Entrades

La zona de confort

Imatge
La història és una força que ens empeny cada dia cap endavant, sense repòs i sense excusa. Els nous algoritmes de la vida ens emboliquen en les nostres bombolles, mentre a fora algú mou els fils invisibles d’un teatre global que no podem controlar. Vivim en una ficció i oblidem que el veritable progrés es mesura en la capacitat de trencar la inèrcia i recordar qui som quan decidim apartar els ulls de la pantalla i obrir-los al món real. De tant en tant va bé sortir d’allò que ara en diuen «zona de confort», visitar –encara que només sigui de pensament– els indrets on acostuma a anar «l’altra gent», els que, evidentment, no són com nosaltres, els que no llegeixen Carner ni Pla, ni escolten Mozart ni Bach, ni veuen pel·lícules en versió original subtitulada. En aquest mirall aliè és on retrobem la nostra pròpia fragilitat, despullada del que ens protegeix de la intempèrie. Observar aquells que miren el món sense els nostres filtres culturals ens recorda que la vida batega amb la mateixa ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La casa de la memòria

Imatge
La tardor al Vallespir és com una mena d’estat d’ànim que s’encomana a la pedra i a l’esperit. Quan l’octubre comença a escampar la seva paleta, els boscos de castanyers i faigs que voregen el Tec s’encenen amb una fúria de coures i daurats, que semblen voler contrarestar la fredor que ja davalla dels cims. El paisatge es torna lent, gairebé silenciós, només trencat pel murmuri rítmic de l’aigua i el cruixit de la fullaraca seca sota els peus. Hi ha una mena de gravetat melancòlica en aquesta hora de l’any, una atmosfera densa de records i d’atàvics fums de llar de foc que convida a cloure les finestres i a repassar vells episodis de memòria col·lectiva. Prats de Molló s’aixeca enmig d’aquesta natura imponent amb la dignitat d’una plaça forta que n’ha vist de tots colors. Protegit per les muralles medievals i vigilat des de les altures pel Fort de la Guàrdia, el poble conserva intacte el caràcter dels llocs de frontera: tancat en si mateix, secret, acostumat a mirar el Pirineu no com u...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Un arxipèlag d’illes generacionals

Imatge
Potser mai com ara havien conviscut tantes generacions humanes juntes en una mateixa època, un fenomen inèdit fruit de l’augment de l’esperança de vida i dels avenços de la medicina moderna. Però també és evident que aquestes generacions viuen separades físicament i també emocionalment. Cada franja d’edat es mou en condicions socials diferents i també en mons morals i ètics a vegades divergents. Aquesta distància no es deu a una falta d’interès mutu, sinó a la velocitat vertiginosa a la qual canvia el món. Les tecnologies digitals, la precarietat laboral o les noves maneres d’entendre la família fan que un jove d’avui i un avi no només parlin idiomes diferents, sinó que habitin realitats paral·leles. El gran perill d’això és l’aïllament: correm el risc de convertir-nos en illes generacionals que comparteixen la mateixa època, però no el mateix espai mental. Davant d’aquesta esquerda, el gran repte del nostre segle no és només allargar la vida, sinó fer que aquesta convivència sigui sig...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Basat en fets reals

Imatge
Amb l’edat ens tornem més conscients del valor del temps. Cesare Pavese deia que un any no és res, els dies són llargs. Potser per això, en aquesta mena de contradicció temporal que és fer-se gran, he notat un canvi silenciós però irreversible en les lectures. Cada vegada més busco respostes a preguntes concretes sobre el món, la societat o nosaltres mateixos, prioritzant l’aprenentatge actiu per sobre de l’entreteniment passiu. M’adono que al llarg de la vida ja he consumit centenars d’històries en llibres, pel·lícules o sèries i les estructures narratives de les novel·les em semblen repetitius o previsibles. Els drames inventats em fan l’efecte de ser artificials i, en canvi, saber com funciona l’univers real em resulta molt més fascinant. Seguir una novel·la requereix connectar emocionalment amb personatges ficticis i patir o alegrar-se per ells. Després d’anys d’intentar gestionar les meves pròpies emocions reals, ja no em queda paciència o energia per al «drama» inventat. La no-fi...
2 comentaris
Llegeix més »

A favor o en contra?

Imatge
El periodista i escriptor argentí Carlos Ulanovsky va incloure en un recull de les seves memòries, una història situada en temps de Nadal. El cap de redacció li demana a un articulista veterà: «Escriu-me cinquanta línies sobre Jesús». El redactor, sense immutar-se, respon: «I tant, a favor o en contra?». Aquesta anècdota amb variants s’ha adaptat de mil maneres –abans i després–, però ningú dubta de la seva versemblança, perquè tothom que hagi conegut de prop el món del periodisme sap que « si non e vero e ben trovato ». Qualsevol tema és susceptible d’interpretar-se del dret o del revés, tot allò que és blanc pot acabar essent negre, i qualsevol obvietat pot convertir-se en polèmica si algú té interès a fer-ho. Aquesta és, potser, la lliçó més duradora de l’anècdota: no vivim tant en un món de fets com en un món d’enfocaments, i la mateixa realitat pot servir per defensar una posició o la contrària amb una facilitat que hauria de fer-nos reflexionar. No es tracta només d’un vici de l’...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Soc en el vent

Imatge
Victor Hugo deia que les campanes de Notre-Dame, amb el seu batec rítmic i greu, sonaven com una lletania: «Or, argent! Or, argent!». A la catedral de Girona, el toc de la Beneta és qui marca les hores i Joaquim Nadal, que viu a prop, afirma que el seu toc és d’una profunditat i d’una gravetat que l’han acompanyat tota la vida. Si les escoltem bé, les campanes de Girona venen a dir alguna cosa com: «Soc en el vent! Soc en el vent». I és que el vent, depenent d’on bufa, escampa el so de les campanes i arriba –uns segons després– fins a Aiguaviva o a Campllong. Aquesta flairada sonora que viatja amb el vent no només mesura el temps, sinó que dibuixa unes fronteres invisibles. Quan la Beneta parla, els marges responen en un diàleg silenciós que uneix la pedra de la ciutat amb els camps oberts del Gironès. El toc es fa ressò en els campanars veïns, com si la catedral fos el cor d’un batec col·lectiu. En Pla deia que les campanes són la veu civil i religiosa d’una comunitat, l’ancoratge d’u...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Per què hem de guanyar els fatxes?

Imatge
Quan s’acosten unes eleccions el cel sembla que s’ompli de núvols, el paisatge griseja i el soroll ambient augmenta. El país sembla una barca que trontolla al ritme de les onades i tots acabem una mica marejats. Potser és del que es tracta, marejar-nos ben marejats per finalment fer-nos votar amb el que ens dicti l’estómac i no la raó. L’estómac de l’elector és el territori preferit dels assessors de campanya. Ja ho deia el filòsof Spinoza al segle XVII: «El secret més gran del règim despòtic i el seu màxim interès consisteixen a mantenir els homes enganyats i a disfressar sota el prestigiós nom de religió la por amb què se’ls vol governar». Canviem «religió» per «eslògan electoral» i tindrem la recepta del nostre present. Quan la por o la indignació entren per la porta, la reflexió surt per la finestra. Aquest teatre del mareig no és cap invent de TikTok ni de les cadenes de televisió privades. A l’antiga Roma, els candidats a la magistratura es passejaven pel fòrum amb una toga espe...
1 comentari
Llegeix més »

Arbres que caminen

Imatge
Els humans som com una mena d’arbres caducifolis, florim, donem fruits, ens marcim i descansem, seguint un ritme constant i inesgotable que la vida ens dicta. Tenim arrels complexes, que s’infiltren profundament en la terra i en els registres civils, i ens recobreix una escorça més dura del que sembla a primera vista. Aferrats al món, estenem els nostres braços cap al cel, buscant sempre la llum en cada nova estació. Jacques Prévert té un poema meravellós on diu que les fulles són orelles i que «Els arbres parlen “arbre”, igual que els nens parlen “nen”». El nen parla amb l’arbre i l’arbre respon, però més tard, el nen parla d’arboricultura amb mestres i pares i «ja no sent les veus dels arbres, ja no sent el seu cant en el vent». Però perdre la veu de la infantesa no significa quedar-nos buits del tot. És en aquest pas cap a l’edat adulta on ens convertim en el que Josep Carner anomenava «arbres que caminen». Ja no parlem el seu idioma elemental, però passem a reflectir la seva comple...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Lloança de les romegueres

Imatge
Una romeguera és una planta de la família de les rosàcies, arbustiva –ens diu l’enciclopèdia–, sarmentosa, de tiges febles i ajagudes, amb agullons prims i força drets que s’enganxen a la roba quan passes a la vora, entre els marges o pels camins. Però el diccionari també ens dona una segona accepció: «cosa o persona que hom troba pel camí i destorba d’arribar d’hora». En una ciutat gran aquesta mena de romegueres són rares, però en una de petita són molt comunes i, a mesura que ens anem fent grans, ens trobem que les nostres romegueres són, cada vegada més, gent sense gran cosa més a fer, amb moltes ganes de xerrar, del que sigui. Jo les accepto gairebé sempre. De fet, sempre he dit que hi ha dues menes de gent: les que quan et troben et diuen «hola» i les que et diuen «adéu». Jo sempre soc del primer grup, tot i que a vegades és simplement un «hola i adéu». Sovint passa que és perillós donar peu que l’altre es posi a parlotejar, però amb el temps aprens a identificar-los i a evitar q...
1 comentari
Llegeix més »