Entrades

3. Vue nocturne de Notre-Dame sur Paris et la tour Saint-Jacques (Brassaï)

Imatge
Una gàrgola està congelada en primer pla en una expressió malhumorada i contemplativa, mentre que la ciutat està envoltada de boira i d’un estrany resplendor. La gàrgola admira les ombres de les estàtues i els raigs de llum que semblen voler perforar París. Es diu que el seu fotògraf, Brassaï, va demanar al conserge de Notre-Dame que el tanqués a la catedral per poder capturar la capital sumida en la foscor. Gyula Halász va prendre com a pseudònim el nom de la seva ciutat, un dels molts indrets perduts per Hongria després de la desintegració de l’imperi. Brassaï vol dir «de Brasso», actual Brașov a Romania. Va ser amb aquest nom que es va consolidar com algú que havia capturat l’essència de la ciutat en les seves fotografies, publicant una primera col·lecció el 1932, titulada Paris de nuit , que va tenir un gran èxit i li va valer el sobrenom de «l’ull de París», encunyat per Henry Miller. L’ull de Brassaï revela un blanc i negre primordial i París als seus peus –o a les seves mans– es...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

El bar d’en Salvi

Imatge
En el bar d’en Salvi sempre hi ha una taula on juguen a daus, serveixen vi de la casa i s’hi parla una mica de tot, sobretot de política. La mestressa fa el millor guisat de cargols de tota la contrada. El taulell dona directament al carrer i la gent compra menjar per emportar-se: faves i llenties cuites, porc, ànec i cabrit rostit. El pis superior també funciona com a hostal, del qual se n’encarreguen tres cambreres. Els habituals, quan ja han begut una mica més del compte, s’ajunten i canten cançons que van aprendre navegant pel mar d’Enees. Són els mateixos personatges que poblaven les tavernes de Josep Maria de Sagarra o de Marcel Pagnol, pintorescs i loquaços, o amb la melangia d’aquell vell de Kavafis; tocats per la tramuntana, pel xaloc o el meltemi. Potser són molt semblants als que omplen cada migdia un restaurant de carretera o els que esmorzen en un bar de polígon, que comparteixen la mateixa necessitat de fer una pausa en la jornada, de trobar una cara coneguda. Els segles ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

2. Le Baiser de l’Hôtel de Ville (Robert Doisneau)

Imatge
És una imatge preparada, però tant li fa, perquè Doisneau és un fotògraf honest. Presa el 1950 a prop de l’Ajuntament de París, representa –en blanc i negre– un home i una dona besant-se mentre caminen per una vorera plena de vianants, davant d’una terrassa de cafè. L’escena està interpretada per Françoise Delbart i el seu xicot Jacques Carteaud, que aleshores eren estudiants del Cours Simon. El poeta Prévert, que era un home de carrer com Doisneau, deia del seu amic fotògraf que « Sempre és en l’imperfecte de l’objectiu on ell conjuga el verb fotografiar ». Doisneau era un virtuós del visor que va fer de l’obturador la seva ploma per compondre una oda a l’existència, barrejant tendresa, nostàlgia i ironia. Doisneau sempre anava amb la seva Rolleiflex 6x6 amb visor superior, que l’obligava a tenir la càmera a l’altura del ventre. Cartier-Bresson, que també era amic seu, una vegada li va dir que « Si Déu hagués volgut que fotografiéssim amb una Rollei, ens hauria posat els ulls al melic...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Cambra d’estiu

Imatge
El dia té moltes hores i totes tenen alguna mena d’utilitat: hi ha l’hora de llevar-se, l’hora de dormir, l’hora de menjar, de treballar, de reposar. També hi ha l’hora de pregar –per a qui prega–, l’hora de llegir –per a qui llegeix–, l’hora d’estimar –quan un és jove– i l’hora de viure o de morir, i d’això darrer ningú se n’estalvia.   Totes les hores són bones i són dolentes, unes serveixen per omplir de contingut els rellotges i unes altres per a buidar-los. Però n’hi ha una que ens transcendeix i ens aclapara durant uns quants mesos de l’any, sobretot als qui habitem aquestes latituds: és l’hora del sol, que no admet distraccions ni excuses. De petits, quan arribaven les vacances d’estiu, aquest moment era absolutament impracticable: no es podia fer res, blackout total. A aquella hora ja s’havia d’haver dinat i no es podia anar a banyar –si tenies la platja o la piscina a prop– perquè et podies quedar petrificat com la dona de Lot. El món desapareixia darrere de les persianes...
1 comentari
Llegeix més »

1. Giacometti sota la pluja (Henri Cartier-Bresson)

Imatge
Alberto Giacometti, rue d’Alésia, París, mil-nou-cents seixanta-u. Un instant que es capta en una fracció de segon, una partícula d’eternitat empresonada en l’ànima metàl·lica d’un obturador. La llum del sol intenta esquinçar la grisor de l’emulsió fotogràfica, mentre l’artista travessa el carrer anegat per una pluja sobtada. Intenta cobrir-se el cap amb la jaqueta, però les gotes esclaten contra l’asfalt, el temps embota els desaigües i els arbres fremeixen en blanc i negre. Cartier-Bresson, el guardià dels derelictes, ho ha vist. Amb la Leica preparada, ha enquadrat en vertical, l’artista que arriba, els arbres que persisteixen, els rètols que notifiquen, la pluja que batega en el cor de la ciutat argentada, l’asfalt que esclata, la llum que dibuixa reflexos de vidre. La mirada en el laberint, el cap, l’ull i el cor, tot en la mateixa línia. Clic, l’instant decisiu, l’antiga fe de la raó continguda en una càmera, una eternitat gelatinosa que ens sobreviu, congelada en sals de plata, ...
1 comentari
Llegeix més »

L'estany

Imatge
És com una mena de porció d’eternitat entre les pesqueres de Banyoles i les esquerdes de Porqueres. El món gira al seu voltant a pas lent, mentre els núvols s’aturen durant uns instants per emmirallar-se en les seves aigües, unes aigües misterioses, provinents –pel que sembla– de les valls del Llierca i el Borró, que després s’infiltren a través de les roques calcàries i que tarden onze mesos a arribar als brolladors de l’estany. Sempre s’ha dit que, a vol d’ocell, l’estany de Banyoles sembla un vuit o el símbol de l’infinit, però posats a fer també pot semblar un mapa del País Valencià desplegat entre el Gironès i la Garrotxa o un de la província turca d’Edirne. Però, a primer cop d’ull també pot semblar una taca d’un test de Rorschach, una cèl·lula a punt de dividir-se o dos combatents de lluita turca untats d’oli i rebolcats en el fang d’Edirne. No us trenqueu el cap cercant similituds amb altres llacs naturals interiors dels Països Catalans ni tampoc a la península Ibèrica, perquè ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Les vistes

Imatge
Tenir bones vistes és un luxe que no tothom es pot permetre, sobretot a ciutat. Per aquesta raó es va inventar el cinema i després la televisió. Ara la gent porta les vistes a la butxaca o a la bossa i sonen quan menys t’ho esperes. Però, aleshores, ja no es tracta del que mires, sinó del que et mira a tu a través d’una pantalla.   Perquè les vistes ja no són allà fora, sinó dins d’un rectangle lluminós que et xiuxiueja xafarderies, records d’altres i promeses de felicitat en format breu. I mentrestant, la finestra de casa teva s’omple de pols, el cel griseja i el veí del davant abaixa la persiana. Però tant se val: si les vistes no arriben, sempre pots obrir TikTok i fingir que vius en un balcó a Miami. Josep Pla deia que el cotxe era el cinema dels rics, i això ho deia probablement en una època en què no tothom tenia cotxe, ni tan sols ell. Ara no sé què diria, perquè en Pla –com moltes altres coses– ja ha passat a una altra dimensió, en la qual les vistes es distribueixen d’una ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Sense anar més lluny

Imatge
Per una raó o l’altra, o la de més enllà, amb el temps he anat abandonant la idea de fer viatges llargs i només m’embarco en sortides d’un dia i, com a molt, d’una nit o dues fora de casa, quan m’ho permet el pressupost. Ara he descobert que això ho anomenen “microvacances”, suposo que ho diuen precisament els que també en fan de “macro”.   El “micro” i el “macro” ja els entenc, però el concepte “vacances” sempre m’ha costat una mica; i no és que em consideri molt treballador, però mai n’he sabut fer. Per mi, l’ideal de vacances s’assembla massa a una obligació: fer maletes, quadrar horaris de trens o avions, i autoimposar-se la missió de ser feliç lluny de casa. Però, indefectiblement, quan m’allunyo massa, sempre se m’encén una llumeta d’alarma al cervell que m’impedeix gaudir plenament del que se suposa que hauria de gaudir. En canvi, reduir el radi del mapa opera un miracle silenciós. No hi ha fons de pantalla de postal transoceànica, ni l’exotisme d’una llengua estranya, però ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La distopia som nosaltres

Imatge
Qui més qui menys ho sap, però ho tornem a explicar: George Orwell, a Mil nou-cents vuitanta-quatre , dibuixava una societat sota el règim totalitari del Gran Germà, on la vigilància constant, la manipulació històrica i la doblepensa aniquilaven la llibertat individual i la veritat. Aldous Huxley, a Un món feliç , proposava un futur aparentment ideal on els éssers humans eren condicionats genèticament i psicològica des del naixement, vivien addictes a la droga del soma i satisfeien tots els plaers immediats, però a canvi de renunciar a l’art, l’amor profund i la individualitat. Ray Bradbury, a Fahrenheit 451 , descrivia una Amèrica on els bombers no apagaven focs, sinó que els iniciaven per cremar llibres, mentre la població s’adormia davant les pantalles gegants de televisió. Tres grans autores, tres malsons literaris –el control pel terror, el control pel plaer i el control per l’entreteniment– que continuen ressonant amb força al nostre present. El que no plantejaven en cap d’aques...
2 comentaris
Llegeix més »