Entrades

Habitar el nostre temps

Imatge
«Ningú mai és prou fort per a escapar del tot de les febleses de la seva època.» Aquesta sentència de Robert Musil no és una condemna, sinó una incòmoda constatació: no som illes en el corrent del temps. Ens agradi o no, els prejudicis, les limitacions i les cegueses del nostre segle ens travessen i conformen l’abast del que considerem possible. Creure’ns exempts d’aquestes febleses és, probablement, la més subtil de totes. Perquè la força veritable no consisteix a negar aquesta herència, sinó a reconèixer-la per intentar transcendir-la o, si més no, habitar-la amb lucidesa. Aquesta idea de Musil adquireix una rellevància especial en un món que celebra incessantment la figura de l’emprenedor de si mateix, l’individu autosuficient que suposadament dissenya el seu destí al marge de les determinacions estructurals. Les febleses de la nostra època –l’obsessió per la productivitat, la digitalització de les relacions, la confusió entre informació i coneixement– no són defectes accessoris, si...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Humans, humanoides i nyaps a domicili

Imatge
Els humans som màquines imperfectes. La naturalesa ens ha anat fent com ha pogut, al seu aire, amb un penjoll per aquí i un altre per allà, que cadascú porta amb més o menys gràcia. Fem servir el mateix conducte per menjar i per respirar. És un error de disseny que ens fa vulnerables a morir ofegats per un tros de menjar, cosa que no els passa als cetacis, per exemple. Fins i tot el nostre sistema respiratori té “memòria” d’altres èpoques: el singlot no és res més que un espasme heretat dels nostres avantpassats amfibis que servia per tancar el pas de l’aire i deixar entrar l’aigua a les brànquies; avui, només serveix per fer-nos empipar. Estem fets per caminar a quatre grapes, però ens vam posar a peu dret. El resultat? Una pressió excessiva a les vèrtebres i articulacions que gairebé ens garanteix dolors d’esquena o lesions de genoll amb l’edat. A més, en posar-nos drets, la nostra paret abdominal no va aprendre a aguantar bé el pes dels òrgans que ara em...
1 comentari
Llegeix més »

I finalment van venir per mi

Imatge
Quan va començar a forjar el seu destí sota el pes de l’uniforme, Martin era tot just un noi. Alt, de mirada severa i esquena recta, el seu rostre angulós de pòmuls marcats ja delatava una disciplina prussiana prematura. Amb només divuit anys, va iniciar la seva carrera a l’Armada Imperial alemanya com a cadet al creuer SMS Hertha i, poc després, al cuirassat SMS Thüringen. Però va ser en la flota de submarins on realment va combatre. Destinat a l’U-73 al Mediterrani el 1915, va sembrar de mines les aigües davant Port Saïd, i com a primer oficial de l’U-151 va arribar a enfonsar 55.000 tones de vaixells aliats. Aquell jove oficial, condecorat amb la Creu de Ferro de Primera Classe, no va abandonar les armes en acabar el conflicte: com a comandant dels  Freikorps , va participar en la sagnant repressió contra els comunistes al Ruhr. Entre 1919 i 1923, aquell soldat va abandonar l’uniforme per estudiar teologia a Münster. Ja com a pastor luterà, la seva ideologia nacionalista el va p...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

De reis, papes i elefants

Imatge
Una descoberta inesperada al pati del Belvedere del Vaticà va confirmar una llegenda del Renaixement. L’any 1962, uns obrers que modernitzaven la Biblioteca Apostòlica van exhumar unes restes òssies descomunals. Inicialment, van pensar en un mamut prehistòric, però la profunditat i la disposició indicaven un enterrament deliberat i relativament recent. L’historiador Silvio Bedini va lligar caps: aquells ossos pertanyien a Hanno, l’elefant blanc que el rei Manel I de Portugal havia regalat al papa Lleó X el 1514. Les dents van confirmar l’origen asiàtic, mentre que l’absència d’ullals coincidia amb les cròniques, que deien que li havien extret el marfil abans d’enterrar-lo. Avui dia, les restes es conserven als dipòsits dels Museus Vaticans, i els estudis moderns han revelat que l’animal patia artrosi a les potes pel clima humit de Roma. Aquest regal no va ser un fet aïllat, sinó que s’inscrivia en un costum diplomàtic dels reis de Portugal. Al llarg dels segles XV i XVI, la monarquia p...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Salomó Marquès / In memoriam

Imatge
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Quan el plural importa

Imatge
«No hi ha llibertat, només llibertats concretes i limitades.» Aquesta era la premissa amb què Benito Mussolini justificava la subordinació dels drets individuals a la voluntat de l’Estat feixista. Per al dictador italià, la llibertat abstracta –entesa com a autodeterminació universal– era una quimera perillosa; en el seu lloc, només existien llibertats atorgades, parcel·lades i sempre revocables: llibertat de culte, de premsa o d’associació, però dins d’uns marges estrictes. Aquesta visió instrumental va impregnar la propaganda feixista, i encara avui ressona en discursos autoritaris que redefineixen el significat de “ser lliure” per buidar-lo de contingut real. Entendre aquesta subtil, però decisiva diferència semàntica és clau per reconèixer quan la democràcia es debilita des de dins. Ja fa temps que sentim a dir que no hi ha “cultura” sinó “cultures”. Ve a ser el mateix? En ambdós casos, el plural actua com una eina de control. La diferència és qui l’exerceix: mentre que Mussoli...
1 comentari
Llegeix més »

La màscara del majordom

Imatge
Mr. Stevens era l’impecable majordom d’ El que queda del dia . Va passar la vida sencera polint una màscara de dignitat, discreció i contenció absoluta, convençut que la seva vàlua depenia de la capacitat per no abandonar mai el paper que el món esperava d’ell. El personatge que interpretava no era una eina de treball, sinó una pell que s’havia anat adherint al seu rostre amb cada gest mesurat i cada silenci sostingut.   En la seva figura es feia palesa la paradoxa de l’existència: la creença que sota l’uniforme hi batega un home esperant ser descobert, es desvaneix quan s’adona que, després de tantes dècades de funció, la màscara ja no es pot treure. El que va començar com una tria conscient va acabar sent la seva única realitat: Stevens ja no feia de majordom, Stevens era el majordom. La raó és que ens agrada semblar allò que no som, però al final sempre acabem sent precisament allò que semblem. Aquesta paradoxa ens acompanya des de la infantesa, quan aprenem a amagar la vergon...
4 comentaris
Llegeix més »

La nostra època

Imatge
Vivim en l’era de les respostes immediates i les preguntes oblidades. Sabem què passa abans de saber què sentim, i compartim tot allò que no hem viscut. El nostre gran repte no és trobar la veritat, sinó recordar que la busquem. Però quan parlem d’una època ens podem referir a una etapa personal o a un període geològic. Queda clar que ens referim a un espai de temps, però aquest “temps” no és el mateix per als uns que per als altres. Dir que vivim en “la nostra època” sembla una obvietat, però a quina època ens referim? És la mateixa època dels nostres pares o la dels nostres fills? Malgrat conviure en un mateix temps, podem assegurar que compartim les mateixes referències estètiques o culturals? Vivim en la mateixa època, sí, però viatgem a diferent velocitat i per rutes diverses. Ens trobem de tant en tant en algun punt, però després ens tornem a separar i cadascú segueix el seu camí. I, malgrat tot, pretenem descriure una època com si tothom l’hagués viscut d’una manera semblant. Pe...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

El camí daurat

Imatge
El menjar inicia el seu recorregut a la boca, on les dents el trituren i la saliva el comença a digerir. Forma el bol alimentari i baixa per la faringe fins a l’esòfag, on els moviments peristàltics el condueixen cap a l’estómac. Allà, els sucs gàstrics el transformen en quim. Passa a l’intestí prim (duodè, jejú i ili), on la bilis i els sucs pancreàtics i intestinals el descomponen en nutrients, que són absorbits per la sang. Les restes no digerides avancen cap a l’intestí gros, on s’absorbeix l’aigua i es forma la femta, que s’emmagatzema al recte fins a ser expulsada per l’anus. Quan la femta arriba al recte, les parets d’aquest òrgan es distenen i envien senyals nerviosos a la medul·la espinal i al cervell. Aquests senyals generen la sensació de defecació. Si el moment és adequat, el cervell relaxa de manera voluntària l’esfínter anal extern (múscul circular que tanca l’anus). Simultàniament, es contreu la musculatura de l’intestí gros i del recte, i augmenta la pressió abdominal (...
3 comentaris
Llegeix més »