Al caliu del fornell

Dotat d’una presència física imponent i unes maneres sovint inquietants, el comissari Jules Maigret ha esdevingut l’arquetip universal del detectiu literari. A través de 75 novel·les i 28 contes, entre 1931 i 1972, aquest home amant de l’estofat de vedella i de la pipa no resol els crims amb destresa deductiva sinó amb una immersió gairebé antropològica en les passions humanes. Des del seu despatx al número 36 del Quai des Orfèvres de París, Maigret recorre Europa seguint el rastre de la misèria i la culpa compartida, sempre acompanyat per la solidesa de la seva dona. És una ironia prou literària que l’home que va inventar el comissari més metòdic de la història comencés la seva pròpia existència amb una mentida administrativa. Per por de la mala sort, la mare de Georges Simenon el va inscriure un dia abans del divendres 13 de febrer en què va néixer. Potser va ser aquest primer acte de ficció el que va marcar el destí d’un nen que, des d’un pis de Lieja, arribaria a vendre 500 mil...

El 1939, en ple preparatiu per al pitjor escenari bèl·lic, el Ministeri d’Informació britànic va imprimir amb discreció 2,5 milions de còpies d’un cartell. Duia una corona, fons vermell, lletres blanques i un missatge curt: “Keep Calm and Carry On”. Era un consell per a la nova situació cap a la qual el país s’encaminava. Per una ironia del destí, mai va arribar a enganxar-se en cap mur públic. Va quedar emmagatzemat, oblidat, l’Estat va considerar massa paternalista per a una població que, en realitat, ja estava mostrant el seu coratge durant el Blitz. La història el va condemnar al fons d’un calaix durant seixanta anys. La seva resurrecció, ja al segle XXI, va ser tan casual com la seva mort. El 2000, una còpia polsegosa va aparèixer en una llibreria de segona mà al nord d’Anglaterra. Lliure de drets d’autor, la seva imatge es va popularitzar ràpidament, reeditada per empreses privades en tota mena de productes i donant lloc a innumerables paròdies. La nostàlgia pel caràcter nacional...

Es veu des de lluny o apareix de sobte, és un campanar rabassut que malda per despuntar entre els arbres. És un bar en una cruïlla amb dues furgonetes i un automòbil aparcats al davant, és un semàfor enmig del no-res i un estanc que ven de tot. Un poble petit és un esperit que flota damunt dels camps, és un núvol que passa de llarg i és un gos que borda d’ofici. Els pobles petits estan habitats per gent invisible, ombres darrere d’una cortina. Entre les cases floten olors inexpugnables que sorgeixen des del fons de la història. Són pobles que s’amaguen en el paisatge i en els mapes només s’entreveuen com un punt borrós. El temps hi passa de puntetes i el futur és una quimera de folls. És una església tancada amb pany i un rellotge aturat a la una i vint. És una plaça amb quatre til·lers i un banc on mai ningú s’asseu, llevat d’una vella que mira el buit amb ulls de vidre. Un poble petit és un secret que es guarda a si mateix, una conversa sorda sota les bigues d’un garatge, l’eco d’una...

« The quick brown fox jumps over the lazy dog », o sigui, «La guineu marró ràpida salta sobre el gos mandrós», va ser el primer missatge transmès per la línia directa Washington-Moscou –el mític “telèfon vermell”– el 30 d’agost de 1963. La seva elecció no va ser casual: aquesta frase conté totes les lletres de l’alfabet anglès i es va utilitzar com a prova tècnica per verificar la claredat i precisió del nou sistema de comunicació, instaurat després dels gairebé fatals malentesos durant la crisi dels míssils de Cuba. La perplexitat inicial dels operadors soviètics, que van buscar un significat ocult en aquesta seqüència aparentment innocent, va posar de manifest fins a quin punt la desconfiança marcava aquella era. Per un instant, la innòcua guineu marró va saltar a l’epicentre de la història mundial, suposo que els americans també haurien sospitat si haguessin rebut el text habitual en rus en aquests casos: « Съешь ещё этих мягких французских булок, да выпей чаю », que ve a dir «Menja...

Josep Pla reflexiona a Les hores sobre el miracle hivernal de la floració dels ametllers, un esdeveniment incert i delicat que es produeix «només quan el fred es descuida un moment». Aquesta audàcia, aquesta florida extemporània i arriscada en plena estació freda, és, segons ell, un dels miracles més gràcils i lleugers de la natura. L’espectacle d’un ametller en flor, amb els seus matisos que van del rosa al blanc, apareix com una subtil i elegant sorpresa davant del paisatge encara hivernal, un vaporós enlluernament que omple de delicadesa les tardes curtes de febrer. Pla subratlla la bellesa incomparable i la qualitat etèria d’aquesta flor, que irisa totes les riberes mediterrànies. La seva plenitud es percep amb més intensitat quan contrasta amb elements còsmics i inhòspits, com el mar immens o les muntanyes gelades, on assoleix una gràcia gairebé impertinent. Aquests ametllers florits, fugissers com un somni, semblen posar sobre el món fred una il·lusió de temperatura suau i són, ...

Un oncle de la meva mare s’havia exiliat a França en acabar la guerra. L’estiu de 1968 va venir de vacances amb la família i amb tots els papers en regla de la nacionalitat francesa que l’emparaven, per si de cas. Recordo que una de les primeres coses que li vam preguntar va ser pels fets que havien ocorregut a París uns mesos abans, el famós maig, que aquí el règim franquista ens va vendre com a tràgics desordres produïts pels sempre actius enemics de la civilització occidental. La resposta de l’oncle va ressonar clara i contundent a les meves orelles d’infant: «Desordres? És clar! Per fer una truita, abans s’han de trencar els ous». « On ne fait pas d’omelette sans casser des œufs » és una expressió que es remunta a la Revolució Francesa, ens aclareix ara la Viquipèdia. A les Anècdotes curieuses et plaisantes, relatives à la Révolution de France (París, 1791), sobre expressions durant la revolució, llegim: «Una dona es lamentava dels assassinats que van marcar l’inici de la revoluci...