Al caliu del fornell

A vegades ens imaginem que les paraules neixen del no-res, que nien misteriosament en l’escalfor de pasta de paper d’antics diccionaris, però no sempre és així. El 28 de gener de 1754 –per exemple–, l’escriptor Horace Walpole va escriure una carta al seu amic Horace Mann explicant un descobriment recent «d’aquell tipus que anomeno Serendipity». Havia manllevat el mot d’un conte persa,  Els tres prínceps de Serendip  (l’antic nom de Sri Lanka), els protagonistes del qual «sempre feien descobriments, per accidents i per sagacitat». Walpole no devia donar gaire importància al seu invent: aquella va ser l’única vegada que el va fer servir. I allà va romandre, adormit, durant més d’un segle. Va reaparèixer tímidament el 1857 en una col·lecció de cartes, però ningú el va notar. No va ser fins al segle XX, amb l’avenç de la ciència i la tecnologia, que els investigadors van necessitar urgentment una paraula per descriure aquells descobriments accidentals però afortunats. Avui, el mot...

Al principi hi havia només el text, però a l’edat mitjana monjos estudiosos van començar a afegir comentaris entre línies i després als marges amb asteriscs per aclarir passatges. Al segle XVI, l’impressor reial Richard Jugge, mentre preparava la Bíblia anglicana anotada basada en la versió calvinista, va decidir organitzar les gloses en un espai dedicat sota el text. Així va néixer la nota a peu de pàgina, filla de la retòrica i la cal·ligrafia, un invent que, malgrat la seva utilitat, es va convertir en la perdició de lectors i doctorands. El dramaturg Noël Coward en va fer una descripció memorable: «Llegir una nota a peu de pàgina és com baixar les escales a obrir la porta mentre fas l’amor». La nota a peu de pàgina, com a element del paratext, té tots els trets d’un paràsit, tot i que el seu origen va ser benintencionat. Va néixer per satisfer una necessitat acadèmica: a mesura que la història guanyava rigor científic, calia citar fonts i proves que donessin suport a cada tesi. Per...

El cel dels dies clars és una volta de color infinitament profunda, un blau que sembla banyar-ho tot amb una llum nítida i tranquil·la. És en aquests moments quan l’horitzó es retalla amb una precisió gairebé quirúrgica i els núvols, si n’hi ha, naveguen com a flocs de cotó fluix sense pressa. Aquesta claror convida a alçar la vista, a sentir la immensitat com un bàlsam per a la ment atrafegada. Ens recorda que, per sobre del nostre món terrenal, hi ha una extensió serena i ordenada, un espai on la llum ho abraça tot i on l’ànima, per un instant, també s’aclareix. A sota d’aquesta perfecció celestial, la terra continua amb les seves cuites. Mentre la volta blava roman impassible, allà baix el món s’arrossega enmig d’infinites desgràcies: lluites sordes, ambicions que cremen, cors que es trenquen amb el mateix cop sec d’una branca d’olivera. La llum ho inunda tot, sí, però no pot esborrar les ombres que els homes acumulen a redós de les pedres. El cel, indiferent, continua essent un sos...

Recordo els diumenges de la meva infantesa amb la mateixa tristesa emocional d’aquell nen d’ Annie Hall  –alter ego de Woody Allen– que es queixava amargament perquè «l’univers s’expandeix». A mi em donava exactament la mateixa impressió. El diumenge era un dia àrid, una plana extensa i silenciosa que s’obria entre l’esbarjo esgotat del dissabte i l’ombra llunyana però inexorable del dilluns. Un desert de temps en què els carrers semblaven més buits, les hores més lentes i qualsevol joguina perdia la gràcia al cap de pocs minuts, com si fins i tot l’entusiasme s’hagués pres festa. Julio Cortázar, en els seus primers anys d’exili a París, va confessar que els diumenges el turmentaven d’una manera especial. En una ocasió, després de passar tot el dia tancat a l’apartament, va sortir a caminar desesperat i es va aturar vora el Sena a contemplar un home que pescava sol, en un riu on era evident que no hi havia peixos. En aquell gest inútil, repetitiu i sense propòsit, Cortázar va veure...

Ens han venut la idea que vivim en l’era de la llibertat absoluta, on cada dia escollim qui volem ser. Però entre tanta opció s’amaga una paradoxa incòmoda: no havíem tingut mai tantes obligacions disfressades de decisions personals. Escollir és cada cop més difícil quan el mercat et convenç que cada decisió defineix la teva identitat. I així, entre modelets i tendències fugaces, passem el dia triant sense adonar-nos que el veritable luxe seria poder deixar de triar. Perquè si no estàs al cas de tot el que sorgeix, et quedes fora de joc. Vet aquí l’enginy del sistema: fer-te creure que estar al dia és una elecció, quan és una exigència implícita. Abans, les modes naixien i morien amb les estacions; ara neixen i moren abans que acabi el dia. Si t’atreveixes a desconnectar, si goses ignorar l’última sèrie o el nou color que substitueix el que vas comprar ahir, alguna cosa deu anar malament en tu. No estàs al corrent, no formes part de la conversa. I en un món on la conversa ho és tot, qu...

A Arbúcies són gent d’astúcies, a Breda tenen mala art, a Sant Celoni, prop d’Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes, a Hostalric són cremats, a Terrassa, mala raça, a Sabadell, mala pell, a Granollers us prenen els diners, a Manresa són gitanos, a Callús són bona gent. Per a no haver de fer res, Montornès, a Montmeló, carbassots. Vivim en un país migpartit, entre el mar i la muntanya, a la vora de rius impredictibles o damunt de volcans que diuen que estan apagats. I, tanmateix, d’aquestes raneres i mal dites en brolla una manera d’entendre’ns, un codi de velles arrels que ens empelta de picardia i desconfiança. Som fills de la sornegueria i de la feixuguesa, hereus d’un parlar que ens uneix mentre assenyala les diferències. I és en aquesta terra de climes contrastats, on el vent ho capgira tot i la boira s’entossudeix a quedar-se als fondals, que aprenem a riure’ns de nosaltres mateixos, a reconèixer-nos en el veí que és objecte de la mateixa dita que nosaltres. Perquè, en el fons, sa...