Al caliu del fornell

El sonet XVIII de William Shakespeare diu en el seu quart vers que «el préstec de l’estiu té un termini massa curt» – And summer’s lease hath all too short a date –; ara potser escriuria que el termini és una mica més llarg. L’estiu continua i continua com aquell conillet de les piles Duracell. Aquesta dilatació estacional, lluny de ser una benedicció poètica, s’ha convertit en la crònica d’un canvi climàtic evident.   Avui, la tardor ja no reclama el seu lloc a temps, i els versos de Shakespeare ressonen més aviat com l’enyorança d’un equilibri perdut. Els dies mantenen una lluminositat tossuda que es resisteix a declinar, com si el temps hagués contret un deute permanent amb el sol, i la gent continua passejant pels carrers amb calça curta i samarreta de platja. Si ara rellegim un altre sonet, el 73, on el poeta s’emmirallava en «les fulles grogues, o cap, o poques, que pengen d’aquelles branques que tremolen contra el fred», la metàfora ens sembla llunyana. La tardor que descriv...

Nicolas de Condorcet, que entre altres coses era matemàtic, va elaborar una famosa paradoxa aplicable a l’anàlisi de la probabilitat, que els francesos il·lustren sovint, per a fer-la més comprensible, amb l’exemple de l’elecció presidencial de 1974 en la qual va guanyar Giscard d’Estaing en la segona volta, tot i que partia en segona posició. Condorcet creia en el progrés indefinit de la humanitat i així ho feia mentre s’amagava de les ires dels jacobins, redactant la seva obra mestra: Esbós d’un quadre històric dels progressos de l’esperit humà . En aquest text, malgrat enfrontar-se a una mort gairebé segura per la radicalització de la Revolució Francesa, el filòsof mantenia una fe indestructible en la raó, l’educació universal i la superació de les desigualtats.   La seva pròpia tragèdia es va convertir, paradoxalment, en el testimoni més commovedor de l’optimisme. Poc després d’acabar el manuscrit, en un acte d’ironia històrica colpidora, seria capturat i moriria a la presó, de...

Qui faci com jo i visiti sovint els pobles petits i no tan petits de les nostres comarques, es trobarà de sobte, per poc que s’hi fixi bé, amb la realitat d’aquest país. Carrers buits, mirades furtives, botigues tancades. Cada poble té la seva gràcia i la seva desgràcia, el seu passat i el seu present, però tots s’assemblen en l’essencial: tots estan abocats a un futur sense esperança. Alguns encara intenten fer veure que no passa res, que tot el que és anormal és part consubstancial de la història. Es van perdent les tradicions i les singularitats. Els automòbils ja fa temps que ho han envaït tot, els polígons industrials creixen enmig del paisatge, envoltats de deixalles. Granges de tota mena desdibuixen l’horitzó i el paisatge acaba relligat fatalment per línies d’alta tensió. Hi ha pobles sencers que són com una mena de decorat de pel·lícula i no sempre de les bones. Darrere de les façanes hi ha segones residències, apartaments rurals o simplement espais sense ànima. Em direu que s...

No hi ha ningú que sigui exactament d’un sol lloc. Al capdavall, tots som fills de pare i mare. I els llocs tampoc són de ningú, si no entrem en detall. Som de l’indret on respirem, vivim sota una porció determinada de cel i ens alimentem del que ens dona –previ pagament per caixa– el supermercat de la cantonada. Però no vivim sols, som uns quants habitant en un mateix territori. Acceptem unes normes de conducta, paguem les multes de trànsit tan aviat com es pugui –per estalviar-nos el recàrrec– i assumim com nostres tots aquells records de les guerres dels nostres avis. La vida són sumes i restes, divisions i multiplicacions. És un cúmul de foteses i de tragèdies, de certeses i de dubtes que van omplint el petit dipòsit del nostre coneixement. Naixem vestits amb la roba de feina de la vida, en un món que realment no ens espera i que podria passar sobradament sense nosaltres. Jo mateix he passat per totes aquestes coses i em veig en l’obligació de reconèixer-les. Quan no s’espatlla l’o...

La frugalitat és la virtut de viure amb el que és estrictament necessari, evitant l’ostentació i el malbaratament de recursos. Aquesta filosofia, que s’oposa frontalment al luxe i al consumisme ferotge, és el pilar central del decreixement, un corrent econòmic i social que advoca per reduir el consum global per garantir la sostenibilitat del planeta.   Al llarg de la història, aquest ideal ha estat defensat per pensadors com Henry David Thoreau en la seva cerca d’una utopia social, i s’ha reflectit en el rigor de la societat espartana o en l’austeritat del puritanisme. Així i tot, convé no confondre-la amb l’avarícia o l’egoisme, derivacions extremes d’una frugalitat mal entesa que s’allunyen del seu propòsit original: aprendre a viure amb menys en una societat contemporània que ens empeny constantment a un consumisme buit i nociu. Diversos estudis antropològics defensen que els neandertals ja mostraven, per necessitat, un estil de vida frugal. L’anàlisi de les seves dents revela l...

Ho sap tothom i és profecia, vivim en plena decadència. Les plaques tectòniques de la nostra civilització s’han començat a moure sota els nostres peus i el món, que havia viscut més o menys plàcidament assentat sobre uns valors que ens semblaven irrefutables durant uns quants segles, ara ha començat a trontollar. Quina raó podrà explicar als historiadors del futur la nostra fi? El canvi climàtic?, El populisme?, les migracions, les xarxes socials?, les pizzes congelades o la música electrònica? Ho tindran difícil per trobar una explicació clara, serà, com sempre, la suma de molts factors. Montaigne associava la decadència de Roma al desenvolupament de les arts, les ciències i les lletres, i al refinament la seva civilització. El filòsof gascó argumentava que el progrés material i intel·lectual, paradoxalment, debilita l’esperit combatiu i la virtut moral d’un poble. Seguint aquest fil històric, potser la nostra pròpia caiguda no vindrà d’una catàstrofe externa, sinó del mateix excés de...

No hi ha res més difícil que intentar descobrir la realitat dels que ens envolten, els seus pensaments, les seves emocions, els seus desitjos. No és un problema de manca d’educació, ni de respecte, ni tan sols de compassió. És alguna cosa més que hem convingut a anomenar “empatia”. Una força invisible que ens uneix davant l’adversitat i que la literatura ha intentat descriure des de l’antiguitat. A l’Eneida de Virgili, l’empatia no és un simple sentiment passatger, sinó el pilar moral que connecta els éssers humans a través del dolor universal. Aquest concepte es resumeix en la cèlebre màxima «Sunt lacrimae rerum et mentem mortalia tangunt» , que podem traduir com «hi ha llàgrimes per les coses i la condició mortal toca el cor». Aquesta profunda sensibilitat es manifesta de manera sublim quan el protagonista, Enees, arriba com a nàufrag a Cartago i contempla les pintures que representen la destrucció de la seva estimada Troia. En adonar-se que una civilització estrangera es commou dav...

Quan arriba aquesta segona setmana de setembre sempre tenim els ulls més posats en el curs que comença, que no és només un curs escolar. Tot es prepara per a l’arribada de la tardor, una tardor que cada vegada li costa més desempallegar-se d’un estiu amb les mans molt llargues. Ens sembla que tot comença a caminar quan de sobte ens aturem l’onze de setembre per constatar que encara som on som. És una pausa estranya: mentre els arbres comencen a desprendre’s de fulles i la llum del dia es fa més curta, nosaltres ens aferrem a les mateixes promeses de sempre, esperant que algun setembre, per fi, el paisatge canviï de veritat. Probablement, ja ens ho hem dit tot sobre aquesta data, la nostra, la de Xile i la de Nova York. Què més podem afegir? Les paraules ja semblen gastades de tant repetir-les, les samarretes s’acumulen en un calaix de l’armari i la bandera que pengem al balcó ha quedat una mica esfilagarsada. La litúrgia corre el risc de convertir-se en un decorat buit si només mirem e...