Entrades

La distopia som nosaltres

Imatge
Qui més qui menys ho sap, però ho tornem a explicar: George Orwell, a Mil nou-cents vuitanta-quatre , dibuixava una societat sota el règim totalitari del Gran Germà, on la vigilància constant, la manipulació històrica i la doblepensa aniquilaven la llibertat individual i la veritat. Aldous Huxley, a Un món feliç , proposava un futur aparentment ideal on els éssers humans eren condicionats genèticament i psicològica des del naixement, vivien addictes a la droga del soma i satisfeien tots els plaers immediats, però a canvi de renunciar a l’art, l’amor profund i la individualitat. Ray Bradbury, a Fahrenheit 451 , descrivia una Amèrica on els bombers no apagaven focs, sinó que els iniciaven per cremar llibres, mentre la població s’adormia davant les pantalles gegants de televisió. Tres grans autores, tres malsons literaris –el control pel terror, el control pel plaer i el control per l’entreteniment– que continuen ressonant amb força al nostre present. El que no plantejaven en cap d’aques...
2 comentaris
Llegeix més »

La bona fusta

Imatge
Hi ha persones que semblen immunes al pas del temps i a les adversitats, com si estiguessin fetes d’un material especial. En català, ens referim a aquesta fortalesa física i moral amb l’expressió «de bona fusta». Aquesta metàfora, potser d’arrel marinera i constructora, evoca la resistència de les bigues o dels vaixells fets amb materials nobles com el roure, que aguanten els cops i el desgast sense doblegar-se. Dir d’algú que és de bona fusta és lloar-ne la integritat, la bona salut i la capacitat de superació davant les tempestes de la vida; un elogi a la resiliència humana. És curiós constatar que no diríem mai d’una persona, i ni tampoc d’un objecte, que és de bon metall o d’un plàstic excel·lent, que també n’hi deu haver. Una aplicació informàtica no la lloem perquè està molt ben programada, ni d’un diari en diem que està imprès en molt bon paper, perquè no hi ha res més efímer que el paper premsa, i, a més, perquè els diaris que encara s’imprimeixen ho fan tots en unes mateixes r...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La brevetat

Imatge
Corrien les hores més obscures de la Segona Guerra Mundial, quan Londres vivia sota l’amenaça constant i esfereïdora de les bombes alemanyes i quan Anglaterra, tot just veient caure França en mans de l’exèrcit hitlerià, corria el seriós perill de ser també envaïda d’un moment a l’altre. En aquell context de desassossec extrem, Winston Churchill feia poc que havia estat designat primer ministre. I una de les seves primeres ordres als seus subordinats podria semblar inversemblant, fins i tot nímia, tenint en compte les circumstàncies; però, per a ell, era una qüestió vital per al bon funcionament de la maquinària de guerra britànica. El divendres, 9 d’agost de 1940, Churchill va dictar la següent ordre, que duia per títol “Brevetat” i començava d’aquesta manera tan directa: «Per acomplir el nostre treball, hem de llegir una massa ingent de documents, informes i memoràndums. Gairebé tots són massa llargs, farcits de digressions innecessàries. Això ens fa perdre un temps preciós, quan la n...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

L’ofici de recordar

Imatge
Hi ha sensacions momentànies, que no acaben de ser reals i que desapareixen abans de poder-les retenir. Les tenim constantment, com si el nostre cervell estigués il·luminat per llums de neó fent pampallugues. Ens passem la vida buscant un interruptor que mai no trobem. Cesare Pavese deia que no recordem dies, recordem moments, però els moments a vegades s’esvaeixen i no queda res. Ens convertim en una mena d’arqueòlegs d’una ment buida, excavant en un passat efímer, a la recerca d’indrets que ja no existeixen. Som fets de rampells, de fogonades d’una nit elèctrica que ens nega la permanència i ens aboca a l’oblit. Potser el secret rau precisament en aquests moments aparentment oblidats. Al seu diari íntim, L’ofici de viure , Pavese hi bolcava aquesta mateixa dissecció dolorosa de la consciència, deixant escrit de la seva pròpia mà que «Totes les pèrdues ens tornen en forma de records; el passat és una pàtria que mai no ens abandona». L’univers literari del poeta torinès es movia consta...
1 comentari
Llegeix més »

Dos gats no fan un gos

Imatge
Em pregunto per què insistim a buscar en les relacions humanes una lògica matemàtica que no tenen. Sovint esperem que sumant afectes n’obtindrem un de més gran, o que ajuntant persones semblants en multiplicarem les virtuts, com si l’amor o l’amistat funcionessin amb la precisió d’una calculadora. Però les persones no som números, i la química dels vincles escapa a qualsevol algoritme: pots ajuntar dos éssers adorables i no aconseguir-ne cap entesa perquè, simplement, dos gats no fan un gos. La felicitat té aquesta naturalesa volàtil i esquiva que la fa refractària a qualsevol intent de suma; podem viure molts moments bells sense que això en garanteixi un d’encara més gran. Però el dolor, ai, el dolor sí que entén d’aritmètica. Cada ensopegada es registra en el cos com una cicatriu que no s’esborra, cada pèrdua s’afegeix a l’anterior com un pes que doblega l’esquena. Mentre l’alegria és efímera i rebel a la multiplicació, les desgràcies, en canvi, sí que són acumulatives. Els germans B...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Fornells de la Selva, Girona, Espanya
Llegeix més »

Dalgliesh

Imatge
Fa uns dies em va cridar l’atenció una sèrie de detectius amb un títol que a mi –digueu-me ignorant– em va semblar estrany: Dalgliesh. Encuriosit, vaig començar a mirar el primer capítol i aviat em vaig adonar que contemplava l’adaptació d’una novel·la de P.D. James –Phyllis Dorothy James–. Adam Dalgliesh és el personatge central, un detectiu de la policia metropolitana londinenca. Ja en les primeres escenes ens el presenten conduint el seu cotxe cap a l’escena del crim: un Jaguar Tipus E. Immediatament, vaig obrir els ulls com dues taronges tot esperant una explicació perquè veure l’inspector Dalgliesh conduir aquest cotxe és com –traduït al català– veure un mosso d’esquadra en un Porsche 718 Cayman. Anaven passant els minuts i no sorgia cap comentari sobre el cotxe, la qual cosa em va portar a investigar pel meu costat. A la Viquipèdia, hi ha un article en anglès on s’explica la vida i miracles del detectiu com si fos un personatge de carn i ossos. El nom del personatge va ser escoll...
2 comentaris
Llegeix més »

Viatge al fons d’un cementiri

Imatge
Totes les ciutats celebren d’alguna manera la memòria d’aquells que les van estimar. Girona ha dedicat un carrer a Carles Rahola, ha anomenat un institut en honor seu, ha batejat la biblioteca provincial amb el seu nom i el recorda, en un lloc vistent de la Rambla, amb un monument. Sembla molt, però no serà mai suficient i així ho deia Joaquim Nadal el dia 18 de juliol en un acte al cementiri de Girona. Ara, quan Nadal ja no ostenta cap càrrec públic, segur que recorda quan va fer el discurs inaugural del monument de la Rambla, quan encara no havia arribat a ser alcalde de la ciutat, entre una cosa i l’altra han passat gairebé cinquanta anys. Cinquanta anys en els quals la ciutat s’ha esforçat a recuperar la memòria de Rahola, un home de bé, un intel·lectual memorable, que va ser sacrificat per escarment de la ciutat i del país. En el mur del cementiri vell de Girona hi van morir afusellades 510 persones, en grups de vint, de trenta o de –fins i tot– 69 en un sol dia. Carles Rahola va ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

A la recerca del fuet perdut

Imatge
William Shakespeare deia que «estem fets de la mateixa matèria que els somnis, i la nostra petita vida s’acaba amb un son». És una imatge que sempre fa fortuna a l’inici d’un article, però jo sempre he pensat que, en realitat, som fets de records. Els somnis són volàtils, s’esvaneixen en obrir els ulls i sovint es perden en la boira del matí. En canvi, la memòria és més perdurable; és el teixit sòlid que sosté qui som. No som allò que voldríem imaginar en la ficció de la nit, sinó la suma exacta de tot el que hem viscut, guardat i que encara batega dins nostre. Aquesta arquitectura del passat no és estàtica; es reconstrueix cada vegada que girem la vista enrere. Un paisatge de la infantesa, una conversa a mitja veu o el tacte d’una mà oblidada configuren els fonaments de la nostra identitat de manera molt més profunda que qualsevol anhel futur. Si els somnis ens projecten cap a l’absent, són els records els que ens lliguen al present i ens defineixen davant el mirall. Sense ells, seríe...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Les celebracions

Imatge
Aquest any 26 està ple de celebracions. Han passat set-cents anys de la construcció del monestir de Pedralbes, tres-cents dels viatges de Gulliver, dos-cents del naixement de Carlo Collodi, 175 de la mort de Mary Shelley, 150 del naixement de Pau Casals i de la mort d’Ildefons Cerdà. Fa cent anys que va morir Gaudí i cent del naixement de Blai Bonet, Josep M. Castellet, Marta Mata, Cassià M. Just, Marilyn Monroe, René Goscinny, Mel Brooks i Miles Davis, i molts altres esdeveniments més propers en el temps. Anem apedaçant la nostra memòria amb aquesta mena de records. L’eco de la història, el batec de la bellesa, pedra, paraula i mite, l’ànima del passat en l’anhel del demà. Gulliver, Pinotxo i Frankenstein, més que personatges, són els miralls on encara avui ens mirem per entendre les nostres grandeses i les nostres febleses. Ens recorden que la imperfecció no és una tara, sinó l’origen de tota història digna de ser explicada. Són la prova que la paraula sobreviu a la carn, de...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »