Al caliu del fornell

Hi ha gent que va per la vida amb un somriure a la boca. A vegades només és un rictus provocat per una paràlisi facial, però, malgrat tot, són els que m’alegren el dia. Els altres, els sorruts, més aviat me l’espatllen. Diuen, els que hi entenen, que la nostra actitud facial produeix endorfines en el cervell, que ens provoquen una sensació de felicitat. Suposo que és cert, i jo intento també unes quantes vegades al dia invertir el sentit normal de la meva boca, que habitualment té tendència a caure cap a baix, per la part de les comissures, a causa, crec jo, de les estrebades produïdes per la llei de la gravetat. Probablement, la vida consisteix en l’usdefruit d’una agregació de molècules, la resta són històries que ens anem explicant els uns als altres perquè, al capdavall, ens passa una mica com amb els somriures: alguns són autèntics, d’altres només són un gest mecànic, però tots acaben sent contagiosos. Potser per això ens obsessionem tant a distingir els reals dels falsos, com si ...

L’escriptor Douglas Adams, autor de La Guia galàctica per a autoestopistes , resumia la nostra relació amb el progrés en tres lleis: tot el que existeix quan naixem ens sembla normal; el que s’inventa entre els quinze i els trenta-cinc anys, revolucionari; i el que arriba després d’aquesta edat, una amenaça contra l’ordre natural. La normalitat, doncs, no és més que una qüestió de perspectiva generacional. Aquesta manca de referents es fa palesa davant de situacions inèdites: sense experiència prèvia, ens és difícil distingir entre un procés habitual i un senyal d’alarma. Arthur C. Clarke ho enuncià així: «qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia». I el perill és que, quan tractem la tecnologia com a màgia, deixem de qüestionar-la. Acceptem com a normals crisis personals o socials perquè no en coneixem d’altres, i confonem la gravetat d’un incident amb el funcionament previsible del món. Aquest fenomen es fa especialment evident amb les noves tecnologies, com la ...

Un article d’opinió és aquell text on algú defensa el seu punt de vista sobre un tema actual. A diferència d’una notícia, que intenta ser neutra, aquí l’autor vol convèncer el lector exposant arguments personals però ben fonamentats. Es publica sobretot a la premsa, i qui el signa pot ser un especialista o qualsevol persona amb alguna cosa interessant a dir. La gràcia és que combina dades objectives amb la manera particular de veure el món de qui escriu, però sense perdre el respecte ni l’ètica. Al final, pretén fer pensar o fins i tot canviar d’opinió. Com expressava Francis Picabia, si tenim el cap rodó és precisament per a permetre que les idees canviïn de direcció fàcilment. A mi em produeix una mica de rubor expressar la meva opinió, perquè primer de tot se n’ha de tenir una –o alguna més– abans d’oferir-la als altres. S’ha de treballar, s’ha de cultivar i s’ha de beure d’aigües profundes, de les quals jo no sempre en disposo. I no és el mateix parlar de viva veu enmig d’una conve...

Escric aquest article amb la convicció que gairebé ningú de menys de cinquanta anys el llegirà i, si miro enrere, he de dir que no recordo haver vist mai en els darrers anys ningú de menys de quaranta en un acte cultural de cap mena. No em refereixo només als certàmens de poesia o als clubs de lectura –aquests serien massa fàcils–, sinó també a conferències, taules rodones, presentacions de llibres, fins i tot a exposicions d’art contemporani. El desert generacional comença a ser un fet, no una impressió.   Els pocs joves que hi apareixen solen ser periodistes que cobreixen l’esdeveniment per obligació o que estan directament implicats en l’entitat que organitza l’esdeveniment i no tenen cap altre remei que aguantar el que calgui. Vivim en una societat fragmentada i al caire d’un model polític esgotat. Necessitem que una nova generació sigui capaç de tirar endavant un projecte nou, però aquesta generació a mi em sembla que està desapareguda. I, tanmateix, aquí som, els grans, fent ...

La marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont, dos amants aristòcrates de la França prerrevolucionària, es dediquen a un joc de seducció i venjança com a forma d’entreteniment i d’afirmació de poder. Cansada del seu antic amant, Merteuil encarrega a Valmont que sedueixi la jove Cecília de Volanges, acabada de sortir del convent, per venjar-se del comte de Gercourt, promès de la noia. Valmont, però, té un objecte de desig més ambiciós: la virtuosa i devota Madame de Tourvel, una dona casada i fidel. A través d’un hàbil intercanvi de cartes –en què sovint l’amor només és un altre estratagema–, els dos protagonistes teixeixen una xarxa de mentides, manipulacions i promeses falses. Tot plegat desencadenarà un tràgic desenllaç on el plaer del control es paga amb ruïna moral, soledat i mort. Aquesta obra mestra de l’epistolari llicenciós va ser escrita per Pierre Choderlos de Laclos, un militar i escriptor francès del segle XVIII que només va publicar aquesta novel·la, prou contundent per...

Cada dia, el primer que faig quan em llevo és mirar el calendari, m’interessa saber quin dia som: el dia de la setmana, del mes, de l’any i a vegades també del segle. Sí, és important comprovar que encara som al segle XXI, perquè, si fos per les notícies que ens arriben una mica per tot arreu, arribaríem fàcilment a la conclusió que hem reculat tres-cents o quatre-cents anys. Tot això m’ho fa pensar la corrua d’ensotanats i d’individus disfressats amb tota mena túniques i de solideus que ha inundat les pantalles durant aquests dies. La qüestió és que el temps passa a la seva manera, la ciència va per una via i les creences sobrenaturals per una altra. Encara hi ha gent que creu en els miracles i en la necessitat de continuar construint catedrals en terrenys on hi hauria d’haver escoles, hospitals, teatres i biblioteques. Però potser el més inquietant no és només que aquests missatgers d’un passat que crèiem superat tornen a tenir veu pròpia, sinó que se’ls escolta amb una barreja d’obe...

Si hem de fer cas de la llegenda, els gals només tenien por que el cel els caigués damunt del cap. Els romans, en canvi, temien més els perills que els venien pels peus. Potser per aquesta raó Juli Cèsar es va acabar imposant, gràcies a les sabates dels seus soldats. Evidentment, també hi van intervenir altres factors, però les caligulae , reblades amb petits tatxons metàl·lics a les soles, van ser un factor importantíssim en el seu èxit. I és que caminar ferms sobre qualsevol terreny, fos sota la pluja o enfangat fins als turmells, marcava la diferència entre la retirada i la conquesta. D’aleshores ençà, el calçat ha deixat de ser un simple accessori per esdevenir una eina estratègica, un símbol d’estatus i, fins i tot, una extensió de la nostra personalitat. Perquè, al capdavall, abans de dominar el món, cal aprendre a trepitjar-lo amb bon peu. Durant segles, l’ofici de sabater va mantenir un estatus entre els altres gremis artesans. Unes bones sabates eren per a tota la vida, o gair...

La vida ens porta per camins insospitats i el nostre cos no sempre obeeix les ordres que li dictem des del cervell: camina, atura’t, riu, plora, menja, no mengis, treballa, no treballis… Hi ha una mena de força oculta que ens obliga sempre a desviar-nos del camí previst. És com un pilot automàtic espatllat, o potser massa humà, que decideix per nosaltres en els moments més impensats.   Seiem per escriure un text transcendent i acabem dibuixant ocellets a la vora del full. Jurem que anirem a dormir d’hora i apareixem mirant vídeos absurds a les dues de la matinada. Aquesta força, amable i tossuda, no demana permís, simplement, actua. I nosaltres, després, busquem excuses. Tots portem un nen a dins. És una criatura estranya. A mesura que passa el temps es fa incòmode, és com un fetus que va donant patadetes constantment. No en teníem prou amb la consciència, que també hem de carregar amb el “nen”. De petits no en fem gaire cas, és un company de jocs interior, una espècie de còmplice,...