Bossa de vi, ulls de gos, cor de cérvol
L’insult és un art que requereix talent, ofici i mala llet. Mentre la diplomàcia ens avorreix amb abraçades i consens, l’insult arriba, et planta una frase a la cara i se’n va sense demanar disculpes. Perquè existeixi hi ha d’haver forçosament un insultador i un insultat, però la majoria d’insults s’esvaeixen en l’èter celestial una vegada dits. La història està plena de rivalitats, enveges i enfrontaments personals que, gràcies a la contundència i la bellesa cruel de les paraules, han traspassat l’àmbit “celestial” per convertir-se en patrimoni col·lectiu. M’he entretingut a fer un recorregut històric –cap enrere, com els crancs–, descobrint com algunes de les figures més emblemàtiques de la cultura, la política i el pensament universal van convertir la seva animadversió en autèntiques obres mestres de l’escarni, la ironia i el menyspreu. Aquestes són algunes de les enemistats i rèpliques més memorables que demostren que, de vegades, una frase ben calibrada pot fer més mal –i perdurar...
