Al caliu del fornell

Als arxius digitals de la Universitat Americana de Beirut es conserva un cartell de 1999. Anunciava l’exposició “Etel Adnan: Painting Bridges” i mostra el seu rostre en primer pla: els cabells blancs, la mirada fixa, l’expressió serena d’una dona que ja havia viscut dues guerres, ensenyat filosofia a Califòrnia i escrit un dels llibres fonamentals sobre la guerra civil libanesa. El cartell, imprès sobre paper, mesura 35 per 25 centímetres i forma part del patrimoni cultural de la biblioteca universitària. En aquesta imatge hi ha tota la seva essència: una dona que va viure entre tres cultures, que va pintar muntanyes obsessivament i que va escriure sobre l’apocalipsi amb la serenitat de qui sap que les paraules, de vegades, no poden salvar res, però ho intenten. «L’art és una manera de viure», deia. I ho va aconseguir: viure en art, encara que el món trigués vuit dècades a adonar-se’n. Per entendre Etel Adnan cal situar-la en una geografia que ja no existeix. Va néixer el 1925 a Beirut...

Hi ha pobles que es defineixen per la seva història, d’altres per la llengua o per les tradicions. Però n’hi ha un, escampat per aquesta estreta franja de món que voreja aquest mar de color blau intens, que es defineix per una cosa tan volàtil i impredictible com el clima. Els habitants del Mediterrani som, abans que res, habitants d’un clima. I això, lluny de ser una anècdota meteorològica, configura una manera d’entendre el món, una personalitat col·lectiva, una filosofia vital que es construeix cada matí amb el primer cop d’ull al cel. L’home mediterrani comença el dia amb un gest antic com la mateixa civilització: aixeca la persiana, entreobre la finestra o simplement treu el cap al balcó i escruta l’horitzó. No es tracta d’un caprici, sinó d’una necessitat ancestral. En aquesta terra de contrastos, el cel pot ser un llenç immutablement blau durant setmanes, però també pot canviar d’humor en qüestió de minuts. Aquella massa innocent de núvols blancs que navega pausadament pot conve...

Recordo sovint amb una mena d’enyorança les olors dels meus estius. Olors de mar i de vacances, però també de fruites sovint madurades en excés, de cremes solars exòtiques, de verdures bullides i de carn arrebossada, l’olor de les saques estibades davant la porta d’una indústria tapera, el flat de socarrim d’un petit tren de via estreta, i també la ferum d’un gran dipòsit de gas que s’interposava diàriament en el nostre camí cap al poble. En tot allò que fa referència al territori i la memòria solem tenir una cultura de postal. I oblidem que els paisatges també fan olor, que més enllà dels colors i les formes, i de les imatges estereotipades d’ El Escudo de Oro que duem clavades als ulls, hi ha tota aquesta informació odorífera, que queda reclosa en el fons més recòndit del nostre inconscient, i que sorgeix quan menys ens ho esperem, activada per alguna fragància volàtil que excita imatges insospitades. L’olor de fusta cremada, que ens evoca hiverns ancestrals vora la llar de foc; la ...

Benvingut a aquest breu recull de consells. Si has obert aquest article, potser és perquè et reconeixes en el perfil –o algú t’ha dit amb més o menys traça que ho ets– o, simplement, per curiosa ironia. Ser inhòspit no és necessàriament un defecte moral, sovint és una postura vital, una cuirassa contra un món que de vegades es presenta excessivament efusiu o enganyosament amable. Lluny de pretendre convertir-te en l’ànima de la festa (Déu me’n guard!), aquesta guia pretén oferir unes quantes reflexions perquè la teva reserva no sigui confosa amb mala educació, i perquè els pocs –però significatius– encontres socials que triïs tenir siguin una mica més suportables, per a tu i per als altres. PRIMER CONSELL . Un dels grans maldecaps per a la persona inhòspita és la dificultat de llegir les intencions reals dels altres. Hi ha qui et convida a un sopar perquè realment vol compartir taula amb tu, i qui ho fa perquè és el que toca. La clau no és dir que no a tot, sinó aprendre a discriminar....

Torna l’horari d’estiu. Plourà per Setmana Santa? Tornen els tòpics, si és que mai havien marxat: la polèmica sobre si cal dormir una hora menys, les discussions sobre l’estalvi energètic i, és clar, la pregunta que cada any ressorgeix com una tradició més arrelada que la mona de Pasqua sobre si la meteorologia ens pot espatllar les vacances. I, mentrestant, el món gira i tot es complica, l’estret d’Ormuz s’estreny i l’univers s’expandeix. Però nosaltres aquí, debatent si avançar el rellotge ens desajusta el son o si val més la pena reservar terrassa o planificar un pla B sota sostre. Potser, al capdavall, la gran qüestió geopolítica del nostre temps és si ens podrem menjar la mona sense paraigua. El mateix concepte de “tòpic” va néixer ja com una confessió de la nostra tendència a repetir-nos. L’any 1922, el periodista Walter Lippmann va prendre un terme de la indústria tipogràfica –el  stereotype , la planxa que reproduïa la mateixa pàgina una vegada i una altra– per batejar aque...

Què és exactament allò que transforma un espai físic en un lloc amb significat? Aquesta pregunta es troba al cor de la topofília, un concepte popularitzat pel geògraf xinès-nord-americà Yi-Fu Tuan el 1974. Derivada del grec  topos  (lloc) i  philia  (amor), la topofília descriu els llaços afectius profunds que establim amb l’entorn. No es tracta d’una simple preferència estètica, sinó d’una experiència complexa on es barregen percepcions sensorials, records, valors culturals i identitat. Tuan mateix la definia com un concepte «difús com a idea, però concret com a experiència personal». Així, la topofília explica per què enyorem la llum concreta d’un capvespre a la nostra ciutat, la textura de les pedres del barri antic o l’olor inconfusible de la llar. Avui, però, aquest vincle afectiu es mira amb preocupació des del sofà. Assistim a una transformació accelerada del territori –normalment en diuen “progrés”– que genera un «conflicte de representació paisatgística...

«No a la guerra». Tres paraules que han encapçalat pancartes, coreografiat manifestacions i adornat perfils de xarxes socials amb la pretensió d’un gest ètic inqüestionable. Però, en la seva contundència aparent, aquest crit amaga un interrogant incòmode: és una idea buida, un simple exorcisme verbal que ens absol de la incomoditat de pensar la complexitat del conflicte? Quan el rebuig es converteix en un mantra automàtic, es difumina la frontera entre la convicció profunda i la performance de la bona consciència. Analitzar el buit que pot amagar aquest clam és endinsar-se en les paradoxes d’un pacifisme que, de tan abstracte, de vegades esdevé còmplice de la seva pròpia irrellevància. Aquesta ambivalència és el nucli de la qüestió. El “No a la guerra” pot ser alhora un gest ètic poderós i, des d’una certa perspectiva, insuficient si no va acompanyat d’una anàlisi més profunda de les causes del conflicte. Perquè declarar-se contrari a la guerra és, en essència, posicionar-se contra un ...

Sovint pensem en la història de la literatura com un mapa de certeses, on cada autor habita una data, un bressol i un llegat inamovible. Tanmateix, com bé ha assenyalat el filòleg Albert Rossich, moltes d’aquestes “veritats” no són més que inèrcies d’una tradició poc rigorosa que, a força de repetir-se, han acabat passant per fets provats. Des de dates de naixement desplaçades pel desordre dels arxius fins a biografies senceres deformades pel mite, la recerca ens ensenya que, per entendre realment un clàssic, primer hem de desaprendre bona part del que crèiem saber sobre ell; encara que això ens obligui a admetre que fa segles que celebrem aniversaris en dies equivocats. Rossich ha centrat aquesta revisió crítica en la literatura catalana de l’edat moderna (segles XVI-XVIII), desmuntant el relat construït per una historiografia de la Renaixença que semblava més interessada en el drama que en la documentació. Aquella visió tradicional necessitava desesperadament presentar els autors...