Entrades

El semàfor de Begur

Imatge
D’entrada, hem de dir que no és un semàfor qualsevol, no està en una cruïlla. El Semàfor de Begur és una antiga estació electrosemafòrica situada en un mirador privilegiat a l’extrem del Cap de Begur. Va ser construït a finals del segle XIX amb l’objectiu de comunicar-se amb els vaixells i orientar el trànsit marítim d’aquesta zona de la Costa Brava, però va deixar de funcionar definitivament cap a la dècada dels setanta. Fa gràcia pensar que aquest recinte, avui mut, es va inaugurar amb tota la pompa borbònica el 10 de desembre de 1891 en nom del rei Alfons XIII. Llavors no hi havia satèl·lits ni ràdios de banda marítima. Els guaites que hi vivien i treballaven es comunicaven amb l’horitzó a còpia de braços i gesticulacions mecàniques: feien servir un sistema de braços mòbils i un codi internacional de banderes de colors que ballaven al vent durant el dia. A la nit, s’encenien llums per llançar missatges a les naus que passaven i transmetien els avisos per telègraf, cap a terra ferma....
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

5. Daniel Cohn-Bendit face à un CRS devant la Sorbonne (Gilles Caron)

Imatge
És el 6 de maig de 1968, Daniel Cohn-Bendit i set estudiants més de Nanterre han estat convocats pel consell de disciplina de la universitat. El Maig del 68 va ser una explosió de protestes estudiantils i obreres contra l’autoritat, el capitalisme i les estructures socials arcaiques. Cohn-Bendit, anomenat «Dany el Roig», es va erigir en un dels líders més carismàtics del moviment. La foto mostra el moment en què, amb un somriure provocador, mira directament a un policia antidisturbis, simbolitzant el xoc entre la joventut rebel i l’Estat repressiu. La imatge, plena de tensió i significat polític, s’ha convertit en una de les representacions més poderoses de les protestes que van sacsejar França i van marcar una generació. Caron retrata Cohn-Bendit amb el casc del CRS brillant en primer pla, emmarcant el contrast entre l’estudiant desarmat i la força policial. Gilles Caron era un famós fotoperiodista de guerra. És un any d’extrems per a aquest llegendari fotògraf. És al carrer Saint-Jac...
1 comentari
Llegeix més »

L’estiu del 76

Imatge
Si tots els estius de la meva vida s’haguessin de resumir en un de sol, potser triaria el de 1976. I no és que en tingui uns records especials, quan tens disset anys no et passen grans coses, les coses passen al teu voltant i tu només ets com un espantaocells. Les hores exhalen un vapor estrany damunt l’asfalt, les finestres obertes de bat a bat deixen passar la remor en VHF d’un televisor llunyà i l’olor de sofregit d’una cuina. Però aquell estiu, sense saber-ho encara, hi havia una esquerda en aquell ordre immòbil: alguna cosa a punt de trencar-se. El món es fa especialment interessant quan tot trontolla. L’estiu del 76 va ser inusualment plujós. L’històric Observatori Fabra va registrar entre el juliol i l’agost un record d’acumulació de pluja. El 24 de juliol, vaig anar a les Sis hores de Cançó, al Pla d’en Sala de Canet de Mar, amb un paraigua, per si de cas. Aquell paraigua, l’únic entre els milers de joves, no em va ajudar a distanciar-me de la imatge d’espantaocells, i encara a...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

4. Chez Mondrian (André Kertész)

Imatge
Kertész també era hongarès i es deia Andor abans de canviar-ho per André. Igual que Brassaï es va traslladar al París d’entreguerres, on va trobar una comunitat d’artistes i escriptors amb idees afins. Entre ells hi havia Piet Mondrian que s’estava fent conegut per les seves abstraccions geomètriques. Mondrian va convidar el jove fotògraf al seu estudi a principis de 1926.   Com Kertész va recordar anys més tard: « Vaig anar al seu estudi i instintivament vaig intentar capturar a les meves fotografies l’esperit de les seves pintures. Ell va simplificar, simplificar, simplificar. L’estudi amb la seva simetria dictava la composició. Tenia un gerro amb una flor, i la flor era artificial, però ell l’havia pintat amb el color adequat per combinar amb l’estudi ». Tot i que Mondrian imposava un ordre geomètric rígid a tot el que hi havia a l’apartament, Kertész va trobar desviacions a les corbes de l’escala, el gerro i el barret rodó de canotier que penjava al penjador. El barret pertanyi...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

El declivi de les gavines

Imatge
L’hostal de la Gavina i la urbanització que l’envolta és un dels paratges més curiosos de la Costa Brava i potser també un dels més característics. De la platja de Sant Pol fins a la de sa Conca hi ha un camí de ronda que es va construir a imatge i semblança dels de la Costa Blava provençal. Avui, quan jo passava pel davant, un Rolls blanc, una mica antiquat, ha pujat lentament cap a l’entrada de l’hotel. Mentrestant, un grup de gavians que s’havien posat damunt de la barana del camí –tres o quatre– vigilaven atentament els turistes que es banyaven o que prenien el sol damunt la sorra granelluda de la platja.   L’espectacle m’ha transportat a una altra època –cinquanta o seixanta anys enrere–, quan el món era com era i nosaltres semblaven extres d’una pel·lícula de Fellini. L’hostal de la Gavina, amb els seus murs blancs, i les casetes de bany, de tots colors, vora la platja, són probablement les úniques coses que s’ha conservat incòlumes a s’Agaró. Tot ha canviat, a la platja ja n...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La canícula

Imatge
Amb l’arribada de l’agost, l’aire pesa com el plom, les paraules semblen fondre’s abans de sortir de la boca i, malgrat tot, els telenotícies repeteixen de forma gairebé ritual les mateixes paraules: onada de calor, temperatures rècord i, especialment, “canícula”. Fem servir aquest terme com a sinònim dels dies més sufocants de l’any, però el seu origen s’amaga, com tantes coses, en el temps. Molt abans que la ciència ens parlés del canvi climàtic o de les masses d’aire saharià, els antics grecs miraven les estrelles a finals de juliol per entendre per què la calor tornava bojos els gossos i assecava els camps. Per entendre aquest vincle cal alçar la vista al cel nocturn, allà on brilla Sírius, l’estrella principal de la constel·lació del Can Major. Els grecs la coneixien com a Seírios (“l’abrasadora”) i el seu nom va derivar en el llatí canicula o “gosseta”. La seva aparició a l’alba, que coincidia exactament amb els dies de més calor, va fer creure als astrònoms antics que la seva ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

3. Vue nocturne de Notre-Dame sur Paris et la tour Saint-Jacques (Brassaï)

Imatge
Una gàrgola està congelada en primer pla en una expressió malhumorada i contemplativa, mentre que la ciutat està envoltada de boira i d’un estrany resplendor. La gàrgola admira les ombres de les estàtues i els raigs de llum que semblen voler perforar París. Es diu que el seu fotògraf, Brassaï, va demanar al conserge de Notre-Dame que el tanqués a la catedral per poder capturar la capital sumida en la foscor. Gyula Halász va prendre com a pseudònim el nom de la seva ciutat, un dels molts indrets perduts per Hongria després de la desintegració de l’imperi. Brassaï vol dir «de Brasso», actual Brașov a Romania. Va ser amb aquest nom que es va consolidar com algú que havia capturat l’essència de la ciutat en les seves fotografies, publicant una primera col·lecció el 1932, titulada Paris de nuit , que va tenir un gran èxit i li va valer el sobrenom de «l’ull de París», encunyat per Henry Miller. L’ull de Brassaï revela un blanc i negre primordial i París als seus peus –o a les seves mans– es...
1 comentari
Llegeix més »

El bar d’en Salvi

Imatge
En el bar d’en Salvi sempre hi ha una taula on juguen a daus, serveixen vi de la casa i s’hi parla una mica de tot, sobretot de política. La mestressa fa el millor guisat de cargols de tota la contrada. El taulell dona directament al carrer i la gent compra menjar per emportar-se: faves i llenties cuites, porc, ànec i cabrit rostit. El pis superior també funciona com a hostal, del qual se n’encarreguen tres cambreres. Els habituals, quan ja han begut una mica més del compte, s’ajunten i canten cançons que van aprendre navegant pel mar d’Enees. Són els mateixos personatges que poblaven les tavernes de Josep Maria de Sagarra o de Marcel Pagnol, pintorescs i loquaços, o amb la melangia d’aquell vell de Kavafis; tocats per la tramuntana, pel xaloc o el meltemi. Potser són molt semblants als que omplen cada migdia un restaurant de carretera o els que esmorzen en un bar de polígon, que comparteixen la mateixa necessitat de fer una pausa en la jornada, de trobar una cara coneguda. Els segles ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

2. Le Baiser de l’Hôtel de Ville (Robert Doisneau)

Imatge
És una imatge preparada, però tant li fa, perquè Doisneau és un fotògraf honest. Presa el 1950 a prop de l’Ajuntament de París, representa –en blanc i negre– un home i una dona besant-se mentre caminen per una vorera plena de vianants, davant d’una terrassa de cafè. L’escena està interpretada per Françoise Delbart i el seu xicot Jacques Carteaud, que aleshores eren estudiants del Cours Simon. El poeta Prévert, que era un home de carrer com Doisneau, deia del seu amic fotògraf que « Sempre és en l’imperfecte de l’objectiu on ell conjuga el verb fotografiar ». Doisneau era un virtuós del visor que va fer de l’obturador la seva ploma per compondre una oda a l’existència, barrejant tendresa, nostàlgia i ironia. Doisneau sempre anava amb la seva Rolleiflex 6x6 amb visor superior, que l’obligava a tenir la càmera a l’altura del ventre. Cartier-Bresson, que també era amic seu, una vegada li va dir que « Si Déu hagués volgut que fotografiéssim amb una Rollei, ens hauria posat els ulls al melic...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »