Al caliu del fornell

Aquell matí assolellat de primavera, el Boulevard du Temple era sens dubte un lloc animat, però el llarg temps d’exposició no va permetre capturar els subjectes en moviment: ni les persones, ni els animals, ni els carruatges. Només un home immòbil, que es feia enllustrar les botes, va deixar la seva empremta en un racó del daguerreotip. Aquesta imatge és una peça única en la història de la fotografia, i ho devem a Louis-Jacques-Mandé Daguerre, un dels seus pioners. Es tracta d’una de les primeres imatges fotogràfiques del món i, més concretament, d’un daguerreotip: una placa de coure polida com un mirall i recoberta amb una capa de plata. La fama d’aquesta imatge es deu a la seva antiguitat i al fet que mostra una silueta humana. Daguerre va fer diverses fotografies des d’aquest mateix angle, però en les altres el personatge ja no és visible. Les còpies originals van ser mal netejades el 1960, cosa que va danyar-ne l’original de manera irreversible. Afortunadament, el 1937 se’n va fer ...

Les Gavarres són una serralada de turons i de muntanyetes folrades d’alzines sureres, que es dibuixen en el paisatge gironí com una mena d’esquena de mamut vell, ajagut de la ciutat pètria fins al mar i que serveixen bàsicament per a parar els peus a l’Empordà, una comarca que d’altra manera s’escamparia incontroladament cap al sud. Els pobles del Gironès, a recés de les Gavarres, es desperten cada matí donant gràcies a les muntanyes que els acomboien, mentre els de l’altre costat, excitats per una manca –o un excés– d’ozó, intenten esgarrapar la pell molsuda de l’animal. El cap del mamut mira cap al nord, amb un ull obert just a sobre de la muntanya dels Àngels. Del nord venen les tramuntanades i la presència sempre inquietant de les illes Medes, amarrades al Montgrí, un massís petri que sembla construït únicament per a vigilar un altre gran animal, que algun dia podria despertar-se definitivament del seu llarg son. L’antiga creença d’una vida en el més enllà va portar els antics pobl...

En el meu record, Taialà era només un cementiri arrambat a una església, on reposaven els ossos d’una meva besàvia en un nínxol enteranyinat. L’església de Sant Narcís de Taialà es troba ara just al costat de l’autopista, que és on acaba la zona urbana de Girona i comencen a dibuixar-se els turons d’Adri, que s’estenen fins a la falda de la muntanya de Rocacorba, dibuixant ondulacions que semblen lloms inquiets de conills de bosc. Santa Cecília de Montcal és una esglesiola amb un campanar ceballut, amagada darrere d’un revolt de la carretera que puja cap a Adri. Una façana neta, àmplia i arrebossada, i –mig amagant una gran esquerda– un rètol de la Diputació anuncia la primera fase d’una reforma. En el cementiri minúscul que hi ha al costat hi dominen els Bosch. Les cigales ressonen amb insistència sota les alzines. Més amunt hi ha Can Joan d’Adri i l’antiga parròquia de Sant Llorenç. Fonolls, camps de colza, més alzines i un camí, gratat en la terra volcànica, que puja cap al puig d’A...

Clamart és al sud de París, entre Montrouge i Boulogne-Billancourt, a la Petite Couronne d’Île-de-France. Allà hi ha la Petite Bibliothèque ronde , obra de l’arquitecte Gérard Thurnauer, membre de l’Atelier de Montrouge. Acabada d’inaugurar l’any 1965, Martine Franck s’hi acosta per fer un reportatge, convidada pels arquitectes. Al centre del conjunt de mòduls circulars hi ha una escala de cargol i un grup de nens treu el nas per la barana. Martine dispara amb flaix i els rostres dels infants queden petrificats pel raig de llum. Són una trentena i tots miren cap a la fotògrafa que es troba a baix, en el centre del buit de l’escala. La instantània de Martine Franck va ser portada de Life , la petita biblioteca rodona es va fer cèlebre i fins i tot l’emperadriu del Japó la va visitar. Franck deia que « Una fotografia no és necessàriament una mentida, però tampoc és la veritat. És més aviat una impressió fugaç i subjectiva. El que més m’agrada de la fotografia és el moment que no pots ant...

El Sidillà és un subpaís vertebrat al voltant del Ter en el tram baix del riu, quan les seves aigües, ja encalmades, dubten d’anar cap a una riba o l’altra i decideixen fer una giragonsa d’anguila per anar guanyant temps. Aquest territori abasta una zona sovint ignorada en la cartografia turística, que comprèn, seguint les agulles del rellotge, Sant Llorenç de les Arenes, Sobrànigues, Sant Jordi Desvalls, Colomers, Jafre, Verges i Foixà, per acabar tornant a l’inici. Generalment, igual que la Gàl·lia Transalpina, el Sidillà se subdivideix en tres parts. És una mena de gran papallona que té el cos en la península que dibuixa el Ter des de Sant Llorenç de les Arenes fins a gairebé tocar de Foixà, i, a un costat i l’altre, les dues ales: una oberta cap a Sant Jordi Desvalls i l’altra que s’estén fins a tocar de Verges. És una subcomarca orientada cap a llevant, amb la terra repartida en llargues franges de terreny que, vistes a vol d’ocell, semblen l’espinada nua d’un peix de riu. Al bell...

En realitat, la fotografia no té un títol clar; pertany a la sèrie recollida al llibre Belleville-Ménilmontant , un dels millors de Willy Ronis. Aquesta imatge, com moltes altres, il·lustra un món que ja no existeix.   Cap districte ha conegut, com aquest, paisatges sorprenents formats per un laberint de carrerons estrets i entrellaçats, on picotejaven les gallines o els ànecs, on s’encenien fanals de gas al vespre, passatges l’amplada dels quals no passava dels dos metres, terrenys buits, cases grises d’una o dues plantes, jardins abandonats, patis tancats per petites barreres de fusta. Tots aquests illots de cases insalubres del XXè arrondissement van desaparèixer a finals dels anys seixanta en un gran projecte de renovació urbana, i en el seu lloc hi ha ara un parc, al punt més alt del qual s’ubica precisament el Belvédère Willy Ronis , en homenatge al fotògraf parisenc. La imatge en qüestió és senzilla i complexa alhora, nítida i en blanc i negre. Està presa entre els números ...

Avui, a primera hora, quan el sol encara està mig estabornit després de tantes nits de festes d’estiu, sortim de Fornells per la Via Verda. És un camí pràcticament recte, però en el seu inici fa una petita marrada vora l’Onyar, pel mig dels camps de Can Dellonder, una masia de manual amb una data a la llinda que ens fa recular en la imaginació més de tres-cents anys. El riu arriba fins aquí profundament cansat després del seu recorregut per la plana i passa gairebé desapercebut darrere dels arbres. A mà dreta, al fons d’un camp acabat de segar, es dibuixa la silueta del poble, amb una església dedicada a Sant Cugat, l’element característic de la qual és un petit comunidor que s’alça com un sentinella en un dels extrems de la façana. Fornells de la Selva –que és un poble del Gironès– viu a tocar de Girona, de la qual és veí, però manté encara un esperit rural, sobretot en aquest punt, quan s’encara cap al sud, que és precisament on ens porten els peus. Deixem el camp de futbol a la dret...

Sabine Weiss, d’origen suís, però profundament parisenca d’adopció, va formar part de l’agència Rapho, on, al costat de Robert Doisneau, Willy Ronis, Édouard Boubat i Izis, va encarnar l’essència del moviment conegut com a « fotografia humanista francesa ». Doisneau va descriure la seva obra amb una observació encertada: « Les seves escenes aparentment innocents són preses amb una malícia deliberada, en aquell precís instant de desequilibri que qüestiona allò que tots donem per fet ». Aquesta fotografia en particular és una imatge nocturna captada a Montmartre, en un carrer ample, probablement en el Boulevard de Clichy. La foscor del fons absorbeix gairebé tots els detalls arquitectònics i només sobresurten les llums interiors que dibuixen les finestres de l’edifici: tres a la part superior i quatre a la planta baixa, al nivell del carrer. En el tendal es llegeix clarament « Restaurant Coquet » i un anunci de cervesa amb la inscripció « La Slavia - Bière de luxe ». En primer pla s’intu...