Al caliu del fornell

Avui, a primera hora, quan el sol encara està mig estabornit després de tantes nits de festes d’estiu, sortim de Fornells per la Via Verda. És un camí pràcticament recte, però en el seu inici fa una petita marrada vora l’Onyar, pel mig dels camps de Can Dellonder, una masia de manual amb una data a la llinda que ens fa recular en la imaginació més de tres-cents anys. El riu arriba fins aquí profundament cansat després del seu recorregut per la plana i passa gairebé desapercebut darrere dels arbres. A mà dreta, al fons d’un camp acabat de segar, es dibuixa la silueta del poble, amb una església dedicada a Sant Cugat, l’element característic de la qual és un petit comunidor que s’alça com un sentinella en un dels extrems de la façana. Fornells de la Selva –que és un poble del Gironès– viu a tocar de Girona, de la qual és veí, però manté encara un esperit rural, sobretot en aquest punt, quan s’encara cap al sud, que és precisament on ens porten els peus. Deixem el camp de futbol a la dret...

Sabine Weiss, d’origen suís, però profundament parisenca d’adopció, va formar part de l’agència Rapho, on, al costat de Robert Doisneau, Willy Ronis, Édouard Boubat i Izis, va encarnar l’essència del moviment conegut com a « fotografia humanista francesa ». Doisneau va descriure la seva obra amb una observació encertada: « Les seves escenes aparentment innocents són preses amb una malícia deliberada, en aquell precís instant de desequilibri que qüestiona allò que tots donem per fet ». Aquesta fotografia en particular és una imatge nocturna captada a Montmartre, en un carrer ample, probablement en el Boulevard de Clichy. La foscor del fons absorbeix gairebé tots els detalls arquitectònics i només sobresurten les llums interiors que dibuixen les finestres de l’edifici: tres a la part superior i quatre a la planta baixa, al nivell del carrer. En el tendal es llegeix clarament « Restaurant Coquet » i un anunci de cervesa amb la inscripció « La Slavia - Bière de luxe ». En primer pla s’intu...

Puc afirmar que la riera d’Osor és un riu, o sigui: un curs d’aigua continu que flueix per la gravetat des del seu naixement a les Guilleries fins a desembocar al Ter. Però nosaltres avui farem el viatge invers, desafiant les lleis de la naturalesa: sortirem d’Anglès, vora el pont que marca el darrer tram de la riera fins a l’aiguabarreig amb el Ter i pujarem cap amunt, per la sinuosa carretera GI-542, fins a les envistes de Sant Hilari, la vila de les 100 fonts. Anglès fou una vila fabril, pionera de l’enllumenat elèctric, ara malda, com moltes altres viles de la comarca per continuar navegant en el procel·lós oceà dels “sectors emergents”. Els quatre ulls del campanar de   l’església de Sant Miquel tenen un ull posat cap a Girona, un altre cap a Santa Coloma, un tercer que mira cap a Olot, i només molt de tant en tant, el quart recorda que l’aigua de la riera baixa per Osor. D’Anglès a Osor la carretera s’enfonsa en la ferida de la muntanya i travessa les antigues instal·lacions ...

La carretera GI-524 comença a la cruïlla de la Font Pudosa, a Banyoles, just quan l’asfalt encara és pla i el llac es reflecteix al retrovisor. Però de seguida ens adonem que això no és un passeig: la muntanya l’espera amb els revolts tancats, surt immediatament del terme municipal i s’enfila cap amunt. Després d’unes quantes giragonses i de deixar a mà esquerra el trencant del Bosc de Can Ginebreda, arriba fins a la vall de Campmajor: uns quants camps que dibuixen una mena de rombe, amb l’Arn en un extrem i el Ritort a l’altre, i envoltat per les serres de Sant Patllari, de Biert i de Finestres. A Sant Miquel de Campmajor hi ha unes escoles i un ajuntament, i una església damunt d’un turó, que fou parròquia i castell propietat del senyor de Verntallat. Situat just al centre del rombe, Sant Miquel distribueix el trànsit: a l’esquerra cap al castell de Falgons, a la dreta cap al Santuari del Collell i a Olot tot seguint cap amunt. De fet, immediatament després de la plana ja trobem un r...

És la imatge d’un pintor, sense arnès, sense casc, amb un barret estil Buster Keaton, pintant alegrement en una de les columnes de la torre Eiffel. A l’altra banda de la imatge, el fotògraf no està tan segur. Tremola cada vegada que l’acròbata s’ajup per submergir el pinzell a la galleda de pintura. Com a provincià a qui li agrada descobrir París, Marc Riboud va fer el pelegrinatge a la Torre Eiffel i com a deixeble que escolta els consells dels seus grans mestres segueix el seu instint, va a trobar-se amb els treballadors de la Dama de Ferro allà dalt. En el seu cas, amb una pel·lícula en blanc i negre de 36 exposicions, ja començada. El jove lionès no és un professional experimentat. Des de l’adolescència, ha estat un apassionat de la fotografia, però la guerra, la Resistència a Vercors i després els estudis d’enginyeria el van allunyar de la seva vocació. Cinquè fill d’una família de banquers i industrials, tenia catorze anys quan el seu pare li va regalar la seva primera càmera. Al...

D’entrada, hem de dir que no és un semàfor qualsevol, no està en una cruïlla. El Semàfor de Begur és una antiga estació electrosemafòrica situada en un mirador privilegiat a l’extrem del Cap de Begur. Va ser construït a finals del segle XIX amb l’objectiu de comunicar-se amb els vaixells i orientar el trànsit marítim d’aquesta zona de la Costa Brava, però va deixar de funcionar definitivament cap a la dècada dels setanta. Fa gràcia pensar que aquest recinte, avui mut, es va inaugurar amb tota la pompa borbònica el 10 de desembre de 1891 en nom del rei Alfons XIII. Llavors no hi havia satèl·lits ni ràdios de banda marítima. Els guaites que hi vivien i treballaven es comunicaven amb l’horitzó a còpia de braços i gesticulacions mecàniques: feien servir un sistema de braços mòbils i un codi internacional de banderes de colors que ballaven al vent durant el dia. A la nit, s’encenien llums per llançar missatges a les naus que passaven i transmetien els avisos per telègraf, cap a terra ferma....

És el 6 de maig de 1968, Daniel Cohn-Bendit i set estudiants més de Nanterre han estat convocats pel consell de disciplina de la universitat. El Maig del 68 va ser una explosió de protestes estudiantils i obreres contra l’autoritat, el capitalisme i les estructures socials arcaiques. Cohn-Bendit, anomenat «Dany el Roig», es va erigir en un dels líders més carismàtics del moviment. La foto mostra el moment en què, amb un somriure provocador, mira directament a un policia antidisturbis, simbolitzant el xoc entre la joventut rebel i l’Estat repressiu. La imatge, plena de tensió i significat polític, s’ha convertit en una de les representacions més poderoses de les protestes que van sacsejar França i van marcar una generació. Caron retrata Cohn-Bendit amb el casc del CRS brillant en primer pla, emmarcant el contrast entre l’estudiant desarmat i la força policial. Gilles Caron era un famós fotoperiodista de guerra. És un any d’extrems per a aquest llegendari fotògraf. És al carrer Saint-Jac...

Si tots els estius de la meva vida s’haguessin de resumir en un de sol, potser triaria el de 1976. I no és que en tingui uns records especials, quan tens disset anys no et passen grans coses, les coses passen al teu voltant i tu només ets com un espantaocells. Les hores exhalen un vapor estrany damunt l’asfalt, les finestres obertes de bat a bat deixen passar la remor en VHF d’un televisor llunyà i l’olor de sofregit d’una cuina. Però aquell estiu, sense saber-ho encara, hi havia una esquerda en aquell ordre immòbil: alguna cosa a punt de trencar-se. El món es fa especialment interessant quan tot trontolla. L’estiu del 76 va ser inusualment plujós. L’històric Observatori Fabra va registrar entre el juliol i l’agost un record d’acumulació de pluja. El 24 de juliol, vaig anar a les Sis hores de Cançó, al Pla d’en Sala de Canet de Mar, amb un paraigua, per si de cas. Aquell paraigua, l’únic entre els milers de joves, no em va ajudar a distanciar-me de la imatge d’espantaocells, i encara a...