Entrades

De quan la història s’explicava amb una Leica

Imatge
Oskar Barnack, un enginyer de la companyia alemanya Leitz especialitzada en microscopis, afectat per l’asma, buscava una càmera més lleugera que les pesades de l’època i, entre 1913 i 1914, va construir un prototip que utilitzava pel·lícula cinematogràfica de 35 mm en format horitzontal de 24 x 36 mm. Tot i que la Primera Guerra Mundial va endarrerir el projecte, Ernst Leitz va apostar per la idea fins que finalment, el 1925, a la Fira de Primavera de Leipzig, es va presentar la Leica –de Leitz Camera–, la primera càmera de 35 mm produïda en sèrie, que va revolucionar la fotografia pel seu format compacte i la qualitat d’imatge. La Segona Guerra Mundial va consolidar la llegenda de Leica com a eina indispensable per als fotoperiodistes. Les càmeres, especialment els models de rang de l’època, eren apreciades per la seva construcció mecànica precisa, la fiabilitat extrema i el funcionament silenciós, qualitats que les feien ideals per al treball en primera línia de foc. Fotògrafs com Ro...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Tornem la cuina a la cuina

Imatge
Els cuiners han passat d’artesans a figures cabdals de la societat actual gràcies a una revolució iniciada els anys noranta amb Ferran Adrià, que va transformar la cuina en un fenomen cultural i mediàtic. Actualment, el seu paper va molt més enllà dels fogons: se’ls pren com a guardians del patrimoni gastronòmic i la tradició rural, creadors d’opinió sobre sostenibilitat i, fins i tot, agents clau contra la despoblació. Aquest reconeixement es reflecteix en premis institucionals i en la seva consideració com a artistes i ambaixadors culturals, fins al punt que les ciutats del nostre país integren la gastronomia com a element actiu del seu patrimoni cultural. Paradoxalment, aquest èxit de la cuina d’avantguarda ha comportat una amenaça per a la cultura gastronòmica popular. Els restaurants històrics tanquen i les receptes tradicionals, transmeses durant generacions, s’abandonen per una cuina nova adaptada al gust contemporani. Així, mentre els grans xefs reivindiquen la tradició des del...
1 comentari
Llegeix més »

De com, a vegades, els petits es mengen els grans

Imatge
Diuen que la mida no importa, i potser en això resideix una de les veritats més còsmiques i, alhora, més terrenals que existeixen. Ho saben els llibres de butxaca, que caben en una mà i, tanmateix, contenen mons sencers. Ho saben les llavors, diminutes, que parteixen la terra eixuta per fer-se un lloc sota el sol. Ho saben, sobretot, les idees: petites, gairebé imperceptibles, que germinen en el silenci fins a erosionar les grans roques de les certeses inamovibles. Perquè la història és plena de relats on el gegant no guanya, on el petit, armat amb l’enginy o la persistència, acaba per devorar el que semblava invulnerable. Si busquem proves fefaents d’aquesta màxima, no cal anar a cercar contes ni faules, sinó a les runes dels imperis que un dia van creure’s eterns. A cavall dels segles XIII i XII abans de Crist, tot l’ordre conegut es va ensorrar com un castell de cartes. L’imperi hitita, potència capaç de plantar cara a Egipte, va ser esborrat del mapa. Els palaus micènics, des de Ti...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Pau, amor i felicitat

Imatge
En l’era de l’optimisme obligatori, “pau”, “amor” i “felicitat” són la santa trinitat del lloc comú. Les bescanviem amb la lleugeresa d’un  like , les brodem en coixins i les encaixem en qualsevol discurs, com si fossin apòsits universals per a l’ànima. Aquest ús indiscriminat les ha deixat buides, com monedes tan gastades que ja no mostren el seu valor. La raó és que, com assenyalava Émile Zola, la ciència només «ha promès la veritat, i la pregunta és si la felicitat mai es pot fer a partir de la veritat». Una pregunta incòmoda per a qui prefereix embolicar-se en aquestes paraules com en una manta càlida i poc exigent. Potser per això les triem així: inofensives, estèrils i lluents, llestes per al consum immediat. Vicent Andrés Estellés, en un poema titulat “La nit”, deia que «No em dónes. doncs, la pau / no la serenitat: són un luxe, només, / i no estem per a luxes». I té raó: si aquests conceptes fossin veritables, no necessitarien anuncis. Serien el resultat inesperat d’una llu...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La història d’un elf avergonyit

Imatge
Tots guardem algun secret cultural en les golfes del nostre cervell. Una cançó cursi que posem només quan ningú més la pot sentir, una sèrie de televisió estúpida que devorem amb una barreja d’addicció i de devoció, o una novel·la de butxaca que amaguem darrere dels llibres seriosos de la prestatgeria. Són els nostres plaers secrets, aquells que ens fan feliços però també una mica de vergonya. D’on ve aquesta necessitat d’amagar allò que realment ens agrada? Fa uns dies, un professor de francès virtual al qual segueixo a través de les xarxes va explicar una història –mitjançant una mena de butlletí informatiu– que il·lustra perfectament aquesta dualitat. Parlava del seu institut, d’una època en què tenia un alter ego. No era un simple jo ideal, sinó un elf fosc, arrogant i ambiciós, que somiava tenir un castell amb el seu nom gravat a la pedra. Cada nit, un cop els llibres de text quedaven enrere, iniciava sessió en un fòrum d’Internet. Allà, en un joc de rol de fantasia medieval, dona...
1 comentari
Llegeix més »

A l’altra banda del turó

Imatge
El diarista i polític irlandès John Wilson Croker va immortalitzar una trobada reveladora amb el duc de Wellington. Aquest li va confessar que la seva genialitat estratègica es resumia en una pràctica vital: passar la vida «intentant endevinar què hi havia a l’altra banda del turó». Un segle després, aquesta metàfora va trobar la seva màxima expressió pràctica en l’oficial i teòric Sir Basil H. Liddell Hart. A la fi de la Segona Guerra Mundial, ell va ser encarregat d’explorar sistemàticament aquella “altra banda del turó” en interrogar als alts comandants alemanys presoners. Els seus diàlegs, duts a terme abans que els records s’esfumessin, no només busquen informació, sinó comprendre la ment de l’enemic. D’aquesta manera, Liddell Hart, l’estrateg del segle XX, es convertia també en el seu primer arqueòleg, recollint el testimoniatge definitiu per a la història. Aquesta capacitat d’anàlisi històrica li va permetre comprendre, com pocs, la revolució tecnològica que va mar...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Simenon

Imatge
Dotat d’una presència física imponent i unes maneres sovint inquietants, el comissari Jules Maigret ha esdevingut l’arquetip universal del detectiu literari. A través de 75 novel·les i 28 contes, entre 1931 i 1972, aquest home amant de l’estofat de vedella i de la pipa no resol els crims amb destresa deductiva sinó amb una immersió gairebé antropològica en les passions humanes. Des del seu despatx al número 36 del Quai des Orfèvres de París, Maigret recorre Europa seguint el rastre de la misèria i la culpa compartida, sempre acompanyat per la solidesa de la seva dona. És una ironia prou literària que l’home que va inventar el comissari més metòdic de la història comencés la seva pròpia existència amb una mentida administrativa. Per por de la mala sort, la mare de Georges Simenon el va inscriure un dia abans del divendres 13 de febrer en què va néixer. Potser va ser aquest primer acte de ficció el que va marcar el destí d’un nen que, des d’un pis de Lieja, arribaria a vendre 500 mil...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »