Al caliu del fornell

Durant la Segona Guerra Púnica, Roma es trobava a la vora de l’abisme davant el geni militar d’Anníbal. En aquell moment crític, el general Quint Fabi Màxim va decidir trencar amb l’ortodòxia bèl·lica de l’època. En lloc de buscar una victòria ràpida en camp obert, que sovint derivava en carnisseries, va optar per una guerra de desgast, evitant el xoc directe i prioritzant la paciència i el control del temps. Aquesta resistència tenaç i calculada, que permetia guanyar força mentre l’adversari s’esgotava, va acabar definint l’anomenat mètode fabià. Aquesta mateixa lògica de prudència estratègica va ser la que, segles després, va inspirar els intel·lectuals britànics a l’hora de fundar la Societat Fabiana. En lloc de defensar una revolució violenta o un trencament abrupte amb el sistema, van proposar un canvi social basat en el gradualisme. La idea era simple però ambiciosa: transformar la societat des de dins, utilitzant les institucions existents i el coneixement tècnic per aplicar...

«Havien instal·lat urinaris en els jardins públics, les dones eren elegants, els homes fumaven cigars i portaven grans bigotis, els nens callaven quan els adults parlaven, les prostitutes eren maternals, el progrés ho envaïa tot…». Podríem continuar, però aquesta cita de l’escriptor txec Patrik Ourednik ja ens serveix perfectament per a descriure la  belle époque , aquell temps feliç i aparentment ordenat, embolcallat en una aura de confiança cega en el futur i en la superioritat de la civilització occidental. Era una època que venerava la tecnologia, l’opulència i les estructures socials rígides, però que, mirant enrere, ens revela les profundes fractures que la sostenien. Tot aquell món, amb la seva innocència arrogant, es va esberlar per sempre l’agost de 1914, quan l’esclat de la Gran Guerra va desvetllar brutalment el segle XX i va enterrar aquella il·lusió de progrés indefinit. Ja mai més res va ser igual. Ho descriu també perfectament Stefan Zweig a  El món d’ahir , qua...

Han passat quinze anys des que en Jaume ens va deixar i, malgrat la distància del temps, la seva absència es manté com un silenci ple de significat. En Jaume ja era gran quan en els meus ulls encara bullien els somnis de la infantesa; era el germà gran que s’imposava en la foscor d’aquells dies amb una espurna de llum que va prendre en els nostres cors i que no s’esgotarà mai. Recordar-lo avui no és només un exercici de memòria familiar, sinó un acte de reconeixement a un home extraordinari, un espècimen rar que va saber viure amb una coherència poc comuna, habitant el món amb una curiositat insaciable. En la seva faceta pública, va ser un autèntic arquitecte de la convivència. Des dels seus inicis a l’Ajuntament de Girona fins a la seva tasca a l’Escola de Policia de Catalunya, va comprendre aviat que vivíem en un món injust i que calia transformar-lo. Ell parlava i nosaltres callàvem, ell assenyalava cap al cel i nosaltres miràvem bocabadats el seu dit. Va saber utilitzar el seu somr...

Com molts ja sabeu, la cèlebre expressió «amics, coneguts i saludats» prové de la ploma de Josep Pla, qui la va immortalitzar a  Notes per a Sílvia . Amb el seu estil irònic, l’escriptor empordanès establia una jerarquia per classificar el grau de relació amb els altres. Per a ell, l’amistat era un vincle escàs i selectiu, mentre que la categoria de «saludat» representava el nivell més superficial, limitat a la simple cortesia de reconèixer-se pel carrer. Més enllà d’aquesta tríada, crec que existeix la figura del «el tinc vist»: aquelles fisonomies familiars que identifiquem sense haver-hi intercanviat mai ni un mot. En pobles i ciutats petites, aquests figurants anònims habiten el nostre dia a dia en un limbe on no hi ha ni coneixença ni salutació, només una identificació visual fruit de la repetició. Aquest anonimat compartit configura un paisatge humà proper, però distant, on l’altre és un element més de la rutina. El més curiós d’aquestes relacions visuals ...

L’Edicte de Châteaubriant, promulgat per Enric II de França el 1551, va ser una mesura repressiva clau per frenar l’avenç del protestantisme (especialment el calvinisme). Aquesta llei centralitzava la persecució religiosa als tribunals civils i s’enduria les penes: es prohibia la tinença de llibres herètics, se censurava la premsa i s’instava a la delació, premiant els informants amb part dels béns dels condemnats. L’objectiu era erradicar el culte no catòlic per mantenir la unitat del regne, cosa que marcava un clar precedent cap a les futures guerres de religió. Aquest edicte és cèlebre en la història del dret d’autor i de la censura perquè va establir, per primera vegada, l’obligatorietat legal que el nom de l’autor i de l’impressor constessin clarament en cada llibre. Aquesta mesura no va néixer per protegir la propietat intel·lectual, sinó per facilitar el control ideològic: en prohibir l’anonimat i les obres clandestines, la monarquia podia identificar i castigar fàcilment els re...

De menut era perceptiu veure la televisió quan feien una pel·lícula. Eren títols dels anys quaranta o, com a molt, dels cinquanta. Els meus pares les coneixien totes perquè les havien vist al cinema, però les tornaven a mirar com si fos per primera vegada. La mare, a més, tenia notícia dels actors i dels directors perquè llegia revistes il·lustrades i recordo que se’m feia molt estrany quan em deia que un actor ja era mort. El meu cap no podia entendre que alguns dels germans Marx o que el mateix Walt Disney, que jo els podia veure amb els meus ulls, ja no fossin entre la legió dels vius. Hi ha una idea que circula pels llibres de cinema i que molts anys després em va fer pensar en aquella sensació de la infantesa. L’escriptor André Bazin, un dels grans pensadors del setè art, deia que el cinema satisfà «una necessitat fonamental de l’ésser humà: la victòria sobre el temps». Segons ell, la pintura ja havia intentat embalsamar la realitat, però el cinema ho aconseguia de manera més plen...

L’altre dia vaig passar pel davant d’un polígon industrial relativament nou. Res a dir, les façanes endreçades, els rètols discrets, però atractius. Tot feia la sensació d’ordre i de productivitat. El cas és que vaig haver de donar la volta per la part del darrere i allà era tot el contrari: residus, brutícia i desordre. Tothom té dret a amagar la seva roba bruta, però hi ha qui es creu que la terra és plana i al darrere només hi ha un precipici i que ningú ho veurà. Però no és així: allà on acaba una cosa en comença una altra. Perquè el darrere sempre acaba sent el davant d’algú altre. D’un veí que es mira aquesta deixalleria des de la finestra, d’un treballador que entra per la porta del darrere cada matí, o de l’aigua que acaba filtrant-se cap als horts del costat. La frontera entre allò que ens volen ensenyar i allò que amaguem no és només geogràfica: és moral. De fet, aquesta dualitat entre el davant i el darrere és la mateixa que va inspirar Michael Frayn a la seva famosa comèdia...

A partir d’una determinada edat tothom es lamenta de la seva falta de memòria, però ningú es queixa de la seva falta d’intel·ligència. Això, més o menys, ja ho va dir François de La Rochefoucauld en el seu llibre de  Màximes . Aquesta frase, que retrata amb precisió una de les nostres contradiccions més humanes, no pertany a un psicòleg contemporani ni a un assagista actual, sinó que va ser escrita al segle XVII per un mestre en l’art de disseccionar l’ego. La seva col·lecció de sentències breus despulla les nostres vanitats, i més de tres segles després la seva lucidesa continua sorprenent per la vigència: mentre admetre una falta de memòria pot resultar fins i tot encantador, qüestionar la nostra pròpia intel·ligència continua sent un territori on pocs s’atreveixen a trepitjar. Avui dia, quan algú s’oblida d’un nom o d’un encàrrec, la reacció més habitual és encongir les espatlles i etiquetar-ho com un simple «fallo tècnic» del cervell. La pèrdua de memòria s’ha convertit en el g...