Entrades

Viatge al fons d’un cementiri

Imatge
Totes les ciutats celebren d’alguna manera la memòria d’aquells que les van estimar. Girona ha dedicat un carrer a Carles Rahola, ha anomenat un institut en honor seu, ha batejat la biblioteca provincial amb el seu nom i el recorda, en un lloc vistent de la Rambla, amb un monument. Sembla molt, però no serà mai suficient i així ho deia Joaquim Nadal el dia 18 de juliol en un acte al cementiri de Girona. Ara, quan Nadal ja no ostenta cap càrrec públic, segur que recorda quan va fer el discurs inaugural del monument de la Rambla, quan encara no havia arribat a ser alcalde de la ciutat, entre una cosa i l’altra han passat gairebé cinquanta anys. Cinquanta anys en els quals la ciutat s’ha esforçat a recuperar la memòria de Rahola, un home de bé, un intel·lectual memorable, que va ser sacrificat per escarment de la ciutat i del país. En el mur del cementiri vell de Girona hi van morir afusellades 510 persones, en grups de vint, de trenta o de –fins i tot– 69 en un sol dia. Carles Rahola va ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

A la recerca del fuet perdut

Imatge
William Shakespeare deia que «estem fets de la mateixa matèria que els somnis, i la nostra petita vida s’acaba amb un son». És una imatge que sempre fa fortuna a l’inici d’un article, però jo sempre he pensat que, en realitat, som fets de records. Els somnis són volàtils, s’esvaneixen en obrir els ulls i sovint es perden en la boira del matí. En canvi, la memòria és més perdurable; és el teixit sòlid que sosté qui som. No som allò que voldríem imaginar en la ficció de la nit, sinó la suma exacta de tot el que hem viscut, guardat i que encara batega dins nostre. Aquesta arquitectura del passat no és estàtica; es reconstrueix cada vegada que girem la vista enrere. Un paisatge de la infantesa, una conversa a mitja veu o el tacte d’una mà oblidada configuren els fonaments de la nostra identitat de manera molt més profunda que qualsevol anhel futur. Si els somnis ens projecten cap a l’absent, són els records els que ens lliguen al present i ens defineixen davant el mirall. Sense ells, seríe...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Les celebracions

Imatge
Aquest any 26 està ple de celebracions. Han passat set-cents anys de la construcció del monestir de Pedralbes, tres-cents dels viatges de Gulliver, dos-cents del naixement de Carlo Collodi, 175 de la mort de Mary Shelley, 150 del naixement de Pau Casals i de la mort d’Ildefons Cerdà. Fa cent anys que va morir Gaudí i cent del naixement de Blai Bonet, Josep M. Castellet, Marta Mata, Cassià M. Just, Marilyn Monroe, René Goscinny, Mel Brooks i Miles Davis, i molts altres esdeveniments més propers en el temps. Anem apedaçant la nostra memòria amb aquesta mena de records. L’eco de la història, el batec de la bellesa, pedra, paraula i mite, l’ànima del passat en l’anhel del demà. Gulliver, Pinotxo i Frankenstein, més que personatges, són els miralls on encara avui ens mirem per entendre les nostres grandeses i les nostres febleses. Ens recorden que la imperfecció no és una tara, sinó l’origen de tota història digna de ser explicada. Són la prova que la paraula sobreviu a la carn, de...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La posteritat dels pèsols

Imatge
A la curta o a la llarga, el temps tot ho ateny. Hi ha veritats que neixen abans d’hora, destinades a esperar a la penombra fins que el món estigui preparat per entendre-les. L’any 1866, un monjo agustí anomenat Gregor Mendel va publicar un estudi minuciós basat en vuit anys de cultius i encreuaments de milers de plantes de pèsols al jardí de l’abadia de Sant Tomàs de Brno. Amb l’ajuda de les matemàtiques i una paciència infinita, aquell home de fe havia aconseguit desxifrar les lleis fonamentals de l’herència biològica: el codi secret que explica per què ens assemblem als nostres progenitors. Tanmateix, la comunitat científica del segle XIX li va girar l’esquena. La seva feina es va considerar una simple excentricitat botànica sense cap valor real. Mendel va morir l’any 1884 en el complet oblit acadèmic, apartat de les seves investigacions pels deures de l’abadia. Però el temps, que és el jutge més implacable i silenciós, mai oblida. Van haver de passar trenta-quatre anys perquè, a l’...
1 comentari
Llegeix més »

Entre l’aire i el fang

Imatge
Pere Vives Vich, nascut el 1858 a Igualada, representa l’esperit d’una modernització tècnica que va marcar profundament la següent generació de la seva pròpia nissaga. Enginyer militar de formació, va guanyar reconeixement gràcies a la seva mentalitat reformista i una visió de futur recolzada en la lògica científica. A cavall dels segles XIX i XX, Vives va entendre que el progrés civil i l’estratègia passaven pel domini de l’espai aeri. El seu llegat uneix la disciplina amb una curiositat insaciable, un nexe familiar basat en la ment analítica que més tard heretaria el seu nebot. La seva gran fita va ser fundar l’aeronàutica militar a Espanya. Després d’haver viatjat per Europa per estudiar els nous corrents de la ciència, va impulsar el Servicio de Aerostación a Guadalajara introduint globus i dirigibles. L’any 1913 va esdevenir el primer cap de la nounada Secció d’Aviació, consolidant una estructura que va canviar la navegació del país. Ell mateix va ser el primer espanyol a volar co...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Kornel, Heloïza i un gat en un pis buit

Imatge
A la Polònia grisa dels anys seixanta, sota el pes de la censura i les cartilles de racionament, dues plomes van decidir que l’amor no es declararia a cop de versos grandiloqüents, sinó de gats impostors i comtes aristocràtics. Ell li enviava fotografies de mones del zoo; ella responia disfressada de la veu del seu felí. Van escriure’s gairebé cada dia durant dues dècades, però mai no van dir-se “t’estimo” de manera convencional. Van inventar un llenguatge privat on les faltes d’ortografia eren còmplices i els retalls de revista dibuixaven mons impossibles. Aquesta és la història d’una correspondència que va burlar la realitat. Per protegir la seva intimitat i esquivar la mirada dels censors, els dos amants es van inventar un teatre privat. Ell signava com el comte Eustachy Pobóg Tulczyński, un aristòcrata nostàlgic i una mica excèntric. Ella es convertia en la comtessa Heloïza Lanckorońska, refinada i amb una perillosa tendència a les faltes d’ortografia deliberades. Darrere ...
1 comentari
Llegeix més »

Catalunya i Escòcia

Imatge
El paral·lelisme entre Catalunya i Escòcia no és només polític, sinó profundament cultural. Tots dos territoris van perdre les seves institucions sobiranes en un mateix segle –Catalunya el 1714 amb els Decrets de Nova Planta i Escòcia el 1707 amb l’Acta d’Unió– i, a partir d’aquell moment, van desenvolupar estratègies literàries similars per defensar la seva identitat. Els escriptors medievals catalans i escocesos, per exemple, van agafar les llegendes artúriques franceses i les van adaptar per parlar del bon govern i els drets del poble, no només d’amors cortesans. Més endavant, ambdós moviments literaris moderns –la Renaixença catalana i el Scottish Renaissance– van recuperar les llengües pròpies (el català i l’scots) com a símbol de resistència.   L’historiador John Elliott ho ha estudiat a fons al llibre  Scots and Catalans , on demostra que dues cultures minoritzades acaben creant eines sorprenentment semblants. Pel que fa a la identitat escocesa, aquesta és una construcc...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Plet per l’ombra d’un ruc

Imatge
Friedrich Dürrenmatt va ser un dels dramaturgs suïssos més rellevants del segle XX. Conegut pel seu teatre fosc i satíric, va explorar com l’estupidesa humana pot desencadenar catàstrofes.  Plet per l’ombra d’un ruc  va néixer l’any 1951 com a radioteatre, tot i que després l’adaptaria als escenaris. L’autor no va inventar la història: es va inspirar en una llegenda de l’antiga ciutat grega d’Abdera, on, segons diuen, els seus habitants van protagonitzar un judici real per un motiu igualment absurd. Dürrenmatt va agafar aquell germà llegendari i el va transformar en una comèdia apocalíptica que retrata, amb humor negre, la fragilitat de la convivència humana. Plet per l’ombra d’un ruc  té una presència històrica als escenaris catalans. La primera representació documentada data de l’any 1973, poc abans que es publiqués la versió en català el 1974. Però el muntatge de referència va arribar el 1981 de la mà del Teatre Lliure, sota la direcció de Fabià Puigserver...
1 comentari
Llegeix més »

La porta gatera

Imatge
Els gats viuen en dues dimensions alhora. Volen sortir a fora, però també es volen quedar a dins. El seu punt preferit és al pas de la porta, tant si és hivern com estiu, amb una pota a dins i l’altra a fora. Aquesta necessitat de situar-se a la frontera entre l’interior i l’exterior no respon a cap caprici, sinó a una profunda lògica felina: volen controlar tots dos territoris sense renunciar a cap dels seus privilegis. A fora hi ha l’aventura, les olors noves, la caça i l’horitzó; a dins, la seguretat, la calefacció, el menjador i la companyia humana. Ser al llindar és una posició estratègica perfecta, des d’on poden sentir l’ocell que canta al jardí i, alhora, el soroll de la nevera que s’obre. Per això, tant si fa sol abrasador com si neva, el felí s’instal·la al marc de la porta amb una determinació gairebé filosòfica, com si aquell espai mínim contingués tot el sentit del món: el dret a triar, a dubtar i a no tancar mai cap porta del tot. De fet, nosaltres moltes vegades volem fe...
1 comentari
Llegeix més »