Entrades

De reis, papes i elefants

Imatge
Una descoberta inesperada al pati del Belvedere del Vaticà va confirmar una llegenda del Renaixement. L’any 1962, uns obrers que modernitzaven la Biblioteca Apostòlica van exhumar unes restes òssies descomunals. Inicialment, van pensar en un mamut prehistòric, però la profunditat i la disposició indicaven un enterrament deliberat i relativament recent. L’historiador Silvio Bedini va lligar caps: aquells ossos pertanyien a Hanno, l’elefant blanc que el rei Manel I de Portugal havia regalat al papa Lleó X el 1514. Les dents van confirmar l’origen asiàtic, mentre que l’absència d’ullals coincidia amb les cròniques, que deien que li havien extret el marfil abans d’enterrar-lo. Avui dia, les restes es conserven als dipòsits dels Museus Vaticans, i els estudis moderns han revelat que l’animal patia artrosi a les potes pel clima humit de Roma. Aquest regal no va ser un fet aïllat, sinó que s’inscrivia en un costum diplomàtic dels reis de Portugal. Al llarg dels segles XV i XVI, la monarquia p...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Salomó Marquès / In memoriam

Imatge
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Quan el plural importa

Imatge
«No hi ha llibertat, només llibertats concretes i limitades.» Aquesta era la premissa amb què Benito Mussolini justificava la subordinació dels drets individuals a la voluntat de l’Estat feixista. Per al dictador italià, la llibertat abstracta –entesa com a autodeterminació universal– era una quimera perillosa; en el seu lloc, només existien llibertats atorgades, parcel·lades i sempre revocables: llibertat de culte, de premsa o d’associació, però dins d’uns marges estrictes. Aquesta visió instrumental va impregnar la propaganda feixista, i encara avui ressona en discursos autoritaris que redefineixen el significat de “ser lliure” per buidar-lo de contingut real. Entendre aquesta subtil, però decisiva diferència semàntica és clau per reconèixer quan la democràcia es debilita des de dins. Ja fa temps que sentim a dir que no hi ha “cultura” sinó “cultures”. Ve a ser el mateix? En ambdós casos, el plural actua com una eina de control. La diferència és qui l’exerceix: mentre que Mussoli...
1 comentari
Llegeix més »

La màscara del majordom

Imatge
Mr. Stevens era l’impecable majordom d’ El que queda del dia . Va passar la vida sencera polint una màscara de dignitat, discreció i contenció absoluta, convençut que la seva vàlua depenia de la capacitat per no abandonar mai el paper que el món esperava d’ell. El personatge que interpretava no era una eina de treball, sinó una pell que s’havia anat adherint al seu rostre amb cada gest mesurat i cada silenci sostingut.   En la seva figura es feia palesa la paradoxa de l’existència: la creença que sota l’uniforme hi batega un home esperant ser descobert, es desvaneix quan s’adona que, després de tantes dècades de funció, la màscara ja no es pot treure. El que va començar com una tria conscient va acabar sent la seva única realitat: Stevens ja no feia de majordom, Stevens era el majordom. La raó és que ens agrada semblar allò que no som, però al final sempre acabem sent precisament allò que semblem. Aquesta paradoxa ens acompanya des de la infantesa, quan aprenem a amagar la vergon...
4 comentaris
Llegeix més »

La nostra època

Imatge
Vivim en l’era de les respostes immediates i les preguntes oblidades. Sabem què passa abans de saber què sentim, i compartim tot allò que no hem viscut. El nostre gran repte no és trobar la veritat, sinó recordar que la busquem. Però quan parlem d’una època ens podem referir a una etapa personal o a un període geològic. Queda clar que ens referim a un espai de temps, però aquest “temps” no és el mateix per als uns que per als altres. Dir que vivim en “la nostra època” sembla una obvietat, però a quina època ens referim? És la mateixa època dels nostres pares o la dels nostres fills? Malgrat conviure en un mateix temps, podem assegurar que compartim les mateixes referències estètiques o culturals? Vivim en la mateixa època, sí, però viatgem a diferent velocitat i per rutes diverses. Ens trobem de tant en tant en algun punt, però després ens tornem a separar i cadascú segueix el seu camí. I, malgrat tot, pretenem descriure una època com si tothom l’hagués viscut d’una manera semblant. Pe...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

El camí daurat

Imatge
El menjar inicia el seu recorregut a la boca, on les dents el trituren i la saliva el comença a digerir. Forma el bol alimentari i baixa per la faringe fins a l’esòfag, on els moviments peristàltics el condueixen cap a l’estómac. Allà, els sucs gàstrics el transformen en quim. Passa a l’intestí prim (duodè, jejú i ili), on la bilis i els sucs pancreàtics i intestinals el descomponen en nutrients, que són absorbits per la sang. Les restes no digerides avancen cap a l’intestí gros, on s’absorbeix l’aigua i es forma la femta, que s’emmagatzema al recte fins a ser expulsada per l’anus. Quan la femta arriba al recte, les parets d’aquest òrgan es distenen i envien senyals nerviosos a la medul·la espinal i al cervell. Aquests senyals generen la sensació de defecació. Si el moment és adequat, el cervell relaxa de manera voluntària l’esfínter anal extern (múscul circular que tanca l’anus). Simultàniament, es contreu la musculatura de l’intestí gros i del recte, i augmenta la pressió abdominal (...
3 comentaris
Llegeix més »

Anar fent

Imatge
La vida és un pou de sorpreses, però, de fet, a tots els pous hi ha sorpreses. A vegades ens sembla que ho tenim tot controlat, que la nostra agenda, els nostres plans i les nostres certeses són un edifici sòlid. Ens llevem cada matí convençuts que el món girarà d’acord amb els nostres desitjos i previsions. Però no triguem a descobrir que la vida va a la seva, tossuda i indiferent als nostres horaris. Ens pensem que som els arquitectes del nostre destí, i de sobte un telèfon que sona, una notícia inesperada o una porta que es tanca, ens recorden que la nostra influència sobre els esdeveniments és mínima. Probablement, l’autor que millor ha definit aquesta veritat incòmoda és Joan Fuster, aquell assagista lúcid i punyent que va sentenciar: «El que és imprevist ho és tot en la vida: la resta és rutina». Fuster, amb la seva habilitat per despullar les nostres il·lusions, ens deixa clar que el que realment ens configura, el que ens canvia i ens defineix, no és el que esperàvem, sinó el qu...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Travessia nocturna

Imatge
Quan em desperto a mitjanit, començo a donar voltes en el llit i m’assalta en bucle una mateixa idea, sempre la mateixa, com un disc ratllat que no puc aturar i em rosega per dins. És com una mena de remor interna que es nega a dissoldre’s, un pensament enganxifós que fa tic-tac en la foscor mentre jo em giro i regiro. Em venen al cap records fútils, barrejats en una mena de còctel estrany, que es van engrandint com una bola de neu i ja no hi ha lloc per a res més que no sigui la idea per ella mateixa. Avui he pensat que potser el millor que puc fer és desprendre-me’n escrivint. De nit apareixen de sobte rostres que creies oblidats, indrets que vas habitar passatgerament, gestos, ombres, cabòries absurdes, que durant el dia queden ocultes perquè no tindria sentit arrossegar-les contínuament. Però a les dues de la matinada tot agafa una altra dimensió: el que era banal esdevé obsessiu, i el que hauria d’haver prescrit torna a florir com si fos ahir. El cervell és com ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Marc Bloch: la història entra al Panteó

Imatge
Marc Bloch no va ser només un dels investigadors més influents del segle XX, sinó també una figura tutelar que va encarnar el rigor acadèmic i el compromís ciutadà. Cofundador de la revolucionària escola dels Annales , la seva trajectòria va quedar truncada per la Segona Guerra Mundial, durant la qual es va unir a la Resistència francesa abans de ser capturat i afusellat per la Gestapo. Com a reconeixement a la seva “lucidesa extrema”, el pròxim 23 de juny de 2026 les seves restes seran transferides al Panteó de París. Aquest honor el converteix en el primer historiador de professió a rebre la màxima distinció republicana, consolidant la seva obra com un referent per entendre la responsabilitat del pensament en temps de crisi. La cerimònia, però, tindrà una naturalesa compartida que subratlla el llegat humà de l’historiador. Les restes de Bloch seran transferides al monument nacional juntament amb les de la seva dona, Simone Vidal. Marcada pel desgast de la persecució, Vidal va morir n...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »