Al caliu del fornell

Woland és el nom que rep el diable a la novel·la  El mestre i Margarida  de Mikhaïl Bulgàkov. No es tracta, però, d’un dimoni a l’estil tradicional: lluny de la figura grotesca i malèfica de la tradició cristiana, Woland és un personatge sofisticat, irònic, culte i amb una profunda comprensió de la naturalesa humana. Apareix a Moscou com a “professor de màgia negra” i consultor expert en art, però ningú no sap ben bé qui és. No tempta els homes per fer el mal, sinó que exposa el mal que ja habita en ells. Els seus càstigs són proporcionats a la hipocresia, l’avarícia i la covardia dels moscovites.   Bulgàkov converteix Woland en l’agent d’una moral inversemblant: com més humilia els poderosos, més els obre la porta al penediment. Perquè el gran encert de la novel·la és mostrar que, de vegades, només en veure’ns exposats a la nostra pròpia misèria –amb tota la seva avarícia i hipocresia– neix la possibilitat de redimir-nos. I aleshores sorgeix una pregunta incòmo...

Antigament, no hi havia masia o campanar que no estigués coronat per la silueta vigilant d’un penell, retallant-se contra el cel com un sentinella del temps. Avui, però, aquesta estampa sembla haver entrat en una lenta decadència. Passejant per les nostres contrades, es té la sensació que ja no se’n veuen tants com abans. Potser la tecnologia digital ha substituït la vella fletxa de ferro, o potser els nous dissenys arquitectònics han prescindit d’aquest art de forja. Els pocs galls que queden s’han anat diluint en el paisatge, rovellats i muts, com a testimonis d’un món rural que s’apaga. Aquesta sensació de pèrdua, però, no és nova. Ja fa més d’un segle, els escriptors de la Renaixença van saber captar l’ànima d’aquests objectes, convertint-los sovint en un mirall de la decadència que observaven al seu voltant. Un exemple magistral el trobem a  Els sots feréstecs , de Raimon Casellas, on la descripció d’un vell penell esdevé una metàfora potentíssima d’un món rural que s’extingei...

Lieja és una ciutat valona, de llengua francesa i d’esperit belga, que s’alça en la confluència del Mosa i l’Ourthe. Hem d’advertir d’entrada que no és una capital perfecta ni de postal. És, més aviat, un tros de cor industrial que batega amb el record del carbó que va alimentar fàbriques, el de l’acer que va forjar històries obreres, i ara el de les naus reconvertides en museus, sales de concerts o mercats d’art. Passejant pels seus carrers, t’adones de tots els matisos del gris, un color que es fusiona amb el color del cel, dels rius i d’una pluja que manté els carrers molls durant més de cent quaranta dies a l’any. Malgrat tot, sorprèn que el nom amb què més sovint es coneix Lieja sigui «la Cité Ardente», la Ciutat Fogosa. L’origen del sobrenom es remunta a una novel·la de cavalleries escrita per Henry Carton de Wiart el 1904, que narrava com el poble de Lieja, ajudat pels sis-cents Franchimontois, va resistir amb bravesa el saqueig de Carles el Temerari l’any 1468. Però l’expressió...

A l’Índia colonial, davant la proliferació de cobres verinoses que amenaçaven la població, les autoritats britàniques van implantar una solució aparentment infal·lible: van oferir una recompensa econòmica per cada serp morta. Però la mesura va tenir l’efecte contrari: els habitants van començar a criar cobres per obtenir els beneficis. Quan el govern va detectar l’engany i va cancel·lar el programa, els criadors van alliberar els rèptils, que ja no tenien valor, i la plaga es va multiplicar. Aquesta paradoxa il·lustra com les polítiques basades en incentius mal dissenyats poden agreujar el problema que pretenien solucionar. Aquesta contradicció s’emmarca dins del que posteriorment es va formular com la Llei de Campbell, un principi enunciat pel psicòleg i investigador social Donald T. Campbell. Segons aquesta màxima, com més s’utilitzi un indicador social quantitatiu per prendre decisions, més pressió rebrà per ser manipulat i més tendirà a distorsionar els processos que pretén avaluar...

A la mitologia grega, el Pegàs és una de les criatures més fascinants i recognoscibles. Un cavall completament blanc, amb unes grans ales que li permeten volar, nascut de la sang de Medusa quan Perseu la va decapitar. Juntament amb el seu germà, el gegant Crisaor, va sorgir del coll de la Gòrgona en el moment de la mort. El nom podria venir d’una paraula grega que vol dir “font”, per les fonts que va fer brollar amb un cop de casc. Domat per Atenea i Posidó, va ser lligat amb una brida d’or i lliurat a l’heroi Bel·lerofont per vèncer la Quimera. El Pegàs simbolitza la inspiració poètica, la immortalitat i la connexió entre la terra i el cel, i està lligat a les Muses: amb una coça va fer brollar la font Hipocrene a la muntanya de l’Helicó, on bevien les deesses de les arts. Els grecs de Focea que van fundar Empòrion (l’actual Empúries) al golf de Roses cap al 580 aC van portar amb ells no només mercaderies, sinó també el seu imaginari mític. A finals del segle V aC, la ciutat va començ...

Al cor de la capital americana, entre el monument a Washington i l’ombra del Capitoli, s’alça imponent el Lincoln Memorial. Trenta-sis columnes de marbre blanc, una per cada estat de la Unió en el moment de la mort de Lincoln, sostenen un pòrtic d’estil grec que evoca la democràcia atenenca. A l’interior, la figura colossal del setzè president seu en actitud meditativa, les mans reposant sobre els braços del tron. Però no és l’estàtua el que centra la mirada del visitant atent. A la paret sud, gravades en pedra, hi ha 272 paraules. Són les que Abraham Lincoln va pronunciar a Gettysburg el 19 de novembre de 1863. A l’altra punta de Pennsylvània, s’havia lliurat la batalla més sagnant de la Guerra Civil Americana. En tres dies de juliol de 1863, més de 7.000 soldats van morir i prop de 50.000 van resultar ferits o desapareguts. El territori de Gettysburg es va convertir en un cementiri improvisat. Un advocat local va impulsar la creació d’un cementiri nacional per enterrar dignament els ...

L’any 1953, el British Museum de Londres va adquirir una petita tauleta d’argila d’11,6 centímetres procedent de l’antiga ciutat d’Ur, a l’actual Iraq. Els arqueòlegs l’havien trobada entre les runes del que es creu que era la casa d’un comerciant anomenat Ea-nāṣir, juntament amb diverses tauletes similars. Però aquesta no era una simple transacció comercial: era la primera queixa formal de la història. Un client indignat, Nanni, hi havia gravat en escriptura cuneïforme la seva frustració perquè el coure que li havien venut era de mala qualitat i el venedor l’havia tractat amb menyspreu. Hi ha un gest que travessa els segles amb una precisió gairebé commovedora: el d’un client emprenyat que alça la veu per deixar constància que l’han estafat. La cultura de la queixa és tan antiga com el comerç mateix, perquè en el moment exacte en què algú va oferir una cosa a canvi d’una altra, va sorgir també la possibilitat de no rebre el que s’ha promès. I amb ella, la necessitat irresistible de pr...

Hi ha paisatges que defineixen un país més enllà de les seves fronteres administratives, i les rambles són, sens dubte, un d’aquests elements identitaris al nostre territori. El mot “rambla”, d’origen àrab, evoca areny i llits de riera, cursos d’aigua ocasionals, sovint hostils, que baixen enfangats. Tanmateix, si en alguns indrets es conserva aquest significat primigeni, a la major part del país el concepte ha derivat per designar els passejos urbans que sorgiren extramurs, edificats al llit o a la vora de les antigues rieres. Així, les rambles esdevenen un llegat viu que connecta el medi natural amb la transformació urbana, i ens enllacen amb les arrels més profundes del nostre imaginari col·lectiu. Barcelona n’és l’exemple més paradigmàtic, però gairebé cada població té la seva rambla, el seu espai de trobada, el seu cor social. Aquests llacs d’ombra de plataners i til·lers han estat tradicionalment l’epicentre de la vida col·lectiva: feien olor de dissabte, de diumenge i de festa d...