Al caliu del fornell

Els gats viuen en dues dimensions alhora. Volen sortir a fora, però també es volen quedar a dins. El seu punt preferit és al pas de la porta, tant si és hivern com estiu, amb una pota a dins i l’altra a fora. Aquesta necessitat de situar-se a la frontera entre l’interior i l’exterior no respon a cap caprici, sinó a una profunda lògica felina: volen controlar tots dos territoris sense renunciar a cap dels seus privilegis. A fora hi ha l’aventura, les olors noves, la caça i l’horitzó; a dins, la seguretat, la calefacció, el menjador i la companyia humana. Ser al llindar és una posició estratègica perfecta, des d’on poden sentir l’ocell que canta al jardí i, alhora, el soroll de la nevera que s’obre. Per això, tant si fa sol abrasador com si neva, el felí s’instal·la al marc de la porta amb una determinació gairebé filosòfica, com si aquell espai mínim contingués tot el sentit del món: el dret a triar, a dubtar i a no tancar mai cap porta del tot. De fet, nosaltres moltes vegades volem fe...

William Gladstone, un dels polítics més importants del segle XIX –quatre vegades primer ministre britànic– va ser també un diletant obstinat en els estudis homèrics. Mentre traduïa la  Ilíada , va ensopegar amb una anomalia inquietant: el mar Egeu mai no era blau. Homer el descrivia porpra, negre o blanc de guix, però mai d’aquesta tonalitat que avui associem a la Mediterrània. I el blau, el color del cel i l’oceà, amb prou feines apareixia en tres dels més de 15.000 versos del poema. Amb aquesta observació aparentment menor, Gladstone no va obrir un debat estètic, sinó una fractura sísmica en la comprensió de la percepció humana: els antics grecs veien el món d’una altra manera? O, simplement, el blau encara no havia nascut als seus ulls? Però l’anomalia no era només una absència. Gladstone va descobrir quelcom encara més revelador: quan Homer descrivia un objecte o un paisatge, no ho feia com ho faríem nosaltres. Avui assenyalem un objecte i en diem “blau”, “verd” o “groc”. El po...

Per als habitants de les comarques gironines, els Límits era un lloc concret de la nostra geografia i pertany encara al terreny del record, un record prenyat d’emocions tangibles. És un barri del Pertús, però pertany a la Jonquera i queda encaixonat entre la muntanya coronada pel castell de Bellaguarda i el talús de l’autopista. Al llarg d’un carrer estret, que la gent de l’indret s’entesta a dir-ne “avinguda” hi discorre la ratlla fronterera que separa als Catalans del Nord dels del Sud. De petits travessàvem aquell carrer pensant que a l’altre costat hi havia un altre món, molt més habitable que el nostre. Actualment, ja no és un lloc de pas obligatori com abans. Els cotxes gairebé el sobrevolen sense aturar-se a la duana i els trens d’alta velocitat passen per un túnel. Ara més aviat són els de l’altra banda que venen a comprar tabac i licors, i a omplir el dipòsit de gasolina barata espanyola a la Jonquera. Aquesta ratlla invisible, que abans separava mons i avui només delimita pre...

Tots som fruit d’un temps d’espera i hem vingut a aquest món a gruar. El Registre Civil no és altra cosa que una llarga llista d’espera des del naixement fins a la defunció. Des del primer moment la vida ens alça la mà davant del nas: «espera!». Ets massa jove, ets massa vell, ets massa alt, ets massa baix, massa ric, massa pobre. Espera. I nosaltres obeïm, pleguem els braços, asseguts en el banc, si és que la sella està lliure. Transitem sempre pel vial on hi ha l’embús i anem a comprar precisament a la parada del mercat amb més gent fent cua. Som carn de sala d’espera, de demanar tanda. Portem a la mà un paperet amb un número i no sabem mai quan ens tocarà i quan ens toca ja estem pensant en quina serà la pròxima espera. Sempre ets un desconegut per qui et fa esperar. Ets un carnet a punt de caducar, un contracte amb data de venciment, un compte corrent amb números vermells. «Torna demà», «demana hora per telèfon», «havia reservat taula?», «ja li trucaran», «El pollastre l’havia enca...

Si passo per davant d’una papereria, és probable que caigui en la temptació d’entrar-hi. Puc passar-me moltes estones remenant llibretes, carpetes i tota mena d’estris d’escriptura. Entre els llibres d’una llibreria també m’hi sento còmode, sobretot si estan exposats correctament amb la portada a la vista i no has de girar el coll per anar llegint els lloms, i el llibreter/a no et vigila amb la mateixa cara de pomes agres d’un vigilant jurat.   Amb les biblioteques, darrerament em passa una cosa molt estranya, perquè, crec jo, que han de ser sobretot un espai acollidor, i ara no totes ho són. Les més modernes semblen naus industrials o museus d’art modern on hi ha de tot menys llibres a la vista. Potser estic antiquat, però m’agrada el caliu, una cadira mínimament còmoda, llum natural –però no grans finestrals– i, sobretot, llibres que et mirin de front, que et desafiïn a obrir-los. Sense tot això, una biblioteca, per molts premis d’arquitectura i molts ordinadors a la sala de...

Sovint pensem que la civilització va néixer amb la invenció de la roda o el domini del foc. Tanmateix, hi ha una cèlebre anècdota, sovint atribuïda a l’antropòloga Margaret Mead, que situa l’origen en un lloc molt més humil i commovedor: un fèmur curat. En el món salvatge, una cama trencada és una sentència de mort; un animal ferit no pot caçar ni fugir del perill. Però un os soldat en un esquelet antic és la prova d’un compromís: un fèmur triga entre dos i tres mesos a recuperar la seva solidesa, i durant tot aquest temps algú es va haver d’aturar per cuidar el ferit, alimentar-lo i protegir-lo. Aquell os no és només biologia; és la primera empremta d’una solidaritat activa i el moment exacte en què deixem de ser simples supervivents per esdevenir humans. Tanmateix, si la cura del cos va marcar l’inici del grup, potser una altra fita que denotaria l’origen de la civilització seria l’altruisme intel·lectual. En intentar fer entendre alguna cosa a algú, es renuncia simultàniament a un s...

Quan Hilaire Belloc descrivia el seu amic Gilbert Keith Chesterton, no parlava simplement d’un home corpulent: el comparava amb «la qualitat d’una gran muntanya», una presència que aïllada del món comú esdevé «l’habitatge del temor reverencial i revela als qui la contemplen la seva insignificança alhora que allibera la ment immortal perquè pugui sentir la seva pròpia grandesa». I aquesta no era una hipèrbole poètica buida: Chesterton, amb el seu cos massís d’1,93 metres, el seu cap enorme com una lluna plena, el seu monocle penjant d’una cinta negra i la seva cara rodona, era un home que no entrava en una habitació sinó que omplia l’espai com un accident geogràfic, una muntanya parlant que irradiava enginy. Chesterton, que era un home monumental i que havia recorregut tots els racons d’Anglaterra, afirmava amb la seva característica ironia: «He buscat en tots els parcs de totes les ciutats i no he trobat mai cap estàtua d’un comitè». Aquesta frase no és un acudit fàcil: s’utilitza sovi...

La nostra manera d’entendre, habitar i comunicar-nos en el món es basa enterament en la creació i la interpretació de signes. No percebem la realitat de forma nua, sinó a través de significats. Som éssers semiòtics: un núvol negre és un presagi de pluja, una abraçada és un gest d’afecte. A diferència d’altres animals, vivim en un univers simbòlic on el llenguatge, els mites i l’art ens obliguen a donar sentit a tot el que ens envolta. Com assenyalava Umberto Eco, les paraules i els símbols construeixen la nostra identitat i tota la cultura funciona, en essència, com un gran sistema de signes. Eco, el gran impulsor de la semiòtica moderna, no es prenia massa seriosament a si mateix quan parlava de la seva disciplina. La definia, amb el seu humor erudit característic, com “la teoria de la mentida”: si una cosa no pot usar-se per enganyar, aleshores tampoc pot servir per dir res de substancial. Per a ell, la semiòtica no era una disciplina acadèmica rígida, sinó una xarxa interdisciplinàr...