Al caliu del fornell

En la meva família hi ha tota una sèrie de dates curioses. El pare de la meva mare, dos anys abans de néixer ella, es va treure el carnet de conduir per poder fer de xòfer a Obres Públiques. La data que constava en el seu document era el 13 de setembre de 1927, que casualment era un divendres i que, casualment també, era el mateix dia en què va néixer el meu pare. Tots els membres de la família de la mare celebraven l’aniversari en un dia de novembre i els meus avis materns es van casar un 26 de gener, que va coincidir, deu anys després, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i vint anys després amb la data del meu naixement. Tot són xifres i dates i coincidències, que no tenen cap més altre valor que el que li vulguem donar. La numerologia ha jugat molt amb tot això, per exemple amb el nombre de la bèstia, el 666, que és una xifra enigmàtica citada al llibre de l’Apocalipsi (13:18) del Nou Testament. Simbolitza l’oposició a Déu i el poder humà corrupte, associat a una fig...

Sempre hi ha algú que és l’últim a anar-se’n a dormir i que apaga tots els llums de casa o l’últim a sortir de la feina, quan els passadissos ja són deserts i només se sent el brunzit dels aparells en stand-by . Aquesta és la figura anònima, gairebé litúrgica, que clou la jornada. El darrer és el responsable de tancar el cicle, el darrer es queda a les fosques, en principi no és cap drama, el que fa por és adonar-se –com el darrer dels Buendia de Cien años de soledad – que no hi ha ningú més per tornar-la a encendre. Aquesta por ancestral a l’extinció de la llum no és només metafòrica. En el fons de cada cultura hi ha el temor al silenci definitiu, a la nit que ja no coneixerà l’alba. Per això les espelmes dels vetlladors, els fars dels ports, les fogueres de Sant Joan. Perquè algú, sempre, ha de vetllar perquè el món no s’apagui del tot. I quan aquell algú falla, o simplement ja no hi és, aleshores comencem a comprendre que la foscor no és una absència sinó una presència immensa, anti...

Un gos es queda mirant darrere el vidre, sense que hi hagi res aparentment interessant. Els humans ens estranyem, però potser el gos percep un moviment, una olor, un eco que se’ns escapa, perquè la realitat és per a nosaltres només allò que som capaços de percebre. El gos, immòbil al balcó, mira fixament cap enfora. No lladra, no es gira, no demana res. Només els ulls atents, les orelles lleugerament tibants, el musell orientat a un punt que nosaltres, des del darrere, no som capaços de localitzar. El gos no mira el buit: mira la nostra certesa que allò és buit. Voltaire deia que «no sabem exactament on són els àngels, si a l’aire, al buit, als planetes: Déu no ha volgut que fóssim instruïts». Els humans som com una mena de gossos sense capacitat olfactiva o àngels amb vertigen. Tenim por a les altures i por de percebre més enllà de les nostres limitacions humanes. Déu, o la natura, o els minerals de l’univers, no ens han proveït de determinades capacitats innates. I ens passem la vida...

Viure en l’era del “post” s’ha convertit en una constant desconcertant. Sembla que ja no som capaços de definir el present per si mateix, sinó només com l’ombra d’allò que ja ha passat: parlem de postpandèmia, postmodernitat o postveritat. Aquesta prefixació sistemàtica revela una fatiga cultural, una incapacitat de batejar els nous paradigmes que ens envolten. En literatura i història, el “post” actua com un pont penjant entre la nostàlgia d’un ordre conegut i la incertesa d’un futur que no acaba de quallar. Però és realment possible anar més enllà d’un concepte tan rodó i absolut com la veritat? Sovint, aquest prefix no indica una superació, sinó una claudicació. Quan parlem de postveritat, no estem inaugurant una era de coneixement superior, sinó acceptant la fragmentació de la realitat en mil miralls subjectius. Hi ha paraules que, per la seva pròpia naturalesa, no admeten gradacions: la veritat, com la mort o la vida, és o no és. En intentar “anar més enllà”, correm el risc de bui...

Hi ha un refrany africà que diu: «Fins que els lleons tinguin els seus propis historiadors, les històries de caça continuaran glorificant l’home». Aquesta idea sovint s’associa al desig de partir de zero, de ser els primers. Però és una fal·làcia romàntica: no hi ha cap grup humà sense precedents. Tota comunitat, moviment o revolució neix sobre les runes d’intents anteriors, de fracassos silenciats o memòries submergides. El nostre afany per trobar un origen absolut, una gènesi pura, no és més que un exercici de poder per esborrar les petjades d’aquells que van plantar la llavor. Perquè negar els precedents no ens fa més lliures; ens condemna a repetir errors que ja van pagar amb moneda forta els qui van venir abans. La memòria, doncs, no és un arxiu fix ni una veritat immutable, sinó un teixit viu que es desfà i es torna a cosir a cada instant. Com va escriure Milan Kundera: «La cultura és la memòria d’un poble, la consciència col·lectiva de la continuïtat històrica, la manera de pens...

És evident que percebem la forma i els colors del món que ens envolta a través dels ulls, però és el cervell el que ho acaba de modelar. Perquè els ulls no són càmeres objectives: capturen llum, la transformen en senyals elèctrics i els envien a l’escorça visual. Allà, en mil·lèsimes de segon, el cervell interpreta, completa taques cegues, corregeix ombres, assigna emocions als colors i construeix la realitat que habitem. Així, veure és, en realitat, un acte de creació inconscient on el cervell dibuixa el món abans que nosaltres el mirem. Probablement, les idees també les percebem d’una manera similar. No ens arriben ja acabades des de fora, sinó que el cervell les treballa a partir d’estímuls incomplets, records i emocions. Quan llegim una frase, escoltem un argument o intuïm una solució, no hi ha una còpia exacta de la realitat dins nostre. Hi ha un procés actiu de construcció: connectem punts, omplim buits, filtrem el que no encaixa i donem forma a quelcom que abans no existia. Així...

Combinar diverses disciplines alhora és força corrent, sobretot si són complementàries. Un pot ser periodista i escriptor, arquitecte i dissenyador de mobles o actor i director, però a vegades passa que es fusionen activitats molt diverses que, a primera vista, no tenen res a veure. Llavors sorgeix la figura del professional híbrid, aquell que integra, per exemple, la biologia marina amb la fusteria, o la psiquiatria amb la poesia. Aquestes unions inusuals no responen a una moda ni a un excés de versatilitat, sinó a una necessitat interna de trobar noves connexions allà on els altres només veuen fronteres. Perquè, sovint, la innovació no neix dins d’una única disciplina, sinó a la cruïlla entre dues d’aparentment distants. I són precisament aquests creadors atípics els que ens recorden que el talent no entén de compartiments estancs, sinó de preguntes que travessen sabers. El meu pare tenia un conegut, del ram dels impressors, que disposava d’un local al centre del seu poble amb una pr...

Els gironins tenim una relació estranya amb el mite de Narcís, potser perquè en el nostre cas ens va arribar de segona mà, a través d’un bisbe que s’ho deia, i va provocar, de retruc, l’aparició de narcisos a cada cantonada. Aquest mite clàssic és el punt de partida de la relació recurrent entre el mirall i la literatura. Segons el relat d’Ovidi, el jove queda hipnotitzat per la seva pròpia imatge reflectida en una font, sense adonar-se que el que estima és només una il·lusió. Aquesta obsessió el porta a la mort, establint una lliçó que ha perdurat durant segles. Des d’aleshores, els escriptors han emprat el reflex per explorar la identitat humana i els seus enganys. A l’edat mitjana, mentre nosaltres anàvem bastint muralles i catedrals gòtiques, el concepte de mirall es transformava en una eina d’aprenentatge i moralitat a través del gènere literari dels specula principum . Aquests “miralls de prínceps” eren tractats que funcionaven com un manual de conducta per als futurs governants:...