Geometria de l’atzar
L’atzar no es pot representar com si fos una figura geomètrica; els seus angles són elàstics, les seves línies sinuoses. És una arquitectura en moviment constant que desafia la rigidesa de la línia recta i es dibuixa a si mateixa només en el moment en què succeeix. Allà on la raó humana s’entossudeix a buscar patrons simètrics i previsibles, la casualitat traça vòrtexs de possibilitats, mapes mutables on cada intersecció obre un destí inesperat. No hi ha formes fixes en la sort, sinó una dansa de vectors lliures que es troben i se separen, recordant-nos que la realitat, en el seu fons més íntim, està feta de plecs i revolts que cap equació podrà empresonar mai del tot. Hi ha una màxima de Léon Bloy que diu « Le hasard n’a pas de Commandements. ». Si l’atzar no té manaments, és perquè la seva lògica no respon a la moralitat humana, sinó simplement a la indiferència. Actua com un monarca absolut i cec: ho pot tot, ho veu tot i fa de tot, movent els fils de la nostra existència sense cap ...
