Al caliu del fornell

Poc després d’haver trepitjat fugaçment els carrers de la capital llombarda, animat per l’entusiasme viatger de l’amic Xavier Febrés, vaig rebre amb una profunda tristor les notícies dels aldarulls que havien sacsejat el nord d’Itàlia. És trist constatar la naturalesa d’aquestes ires urbanes: mentre els comerços de telefonia i de roba de marca són minuciosament saquejats, les llibreries –com la Feltrinelli o la Rizzoli que vaig visitar– són simplement destruïdes, com si el llibre fos l’enemic invisible d’una fúria que no busca posseir la cultura, sinó abolir-la. Amb aquest regust amarg a la boca, el record de Milà se m’apareix encara més com un refugi necessari: una ciutat endreçada, elegant i culta. Vaig visitar un parell de llibreries del centre, les més importants, més pel gust de passejar entre llibres que altra cosa, però en una llibreria sempre acabo caient en la temptació de comprar-ne algun. Ja fa temps que busco sense trobar-lo un recull o antologia dels molts articles que va ...

A la seva oda Nemea , el poeta grec Píndar va comparar l’excel·lència humana amb una jove planta: una criatura d’una bellesa extraordinària, però fràgil, que creix nodrida per la rosada i alçada cap al cel, sempre depenent de l’aliment exterior per a sobreviure. Aquesta imatge condensa a la perfecció el nucli d’una de les obres més influents de la filosofia moral contemporània, La fragilitat del bé de Martha Craven Nussbaum.   A través d’aquesta metàfora, el text ens confronta amb una veritat tant antiga com incòmoda: la fragilitat de les nostres vides no és un defecte que calgui extirpar, sinó una condició inevitable. Com la planta de Píndar, les coses que fan que una vida humana valgui la pena són valuoses precisament perquè ens exposen a la intempèrie de la fortuna, obligant-nos a viure en un delicat equilibri entre la nostra voluntat i els canvis imprevistos del destí. En una era obsessionada amb la hiperconnexió, la intel·ligència artificial i la il·lusió d’un control absolut...

De petit sempre hi havia algú que em cridava l’atenció per l’estat de les meves mans. Potser un amic o enemic del pati d’escola, o les veïnes que sempre estaven atentes a tot i, especialment els mestres, que em feien ensenyar les mans i em deien que les tenia brutes. I era cert: durant el primer trimestre de cada curs, jo portava inevitablement les mans tacades amb l’àcid de les magranes, perquè jo era –ho confesso– un menjador addicte a aquests fruits tan complicats d’obrir i d’estripar. A tot això s’hi afegia el meu vici de mossegar-me les pells dels dits –els reveixins, en dèiem–; el suc de la magrana actuava directament sobre la pell viva com el caliu que torra una llesca de pa. Cada dia, la meva àvia i jo érem els últims a aixecar-nos de taula, en una família de sis. Ella s’entretenia escurant el que havia quedat dels plats –malaguanyat– i jo estava enfeinat amb la magrana. La meva mare va intentar alguna vegada fer-me posar les mans en una palangana amb aigua i lleixiu, però ni a...

Heu sentit a parlar mai d’un cinturó de seguretat elàstic? O d’una paperera amb control remot? Aquests invents completament inútils provenen directament de les pàgines de la tira còmica de Gaston Lagaffe –que aquí es va dir “Sergi Grapes”–, on el seu dibuixant, el brillant Franquin, es delectava creant els aparells més esbojarrats, per divertir de valent generacions de lectors. Si ho busqueu, trobareu una pàgina sencera a la Viquipèdia dedicada a aquests invents – Liste des inventions de Gaston Lagaffe –, però el més sorprenent és que molts d’ells es consideren «potencialment útils». De fet, l’any 2018, a la Ciutat de les Ciències i la Tècnica de la Villette, a París es va presentar una exposició amb set objectes icònics sorgits directament de la imaginació desbordant de l’heroi. Entre ells, el seu famós taxi a quadres equipat amb un aerogenerador o el seu mític gaffophone , un instrument musical fruit de la hibridació d’una arpa i un trombó. Alguns d’aquests invents van formar part a...

Marcel Pagnol va iniciar les seves memòries d’infantesa dient: «Vaig néixer a la ciutat d’Aubagne, sota la muntanya de Garlaban coronada de cabres, en temps dels darrers pastors de cabres». El primer llibre d’aquella sèrie es titulava La glòria del meu pare i començava amb el relat del viatge de la ciutat a la casa de vacances on el petit Marcel viurà les seves grans aventures. «Garlaban –continua dent el relat– és una enorme torre de roca blava, situada a la vora del Pla de l’Aigle, aquell immens altiplà rocós que domina la vall verda del riu Huveaune. La torre és una mica més ampla que alta: però com que s’aixeca de la roca a una altitud de sis-cents metres, s’enlaira ben amunt cap al cel provençal, i de vegades un núvol blanc de juliol s’hi atura una estona. Així doncs, no és una muntanya, però tampoc és un turó: és Garlaban». Sempre que he llegit aquest paràgraf m’ha fet pensar que si canviava «Garlaban» per «Montgrí» i «Aubagne» per «Torroella», podria continuar funcionant perfec...

No, la gent de l’Àrtic no les necessiten. La frase prové d’una cèlebre metàfora de l’obra de teatre Edward II (1593) del dramaturg anglès Christopher Marlowe. A l’inici de l’obra, el personatge de Piers Gaveston –l’estimat i favorit del rei Eduard II– reflexiona sobre el seu retorn de l’exili i la immensitat de l’amor i el favor que el monarca li professa. Pronuncia els següents versos: Quina necessitat té la gent de l’Àrtic d’estimar la llum de les estrelles,   si per a ells el sol brilla tant de dia com de nit? A través d’aquesta imatge poètica del fenomen del sol de mitjanit, Gaveston expressa que, en tenir l’atenció absoluta i l’amor del rei –qui en la simbologia isabelina s’associava directament amb el Sol–, ja no té cap necessitat de buscar el favor, l’aprovació o el caliu de la resta dels nobles de la cort, les estrelles menors. Per a ell, el favor reial era tan intens i constant que qualsevol altra aliança política era completament irrellevant. Sempre s’ha dit que Marlowe ...

Recordo que en els inicis del Talleret de Salt, cap a l’any 1977, es va organitzar a Can Panxut –el patronat parroquial que posteriorment va esdevenir Teatre de Salt– una lectura de l’obra de Harold Pinter No man’s land que havien traduït Miquel Berga, professor de literatura anglesa i profundament vinculat a aquesta vila del Gironès i Salvador Sunyer i Bover, que després va dirigir durant anys el festival Temporada Alta. El text va ser llegit pel mateix Berga interpretant un dels papers i pel malaguanyat Quim Masó interpretant l’altre. Terra de ningú parla de dos antics amics que, havent oblidat tots els vincles que els unien abans de la Segona Guerra Mundial, es retroben en una nit carregada d’alcohol, la qual tornarà a despertar les ferides del passat. En aquest personal descens als inferns, Pinter ens ofereix una de les reflexions més lúcides que el teatre ha donat recentment sobre la funció necessària de la poesia en un món devastat que ja no es podia permetre creure en relats s...

Res és perfecte, tot està a mig fer. El món grinyola, els continents van a la deriva i els rius baixen bruts. L’asfalt de les ciutats s’esquerda sota el pes d’un progrés que sembla no tenir rumb, i el cel, tèrbol de fum, oblida a estones el seu blau original. Malgrat tot, és precisament en aquesta imperfecció crònica on batega la vida: en el buit d’allò que encara s’ha de construir, en l’esforç tossut de qui recull els trossos trencats per tornar-los a unir. Som criatures d’un paisatge inacabat, condemnades i alhora lliures de buscar l’harmonia enmig d’aquest caos. Arrossegats pel corrent d’uns temps accelerats i confusos, compartim la mateixa naturalesa fragmentària que els entorns urbans que habitem. Ja ho deia l’escriptor Alphonse Allais: «L’home està ple d’imperfeccions, però això no és sorprenent si tenim en compte l’època en què va ser creat». Som éssers dissenyats gairebé de pressa en un taller ple d’interrupcions històriques. Lluny de ser una tara imperdonable, aquesta feblesa ...