Al caliu del fornell

Som un cúmul d’àtoms, de bacteris i de neurones, i potser també alguna cosa més. De fet, aquest plus és el que ens caracteritza com a espècie. Passem mig any cercant la llum i l’altre intentant arrecerar-nos a l’ombra. En la llum hi trobem l’esperança i en l’ombra el repòs. En aquest equilibri fràgil entre claror i foscor és on construïm el sentit de la nostra existència.   Perquè no som només matèria que es mou per inèrcia; som l’únic reflex que es pregunta per què es reflecteix. La llum ens empeny a descobrir, l’ombra a comprendre. I en aquesta dansa contínua, potser l’única certesa és que no som res més que un intent –bell i imperfecte– de donar nom al misteri. Anem per camins que algú ha traçat abans que nosaltres, hi anem amb la seguretat que arribarem a algun lloc, confiem que al final sempre hi haurà una ciutat, un poble o una casa i que només és qüestió d’aguantar, de continuar caminant. Però, i si el camí no porta enlloc? I si la ciutat promesa no és més que un miratge, un...

Hi ha llibres i autors que amb els anys s’han anat «infantilitzant» i han quedat relegats –exiliats– als rengles menys visitats de la literatura per a adolescents, malgrat haver estat concebuts originalment per a un públic adult o amb una intenció clarament universal. El fenomen és global i afecta tòtems de la literatura universal. Pensem en Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift o en Robinson Crusoe de Daniel Defoe. Concebuts com a sàtires polítiques ferotges i profundes reflexions sobre la condició humana, avui són el regal ideal de Reis per a nens de deu anys que busquen una senzilla aventura exòtica o, simplement, per fer bonic en les lleixes de la seva habitació mentre ell o ella continuen abduïts per les pantalles. El mateix destí ha patit la monumental Moby Dick de Herman Melville. La densa i fosca odissea metafísica del capità Ahab contra la balena blanca s’ha purificat tant en les edicions comercials que s’ha convertit en una inofensiva i simpàtica història de mariners, ...

Fa molt, quan anàvem a França havíem de descanviar pessetes per francs i durant un breu lapse de temps podíem contemplar la imatge pensarosa de Blaise Pascal en un d’aquells bitllets de 500, fins que el donàvem a la caixera del primer supermercat on entràvem. Hi havia altres bitllets de Voltaire, Berlioz, Debussy, Quentin la Tour, Delacroix o Montesquieu, però els de Pascal eren els més valuosos. A partir de 1992 a Pascal se li va acabar la glòria monetària i va ser substituït pels esposos Curie. Blaise Pascal va viure trenta-nou anys, però va tenir temps de fer moltes coses i sobretot de pensar. Ell deia que tota la infelicitat dels humans prové d’un sol fet: la nostra incapacitat per romandre quiets en una habitació. Això era molt abans de poder imaginar la força d’atracció de les xarxes socials que ens mantenen clavats davant del mòbil o d’una pantalla. Cada generació té les seves coses i a nosaltres ens ha tocat el que ens ha tocat. Pascal també deia que «val més saber una mica de ...

Les notes a peu de pàgina són un submon, a vegades àrid i perillós per a qualsevol mena de lector. Els ulls es posen a ballar frenèticament darrere dels vidres de les ulleres, quan troben algun d’aquells numerets volats que ens indiquen –com una mena de senyal de perill a la carretera– que allò que llegim no acaba de ser ben bé el que ens pensàvem, que és incomplet, que no és exactament tal com diu l’autor, o que nosaltres probablement som tan incultes que si no s’afegeix alguna cosa no ho arribarem mai a comprendre del tot. Però aquella lletra diminuta no sempre s’hi posa per insultar la nostra intel·ligència, a vegades té el seu sentit i, fins i tot, ens explica una història en paral·lel ben interessant, això és el que he fet avui, agafant tres llibres de la Fundació Bernat Metge i llegint només notes al peu. No és un exercici de subordinació intel·lectual, sinó una invitació a un viatge paral·lel.   Rere la lletra menuda de Plató, Èsquil o Ciceró no hi ha un retret a la nostra i...

El sonet XVIII de William Shakespeare diu en el seu quart vers que «el préstec de l’estiu té un termini massa curt» – And summer’s lease hath all too short a date –; ara potser escriuria que el termini és una mica més llarg. L’estiu continua i continua com aquell conillet de les piles Duracell. Aquesta dilatació estacional, lluny de ser una benedicció poètica, s’ha convertit en la crònica d’un canvi climàtic evident.   Avui, la tardor ja no reclama el seu lloc a temps, i els versos de Shakespeare ressonen més aviat com l’enyorança d’un equilibri perdut. Els dies mantenen una lluminositat tossuda que es resisteix a declinar, com si el temps hagués contret un deute permanent amb el sol, i la gent continua passejant pels carrers amb calça curta i samarreta de platja. Si ara rellegim un altre sonet, el 73, on el poeta s’emmirallava en «les fulles grogues, o cap, o poques, que pengen d’aquelles branques que tremolen contra el fred», la metàfora ens sembla llunyana. La tardor que descriv...

Nicolas de Condorcet, que entre altres coses era matemàtic, va elaborar una famosa paradoxa aplicable a l’anàlisi de la probabilitat, que els francesos il·lustren sovint, per a fer-la més comprensible, amb l’exemple de l’elecció presidencial de 1974 en la qual va guanyar Giscard d’Estaing en la segona volta, tot i que partia en segona posició. Condorcet creia en el progrés indefinit de la humanitat i així ho feia mentre s’amagava de les ires dels jacobins, redactant la seva obra mestra: Esbós d’un quadre històric dels progressos de l’esperit humà . En aquest text, malgrat enfrontar-se a una mort gairebé segura per la radicalització de la Revolució Francesa, el filòsof mantenia una fe indestructible en la raó, l’educació universal i la superació de les desigualtats.   La seva pròpia tragèdia es va convertir, paradoxalment, en el testimoni més commovedor de l’optimisme. Poc després d’acabar el manuscrit, en un acte d’ironia històrica colpidora, seria capturat i moriria a la presó, de...

Qui faci com jo i visiti sovint els pobles petits i no tan petits de les nostres comarques, es trobarà de sobte, per poc que s’hi fixi bé, amb la realitat d’aquest país. Carrers buits, mirades furtives, botigues tancades. Cada poble té la seva gràcia i la seva desgràcia, el seu passat i el seu present, però tots s’assemblen en l’essencial: tots estan abocats a un futur sense esperança. Alguns encara intenten fer veure que no passa res, que tot el que és anormal és part consubstancial de la història. Es van perdent les tradicions i les singularitats. Els automòbils ja fa temps que ho han envaït tot, els polígons industrials creixen enmig del paisatge, envoltats de deixalles. Granges de tota mena desdibuixen l’horitzó i el paisatge acaba relligat fatalment per línies d’alta tensió. Hi ha pobles sencers que són com una mena de decorat de pel·lícula i no sempre de les bones. Darrere de les façanes hi ha segones residències, apartaments rurals o simplement espais sense ànima. Em direu que s...

No hi ha ningú que sigui exactament d’un sol lloc. Al capdavall, tots som fills de pare i mare. I els llocs tampoc són de ningú, si no entrem en detall. Som de l’indret on respirem, vivim sota una porció determinada de cel i ens alimentem del que ens dona –previ pagament per caixa– el supermercat de la cantonada. Però no vivim sols, som uns quants habitant en un mateix territori. Acceptem unes normes de conducta, paguem les multes de trànsit tan aviat com es pugui –per estalviar-nos el recàrrec– i assumim com nostres tots aquells records de les guerres dels nostres avis. La vida són sumes i restes, divisions i multiplicacions. És un cúmul de foteses i de tragèdies, de certeses i de dubtes que van omplint el petit dipòsit del nostre coneixement. Naixem vestits amb la roba de feina de la vida, en un món que realment no ens espera i que podria passar sobradament sense nosaltres. Jo mateix he passat per totes aquestes coses i em veig en l’obligació de reconèixer-les. Quan no s’espatlla l’o...