Al caliu del fornell

Què és exactament allò que transforma un espai físic en un lloc amb significat? Aquesta pregunta es troba al cor de la topofília, un concepte popularitzat pel geògraf xinès-nord-americà Yi-Fu Tuan el 1974. Derivada del grec  topos  (lloc) i  philia  (amor), la topofília descriu els llaços afectius profunds que establim amb l’entorn. No es tracta d’una simple preferència estètica, sinó d’una experiència complexa on es barregen percepcions sensorials, records, valors culturals i identitat. Tuan mateix la definia com un concepte «difús com a idea, però concret com a experiència personal». Així, la topofília explica per què enyorem la llum concreta d’un capvespre a la nostra ciutat, la textura de les pedres del barri antic o l’olor inconfusible de la llar. Avui, però, aquest vincle afectiu es mira amb preocupació des del sofà. Assistim a una transformació accelerada del territori –normalment en diuen “progrés”– que genera un «conflicte de representació paisatgística...

«No a la guerra». Tres paraules que han encapçalat pancartes, coreografiat manifestacions i adornat perfils de xarxes socials amb la pretensió d’un gest ètic inqüestionable. Però, en la seva contundència aparent, aquest crit amaga un interrogant incòmode: és una idea buida, un simple exorcisme verbal que ens absol de la incomoditat de pensar la complexitat del conflicte? Quan el rebuig es converteix en un mantra automàtic, es difumina la frontera entre la convicció profunda i la performance de la bona consciència. Analitzar el buit que pot amagar aquest clam és endinsar-se en les paradoxes d’un pacifisme que, de tan abstracte, de vegades esdevé còmplice de la seva pròpia irrellevància. Aquesta ambivalència és el nucli de la qüestió. El “No a la guerra” pot ser alhora un gest ètic poderós i, des d’una certa perspectiva, insuficient si no va acompanyat d’una anàlisi més profunda de les causes del conflicte. Perquè declarar-se contrari a la guerra és, en essència, posicionar-se contra un ...

Sovint pensem en la història de la literatura com un mapa de certeses, on cada autor habita una data, un bressol i un llegat inamovible. Tanmateix, com bé ha assenyalat el filòleg Albert Rossich, moltes d’aquestes “veritats” no són més que inèrcies d’una tradició poc rigorosa que, a força de repetir-se, han acabat passant per fets provats. Des de dates de naixement desplaçades pel desordre dels arxius fins a biografies senceres deformades pel mite, la recerca ens ensenya que, per entendre realment un clàssic, primer hem de desaprendre bona part del que crèiem saber sobre ell; encara que això ens obligui a admetre que fa segles que celebrem aniversaris en dies equivocats. Rossich ha centrat aquesta revisió crítica en la literatura catalana de l’edat moderna (segles XVI-XVIII), desmuntant el relat construït per una historiografia de la Renaixença que semblava més interessada en el drama que en la documentació. Aquella visió tradicional necessitava desesperadament presentar els autors...

La vida és com un parany que ens atrapa amb les seves urpes rovellades. Només néixer ja plorem i ens passem mitja vida queixant-nos. Tot ens sembla malament, sobretot a mesura que ens anem fent grans. Cada dia ens assalta la sensació de sentir repetidament les mateixes experiències, d’haver sentit les mateixes veus pronunciant les mateixes paraules i d’haver trepitjat els mateixos indrets enfangats. Tot està fet, tot està dit, però alguna cosa ens empeny a continuar endavant. Una gran pastanaga, lligada en un bastó, ens anima sempre a continuar arrossegant-nos per aquesta vida. Ens repartim els papers: quan un està content, l’altre està trist; quan un guanya, l’altre perd; quan un mor, l’altre neix. La vida s’alimenta d’aquests impulsos contradictoris, mentre el món va girant contínuament i uns estan en el "Top" i els altres en el "Flop". El pas del temps i les estacions de l’any alternen els colors del paisatge, les notícies fan surf cada matí damunt les ones de la...

Segurament el déu de la Bíblia va crear el món en primavera, escollint l’estació del renaixement per donar forma a la llum i la matèria. Les deïtats de l’Olimp, si els comptes no em fallen, ja s’ho van trobar tot fet, però això és irrellevant perquè a ells també els hauria inspirat igualment la bellesa eterna d’aquelles primaveres primordials, quan els déus caminaven entre els mortals i cada flor era un signe del seu favor. Hi ha en l’aire primaveral una energia creativa que fins i tot els immortals haurien reconegut com a pròpia. Cada primavera sembla un miracle repetit, però sempre nou: les fulles que s’obren lentament amb una timidesa vegetal, els cels que canvien de color a cada instant com un pintor indecís, i les formigues que irrompen de cacera sobre el marbre fred de la cuina, cercant engrunes de pa i polsims de sucre amb una obstinació filosòfica. Amb cada primavera renaixem una mica, i les velles dames, assegudes als balcons, intenten equilibrar com poden l’estat de comptes d...

En un temps remot, quan encara es demanava als poetes que posessin el seu art al servei del país, en Quim Español dedicava els seus esforços vitals a crear espais de llibertat. Ningú no cantarà aquelles gestes, ni falta que fa, perquè els centaures i els unicorns no necessiten habitar el món dels mortals: són éssers delicats que només es fan visibles al país dels somnis. Avui, en Quim Español habita en una ciutat petita, d’aquelles on per arribar-hi cal un tren que va com va, una autopista col·lapsada o un avió de baix cost. Els seus ulls són com dues lluernes per on entra la llum perversa de la poesia i el desordre caòtic d’un món pertorbat, i de la seva boca només en surten les paraules necessàries. I, tanmateix, aquest home discret ha construït un personatge que crema en una flama doble. Quan pensem en Ulisses, sovint l’imaginem com l’astut heroi homèric àvid de tornar a Ítaca. Però si busquem un Ulisses realment turmentat per haver trencat els seus principis, l’hem de trobar a la...

Hi ha un conte de Dino Buzzati que du per títol Les set plantes i que funciona com una al·legoria esfereïdora sobre la malaltia, la burocràcia i la inevitabilitat del destí. Explica la història de Giuseppe Corte, un home que ingressa en un modern sanatori per tractar-se d’una afecció lleu. L’hospital està organitzat en set plantes: com més greu és el pacient, més baix és el pis on l’allotgen. En Corte és assignat a la setena planta, la dels malalts més lleus, però a causa d’una sèrie de circumstàncies absurdes i aparentment justificables –un error administratiu, les vacances del personal, la cessió de la seva habitació a un altre malalt– comença un descens inexorable planta per planta. Sense que el seu estat real ho justifiqui, baixa fins a la primera, on l’espera la mort, en una mostra magistral de com les institucions i les normes poden esdevenir una trampa mortal. A mesura que et fas gran, un dia et comença a fer mal aquí i l’altre allà. No és res seriós, però decideixes anar al me...

L’entretemps és un concepte tant singular com evanescent, un cosí germà d’aquell “entreguerres” que la història recorda només com una pausa tensa entre dos cataclismes. Tots dos comparteixen una naturalesa difusa i deslluïda, com si la mirada humana estigués programada per enfocar només els moments d’esclat i obviar els silencis que els separen. Se’ns apareixen com una mena d’entreacte buit, un parèntesi en la novel·la de la vida on es considera que “no passa res”. Tanmateix, aquesta aparent quietud és un miratge perillós. Perquè és precisament en aquest territori fronterer, en aquesta escletxa temporal, on els destins es reordenen en silenci: les arrels dels arbres creixen sota terra, les decisions fonamentals es maduren a foc lent, i les tempestes que després ho arrasaran tot comencen a coure’s amb una calma esfereïdora. L’entretemps no és un buit, sinó una cova plena d’ecos del futur. L’entretemps és una època de l’any en què ens entestem a posar-nos roba d’entretemps, o sigui, roba...