retroben en una nit carregada d’alcohol, la qual tornarà a despertar les ferides del passat. En aquest personal descens als inferns, Pinter ens ofereix una de les reflexions més lúcides que el teatre ha donat recentment sobre la funció necessària de la poesia en un món devastat que ja no es podia permetre creure en relats s...
1 comentari
Llegeix més »

La imperfecció: manual d’ús

Imatge
Res és perfecte, tot està a mig fer. El món grinyola, els continents van a la deriva i els rius baixen bruts. L’asfalt de les ciutats s’esquerda sota el pes d’un progrés que sembla no tenir rumb, i el cel, tèrbol de fum, oblida a estones el seu blau original. Malgrat tot, és precisament en aquesta imperfecció crònica on batega la vida: en el buit d’allò que encara s’ha de construir, en l’esforç tossut de qui recull els trossos trencats per tornar-los a unir. Som criatures d’un paisatge inacabat, condemnades i alhora lliures de buscar l’harmonia enmig d’aquest caos. Arrossegats pel corrent d’uns temps accelerats i confusos, compartim la mateixa naturalesa fragmentària que els entorns urbans que habitem. Ja ho deia l’escriptor Alphonse Allais: «L’home està ple d’imperfeccions, però això no és sorprenent si tenim en compte l’època en què va ser creat». Som éssers dissenyats gairebé de pressa en un taller ple d’interrupcions històriques. Lluny de ser una tara imperdonable, aquesta feblesa ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

En el blanc

Imatge
El blanc és com el silenci, el blanc de les parets blanques i el del paper en blanc. Tot és blanc en la infinita saviesa del temps, és blanc en els murs de la infantesa i ho és també en tot inici i, qui sap, en tot final. Dins d’aquest buit immens, però, no hi ha el no-res, sinó la promesa d’allò que encara ha de néixer. És la llum abans de triar el seu color, la pausa necessària abans que brolli la primera paraula o el primer record. En aquest espai sense taques, el món es despulla de soroll i ens convida, simplement, a respirar i a tornar a començar. Tot necessita una mica d’espai en blanc. Renoir va dir una vegada que no hi havia res tan difícil de pintar –i, alhora, tan apassionant– com el blanc sobre blanc. El blanc és eteri, té una certa puresa; d’alguna manera, eleva l’aspecte de les coses. Existeix tota una gamma de blancs: blanc brillant, el blanc de les dents, el blanc del sàndal, el blanc de la lluna de tardor, el blanc de la plata, el blanc de la llet de vaca, el blanc de l...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La cultura del contagi

Imatge
La contaminació cultural és un procés transformador constant que redefineix de manera irreversible la nostra percepció de l’art, la història i la quotidianitat. Aquesta és una de les premisses centrals que es desprenen de l’assaig Le origini dell’eleganza , de l’historiador i divulgador de l’art Philippe Daverio. Al llarg de les seves pàgines, l’autor ens convida a fer un viatge en el temps per entendre com s’han configurat les nostres pròpies estructures culturals a través de la mescla, utilitzant fenòmens de la història de l’art i de la vida quotidiana per ajudar-nos a comprendre millor qui som avui dia. Un dels exemples més clars que recull l’obra és l’impacte de les cultures no occidentals en la música. Daverio planteja com el batec del tambor africà funciona com un «virus» conceptual que subjau en la música moderna, fent impossible que actualment escoltem peces clàssiques amb la innocència formal de la seva època. Aquesta distància històrica, sumada a segles de noves experiències ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Les emocions rodones

Imatge
La terra és rodona, com ho són també els objectes que guarden les nostres memòries més pures: les velles pilotes de futbol de la infantesa, les rodes de la primera Vespa i, per sobre de tot, els discos de vinil. Ara, en un món digital on tot esdevé virtual, ràpid i efímer, el llibre Emocions rodones , escrit a quatre mans per Jaume Garcia Vall-llosera i Josep Taberner Puig, s’aixeca com una trinxera de resistència cultural. Aquesta obra no és només un catàleg de portades o una cronologia de grups, encara que ho pugui semblar a primera vista; és un acte d’amor a la música, a les nostres arrels i a un municipi clau per a molts gironins: Sant Feliu de Guíxols. Allà on altres infants xutaven una pilota al pati de l’escola, en Jaume i en Josep formaven part d’aquella raça de «nens rarets» que preferien submergir-se en els solcs de plàstic negre per viatjar cap a horitzons desconeguts a vertiginoses velocitats de 33 o 45 revolucions per minut. Aquesta sobredosi de nostàlgia és la que els va ...
1 comentari
Llegeix més »

Les galtes del clergue i un polsim de sal als dits

Imatge
Diuen que per saber si un crustaci està ben cuit, ha de tenir el mateix color que les galtes d’un clergue. Quan el llagostí, la gamba o el llamàntol abandonen el seu to grisenc i apagat per vestir-se d’aquest vermell viu i encès, vol dir que la calor ha transformat les seves proteïnes en el moment precís. És el senyal que la carn ha assolit la textura ideal –ferma i sucosa–, just abans de passar-se i perdre la gràcia. El gran secret de la cuina consisteix precisament en trobar aquest instant exacte. Diuen també que els minuts més lents de la història són els que passen pel rellotge de la cuina, una expressió del tot moderna; a les cases d’abans, el temps no es mesurava davant dels fogons. Els rellotges eren un luxe reservat com a decoració damunt del moble del menjador, sovint just a sota de l’obligatòria estampa del Sant Sopar. Un sopar que sempre m’havia semblat, tot s’ha de dir, una mica depriment. No sé fins a quin punt les coses van lligades les unes amb les altres; a vegades em f...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Una de guerra

Imatge
He de confessar que a vegades em reconforta veure una pel·lícula de John Ford. Tothom té les seves debilitats i aquesta no em costa fer-la pública. Cesare Pavese deia que per escriure un llibre es necessitava tota una vida i Ford era d’aquests, no escrivia, però sempre feia la mateixa pel·lícula i, si podia ser, amb els mateixos actors. John Wayne va ser la cara indiscutible del seu cinema. Van col·laborar en més de catorze pel·lícules, convertint-se en una de les parelles de director i actor més famoses de la història del cinema amb títols com La diligència o Centaures del desert . Henry Fonda va protagonitzar set dels seus títols de l’etapa daurada, incloent-hi El raïm de la ira i Passió dels forts, i Maureen O’Hara, l’actriu preferida de Ford, va mostrar una química perfecta amb John Wayne a obres mestres com L’home tranquil . Però la pel·lícula en qüestió de la qual volia parlar és The Wings of Eagles que en castellà es va dir Escrito en el cielo. Tracta sobre els inicis de l’...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »