Al caliu del fornell

La història, en la seva naturalesa més profunda, és un continu inextricable que es desplega tant en l’espai com en el temps, on cada fet, per petit que sigui, genera ones expansives que s’escampen en totes direccions, connectant èpoques i territoris de maneres sovint invisibles. Aquesta xarxa infinita d’esdeveniments entrellaçats pot arribar a resultar inabastable per a la ment humana, que busca punts ferms en un horitzó que es reconfigura constantment. És precisament per aquesta complexitat aclaparadora que l’habilitat d’acotar, de traçar límits conscients a l’objecte d’estudi, esdevé una eina fonamental. L’historiador, a manera de cartògraf de l’abisme, ha de seleccionar, retallar i enfocar per poder comprendre. Aquest exercici de delimitació, però, no és una negació de la complexitat, sinó una estratègia necessària: només acotant el terreny es pot excavar a fons, connectar els punts clau i, des d’aquesta mirada concentrada, copsar una veritat que, tot i ser parcial, ens acosta a la ...

Les grans civilitzacions artístiques eren aquelles on l’inútil era necessari. Construir piràmides enormes, la cúpula de Brunelleschi, les pintures de Botticelli, la Capella Sixtina, el teatre grec i el Partenó, tot era a ulls contemporanis completament inútil. La nostra civilització, amb admirable eficàcia, ha resolt el paradoxal enigma: ara l’inútil és, simplement, inútil. Hem pres la definició al peu de la lletra i, en un món regit per la utilitat, hem aconseguit que el que ens feia humans –l’art, la poesia, la cultura en general– esdevingui de poca utilitat. Com ja pressentia Sartre, «l’home és una passió inútil», però mentre les cultures del passat dignificaven aquesta passió transformant-la en necessària, la nostra s’afanya a expulsar-ne l’esperit, convertint-la en residu estèril. Ens obstinem, com assenyalava Jean Rostand, a «emprar un termòmetre d’alta precisió per prendre la temperatura d’un fantasma». La mostra més cridanera d’aquesta obsessió la trobem en la tirania ...

En una de les entrades del mercat de Girona hi ha un “repositori” de llibres de segona mà, gestionat per la cooperativa Papyrus de Celrà, una entitat benemèrita que es dedica a recollir llibres que d’altra manera acabarien en el contenidor del reciclatge o, el que és pitjor, escampats al mig de la vorera. Sempre que hi passo m’hi aturo, és un dels meus vicis, i dono una ullada per allò del “si de cas”. Moltes vegades torno a casa acompanyat d’alguna d’aquestes criatures desvalgudes. L’altre dia em va cridar l’atenció un llibre d’un escriptor francès que desconeixia: La peur de Gabriel Chevallier. Era un d’aquells exemplars de butxaca dels anys cinquanta que els francesos tintaven de color a les vores. La Peur explica, de manera àmpliament autobiogràfica, la terrible experiència de l’autor –sota el nom de Jean Dartemont– i dels combatents de la Gran Guerra. Allunyat de qualsevol discurs patriòtic, Chevallier retrata la vida dels soldats rasos, sacrificats i obligats a sobreviure enmig...

Després de la Primera Guerra Mundial, Europa va viure una inesperada edat d’or per als escultors de monuments. La contesa, que havia devastat el continent i deixat un regueró de milions de morts, va generar una necessitat col·lectiva i urgent de dol i de memòria. Pobles i ciutats senceres, plenes de famílies afligides, van demandar espais físics on plorar els seus caiguts i honrar el seu sacrifici. Aquesta demanda va impulsar una febre constructiva sense precedents: cada vila volia el seu monument als caiguts, cada camp de batalla el seu ossari, cada regiment la seva estela. Els tallers d’escultors, tant de noms consagrats com d’artistes locals, es van omplir d’encàrrecs. Ja no es tractava només d’erigir estàtues eqüestres de generals victoriosos, sinó de representar el patiment del soldat ras, la figura del familiar enyoradís i la pena col·lectiva. Aquesta allau d’encàrrecs va reactivar l’economia artística i va democratitzar l’escultura pública, convertint cada plaça i cada cementiri...

Els mestres diuen que aprenen dels seus alumnes. Ho repeteixen sovint, amb un somriure còmplice, com qui comparteix un secret professional que els profans no acaben d’entendre. I és cert: a les aules hi ha una màgia invisible que fa que l’ensenyament sigui un camí de doble direcció. L’infant que pregunta «per què?» un cop i un altre obliga el mestre a revisar allò que donava per descomptat. L’adolescent que qüestiona un dogma li ensenya que el coneixement no ha de ser mai inqüestionable. L’alumne que aprèn a poc a poc li recorda que tots han tingut dificultats i que la paciència és la base de qualsevol aprenentatge profund. Fins i tot l’estudiant que s’avorreix li diu alguna cosa sobre com està explicant el món. Els bons mestres saben que cada classe és un intercanvi, que mentre ensenyen, també estan aprenent a ensenyar millor, a comprendre millor, a ser millors persones. Jo, en canvi, aprenc dels meus articles. No tinc alumnes asseguts en cadires, ni mirades que em reclamin respostes....

L’humorista francès Pierre Darc definia l’automòbil d’ocasió com aquell en què totes les peces fan soroll menys el clàxon. No podria haver traçat un retrat més precís del nostre temps. Vivim immersos en un brogit constant –cada opinió banal, cada espurna de polèmica, cada ximpleria elevada a categoria de debat–, mentre allò que hauria d’alertar-nos, que hauria de fer sonar les alarmes, resta en silenci. El clàxon no funciona, i potser ja ningú no el troba a faltar. Potser ja hem après a conviure amb el perill, o potser és que el soroll ens ha deixat sords. El cas és que avancem a sacsejades, distrets pel xerric de cada peça solta, incapaços de distingir el que és greu del que és insignificant. I en aquesta fira de ferralla sonora, el que hauria de fer-nos aturar ha quedat mut, ofegat per tanta fressa inútil. Fins que un dia, potser, ja serà massa tard per fer sonar cap clàxon. Diuen que no existeix cap soroll més irritant que el d’un telèfon que no sona. I és ben cert, potser per això ...