Entrades

L’especialització és per als insectes

Imatge
Combinar diverses disciplines alhora és força corrent, sobretot si són complementàries. Un pot ser periodista i escriptor, arquitecte i dissenyador de mobles o actor i director, però a vegades passa que es fusionen activitats molt diverses que, a primera vista, no tenen res a veure. Llavors sorgeix la figura del professional híbrid, aquell que integra, per exemple, la biologia marina amb la fusteria, o la psiquiatria amb la poesia. Aquestes unions inusuals no responen a una moda ni a un excés de versatilitat, sinó a una necessitat interna de trobar noves connexions allà on els altres només veuen fronteres. Perquè, sovint, la innovació no neix dins d’una única disciplina, sinó a la cruïlla entre dues d’aparentment distants. I són precisament aquests creadors atípics els que ens recorden que el talent no entén de compartiments estancs, sinó de preguntes que travessen sabers. El meu pare tenia un conegut, del ram dels impressors, que disposava d’un local al centre del seu poble amb una pr...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Reflexions sobre el reflex

Imatge
Els gironins tenim una relació estranya amb el mite de Narcís, potser perquè en el nostre cas ens va arribar de segona mà, a través d’un bisbe que s’ho deia, i va provocar, de retruc, l’aparició de narcisos a cada cantonada. Aquest mite clàssic és el punt de partida de la relació recurrent entre el mirall i la literatura. Segons el relat d’Ovidi, el jove queda hipnotitzat per la seva pròpia imatge reflectida en una font, sense adonar-se que el que estima és només una il·lusió. Aquesta obsessió el porta a la mort, establint una lliçó que ha perdurat durant segles. Des d’aleshores, els escriptors han emprat el reflex per explorar la identitat humana i els seus enganys. A l’edat mitjana, mentre nosaltres anàvem bastint muralles i catedrals gòtiques, el concepte de mirall es transformava en una eina d’aprenentatge i moralitat a través del gènere literari dels specula principum . Aquests “miralls de prínceps” eren tractats que funcionaven com un manual de conducta per als futurs governants:...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La bellesa immarcescible i amarga

Imatge
El 1963, Pier Paolo Pasolini, artista polièdric i inquiet, va realitzar  La ràbia , un film de muntatge ben singular: no va utilitzar cap càmera pròpia. L’obra parteix de centenars de fragments d’un noticiari dels anys cinquanta. Un comentari, que alterna prosa i vers, acompanya les imatges, creant analogies o contrastos violents. Dins aquest «poema cinematogràfic», Pasolini dedica un passatge a Marilyn Monroe: les fotos de l’actriu es barregen amb imatges seves de petita, mentre una veu en off recita una poesia escrita per a l’ocasió: «Del món antic i del món vinent, / només quedava la bellesa, i tu, pobra germaneta». Marilyn deixa de ser una icona buida de revista, « povera sorelina », Pasolini la reconcilia amb Norma Jeane, el seu veritable nom. A diferència de les serigrafies de Warhol, ell intercala la imatge de Crist assotat en una processió. El missatge és clar: Marilyn és una màrtir d’un món que es va apropiar de la seva bellesa per convertir-la en mercaderia, com els mani...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Les dreceres

Imatge
Abans un dels esports favorits dels gironins era “pujar als Àngels”. Al cim d’aquesta muntanya s’alça el santuari de la Mare de Déu dels Àngels, situat a 465 metres d’altitud. És un indret que domina la plana del Ter. S’hi pot pujar a peu, en bicicleta o en cotxe. Són uns 11 quilòmetres per carretera asfaltada o 9,1 pel camí que sorgeix de la Vall de Sant Daniel. Aquesta ruta tenia dues variants: l’oficial i una altra que anomenàvem “per les dreceres”. Evidentment, qualsevol que volgués pujar amb una mica de dignitat ho havia de fer per aquesta darrera, fer-ho pel camí marcat no tenia gens de gràcia. Aquest gust per les dreceres encara empeny corredors i ciclistes per totes les rutes de les nostres contrades. Ja n’hi ha prou que inaugurin una via verda amb uns dinerons de la Unió Europea, que els esforçats esportistes sempre trobaran la manera d’escurçar-la encara que només sigui per uns metres. El mateix passa a ciutat: per molt que l’ajuntament traci camins sinuosos per les zones ver...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Els xiprers de Sant Andreu Salou

Imatge
A San Quirico d’Orcia, en ple cor de la Toscana, els xiprers deixen de ser simples arbres per convertir-se en arquitectura viva. Aquestes petites clapes vegetals, plantades estratègicament dalt de turons, on d’una altra manera només regnaria el buit, s’han convertit en l’emblema universal del paisatge mediterrani. La seva verticalitat fosca i perenne trenca la monotonia de les onades de terra ocre i verda, creant un contrast gairebé geomètric. Més que un recurs agrícola contra el vent, aquests xiprers actuen com a fars visuals que capturen la llum daurada de l’est d’Itàlia, oferint una imatge de serenor i ordre que sembla extreta d’una pintura del Renaixement. La meva tia, que tocava més de peus a terra, deia que no li agradaven els xiprers perquè feien pudor de mort. I potser tenia raó: els xiprers sempre han estat guardians de cementiris, columnes fúnebres que assenyalen on la terra s’obre per acollir el que fuig de la llum. La seva fusta aromàtica, tan apreciada en arques i taüts, d...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

L’únic lloc des d’on no es veu la torre

Imatge
A  Bel-Ami , la novel·la de Guy de Maupassant, Georges Duroy, un jove amb ambició desmesurada, però amb les butxaques buides, ascendeix des de la misèria més absoluta fins al cim del poder a la societat parisenca del segle XIX. Aprofitant la seva bellesa física i el seu talent per a la seducció, utilitza un seguit de dones influents –com la seva amant Clotilde de Marelle, la gelosa Madeleine Forestier i la virtuosa Sra. Walter– com a esglaons per a la seva carrera periodística. Sense escrúpols, manipula, enganya i traeix tothom qui se li posa al davant. La seva obra mestra culmina amb un matrimoni d’interès amb la filla del seu ric patró, consolidant així el seu triomf sobre una societat hipòcrita i corrupta, on l’èxit no es mesura per l’honestedat sinó per l’habilitat per trepitjar els altres. Ara, més de cent anys després, un altre Duroy –o una altra– que arribés a la gran ciutat, potser preferiria dedicar-se directament a la política, perquè els diaris ja no donen per gaire...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Un món migpartit

Imatge
L’experiència em porta a pensar que hi ha dues menes de persones: les que tanquen els pots de melmelada girant la tapa fins que senten el clic de seguretat, i les que simplement enrosquen fins que “ja aguanta”. Les primeres viuen en la certitud de saber que cap oscil·lació tèrmica ni descuit gravitatori farà vessar el contingut sobre el rebost. Les segones conviuen dramàticament amb la incertesa: cada cop que obren la nevera, es preparen per al daltabaix. El seu món és com un western on el pot de melmelada pot explotar en qualsevol moment. La meva dolorosa experiència culinària em porta a afirmar que hi ha dues menes de persones: les que preparen el cafè amb la cullereta neta i la tornen al calaix, i les que remouen el sucre, es llepen la cullera i la deixen a la pica “per no embrutar un altre cobert”. Les primeres s’autoanomenen “civilitzades amb un mínim d’ordre”. Les segones juren que és més ecològic i que la cullera ja la rentaran “més tard”. Aquest “més tard” arriba tres dies desp...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La botiga de dos rals de la història

Imatge
A vegades, gratant aquí i allà, em trobo amb històries sorprenents, que ignorava per complet, i no descanso fins a trobar la manera de poder-les explicar, que, en el meu cas, també és una manera d’explicar-me-les jo mateix. Aquesta és la història de Niccolò Alemanni, un eclesiàstic i bibliotecari romà d’origen grec, del segle XVII, que remenava els fons de la Biblioteca Vaticana quan va topar amb un manuscrit oblidat. Era un còdex del segle XIV, escrit en grec, amb una lletra minúscula que amagava un títol gens cridaner: Anekdota , és a dir, “coses inèdites”. Alemanni va recordar llavors una vella enciclopèdia bizantina que en mencionava l’existència. En obrir-lo, va comprendre que tenia entre les mans un text que feia mil anys que estava ocult. Ningú no podia imaginar que aquells fulls esgrogueïts contenien el retrat més verinós i escandalós de l’emperador Justinià i la seva cort, escrit pel seu propi cronista oficial: Procopi de Cesària. El manuscrit va rebre la signatura que encara ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Els fils invisibles de l’ànima europea

Imatge
Hi ha uns fils, em sembla, no sempre visibles del tot, a través dels quals es pot resseguir perfectament la història d’Europa. Des d’aquella cort de la Viena imperial que va acollir Mozart i Beethoven, fins al Berlín de la caiguda del mur que ens va oferir el tecno com a crit de llibertat; des de la llum de les nostres polis mediterrànies on va néixer l’humanisme, fins a la reinvenció industrial de les ciutats atlàntiques banyades pel rock i el salnitre; o des de l’ordre mercantil de la Lliga Hanseàtica, fins a l’avantguarda digital de les capitals bàltiques. Són eixos que dibuixen una Europa de les ciutats, una xarxa de cultura i memòria que ignora les fronteres dels estats per parlar un llenguatge comú. D’altres rutes, que podem semblar més discretes, però que són igual d’essencials, travessen el cor del continent: l’eix alpí que uneix la precisió de Milà amb el refugi intel·lectual de Ginebra; la històrica Via Regia que teixeix un pont entre Kíiv, Varsòvia i París fent circular el p...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »