Al caliu del fornell

Dickens deia que l’heura era una criatura alegre que s’alimentava de les ruïnes i de les tombes. L’heura representava la vitalitat que neix de la mort, una mena de triomf de la natura sobre l’ambició humana ja desapareguda. Els modernistes catalans van voler anar encara una mica més enllà i la van esculpir directament en els murs com a símbol de fidelitat i resistència. Tanmateix, sota aquesta capa de vitalitat i d’ornament, batega una pregunta incòmoda: és l’heura el símbol de la nostra immortalitat o la crònica anunciada de la nostra desaparició? En obres com Mirall trencat , Mercè Rodoreda recupera la cara més ombrívola d’aquesta planta. Aquí, l’heura ja no és un adorn, sinó una força invasora que tanca el cicle de la decadència. El jardí, abans esplendorós, acaba asfixiat per un verd que ho uniformitza tot, recordant-nos que tota ambició humana té data de caducitat davant el retorn implacable de la natura. De petit, de camí cap a casa, recordo que sempre passàvem davant d’una casa ...

El cinema Truffaut de Girona ha mort. I ara ja ho podem dir sense por: no ha mort sol, l’han assassinat. La negligència, en un 51%, de l’equip de govern de l’Ajuntament de Girona. I la negligència, en un 49%, del Col·lectiu que el gestionava. Però compte: la negligència dels uns no és la dels altres. Als polítics se’ls jutja per la seva gestió administrativa; és la seva feina, la seva raó de ser. En canvi, els gestors culturals són, per definició, ineptes administrativament. Ningú es dedica a la cultura per guanyar diners, i cap projecte cultural serà mai rendible com una empresa de qualsevol altre ram. Per tant, la seva negligència, la del Col·lectiu, és gairebé estructural, gairebé innocent. L’altra, la dels polítics, és imperdonable. El Truffaut l’ha matat, sobretot, qui havia de salvar-lo.

N’hi ha que neixen estrellats va ser una sèrie britànica mítica que molts recorden amb tendresa. Some Mothers Do ‘Ave ‘Em , ens va arribar de la mà de TV3 –quan TV3 encara era alguna cosa– el 1985 i es va convertir en un fenomen.  El protagonista era en Frank Spencer, un noi benintencionat, però catastròficament maldestre. Vestit amb la seva gavardina i una boina, tot el que tocava es trencava o acabava en desastre, i no parava de cridar el seu famós «Oh, Betty!». La veu en català, obra de Joan Pera, va fer que el personatge connectés amb l’audiència com pocs. La bona sort no era exactament la part forta del personatge ni la dels que el rodejaven, més aviat ho era la fatalitat. La sort és un concepte esquiu, i en Frank Spencer en era l’antítesi vivent. Cada gest senzill –fer un cafè, planxar una camisa, sortir a comprar– es convertia en una cadena de desgràcies inversemblants però d’una lògica interna perfecta. I, tanmateix, l’espectador no se’n reia amb crueltat, sinó amb una men...

Hi ha una confusió profunda en la nostra manera de pensar el record. Tendim a creure que si recuperem un espai –una ciutat, una habitació, un paisatge– recuperarem també l’emoció que hi vam sentir. Però Proust inverteix aquesta lògica en la seva obra: el que fixa el record no és la coordenada geogràfica, sinó el punt vital en què ens trobàvem en aquell moment. Un mateix carrer pot ser feliç en un any de la nostra vida i tràgic en un altre, no perquè el carrer hagi canviat substancialment, sinó perquè hem canviat nosaltres. Així, els records no són propietat dels llocs: són propietat d’instants irrepetibles de la nostra biografia emocional. Una vegada vaig anar amb el meu avi a visitar la casa de la seva infantesa i recordo que es va posar a plorar a sota del rellotge de sol, una simple agulla de ferro indicant una hora bromosa en un quadrat mig esborrat, que durant generacions havia servit de referència als homes que treballaven els camps del voltant. Jo, llavors no podia entendre per ...

A vegades, quan dormo fora de casa, m’imagino els meus objectes il·luminats per la llum tènue que es filtra per les finestres. Els llibres més o menys ordenats en les lleixes, els bolígrafs en el calaix de l’escriptori, els llapis de colors en un pot de ganxet que va fer la meva mare, el meu propi llit que potser aprofiten els gats per dormir. Tot dorm, tràgicament o feliçment, perquè jo no hi soc. Aquesta absència em capbussa en una mena de melangia íntima, gairebé còmplice: els objectes adquireixen una vida secreta quan ningú els observa. No es tracta, però, d’una vida que ells tinguin per si mateixos, com si fossin petits actors d’una obra clandestina. És una altra cosa. És com si, en absentar-me, jo em buidés prou per poder, finalment, veure’ls sense la pressa de la funció, sense la tirania de l’ús. William Wordsworth ho va escriure en un vers immortal del seu poema  Tintern Abbey : «We see into the life of things» («Veiem dins la vida de les coses»). Però ell no ho deia d’una ...

En la meva família hi ha tota una sèrie de dates curioses. El pare de la meva mare, dos anys abans de néixer ella, es va treure el carnet de conduir per poder fer de xòfer a Obres Públiques. La data que constava en el seu document era el 13 de setembre de 1927, que casualment era un divendres i que, casualment també, era el mateix dia en què va néixer el meu pare. Tots els membres de la família de la mare celebraven l’aniversari en un dia de novembre i els meus avis materns es van casar un 26 de gener, que va coincidir, deu anys després, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i vint anys després amb la data del meu naixement. Tot són xifres i dates i coincidències, que no tenen cap més altre valor que el que li vulguem donar. La numerologia ha jugat molt amb tot això, per exemple amb el nombre de la bèstia, el 666, que és una xifra enigmàtica citada al llibre de l’Apocalipsi (13:18) del Nou Testament. Simbolitza l’oposició a Déu i el poder humà corrupte, associat a una fig...

Sempre hi ha algú que és l’últim a anar-se’n a dormir i que apaga tots els llums de casa o l’últim a sortir de la feina, quan els passadissos ja són deserts i només se sent el brunzit dels aparells en stand-by . Aquesta és la figura anònima, gairebé litúrgica, que clou la jornada. El darrer és el responsable de tancar el cicle, el darrer es queda a les fosques, en principi no és cap drama, el que fa por és adonar-se –com el darrer dels Buendia de Cien años de soledad – que no hi ha ningú més per tornar-la a encendre. Aquesta por ancestral a l’extinció de la llum no és només metafòrica. En el fons de cada cultura hi ha el temor al silenci definitiu, a la nit que ja no coneixerà l’alba. Per això les espelmes dels vetlladors, els fars dels ports, les fogueres de Sant Joan. Perquè algú, sempre, ha de vetllar perquè el món no s’apagui del tot. I quan aquell algú falla, o simplement ja no hi és, aleshores comencem a comprendre que la foscor no és una absència sinó una presència immensa, anti...

Un gos es queda mirant darrere el vidre, sense que hi hagi res aparentment interessant. Els humans ens estranyem, però potser el gos percep un moviment, una olor, un eco que se’ns escapa, perquè la realitat és per a nosaltres només allò que som capaços de percebre. El gos, immòbil al balcó, mira fixament cap enfora. No lladra, no es gira, no demana res. Només els ulls atents, les orelles lleugerament tibants, el musell orientat a un punt que nosaltres, des del darrere, no som capaços de localitzar. El gos no mira el buit: mira la nostra certesa que allò és buit. Voltaire deia que «no sabem exactament on són els àngels, si a l’aire, al buit, als planetes: Déu no ha volgut que fóssim instruïts». Els humans som com una mena de gossos sense capacitat olfactiva o àngels amb vertigen. Tenim por a les altures i por de percebre més enllà de les nostres limitacions humanes. Déu, o la natura, o els minerals de l’univers, no ens han proveït de determinades capacitats innates. I ens passem la vida...