Entrades

1. Giacometti sota la pluja (Henri Cartier-Bresson)

Imatge
Alberto Giacometti, rue d’Alésia, París, mil-nou-cents seixanta-u. Un instant que es capta en una fracció de segon, una partícula d’eternitat empresonada en l’ànima metàl·lica d’un obturador. La llum del sol intenta esquinçar la grisor de l’emulsió fotogràfica, mentre l’artista travessa el carrer anegat per una pluja sobtada. Intenta cobrir-se el cap amb la jaqueta, però les gotes esclaten contra l’asfalt, el temps embota els desaigües i els arbres fremeixen en blanc i negre. Cartier-Bresson, el guardià dels derelictes, ho ha vist. Amb la Leica preparada, ha enquadrat en vertical, l’artista que arriba, els arbres que persisteixen, els rètols que notifiquen, la pluja que batega en el cor de la ciutat argentada, l’asfalt que esclata, la llum que dibuixa reflexos de vidre. La mirada en el laberint, el cap, l’ull i el cor, tot en la mateixa línia. Clic, l’instant decisiu, l’antiga fe de la raó continguda en una càmera, una eternitat gelatinosa que ens sobreviu, congelada en sals de plata, ...
1 comentari
Llegeix més »

L'estany

Imatge
És com una mena de porció d’eternitat entre les pesqueres de Banyoles i les esquerdes de Porqueres. El món gira al seu voltant a pas lent, mentre els núvols s’aturen durant uns instants per emmirallar-se en les seves aigües, unes aigües misterioses, provinents –pel que sembla– de les valls del Llierca i el Borró, que després s’infiltren a través de les roques calcàries i que tarden onze mesos a arribar als brolladors de l’estany. Sempre s’ha dit que, a vol d’ocell, l’estany de Banyoles sembla un vuit o el símbol de l’infinit, però posats a fer també pot semblar un mapa del País Valencià desplegat entre el Gironès i la Garrotxa o un de la província turca d’Edirne. Però, a primer cop d’ull també pot semblar una taca d’un test de Rorschach, una cèl·lula a punt de dividir-se o dos combatents de lluita turca untats d’oli i rebolcats en el fang d’Edirne. No us trenqueu el cap cercant similituds amb altres llacs naturals interiors dels Països Catalans ni tampoc a la península Ibèrica, perquè ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Les vistes

Imatge
Tenir bones vistes és un luxe que no tothom es pot permetre, sobretot a ciutat. Per aquesta raó es va inventar el cinema i després la televisió. Ara la gent porta les vistes a la butxaca o a la bossa i sonen quan menys t’ho esperes. Però, aleshores, ja no es tracta del que mires, sinó del que et mira a tu a través d’una pantalla.   Perquè les vistes ja no són allà fora, sinó dins d’un rectangle lluminós que et xiuxiueja xafarderies, records d’altres i promeses de felicitat en format breu. I mentrestant, la finestra de casa teva s’omple de pols, el cel griseja i el veí del davant abaixa la persiana. Però tant se val: si les vistes no arriben, sempre pots obrir TikTok i fingir que vius en un balcó a Miami. Josep Pla deia que el cotxe era el cinema dels rics, i això ho deia probablement en una època en què no tothom tenia cotxe, ni tan sols ell. Ara no sé què diria, perquè en Pla –com moltes altres coses– ja ha passat a una altra dimensió, en la qual les vistes es distribueixen d’una ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Sense anar més lluny

Imatge
Per una raó o l’altra, o la de més enllà, amb el temps he anat abandonant la idea de fer viatges llargs i només m’embarco en sortides d’un dia i, com a molt, d’una nit o dues fora de casa, quan m’ho permet el pressupost. Ara he descobert que això ho anomenen “microvacances”, suposo que ho diuen precisament els que també en fan de “macro”.   El “micro” i el “macro” ja els entenc, però el concepte “vacances” sempre m’ha costat una mica; i no és que em consideri molt treballador, però mai n’he sabut fer. Per mi, l’ideal de vacances s’assembla massa a una obligació: fer maletes, quadrar horaris de trens o avions, i autoimposar-se la missió de ser feliç lluny de casa. Però, indefectiblement, quan m’allunyo massa, sempre se m’encén una llumeta d’alarma al cervell que m’impedeix gaudir plenament del que se suposa que hauria de gaudir. En canvi, reduir el radi del mapa opera un miracle silenciós. No hi ha fons de pantalla de postal transoceànica, ni l’exotisme d’una llengua estranya, però ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La distopia som nosaltres

Imatge
Qui més qui menys ho sap, però ho tornem a explicar: George Orwell, a Mil nou-cents vuitanta-quatre , dibuixava una societat sota el règim totalitari del Gran Germà, on la vigilància constant, la manipulació històrica i la doblepensa aniquilaven la llibertat individual i la veritat. Aldous Huxley, a Un món feliç , proposava un futur aparentment ideal on els éssers humans eren condicionats genèticament i psicològica des del naixement, vivien addictes a la droga del soma i satisfeien tots els plaers immediats, però a canvi de renunciar a l’art, l’amor profund i la individualitat. Ray Bradbury, a Fahrenheit 451 , descrivia una Amèrica on els bombers no apagaven focs, sinó que els iniciaven per cremar llibres, mentre la població s’adormia davant les pantalles gegants de televisió. Tres grans autores, tres malsons literaris –el control pel terror, el control pel plaer i el control per l’entreteniment– que continuen ressonant amb força al nostre present. El que no plantejaven en cap d’aques...
2 comentaris
Llegeix més »

La bona fusta

Imatge
Hi ha persones que semblen immunes al pas del temps i a les adversitats, com si estiguessin fetes d’un material especial. En català, ens referim a aquesta fortalesa física i moral amb l’expressió «de bona fusta». Aquesta metàfora, potser d’arrel marinera i constructora, evoca la resistència de les bigues o dels vaixells fets amb materials nobles com el roure, que aguanten els cops i el desgast sense doblegar-se. Dir d’algú que és de bona fusta és lloar-ne la integritat, la bona salut i la capacitat de superació davant les tempestes de la vida; un elogi a la resiliència humana. És curiós constatar que no diríem mai d’una persona, i ni tampoc d’un objecte, que és de bon metall o d’un plàstic excel·lent, que també n’hi deu haver. Una aplicació informàtica no la lloem perquè està molt ben programada, ni d’un diari en diem que està imprès en molt bon paper, perquè no hi ha res més efímer que el paper premsa, i, a més, perquè els diaris que encara s’imprimeixen ho fan tots en unes mateixes r...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La brevetat

Imatge
Corrien les hores més obscures de la Segona Guerra Mundial, quan Londres vivia sota l’amenaça constant i esfereïdora de les bombes alemanyes i quan Anglaterra, tot just veient caure França en mans de l’exèrcit hitlerià, corria el seriós perill de ser també envaïda d’un moment a l’altre. En aquell context de desassossec extrem, Winston Churchill feia poc que havia estat designat primer ministre. I una de les seves primeres ordres als seus subordinats podria semblar inversemblant, fins i tot nímia, tenint en compte les circumstàncies; però, per a ell, era una qüestió vital per al bon funcionament de la maquinària de guerra britànica. El divendres, 9 d’agost de 1940, Churchill va dictar la següent ordre, que duia per títol “Brevetat” i començava d’aquesta manera tan directa: «Per acomplir el nostre treball, hem de llegir una massa ingent de documents, informes i memoràndums. Gairebé tots són massa llargs, farcits de digressions innecessàries. Això ens fa perdre un temps preciós, quan la n...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

L’ofici de recordar

Imatge
Hi ha sensacions momentànies, que no acaben de ser reals i que desapareixen abans de poder-les retenir. Les tenim constantment, com si el nostre cervell estigués il·luminat per llums de neó fent pampallugues. Ens passem la vida buscant un interruptor que mai no trobem. Cesare Pavese deia que no recordem dies, recordem moments, però els moments a vegades s’esvaeixen i no queda res. Ens convertim en una mena d’arqueòlegs d’una ment buida, excavant en un passat efímer, a la recerca d’indrets que ja no existeixen. Som fets de rampells, de fogonades d’una nit elèctrica que ens nega la permanència i ens aboca a l’oblit. Potser el secret rau precisament en aquests moments aparentment oblidats. Al seu diari íntim, L’ofici de viure , Pavese hi bolcava aquesta mateixa dissecció dolorosa de la consciència, deixant escrit de la seva pròpia mà que «Totes les pèrdues ens tornen en forma de records; el passat és una pàtria que mai no ens abandona». L’univers literari del poeta torinès es movia consta...
1 comentari
Llegeix més »

Dos gats no fan un gos

Imatge
Em pregunto per què insistim a buscar en les relacions humanes una lògica matemàtica que no tenen. Sovint esperem que sumant afectes n’obtindrem un de més gran, o que ajuntant persones semblants en multiplicarem les virtuts, com si l’amor o l’amistat funcionessin amb la precisió d’una calculadora. Però les persones no som números, i la química dels vincles escapa a qualsevol algoritme: pots ajuntar dos éssers adorables i no aconseguir-ne cap entesa perquè, simplement, dos gats no fan un gos. La felicitat té aquesta naturalesa volàtil i esquiva que la fa refractària a qualsevol intent de suma; podem viure molts moments bells sense que això en garanteixi un d’encara més gran. Però el dolor, ai, el dolor sí que entén d’aritmètica. Cada ensopegada es registra en el cos com una cicatriu que no s’esborra, cada pèrdua s’afegeix a l’anterior com un pes que doblega l’esquena. Mentre l’alegria és efímera i rebel a la multiplicació, les desgràcies, en canvi, sí que són acumulatives. Els germans B...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Fornells de la Selva, Girona, Espanya
Llegeix més »