Sobre la utilitat d’un mateix
A vegades em sembla que passo els dies vagarejant pel carrer, observant el teatre de la vida i mirant de no fer gaire nosa. Quan els anys et van posant a lloc i declines les grans proclames, t’adones que la dignitat potser es mesura més en el servei discret i en la lleialtat als petits paisatges que t’han configurat la mirada i t’adones que viure no és res més que un intent d’ajudar a bastir ponts. Un escriptor francès deia que, quan arriba la jubilació, és més útil el tallagespa que el bolígraf, però jo no tinc gespa i he d’engegar cada dia el bolígraf si no vull que creixin les herbotes en el meu cervell. Així, a còpia de ratllar papers amb una certa tossuderia, vaig omplint la lleixa del meu blog amb aquestes coses que llegiu uns quants. Aquest full en blanc diari és el meu tros de jardí, la meva manera de treure la pols a la memòria, perquè, en aquest ofici de viure i de descriure-ho, un descobreix que les paraules només prenen sentit si tenen alguna utilitat. Ben mira...