Al caliu del fornell

La marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont, dos amants aristòcrates de la França prerrevolucionària, es dediquen a un joc de seducció i venjança com a forma d’entreteniment i d’afirmació de poder. Cansada del seu antic amant, Merteuil encarrega a Valmont que sedueixi la jove Cecília de Volanges, acabada de sortir del convent, per venjar-se del comte de Gercourt, promès de la noia. Valmont, però, té un objecte de desig més ambiciós: la virtuosa i devota Madame de Tourvel, una dona casada i fidel. A través d’un hàbil intercanvi de cartes –en què sovint l’amor només és un altre estratagema–, els dos protagonistes teixeixen una xarxa de mentides, manipulacions i promeses falses. Tot plegat desencadenarà un tràgic desenllaç on el plaer del control es paga amb ruïna moral, soledat i mort. Aquesta obra mestra de l’epistolari llicenciós va ser escrita per Pierre Choderlos de Laclos, un militar i escriptor francès del segle XVIII que només va publicar aquesta novel·la, prou contundent per...

Cada dia, el primer que faig quan em llevo és mirar el calendari, m’interessa saber quin dia som: el dia de la setmana, del mes, de l’any i a vegades també del segle. Sí, és important comprovar que encara som al segle XXI, perquè, si fos per les notícies que ens arriben una mica per tot arreu, arribaríem fàcilment a la conclusió que hem reculat tres-cents o quatre-cents anys. Tot això m’ho fa pensar la corrua d’ensotanats i d’individus disfressats amb tota mena túniques i de solideus que ha inundat les pantalles durant aquests dies. La qüestió és que el temps passa a la seva manera, la ciència va per una via i les creences sobrenaturals per una altra. Encara hi ha gent que creu en els miracles i en la necessitat de continuar construint catedrals en terrenys on hi hauria d’haver escoles, hospitals, teatres i biblioteques. Però potser el més inquietant no és només que aquests missatgers d’un passat que crèiem superat tornen a tenir veu pròpia, sinó que se’ls escolta amb una barreja d’obe...

Si hem de fer cas de la llegenda, els gals només tenien por que el cel els caigués damunt del cap. Els romans, en canvi, temien més els perills que els venien pels peus. Potser per aquesta raó Juli Cèsar es va acabar imposant, gràcies a les sabates dels seus soldats. Evidentment, també hi van intervenir altres factors, però les caligulae , reblades amb petits tatxons metàl·lics a les soles, van ser un factor importantíssim en el seu èxit. I és que caminar ferms sobre qualsevol terreny, fos sota la pluja o enfangat fins als turmells, marcava la diferència entre la retirada i la conquesta. D’aleshores ençà, el calçat ha deixat de ser un simple accessori per esdevenir una eina estratègica, un símbol d’estatus i, fins i tot, una extensió de la nostra personalitat. Perquè, al capdavall, abans de dominar el món, cal aprendre a trepitjar-lo amb bon peu. Durant segles, l’ofici de sabater va mantenir un estatus entre els altres gremis artesans. Unes bones sabates eren per a tota la vida, o gair...

La vida ens porta per camins insospitats i el nostre cos no sempre obeeix les ordres que li dictem des del cervell: camina, atura’t, riu, plora, menja, no mengis, treballa, no treballis… Hi ha una mena de força oculta que ens obliga sempre a desviar-nos del camí previst. És com un pilot automàtic espatllat, o potser massa humà, que decideix per nosaltres en els moments més impensats.   Seiem per escriure un text transcendent i acabem dibuixant ocellets a la vora del full. Jurem que anirem a dormir d’hora i apareixem mirant vídeos absurds a les dues de la matinada. Aquesta força, amable i tossuda, no demana permís, simplement, actua. I nosaltres, després, busquem excuses. Tots portem un nen a dins. És una criatura estranya. A mesura que passa el temps es fa incòmode, és com un fetus que va donant patadetes constantment. No en teníem prou amb la consciència, que també hem de carregar amb el “nen”. De petits no en fem gaire cas, és un company de jocs interior, una espècie de còmplice,...

Dickens deia que l’heura era una criatura alegre que s’alimentava de les ruïnes i de les tombes. L’heura representava la vitalitat que neix de la mort, una mena de triomf de la natura sobre l’ambició humana ja desapareguda. Els modernistes catalans van voler anar encara una mica més enllà i la van esculpir directament en els murs com a símbol de fidelitat i resistència. Tanmateix, sota aquesta capa de vitalitat i d’ornament, batega una pregunta incòmoda: és l’heura el símbol de la nostra immortalitat o la crònica anunciada de la nostra desaparició? En obres com Mirall trencat , Mercè Rodoreda recupera la cara més ombrívola d’aquesta planta. Aquí, l’heura ja no és un adorn, sinó una força invasora que tanca el cicle de la decadència. El jardí, abans esplendorós, acaba asfixiat per un verd que ho uniformitza tot, recordant-nos que tota ambició humana té data de caducitat davant el retorn implacable de la natura. De petit, de camí cap a casa, recordo que sempre passàvem davant d’una casa ...

El cinema Truffaut de Girona ha mort. I ara ja ho podem dir sense por: no ha mort sol, l’han assassinat. La negligència, en un 51%, de l’equip de govern de l’Ajuntament de Girona. I la negligència, en un 49%, del Col·lectiu que el gestionava. Però compte: la negligència dels uns no és la dels altres. Als polítics se’ls jutja per la seva gestió administrativa; és la seva feina, la seva raó de ser. En canvi, els gestors culturals són, per definició, ineptes administrativament. Ningú es dedica a la cultura per guanyar diners, i cap projecte cultural serà mai rendible com una empresa de qualsevol altre ram. Per tant, la seva negligència, la del Col·lectiu, és gairebé estructural, gairebé innocent. L’altra, la dels polítics, és imperdonable. El Truffaut l’ha matat, sobretot, qui havia de salvar-lo.

N’hi ha que neixen estrellats va ser una sèrie britànica mítica que molts recorden amb tendresa. Some Mothers Do ‘Ave ‘Em , ens va arribar de la mà de TV3 –quan TV3 encara era alguna cosa– el 1985 i es va convertir en un fenomen.  El protagonista era en Frank Spencer, un noi benintencionat, però catastròficament maldestre. Vestit amb la seva gavardina i una boina, tot el que tocava es trencava o acabava en desastre, i no parava de cridar el seu famós «Oh, Betty!». La veu en català, obra de Joan Pera, va fer que el personatge connectés amb l’audiència com pocs. La bona sort no era exactament la part forta del personatge ni la dels que el rodejaven, més aviat ho era la fatalitat. La sort és un concepte esquiu, i en Frank Spencer en era l’antítesi vivent. Cada gest senzill –fer un cafè, planxar una camisa, sortir a comprar– es convertia en una cadena de desgràcies inversemblants però d’una lògica interna perfecta. I, tanmateix, l’espectador no se’n reia amb crueltat, sinó amb una men...

Hi ha una confusió profunda en la nostra manera de pensar el record. Tendim a creure que si recuperem un espai –una ciutat, una habitació, un paisatge– recuperarem també l’emoció que hi vam sentir. Però Proust inverteix aquesta lògica en la seva obra: el que fixa el record no és la coordenada geogràfica, sinó el punt vital en què ens trobàvem en aquell moment. Un mateix carrer pot ser feliç en un any de la nostra vida i tràgic en un altre, no perquè el carrer hagi canviat substancialment, sinó perquè hem canviat nosaltres. Així, els records no són propietat dels llocs: són propietat d’instants irrepetibles de la nostra biografia emocional. Una vegada vaig anar amb el meu avi a visitar la casa de la seva infantesa i recordo que es va posar a plorar a sota del rellotge de sol, una simple agulla de ferro indicant una hora bromosa en un quadrat mig esborrat, que durant generacions havia servit de referència als homes que treballaven els camps del voltant. Jo, llavors no podia entendre per ...