Al caliu del fornell

Hi ha una imatge recurrent en la nostra vida quotidiana, tan freqüent que ja ni la veiem. Des de la finestra d’un cotxe, atrapats en la rutina d’una autopista, els boscos esdevenen simples fons de pantalla verds. Taques imprecises que esquitxen un paisatge urbanitzat i ordenat, un espai buit entre dues àrees de servei o entre un polígon industrial i un altre. A vegades, la seva presència és tan insignificant que només els distingim com a teló de fons d’un rètol publicitari. Si ens aturem a pensar-hi, i ho fem poc, els boscos actuals són, a tot estirar, un decorat pintoresc. Un indret ideal per a una excursió de diumenge, on suposem que viuen éssers fantàstics, on els gnoms dels contes infantils cultiven bolets màgics o on creixen, en fileres perfectes, els avets que acabaran convertits en arbres de Nadal, lluint bombetes de colors a les botigues de l’Eixample barceloní. Aquesta mirada, la del conductor abstret en les seves cabòries, és la mirada d’una societat que ha perdut la memòria....

La gent normal, aquella que omple els autobusos cada matí i fa cua als supermercats els dissabtes, compartim un univers de preocupacions quotidianes que ens mantenen amb els peus a terra. Ens atabalem per les factures que arriben a final de mes, per aquella paraula de més en una discussió, per una reunió de veïns que ens posa els nervis de punta. Les coses menudes –un got d’aigua que bolquem damunt dels papers, un telèfon que es queda sense bateria al pitjor moment– poden arribar a tenyir-nos el dia sencer. I enmig d’aquesta voràgine de responsabilitats i imprevistos, anem desenvolupant, gairebé sense adonar-nos, un catàleg de rareses ben particulars: manies inofensives, rituals inconfessables, pors irracionals que ens acompanyen com a ombres fidels. Vulgues o no, és precisament aquesta suma de petites obsessions el que dibuixa el perfil tendrament absurd de la nostra humanitat. Si hem de creure el que ens deia Josep Pla i som el que mengem, jo puc dir que sóc una croqueta a mig camí e...

La ciutat, com qualsevol organisme viu, també té els seus límits. Cada vegada són més difusos, més permeable la membrana que separa l’asfalt del conreu, però existir, existeixen. I no són fites arbitràries ni línies traçades sobre un plànol, sinó transicions subtils que es llegeixen en el paisatge, en els colors i en les olors. Girona, per posar un exemple il·lustratiu, no acaba en un cartell metàl·lic que dóna la benvinguda al viatger. Acaba, de veritat allà on la disciplina urbana comença a relaxar-se. És el punt on les voreres dels carrers, fins llavors impecablement alineades amb castanyers d’índies, que a la tardor esquitxen de fulles seques el pas dels vianants, cedeixen el protagonisme a una altra vegetació, més lliure, més domèstica i salvatge alhora. És llavors, just quan l’últim bloc de pisos dona pas a una caseta amb jardí o amb hort, que a cada pati, a cada petit tros de terra conreat, comença a trobar-se un nesprer, amb les seves fulles grosses i verd fosc, disposat a enge...

Caminar no és un esport reglat i competitiu, simplement és una activitat humana, potser la més fonamental. No hi ha campions, ni cracs, però tampoc cap mena de limitació. Caminem, els que podem, de la mateixa manera que mengem o que respirem. Caminar és viure, però no només ho fem per la necessitat de moure’ns, sinó per alguna cosa més: per pensar, per somiar, per ser. Els grans pensadors clàssics, i alguns de més moderns, consideraven el fet de caminar com una part indissociable de la seva activitat intel·lectual. Des dels primers peripatètics grecs, que seguien els passos d’Aristòtil mentre deambulava sota els porxos del liceu –d’aquí ve el nom,  peripatètic , el que passeja mentre ensenya– fins a una llarga llista de filòsofs i escriptors, tots els que han volgut transcendir la realitat s’han posat en marxa. Ho han fet passejant sota els núvols i contemplant la natura amansida i perdurable, però sobretot per a poder activar el cervell. Les neurones necessiten les nostres cames p...

Ho confesso, m’agraden les ciutats a primera hora, els sorolls mecànics de la gent quan es lleva, les notícies que sorgeixen d’ofici de les ràdios i els colors tornassolats dels murs on el sol es reflecteix amb mandra. Pots mirar a banda i banda, i els horitzons semblen la cinta d’un precinte encara per obrir, una promesa nítida sota una llum que tot just comença a gatejar per les façanes. La ciutat encara conserva un punt d’innocència, de virginitat intacta, que després es va esvaint inevitablement durant el dia. M’agrada especialment aquest moment en què tot desperta, quan encara no hem après a dissimular sota la màscara de la rutina. Els sons matinals tenen una autenticitat que després es perd: el dring de les persianes que s’aixequen com parpelles feixugues, les portes que es tanquen amb aquell cop sec i decisiu, les converses encara mig adormides a les parades del bus que suren en l’aire fred. Fins i tot les notícies de la ràdio que s’escapen de les cuines tenen un to diferent, co...

En acabar la Gran Guerra, els comandants aliats van ser rebuts com els arquitectes d’una victòria heroica contra la tirania. Figures com el mariscal Douglas Haig –al Regne Unit– van ser condecorades i celebrades amb desfilades multitudinàries, encarnant el prestigi d’una casta militar que havia guanyat la “guerra per posar fi a totes les guerres”. Durant dècades, els llibres de text i els monuments oficials van sostenir aquesta imatge de competència i sacrifici patriòtic, blindant els generals contra qualsevol crítica profunda sobre les seves tàctiques o la gestió de les baixes. Aquesta aura d’infal·libilitat, però, va començar a esquerdar-se a la dècada de 1960. Amb la majoria dels alts comandaments ja morts i el trauma de la Segona Guerra Mundial encara fresc, una nova generació va començar a qüestionar les matances del passat. El punt d’inflexió va ser la publicació de  The Donkeys – els rucs– (1961) d’Alan Clark, un llibre que va popularitzar la tesi que els soldats britàn...

Slavoj Žižek és un filòsof i psicoanalista eslovè, considerat un dels pensadors més influents i provocadors de l’actualitat. Amb un estil molt particular, barreja teoria política, psicoanàlisi i humor negre per explicar les contradiccions del món en què vivim. Sobre la mort, Žižek proposa una idea curiosa: no patim tant per la fi biològica com per la por de desaparèixer del tot en l’àmbit simbòlic. És a dir, el que realment ens angoixa no és morir, sinó ser oblidats, que s’esborri el nostre rastre, el nostre nom, allò que vam ser. Ell parla de la “segona mort” per referir-se a aquesta aniquilació simbòlica, que és molt més terrorífica que la simple desaparició física. Per il·lustrar-ho, sovint recorre a acudits. Un dels seus preferits explica la història d’un home que creu que és un gra de blat. Després de sortir de l’hospital psiquiàtric convençut que és un ésser humà, veu una gallina a la porta i surt corrents cap al metge. «Però si ja saps que no ets un gra de blat!», li diu el ...

Si hi ha una adreça postal que recordo com si fos la meva, aquesta és sens dubte el 221B de Baker Street, el domicili d’algú que conec des de sempre, el detectiu més famós de tots els temps: Sherlock Holmes. Quan Sir Arthur Conan Doyle va instal·lar el seu excèntric personatge en aquest pis londinenc, no podia imaginar que aquella modesta residència victoriana esdevindria un lloc de pelegrinatge per a milions de lectors i que, com jo, sentiríem aquella casa del carrer del forner com si fos una segona residencia a Londres. El pis que Holmes comparteix amb el seu inseparable amic i cronista, el Dr. John Watson, és molt més que un simple escenari on transcorren les seves aventures. Conan Doyle el va concebre gairebé com un personatge més, un espai que respira la personalitat dual del seu inquilí. D’una banda, hi ha l’ordre meticulós dels seus arxivadors de retalls de diari i el laboratori químic improvisat on fa experiments que deixen Watson perplex. De l’altra, el caos crea...