A la recerca del fuet perdut
William Shakespeare deia que «estem fets de la mateixa matèria que els somnis, i la nostra petita vida s’acaba amb un son». És una imatge que sempre fa fortuna a l’inici d’un article, però jo sempre he pensat que, en realitat, som fets de records. Els somnis són volàtils, s’esvaneixen en obrir els ulls i sovint es perden en la boira del matí. En canvi, la memòria és més perdurable; és el teixit sòlid que sosté qui som. No som allò que voldríem imaginar en la ficció de la nit, sinó la suma exacta de tot el que hem viscut, guardat i que encara batega dins nostre. Aquesta arquitectura del passat no és estàtica; es reconstrueix cada vegada que girem la vista enrere. Un paisatge de la infantesa, una conversa a mitja veu o el tacte d’una mà oblidada configuren els fonaments de la nostra identitat de manera molt més profunda que qualsevol anhel futur. Si els somnis ens projecten cap a l’absent, són els records els que ens lliguen al present i ens defineixen davant el mirall. Sense ells, seríe...
