Al caliu del fornell

« 8 de març –Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada. A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu: —Ja saps que avui fas vint-i-un anys? I en efecte, seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. » Josep Pla començava d’aquesta manera El quadern gris , una de les obres magistrals de la nostra literatura. L’escriptor va refer i revisar aquest text original durant tota la seva vida. Va eliminar referències íntimes, va amp...

En una època on els dits ballen més àgils que la llengua i les pantalles ens roben la mirada, l’art de la conversa es defensa com un dels últims bastions de la humanitat. Conversar no és simplement intercanviar paraules; és teixir un pont entre dues consciències, un espai sagrat on les idees no només es diuen, sinó que es comparteixen. És en aquest diàleg on aprenem a matisar el pensament, a escoltar el silenci que hi ha entre frase i frase, i a descobrir que l’altre és, en el fons, un reflex del nostre propi món. Recuperar aquest art no és una nostàlgia del passat, sinó una urgència del present: una invitació a reconnectar amb el ritme pausat de la veu i la calor d’una presència autèntica. I si parlem de converses pausades i presències autèntiques, l’Empordà sempre emergeix com un tema inesgotable per a la sobretaula. No pels seus llocs comuns, sinó per la manera com aquesta terra posa a prova qui la mira. L’Empordà convida a parlar-ne com qui ressegueix les arrels d’un arbre centenar...

Agustín Rojas Anido, que adoptaria el pseudònim literari d’Agustín de Rojas en homenatge a un dramaturg castellà del Segle d’Or, va néixer a l’Havana l’11 de juny de 1949, en una Cuba que iniciava un camí de transformacions radicals que marcarien la seva vida i la seva obra. Va tenir una formació tan diversa com la seva producció intel·lectual: es va llicenciar en Ciències Biològiques, però la seva passió per l’ensenyament i les arts el va portar a exercir com a professor d’Història del Teatre a l’Escola d’Instructors d’Art de Villa Clara. Aquesta aparent dualitat entre la ciència i les humanitats va conviure sempre en ell, i esdevindria una de les claus per entendre la seva escriptura. Membre de la UNEAC (Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba), De Rojas va ser un home profundament compromès amb el projecte de la Revolució Cubana, un ideal que impregnaria les seves primeres novel·les i el situaria com una veu fonamental dins del panorama cultural de l’illa, conegut pe...

«A tot arreu hi ha una esquerda per on la llum pot entrar». La frase de Leonard Cohen és d’aquelles que et persegueixen durant dies, com aquell soroll estrany que fa el cotxe i que no saps ben bé d’on ve. I al final, després de donar-hi voltes, arribes a una conclusió incòmoda: potser el problema no és que tot se’n vagi en orris, sinó que ens entossudim a viure en espais hermètics, com si la solidesa fos un mèrit i no una simple mania de voler controlar-ho tot. Les esquerdes, ves per on, són el que permet que passi alguna cosa: l’aire, la claror, un bri d’esperança o simplement l’evidència que darrere del mur n’hi ha un altre. I és curiós, perquè passem la vida intentant tapar esquerdes: les de les cases, les de les relacions, les d’aquells projectes que no van acabar de rutllar. Però Cohen, amb la seva intuïció poètica, ens recorda que potser val més conservar-ne alguna. No per estètica, sinó per supervivència. Per què si tot és compacte i perfecte, per on carai ha d’entrar la llu...

A vegades ens imaginem que les paraules neixen del no-res, que nien misteriosament en l’escalfor de pasta de paper d’antics diccionaris, però no sempre és així. El 28 de gener de 1754 –per exemple–, l’escriptor Horace Walpole va escriure una carta al seu amic Horace Mann explicant un descobriment recent «d’aquell tipus que anomeno Serendipity». Havia manllevat el mot d’un conte persa,  Els tres prínceps de Serendip  (l’antic nom de Sri Lanka), els protagonistes del qual «sempre feien descobriments, per accidents i per sagacitat». Walpole no devia donar gaire importància al seu invent: aquella va ser l’única vegada que el va fer servir. I allà va romandre, adormit, durant més d’un segle. Va reaparèixer tímidament el 1857 en una col·lecció de cartes, però ningú el va notar. No va ser fins al segle XX, amb l’avenç de la ciència i la tecnologia, que els investigadors van necessitar urgentment una paraula per descriure aquells descobriments accidentals però afortunats. Avui, el mot...

Al principi hi havia només el text, però a l’edat mitjana monjos estudiosos van començar a afegir comentaris entre línies i després als marges amb asteriscs per aclarir passatges. Al segle XVI, l’impressor reial Richard Jugge, mentre preparava la Bíblia anglicana anotada basada en la versió calvinista, va decidir organitzar les gloses en un espai dedicat sota el text. Així va néixer la nota a peu de pàgina, filla de la retòrica i la cal·ligrafia, un invent que, malgrat la seva utilitat, es va convertir en la perdició de lectors i doctorands. El dramaturg Noël Coward en va fer una descripció memorable: «Llegir una nota a peu de pàgina és com baixar les escales a obrir la porta mentre fas l’amor». La nota a peu de pàgina, com a element del paratext, té tots els trets d’un paràsit, tot i que el seu origen va ser benintencionat. Va néixer per satisfer una necessitat acadèmica: a mesura que la història guanyava rigor científic, calia citar fonts i proves que donessin suport a cada tesi. Per...