Entrades

El cel dels dies clars

Imatge
El cel dels dies clars és una volta de color infinitament profunda, un blau que sembla banyar-ho tot amb una llum nítida i tranquil·la. És en aquests moments quan l’horitzó es retalla amb una precisió gairebé quirúrgica i els núvols, si n’hi ha, naveguen com a flocs de cotó fluix sense pressa. Aquesta claror convida a alçar la vista, a sentir la immensitat com un bàlsam per a la ment atrafegada. Ens recorda que, per sobre del nostre món terrenal, hi ha una extensió serena i ordenada, un espai on la llum ho abraça tot i on l’ànima, per un instant, també s’aclareix. A sota d’aquesta perfecció celestial, la terra continua amb les seves cuites. Mentre la volta blava roman impassible, allà baix el món s’arrossega enmig d’infinites desgràcies: lluites sordes, ambicions que cremen, cors que es trenquen amb el mateix cop sec d’una branca d’olivera. La llum ho inunda tot, sí, però no pot esborrar les ombres que els homes acumulen a redós de les pedres. El cel, indiferent, continua essent un sos...
1 comentari
Llegeix més »

Maleïts diumenges

Imatge
Recordo els diumenges de la meva infantesa amb la mateixa tristesa emocional d’aquell nen d’ Annie Hall  –alter ego de Woody Allen– que es queixava amargament perquè «l’univers s’expandeix». A mi em donava exactament la mateixa impressió. El diumenge era un dia àrid, una plana extensa i silenciosa que s’obria entre l’esbarjo esgotat del dissabte i l’ombra llunyana però inexorable del dilluns. Un desert de temps en què els carrers semblaven més buits, les hores més lentes i qualsevol joguina perdia la gràcia al cap de pocs minuts, com si fins i tot l’entusiasme s’hagués pres festa. Julio Cortázar, en els seus primers anys d’exili a París, va confessar que els diumenges el turmentaven d’una manera especial. En una ocasió, després de passar tot el dia tancat a l’apartament, va sortir a caminar desesperat i es va aturar vora el Sena a contemplar un home que pescava sol, en un riu on era evident que no hi havia peixos. En aquell gest inútil, repetitiu i sense propòsit, Cortázar va veure...
5 comentaris
Llegeix més »

Les opcions i les obligacions

Imatge
Ens han venut la idea que vivim en l’era de la llibertat absoluta, on cada dia escollim qui volem ser. Però entre tanta opció s’amaga una paradoxa incòmoda: no havíem tingut mai tantes obligacions disfressades de decisions personals. Escollir és cada cop més difícil quan el mercat et convenç que cada decisió defineix la teva identitat. I així, entre modelets i tendències fugaces, passem el dia triant sense adonar-nos que el veritable luxe seria poder deixar de triar. Perquè si no estàs al cas de tot el que sorgeix, et quedes fora de joc. Vet aquí l’enginy del sistema: fer-te creure que estar al dia és una elecció, quan és una exigència implícita. Abans, les modes naixien i morien amb les estacions; ara neixen i moren abans que acabi el dia. Si t’atreveixes a desconnectar, si goses ignorar l’última sèrie o el nou color que substitueix el que vas comprar ahir, alguna cosa deu anar malament en tu. No estàs al corrent, no formes part de la conversa. I en un món on la conversa ho és tot, qu...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

El territori som tots

Imatge
A Arbúcies són gent d’astúcies, a Breda tenen mala art, a Sant Celoni, prop d’Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes, a Hostalric són cremats, a Terrassa, mala raça, a Sabadell, mala pell, a Granollers us prenen els diners, a Manresa són gitanos, a Callús són bona gent. Per a no haver de fer res, Montornès, a Montmeló, carbassots. Vivim en un país migpartit, entre el mar i la muntanya, a la vora de rius impredictibles o damunt de volcans que diuen que estan apagats. I, tanmateix, d’aquestes raneres i mal dites en brolla una manera d’entendre’ns, un codi de velles arrels que ens empelta de picardia i desconfiança. Som fills de la sornegueria i de la feixuguesa, hereus d’un parlar que ens uneix mentre assenyala les diferències. I és en aquesta terra de climes contrastats, on el vent ho capgira tot i la boira s’entossudeix a quedar-se als fondals, que aprenem a riure’ns de nosaltres mateixos, a reconèixer-nos en el veí que és objecte de la mateixa dita que nosaltres. Perquè, en el fons, sa...
1 comentari
Llegeix més »

El silenci estadístic dels fracassos

Imatge
Durant la Segona Guerra Mundial, els enginyers de l’exèrcit dels Estats Units analitzaven els avions que tornaven de les missions de bombardeig. Els seus fuselatges estaven plens d’impactes de bala, especialment a les ales i la cua. La conclusió inicial era òbvia: calia reforçar les zones més tocades. Per sort, un estadístic anomenat Abraham Wald va assenyalar l’error fatal d’aquell raonament. Ell va recordar als militars que aquelles dades només provenien dels avions que havien aconseguit tornar. Els aparells que havien rebut impactes al motor o a la cabina dels pilots, simplement, no havien tornat per explicar-ho. Wald va salvar innombrables vides demostrant que, de vegades, el més important no és el que veiem, sinó el que falta a la foto. Aquesta lliçó magistral de Wald il·lustra perfectament un dels errors més comuns i perillosos a l’hora d’interpretar la realitat: el biaix de supervivència. És la tendència a centrar-nos només en els casos d’èxit o en els elements que han “sobr...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

El repte de l’historiador

Imatge
La història, en la seva naturalesa més profunda, és un continu inextricable que es desplega tant en l’espai com en el temps, on cada fet, per petit que sigui, genera ones expansives que s’escampen en totes direccions, connectant èpoques i territoris de maneres sovint invisibles. Aquesta xarxa infinita d’esdeveniments entrellaçats pot arribar a resultar inabastable per a la ment humana, que busca punts ferms en un horitzó que es reconfigura constantment. És precisament per aquesta complexitat aclaparadora que l’habilitat d’acotar, de traçar límits conscients a l’objecte d’estudi, esdevé una eina fonamental. L’historiador, a manera de cartògraf de l’abisme, ha de seleccionar, retallar i enfocar per poder comprendre. Aquest exercici de delimitació, però, no és una negació de la complexitat, sinó una estratègia necessària: només acotant el terreny es pot excavar a fons, connectar els punts clau i, des d’aquesta mirada concentrada, copsar una veritat que, tot i ser parcial, ens acosta a la ...
1 comentari
Llegeix més »

Sobre la utilitat de l’inútil

Imatge
Les grans civilitzacions artístiques eren aquelles on l’inútil era necessari. Construir piràmides enormes, la cúpula de Brunelleschi, les pintures de Botticelli, la Capella Sixtina, el teatre grec i el Partenó, tot era a ulls contemporanis completament inútil. La nostra civilització, amb admirable eficàcia, ha resolt el paradoxal enigma: ara l’inútil és, simplement, inútil. Hem pres la definició al peu de la lletra i, en un món regit per la utilitat, hem aconseguit que el que ens feia humans –l’art, la poesia, la cultura en general– esdevingui de poca utilitat. Com ja pressentia Sartre, «l’home és una passió inútil», però mentre les cultures del passat dignificaven aquesta passió transformant-la en necessària, la nostra s’afanya a expulsar-ne l’esperit, convertint-la en residu estèril. Ens obstinem, com assenyalava Jean Rostand, a «emprar un termòmetre d’alta precisió per prendre la temperatura d’un fantasma». La mostra més cridanera d’aquesta obsessió la trobem en la tirania ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »