Al caliu del fornell

Vivim en l’era de les respostes immediates i les preguntes oblidades. Sabem què passa abans de saber què sentim, i compartim tot allò que no hem viscut. El nostre gran repte no és trobar la veritat, sinó recordar que la busquem. Però quan parlem d’una època ens podem referir a una etapa personal o a un període geològic. Queda clar que ens referim a un espai de temps, però aquest “temps” no és el mateix per als uns que per als altres. Dir que vivim en “la nostra època” sembla una obvietat, però a quina època ens referim? És la mateixa època dels nostres pares o la dels nostres fills? Malgrat conviure en un mateix temps, podem assegurar que compartim les mateixes referències estètiques o culturals? Vivim en la mateixa època, sí, però viatgem a diferent velocitat i per rutes diverses. Ens trobem de tant en tant en algun punt, però després ens tornem a separar i cadascú segueix el seu camí. I, malgrat tot, pretenem descriure una època com si tothom l’hagués viscut d’una manera semblant. Pe...

El menjar inicia el seu recorregut a la boca, on les dents el trituren i la saliva el comença a digerir. Forma el bol alimentari i baixa per la faringe fins a l’esòfag, on els moviments peristàltics el condueixen cap a l’estómac. Allà, els sucs gàstrics el transformen en quim. Passa a l’intestí prim (duodè, jejú i ili), on la bilis i els sucs pancreàtics i intestinals el descomponen en nutrients, que són absorbits per la sang. Les restes no digerides avancen cap a l’intestí gros, on s’absorbeix l’aigua i es forma la femta, que s’emmagatzema al recte fins a ser expulsada per l’anus. Quan la femta arriba al recte, les parets d’aquest òrgan es distenen i envien senyals nerviosos a la medul·la espinal i al cervell. Aquests senyals generen la sensació de defecació. Si el moment és adequat, el cervell relaxa de manera voluntària l’esfínter anal extern (múscul circular que tanca l’anus). Simultàniament, es contreu la musculatura de l’intestí gros i del recte, i augmenta la pressió abdominal (...

La vida és un pou de sorpreses, però, de fet, a tots els pous hi ha sorpreses. A vegades ens sembla que ho tenim tot controlat, que la nostra agenda, els nostres plans i les nostres certeses són un edifici sòlid. Ens llevem cada matí convençuts que el món girarà d’acord amb els nostres desitjos i previsions. Però no triguem a descobrir que la vida va a la seva, tossuda i indiferent als nostres horaris. Ens pensem que som els arquitectes del nostre destí, i de sobte un telèfon que sona, una notícia inesperada o una porta que es tanca, ens recorden que la nostra influència sobre els esdeveniments és mínima. Probablement, l’autor que millor ha definit aquesta veritat incòmoda és Joan Fuster, aquell assagista lúcid i punyent que va sentenciar: «El que és imprevist ho és tot en la vida: la resta és rutina». Fuster, amb la seva habilitat per despullar les nostres il·lusions, ens deixa clar que el que realment ens configura, el que ens canvia i ens defineix, no és el que esperàvem, sinó el qu...

Quan em desperto a mitjanit, començo a donar voltes en el llit i m’assalta en bucle una mateixa idea, sempre la mateixa, com un disc ratllat que no puc aturar i em rosega per dins. És com una mena de remor interna que es nega a dissoldre’s, un pensament enganxifós que fa tic-tac en la foscor mentre jo em giro i regiro. Em venen al cap records fútils, barrejats en una mena de còctel estrany, que es van engrandint com una bola de neu i ja no hi ha lloc per a res més que no sigui la idea per ella mateixa. Avui he pensat que potser el millor que puc fer és desprendre-me’n escrivint. De nit apareixen de sobte rostres que creies oblidats, indrets que vas habitar passatgerament, gestos, ombres, cabòries absurdes, que durant el dia queden ocultes perquè no tindria sentit arrossegar-les contínuament. Però a les dues de la matinada tot agafa una altra dimensió: el que era banal esdevé obsessiu, i el que hauria d’haver prescrit torna a florir com si fos ahir. El cervell és com ...

Marc Bloch no va ser només un dels investigadors més influents del segle XX, sinó també una figura tutelar que va encarnar el rigor acadèmic i el compromís ciutadà. Cofundador de la revolucionària escola dels Annales , la seva trajectòria va quedar truncada per la Segona Guerra Mundial, durant la qual es va unir a la Resistència francesa abans de ser capturat i afusellat per la Gestapo. Com a reconeixement a la seva “lucidesa extrema”, el pròxim 23 de juny de 2026 les seves restes seran transferides al Panteó de París. Aquest honor el converteix en el primer historiador de professió a rebre la màxima distinció republicana, consolidant la seva obra com un referent per entendre la responsabilitat del pensament en temps de crisi. La cerimònia, però, tindrà una naturalesa compartida que subratlla el llegat humà de l’historiador. Les restes de Bloch seran transferides al monument nacional juntament amb les de la seva dona, Simone Vidal. Marcada pel desgast de la persecució, Vidal va morir n...

L’objectivitat és la qualitat d’un judici o descripció que representa la realitat, independentment d’opinions, emocions o interessos personals. Es basa en fets verificables, neutralitat i universalitat: el que és objectiu és cert per a tothom, com ara que l’aigua bull a 100 graus al nivell del mar. Tot i que assolir l’objectivitat plena és un ideal gairebé impossible –perquè tots partim d’un marc cultural, unes experiències i uns biaixos que ens filtren la realitat–, resulta fonamental en disciplines com la ciència, el periodisme o el dret. En essència, ser objectiu implica l’esforç conscient de separar els fets de les opinions. Aquesta tensió entre objectivitat i subjectivitat és el nucli de  The Conversation , una pel·lícula de l’any 1974, dirigida per Francis Ford Coppola i protagonitzada per Gene Hackman. La trama segueix Harry Caul, un expert en vigilància obsessionat amb la seva pròpia privadesa. Després de gravar una conversa entre una parella a la Union Square de San Franci...

Hi ha gent que va per la vida amb un somriure a la boca. A vegades només és un rictus provocat per una paràlisi facial, però, malgrat tot, són els que m’alegren el dia. Els altres, els sorruts, més aviat me l’espatllen. Diuen, els que hi entenen, que la nostra actitud facial produeix endorfines en el cervell, que ens provoquen una sensació de felicitat. Suposo que és cert, i jo intento també unes quantes vegades al dia invertir el sentit normal de la meva boca, que habitualment té tendència a caure cap a baix, per la part de les comissures, a causa, crec jo, de les estrebades produïdes per la llei de la gravetat. Probablement, la vida consisteix en l’usdefruit d’una agregació de molècules, la resta són històries que ens anem explicant els uns als altres perquè, al capdavall, ens passa una mica com amb els somriures: alguns són autèntics, d’altres només són un gest mecànic, però tots acaben sent contagiosos. Potser per això ens obsessionem tant a distingir els reals dels falsos, com si ...

L’escriptor Douglas Adams, autor de La Guia galàctica per a autoestopistes , resumia la nostra relació amb el progrés en tres lleis: tot el que existeix quan naixem ens sembla normal; el que s’inventa entre els quinze i els trenta-cinc anys, revolucionari; i el que arriba després d’aquesta edat, una amenaça contra l’ordre natural. La normalitat, doncs, no és més que una qüestió de perspectiva generacional. Aquesta manca de referents es fa palesa davant de situacions inèdites: sense experiència prèvia, ens és difícil distingir entre un procés habitual i un senyal d’alarma. Arthur C. Clarke ho enuncià així: «qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia». I el perill és que, quan tractem la tecnologia com a màgia, deixem de qüestionar-la. Acceptem com a normals crisis personals o socials perquè no en coneixem d’altres, i confonem la gravetat d’un incident amb el funcionament previsible del món. Aquest fenomen es fa especialment evident amb les noves tecnologies, com la ...