Entrades

El tema del moment

Imatge
Segurament el déu de la Bíblia va crear el món en primavera, escollint l’estació del renaixement per donar forma a la llum i la matèria. Les deïtats de l’Olimp, si els comptes no em fallen, ja s’ho van trobar tot fet, però això és irrellevant perquè a ells també els hauria inspirat igualment la bellesa eterna d’aquelles primaveres primordials, quan els déus caminaven entre els mortals i cada flor era un signe del seu favor. Hi ha en l’aire primaveral una energia creativa que fins i tot els immortals haurien reconegut com a pròpia. Cada primavera sembla un miracle repetit, però sempre nou: les fulles que s’obren lentament amb una timidesa vegetal, els cels que canvien de color a cada instant com un pintor indecís, i les formigues que irrompen de cacera sobre el marbre fred de la cuina, cercant engrunes de pa i polsims de sucre amb una obstinació filosòfica. Amb cada primavera renaixem una mica, i les velles dames, assegudes als balcons, intenten equilibrar com poden l’estat de comptes d...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Virgil, un passeig per la guerra i la mort

Imatge
En un temps remot, quan encara es demanava als poetes que posessin el seu art al servei del país, en Quim Español dedicava els seus esforços vitals a crear espais de llibertat. Ningú no cantarà aquelles gestes, ni falta que fa, perquè els centaures i els unicorns no necessiten habitar el món dels mortals: són éssers delicats que només es fan visibles al país dels somnis. Avui, en Quim Español habita en una ciutat petita, d’aquelles on per arribar-hi cal un tren que va com va, una autopista col·lapsada o un avió de baix cost. Els seus ulls són com dues lluernes per on entra la llum perversa de la poesia i el desordre caòtic d’un món pertorbat, i de la seva boca només en surten les paraules necessàries. I, tanmateix, aquest home discret ha construït un personatge que crema en una flama doble. Quan pensem en Ulisses, sovint l’imaginem com l’astut heroi homèric àvid de tornar a Ítaca. Però si busquem un Ulisses realment turmentat per haver trencat els seus principis, l’hem de trobar a la...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Les set plantes

Imatge
Hi ha un conte de Dino Buzzati que du per títol Les set plantes i que funciona com una al·legoria esfereïdora sobre la malaltia, la burocràcia i la inevitabilitat del destí. Explica la història de Giuseppe Corte, un home que ingressa en un modern sanatori per tractar-se d’una afecció lleu. L’hospital està organitzat en set plantes: com més greu és el pacient, més baix és el pis on l’allotgen. En Corte és assignat a la setena planta, la dels malalts més lleus, però a causa d’una sèrie de circumstàncies absurdes i aparentment justificables –un error administratiu, les vacances del personal, la cessió de la seva habitació a un altre malalt– comença un descens inexorable planta per planta. Sense que el seu estat real ho justifiqui, baixa fins a la primera, on l’espera la mort, en una mostra magistral de com les institucions i les normes poden esdevenir una trampa mortal. A mesura que et fas gran, un dia et comença a fer mal aquí i l’altre allà. No és res seriós, però decideixes anar al me...
1 comentari
Llegeix més »

Entretemps

Imatge
L’entretemps és un concepte tant singular com evanescent, un cosí germà d’aquell “entreguerres” que la història recorda només com una pausa tensa entre dos cataclismes. Tots dos comparteixen una naturalesa difusa i deslluïda, com si la mirada humana estigués programada per enfocar només els moments d’esclat i obviar els silencis que els separen. Se’ns apareixen com una mena d’entreacte buit, un parèntesi en la novel·la de la vida on es considera que “no passa res”. Tanmateix, aquesta aparent quietud és un miratge perillós. Perquè és precisament en aquest territori fronterer, en aquesta escletxa temporal, on els destins es reordenen en silenci: les arrels dels arbres creixen sota terra, les decisions fonamentals es maduren a foc lent, i les tempestes que després ho arrasaran tot comencen a coure’s amb una calma esfereïdora. L’entretemps no és un buit, sinó una cova plena d’ecos del futur. L’entretemps és una època de l’any en què ens entestem a posar-nos roba d’entretemps, o sigui, roba...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

El cos del paisatge

Imatge
Un paisatge és l’evocació d’un espai determinat, congelat en els ulls de la gent que l’habita o que el visita. És un indret que evoluciona en el temps, que gira i que roda, com el mateix planeta que li serveix de basament. El paisatge és la unitat geogràfica bàsica, és el que abasta la mirada humana entre una mà i l’altra posant els braços oberts com un Crist romànic. És la mínima porció de terra habitable, si més no en la imaginació de cadascú. Els avis dels meus rebesavis, per l’única branca que ens ha estat possible estudiar, van fundar la seva família a Vilobí d’Onyar al segle XVII, després, de generació en generació van anar saltant de poble en poble: de Vilobí a Vidreres, de Vidreres a Caldes de Malavella, de Caldes a Llagostera, de Llagostera a Cassà de la Selva i de Cassà a Campllong. Si dibuixem aquest recorregut, unint els punts en un mapa, obtindrem un semicercle de 50 quilòmetres que es pot recórrer a peu en 10 hores. Però per fer-ho van tardar gairebé 350 anys i amb prou f...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Muts i a la gàbia

Imatge
Darrerament, s’ha posat de moda que les coses “dialoguin”. En l’àmbit de la crítica cultural, l’urbanisme o el disseny, sembla que ja res no pot existir de forma aïllada: les pintures d’una exposició dialoguen amb l’espai que les acull, els edificis moderns dialoguen amb el patrimoni històric i, fins i tot, la gastronomia busca que els sabors estableixin una conversa al paladar. Aquesta metàfora, sovint abusada, reflecteix una pulsió contemporània per la interconnexió i el sentit compartit. Però, què volem dir realment quan humanitzem els objectes i els forcem a parlar entre ells? És un exercici de profunditat o una crossa retòrica per dotar de transcendència qualsevol interacció casual? Si fem cas a les revistes de tendències, vivim en un guirigall constant on les cadires de plàstic discuteixen de tu a tu amb les bigues de ferro colat. Entrar en una cafeteria moderna s’ha convertit en una experiència invasiva: mentre intentes demanar un tallat, t’has d’empassar el monòle...
1 comentari
Llegeix més »

El temps de les cançons

Imatge
Diuen que et fas vell ja sense remei quan et comencen a créixer pèls per tot arreu, menys allà on t’haurien de créixer. El passat és un indret on ja mai més tornarem, però jo crec que la vellesa de debò arriba un dia, sense avisar, quan descobreixes que el cervell ja no pot assimilar música nova. I no és cap broma: arriba un moment, entre els trenta i els quaranta, en què per molt que t’hi esforcis, saps que mai arribaràs a estimar el que escolta la mainada d’avui amb la mateixa passió amb què tu t’emocionaves amb Lluís Llach, Raimon o Leonard Cohen. Pots intentar escoltar coses noves, pots fer veure que t’agrada el trap o el reggaeton actual, però en el fons saps que és com llegir les instruccions d’un moble d’IKEA: ho entens, però no t’emociona. I al final sempre acabes tornant a allò que et sona a casa, al vinil dels setanta o al casset dels vuitanta, perquè el cervell, vés a saber per què, decideix que després de la trentena ja no li caben més cançons al cor. I jo què voleu que us ...
5 comentaris
Llegeix més »

Sobre la brevetat

Imatge
Hi ha una certa incoherència en començar un article sobre la brevetat amb unes quantes línies prèvies, però confio que em perdonareu la paradoxa. Sovint creiem que per transmetre una idea profunda cal un discurs extens, però la història ens demostra que la brevetat pot ser molt més eloqüent. L’any 1862, Victor Hugo va enviar la carta més curta mai escrita per preguntar sobre l’èxit de la seva obra  Els Miserables : només contenia un signe d’interrogació (?). El seu editor, captant la urgència del missatge, li va respondre amb un signe d’exclamació (!). En un món saturat de soroll i paraules buides, aquest intercanvi ens recorda que l’essència d’un missatge no resideix en la seva llargada, sinó en la seva precisió. Aquesta economia del llenguatge només és possible quan existeix una base de sobreentesos compartits. Perquè el signe d’Hugo fos desxifrat, calia una complicitat prèvia amb el seu editor; sense aquest context, el missatge hauria estat buit. És el que La Trinca resumia amb ...
1 comentari
Llegeix més »

Aquil·les en la trinxera

Imatge
La vida consisteix en una corrua d’esdeveniments impredictibles que ens sacsegen l’existència quan menys ho esperem. Un matí qualsevol, mentre esmorzem mirant el mateix carrer de sempre, quelcom trontolla: una trucada inesperada, una mirada que ens creua, un núvol que descarrega just quan havíem penjat la roba. Aquesta successió d’atzars ens recorda constantment la nostra vulnerabilitat, però també la bellesa de l’instant viscut. Perquè és precisament en aquest desconcert, en aquest no-saber-què-vindrà-després, on resideix la màgia d’estar vius, navegant sense brúixola per aquest mar d’incerteses que anomenem quotidianitat. Cada dia ens ressonen a les orelles els sons de mots antiquíssims: Troia, Persèpolis, El Alamein, Damasc, Bagdad, Gal·lípoli, el Sinaí, Ormuz, sons que es barregen amb les notícies del dia. Aquil·les, Alexandre, Dàrius, Lawrence, cavalcant sempre cap al no-res, entre la pols dels llibres i la pols de les runes televisades. I nosaltres, des del nostre balcó estant, a...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »