Al caliu del fornell

Tots guardem algun secret cultural en les golfes del nostre cervell. Una cançó cursi que posem només quan ningú més la pot sentir, una sèrie de televisió estúpida que devorem amb una barreja d’addicció i de devoció, o una novel·la de butxaca que amaguem darrere dels llibres seriosos de la prestatgeria. Són els nostres plaers secrets, aquells que ens fan feliços però també una mica de vergonya. D’on ve aquesta necessitat d’amagar allò que realment ens agrada? Fa uns dies, un professor de francès virtual al qual segueixo a través de les xarxes va explicar una història –mitjançant una mena de butlletí informatiu– que il·lustra perfectament aquesta dualitat. Parlava del seu institut, d’una època en què tenia un alter ego. No era un simple jo ideal, sinó un elf fosc, arrogant i ambiciós, que somiava tenir un castell amb el seu nom gravat a la pedra. Cada nit, un cop els llibres de text quedaven enrere, iniciava sessió en un fòrum d’Internet. Allà, en un joc de rol de fantasia medieval, dona...

El diarista i polític irlandès John Wilson Croker va immortalitzar una trobada reveladora amb el duc de Wellington. Aquest li va confessar que la seva genialitat estratègica es resumia en una pràctica vital: passar la vida «intentant endevinar què hi havia a l’altra banda del turó». Un segle després, aquesta metàfora va trobar la seva màxima expressió pràctica en l’oficial i teòric Sir Basil H. Liddell Hart. A la fi de la Segona Guerra Mundial, ell va ser encarregat d’explorar sistemàticament aquella “altra banda del turó” en interrogar als alts comandants alemanys presoners. Els seus diàlegs, duts a terme abans que els records s’esfumessin, no només busquen informació, sinó comprendre la ment de l’enemic. D’aquesta manera, Liddell Hart, l’estrateg del segle XX, es convertia també en el seu primer arqueòleg, recollint el testimoniatge definitiu per a la història. Aquesta capacitat d’anàlisi històrica li va permetre comprendre, com pocs, la revolució tecnològica que va mar...

Dotat d’una presència física imponent i unes maneres sovint inquietants, el comissari Jules Maigret ha esdevingut l’arquetip universal del detectiu literari. A través de 75 novel·les i 28 contes, entre 1931 i 1972, aquest home amant de l’estofat de vedella i de la pipa no resol els crims amb destresa deductiva sinó amb una immersió gairebé antropològica en les passions humanes. Des del seu despatx al número 36 del Quai des Orfèvres de París, Maigret recorre Europa seguint el rastre de la misèria i la culpa compartida, sempre acompanyat per la solidesa de la seva dona. És una ironia prou literària que l’home que va inventar el comissari més metòdic de la història comencés la seva pròpia existència amb una mentida administrativa. Per por de la mala sort, la mare de Georges Simenon el va inscriure un dia abans del divendres 13 de febrer en què va néixer. Potser va ser aquest primer acte de ficció el que va marcar el destí d’un nen que, des d’un pis de Lieja, arribaria a vendre 500 mil...

El 1939, en ple preparatiu per al pitjor escenari bèl·lic, el Ministeri d’Informació britànic va imprimir amb discreció 2,5 milions de còpies d’un cartell. Duia una corona, fons vermell, lletres blanques i un missatge curt: “Keep Calm and Carry On”. Era un consell per a la nova situació cap a la qual el país s’encaminava. Per una ironia del destí, mai va arribar a enganxar-se en cap mur públic. Va quedar emmagatzemat, oblidat, l’Estat va considerar massa paternalista per a una població que, en realitat, ja estava mostrant el seu coratge durant el Blitz. La història el va condemnar al fons d’un calaix durant seixanta anys. La seva resurrecció, ja al segle XXI, va ser tan casual com la seva mort. El 2000, una còpia polsegosa va aparèixer en una llibreria de segona mà al nord d’Anglaterra. Lliure de drets d’autor, la seva imatge es va popularitzar ràpidament, reeditada per empreses privades en tota mena de productes i donant lloc a innumerables paròdies. La nostàlgia pel caràcter nacional...

Es veu des de lluny o apareix de sobte, és un campanar rabassut que malda per despuntar entre els arbres. És un bar en una cruïlla amb dues furgonetes i un automòbil aparcats al davant, és un semàfor enmig del no-res i un estanc que ven de tot. Un poble petit és un esperit que flota damunt dels camps, és un núvol que passa de llarg i és un gos que borda d’ofici. Els pobles petits estan habitats per gent invisible, ombres darrere d’una cortina. Entre les cases floten olors inexpugnables que sorgeixen des del fons de la història. Són pobles que s’amaguen en el paisatge i en els mapes només s’entreveuen com un punt borrós. El temps hi passa de puntetes i el futur és una quimera de folls. És una església tancada amb pany i un rellotge aturat a la una i vint. És una plaça amb quatre til·lers i un banc on mai ningú s’asseu, llevat d’una vella que mira el buit amb ulls de vidre. Un poble petit és un secret que es guarda a si mateix, una conversa sorda sota les bigues d’un garatge, l’eco d’una...

« The quick brown fox jumps over the lazy dog », o sigui, «La guineu marró ràpida salta sobre el gos mandrós», va ser el primer missatge transmès per la línia directa Washington-Moscou –el mític “telèfon vermell”– el 30 d’agost de 1963. La seva elecció no va ser casual: aquesta frase conté totes les lletres de l’alfabet anglès i es va utilitzar com a prova tècnica per verificar la claredat i precisió del nou sistema de comunicació, instaurat després dels gairebé fatals malentesos durant la crisi dels míssils de Cuba. La perplexitat inicial dels operadors soviètics, que van buscar un significat ocult en aquesta seqüència aparentment innocent, va posar de manifest fins a quin punt la desconfiança marcava aquella era. Per un instant, la innòcua guineu marró va saltar a l’epicentre de la història mundial, suposo que els americans també haurien sospitat si haguessin rebut el text habitual en rus en aquests casos: « Съешь ещё этих мягких французских булок, да выпей чаю », que ve a dir «Menja...