Al caliu del fornell

N’hi ha que neixen estrellats va ser una sèrie britànica mítica que molts recorden amb tendresa. Some Mothers Do ‘Ave ‘Em , ens va arribar de la mà de TV3 –quan TV3 encara era alguna cosa– el 1985 i es va convertir en un fenomen.  El protagonista era en Frank Spencer, un noi benintencionat, però catastròficament maldestre. Vestit amb la seva gavardina i una boina, tot el que tocava es trencava o acabava en desastre, i no parava de cridar el seu famós «Oh, Betty!». La veu en català, obra de Joan Pera, va fer que el personatge connectés amb l’audiència com pocs. La bona sort no era exactament la part forta del personatge ni la dels que el rodejaven, més aviat ho era la fatalitat. La sort és un concepte esquiu, i en Frank Spencer en era l’antítesi vivent. Cada gest senzill –fer un cafè, planxar una camisa, sortir a comprar– es convertia en una cadena de desgràcies inversemblants però d’una lògica interna perfecta. I, tanmateix, l’espectador no se’n reia amb crueltat, sinó amb una men...

Hi ha una confusió profunda en la nostra manera de pensar el record. Tendim a creure que si recuperem un espai –una ciutat, una habitació, un paisatge– recuperarem també l’emoció que hi vam sentir. Però Proust inverteix aquesta lògica en la seva obra: el que fixa el record no és la coordenada geogràfica, sinó el punt vital en què ens trobàvem en aquell moment. Un mateix carrer pot ser feliç en un any de la nostra vida i tràgic en un altre, no perquè el carrer hagi canviat substancialment, sinó perquè hem canviat nosaltres. Així, els records no són propietat dels llocs: són propietat d’instants irrepetibles de la nostra biografia emocional. Una vegada vaig anar amb el meu avi a visitar la casa de la seva infantesa i recordo que es va posar a plorar a sota del rellotge de sol, una simple agulla de ferro indicant una hora bromosa en un quadrat mig esborrat, que durant generacions havia servit de referència als homes que treballaven els camps del voltant. Jo, llavors no podia entendre per ...

A vegades, quan dormo fora de casa, m’imagino els meus objectes il·luminats per la llum tènue que es filtra per les finestres. Els llibres més o menys ordenats en les lleixes, els bolígrafs en el calaix de l’escriptori, els llapis de colors en un pot de ganxet que va fer la meva mare, el meu propi llit que potser aprofiten els gats per dormir. Tot dorm, tràgicament o feliçment, perquè jo no hi soc. Aquesta absència em capbussa en una mena de melangia íntima, gairebé còmplice: els objectes adquireixen una vida secreta quan ningú els observa. No es tracta, però, d’una vida que ells tinguin per si mateixos, com si fossin petits actors d’una obra clandestina. És una altra cosa. És com si, en absentar-me, jo em buidés prou per poder, finalment, veure’ls sense la pressa de la funció, sense la tirania de l’ús. William Wordsworth ho va escriure en un vers immortal del seu poema  Tintern Abbey : «We see into the life of things» («Veiem dins la vida de les coses»). Però ell no ho deia d’una ...

En la meva família hi ha tota una sèrie de dates curioses. El pare de la meva mare, dos anys abans de néixer ella, es va treure el carnet de conduir per poder fer de xòfer a Obres Públiques. La data que constava en el seu document era el 13 de setembre de 1927, que casualment era un divendres i que, casualment també, era el mateix dia en què va néixer el meu pare. Tots els membres de la família de la mare celebraven l’aniversari en un dia de novembre i els meus avis materns es van casar un 26 de gener, que va coincidir, deu anys després, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i vint anys després amb la data del meu naixement. Tot són xifres i dates i coincidències, que no tenen cap més altre valor que el que li vulguem donar. La numerologia ha jugat molt amb tot això, per exemple amb el nombre de la bèstia, el 666, que és una xifra enigmàtica citada al llibre de l’Apocalipsi (13:18) del Nou Testament. Simbolitza l’oposició a Déu i el poder humà corrupte, associat a una fig...

Sempre hi ha algú que és l’últim a anar-se’n a dormir i que apaga tots els llums de casa o l’últim a sortir de la feina, quan els passadissos ja són deserts i només se sent el brunzit dels aparells en stand-by . Aquesta és la figura anònima, gairebé litúrgica, que clou la jornada. El darrer és el responsable de tancar el cicle, el darrer es queda a les fosques, en principi no és cap drama, el que fa por és adonar-se –com el darrer dels Buendia de Cien años de soledad – que no hi ha ningú més per tornar-la a encendre. Aquesta por ancestral a l’extinció de la llum no és només metafòrica. En el fons de cada cultura hi ha el temor al silenci definitiu, a la nit que ja no coneixerà l’alba. Per això les espelmes dels vetlladors, els fars dels ports, les fogueres de Sant Joan. Perquè algú, sempre, ha de vetllar perquè el món no s’apagui del tot. I quan aquell algú falla, o simplement ja no hi és, aleshores comencem a comprendre que la foscor no és una absència sinó una presència immensa, anti...

Un gos es queda mirant darrere el vidre, sense que hi hagi res aparentment interessant. Els humans ens estranyem, però potser el gos percep un moviment, una olor, un eco que se’ns escapa, perquè la realitat és per a nosaltres només allò que som capaços de percebre. El gos, immòbil al balcó, mira fixament cap enfora. No lladra, no es gira, no demana res. Només els ulls atents, les orelles lleugerament tibants, el musell orientat a un punt que nosaltres, des del darrere, no som capaços de localitzar. El gos no mira el buit: mira la nostra certesa que allò és buit. Voltaire deia que «no sabem exactament on són els àngels, si a l’aire, al buit, als planetes: Déu no ha volgut que fóssim instruïts». Els humans som com una mena de gossos sense capacitat olfactiva o àngels amb vertigen. Tenim por a les altures i por de percebre més enllà de les nostres limitacions humanes. Déu, o la natura, o els minerals de l’univers, no ens han proveït de determinades capacitats innates. I ens passem la vida...

Viure en l’era del “post” s’ha convertit en una constant desconcertant. Sembla que ja no som capaços de definir el present per si mateix, sinó només com l’ombra d’allò que ja ha passat: parlem de postpandèmia, postmodernitat o postveritat. Aquesta prefixació sistemàtica revela una fatiga cultural, una incapacitat de batejar els nous paradigmes que ens envolten. En literatura i història, el “post” actua com un pont penjant entre la nostàlgia d’un ordre conegut i la incertesa d’un futur que no acaba de quallar. Però és realment possible anar més enllà d’un concepte tan rodó i absolut com la veritat? Sovint, aquest prefix no indica una superació, sinó una claudicació. Quan parlem de postveritat, no estem inaugurant una era de coneixement superior, sinó acceptant la fragmentació de la realitat en mil miralls subjectius. Hi ha paraules que, per la seva pròpia naturalesa, no admeten gradacions: la veritat, com la mort o la vida, és o no és. En intentar “anar més enllà”, correm el risc de bui...

Hi ha un refrany africà que diu: «Fins que els lleons tinguin els seus propis historiadors, les històries de caça continuaran glorificant l’home». Aquesta idea sovint s’associa al desig de partir de zero, de ser els primers. Però és una fal·làcia romàntica: no hi ha cap grup humà sense precedents. Tota comunitat, moviment o revolució neix sobre les runes d’intents anteriors, de fracassos silenciats o memòries submergides. El nostre afany per trobar un origen absolut, una gènesi pura, no és més que un exercici de poder per esborrar les petjades d’aquells que van plantar la llavor. Perquè negar els precedents no ens fa més lliures; ens condemna a repetir errors que ja van pagar amb moneda forta els qui van venir abans. La memòria, doncs, no és un arxiu fix ni una veritat immutable, sinó un teixit viu que es desfà i es torna a cosir a cada instant. Com va escriure Milan Kundera: «La cultura és la memòria d’un poble, la consciència col·lectiva de la continuïtat històrica, la manera de pens...