Entrades

La identitat i la diferència

Imatge
Segons el mite, Teseu va tornar triomfant a Atenes després de matar el Minotaure a Creta, un monstre amb cos d’home i cap de bou. Els atenencs van voler conservar el seu vaixell com a monument històric durant segles. A mesura que la fusta es podria per la humitat i el pas del temps, els fusters retiraven els taulons vells i els substituïen per fusta nova. Al cap dels anys, no quedava ni un sol clau ni una sola fusta de l’embarcació original. Els filòsofs de l’època van començar a debatre si allò encara era el vaixell de Teseu. Més tard, el filòsof Thomas Hobbes va afegir-hi un gir. Es va preguntar què passaria si algú recollís totes les fustes velles i podrides i hi construís un segon vaixell. Quin dels dos seria l’autèntic? Tot i que la idea popular que canviem totes les cèl·lules cada set anys és una simplificació, el biòleg suec Jonas Frisén va demostrar mitjançant la datació per carboni 14 que el cos humà es reconstrueix contínuament a velocitats molt diferents segons cada teixit. ...

Girona a la tardor: un desig de pau, d’ordre i de civilització

Imatge
Amb motiu de la cloenda de la primera Exposició Internacional d’Art a Venècia, l’any 1895, Gabriele d’Annunzio va pronunciar una cèlebre conferència en prosa poètica titulada L’allegoria dell’autunno . Llegit a la Sala del Maggior Consiglio del Palau Ducal i publicat poc després en forma de llibre, el discurs conclou amb una crida als esperits inquiets i als artistes. D’Annunzio hi defensa que la bellesa i l’energia vital de Venècia neixen de la unió apassionada entre l’Art i la Vida, una idea central de la seva filosofia decadentista i del mite del superhome —l’ Oltreuomo — que començava a forjar sota la influència de Nietzsche. Setze anys més tard, el dia de Tots Sants de 1911, Eugeni d’Ors va pronunciar el discurs presidencial dels Jocs Florals de Girona. La peça arrencava amb una exaltació lírica de Venècia que seguia molt de prop la prosa de L’allegoria dell’autunno , per acabar consagrant una frase que ha restat per a la posteritat gironina: «Girona, a punta de tardor, no és, en...

La boira d’Atena

Imatge
En les nostres ciutats tenim un món que es dibuixa al nostre voltant amb línies sinuoses i amb els colors «ala de mosca» de les muntanyes, més o menys notables, que ens envolten. Les voreres estan atapeïdes de fulles mortes, igual que els països més freds hi descansa la neu. Per Nadal potser hauríem d’ensenyar els nens a fer ninots de fullaraca. Ahir, com moltes altres tardes, m’he acostat fins a la petita biblioteca del meu poble per llegir els diaris i per tafanejar entre el moderat nombre de llibres que hi reposen. A La Vanguardia diuen que Barcelona és amb Wels a Àustria i Kirkok a Malta, la capital europea de Nadal 2026. També diuen, els que s’inventen els horòscops, que els que són del meu signe faran bé allunyant-se dels conflictes, que evitem els mals consells i que si estem pendents d’una resposta, haurem de tenir paciència, perquè tardarà en arribar. Després de fullejar els tres diaris que tenen damunt la taula, m’ha caigut a les mans un llibre que s’encetava amb una cita de...

Entre el riure i l’angoixa

Imatge
Sempre hi ha alguna angoixa que nia en el nostre ventre. Tot allò que ens és desconegut ens esglaia. I, tanmateix, és precisament en aquesta penombra on habiten els nostres records més vius, resguardats del pas del temps i de la fressa del món. Custodiem els temors com qui guarda una col·lecció de velles fotografies, sabent que, tard o d’hora, caldrà encendre l’espelma de la memòria per mirar de fit a fit els nostres propis fantasmes. Al capdavall, viure no és altra cosa que anar descabdellant aquest fil, vorejant el precipici amb la secreta recança que la caiguda, a més d’inevitable, acabi sent l’única crònica possible de la nostra existència. Ens alimentem d’aquesta paradoxa, la mateixa que André Malraux va deixar escrita sense cap mena de pal·liatiu: «la realitat és l’angoixa de sentir-nos sempre estranys a allò que estimem». Vet aquí la nosa, el vertader exili dels humans que miren de reüll el seu propi passat. Estimem els llocs de la infantesa, els llibres llegits, els rostres que...

Sobre la utilitat d’un mateix

Imatge
A vegades em sembla que passo els dies vagarejant pel carrer, observant el teatre de la vida i mirant de no fer gaire nosa. Quan els anys et van posant a lloc i declines les grans proclames, t’adones que la dignitat potser es mesura més en el servei discret i en la lleialtat als petits paisatges que t’han configurat la mirada i t’adones que viure no és res més que un intent d’ajudar a bastir ponts.   Un escriptor francès deia que, quan arriba la jubilació, és més útil el tallagespa que el bolígraf, però jo no tinc gespa i he d’engegar cada dia el bolígraf si no vull que creixin les herbotes en el meu cervell. Així, a còpia de ratllar papers amb una certa tossuderia, vaig omplint la lleixa del meu blog amb aquestes coses que llegiu uns quants. Aquest full en blanc diari és el meu tros de jardí, la meva manera de treure la pols a la memòria, perquè, en aquest ofici de viure i de descriure-ho, un descobreix que les paraules només prenen sentit si tenen alguna utilitat.   Ben mira...

La música de les esferes

Imatge
La música de les esferes és una antiga teoria filosòfica i científica d’origen pitagòric que sosté que l’univers està regit per proporcions numèriques i musicals. Pitàgores va intuir que les mateixes proporcions matemàtiques que fan que una corda soni harmònica en vibrar s’apliquen al moviment dels cossos celestes. Segons aquesta visió, cada planeta emet, en orbitar, un so particular segons la seva velocitat i la distància a la Terra, creant una simfonia còsmica perpètua que l’oïda humana no pot percebre perquè hi està habituada des del naixement. Aquesta idea va fascinar pensadors, astrònoms i compositors al llarg dels segles, des de Plató i Boeci fins a Johannes Kepler –que va intentar calcular les harmonies dels planetes al seu llibre Harmonices Mundi – i diversos filòsofs moderns. En l’àmbit musical, l’harmonia de les esferes s’ha plasmat en obres com la suite Els Planetes de Holst i l’òpera de Hindemith sobre la vida de Kepler. Alhora, Rued Langgaard va evocar el caos de l’univers...

Amb les botes posades

Imatge
Hi ha vespres de novembre en què la pantalla de l’ordinador encesa no actua com a refugi, sinó com un mirall que deforma la realitat i ens torna els pensaments en forma de trencadís. L’altre dia, amb la mà recolzada sobre el ratolí i una fredor continguda a l’altre costat dels vidres, em va agafar per fixar-me en els detalls col·laterals d’una pel·lícula que havia llogat per passar l’estona. En aquelles coses secundàries que els directors col·loquen al fons de la imatge, potser per distreure els espectadors que tenim la mania d’avorrir-nos quan la trama principal es torna massa evident. Al despatx del protagonista hi havia una d’aquelles boles del món que tots hem volgut tenir a la tauleta de nit quan érem nens. Un d’aquells globus terraqüis vintage on les fronteres es veuen nítides, pintades de colors pastel, com si aquest planeta fos un lloc endreçat, silenciós i previsible. Quina fal·làcia. Ens pensem que l’univers es regeix per un conjunt transparent i afectuós de normes, quan la ...

El cel pot esperar?

Imatge
La vida té data de caducitat. Això gairebé tothom ho sap, però no la portem impresa al front ni al clatell, com els iogurts i les conserves. Tot i que ningú no pot conèixer aquest dia amb certesa, els símptomes de deteriorament es fan evidents amb l’edat. T’adones que t’has fet vell quan, al teu voltant, proliferen les converses sobre xacres i malalties. Són afeccions greus, o no tant, que requereixen l’atenció constant de la medicina moderna: ingressos hospitalaris, tractaments molestos i una bona dosi de paciència; sobretot per part de qui es veu forçat a escoltar aquestes lletanies. Diuen que el veritable coratge consisteix a vèncer cada dia els petits enemics. El que no està escrit enlloc, però, és que hagis d’exhibir constantment el cap dissecat dels vençuts en les converses amb els coneguts i, fins i tot, amb els desconeguts. L’escriptor Jules Renard va deixar escrit al seu diari una veritat incòmoda sobre aquest fenomen social: deia que la vellesa comença oficialment quan un com...

La guerra tèbia

Imatge
Cada onze de novembre, els països més civilitzats d’Europa commemoren l’Armistici de 1918, és a dir, el final d’aquella gran i incivilitzada guerra que va esdevenir la precursora de tots els mals del segle XX, i potser també dels del XXI. L’escriptor i poeta estatunidenc Carl Sandburg va recollir aquest esperit el 1936 en el seu extens poema The People, Yes , on posava en boca d’un nen una frase cèlebre: « Sometime they’ll give a war and nobody will come » (Alguna vegada faran una guerra i no hi vindrà ningú). De fet, per l’experiència que en tinc, en general és molt més fàcil que una convocatòria quedi buida que no pas el contrari. A la majoria d’actes on assisteixo només hi som els de sempre i encara gràcies. Avui dia, les trobades només tenen èxit si ofereixen algun al·licient extraordinari; la gran majoria, en canvi, resulten un fracàs. Un fracàs relatiu, certament, perquè ja ens hi hem acostumat, però és evident que no surt a compte organitzar esdeveniments per a deu o quinze pers...
T'ha agradat aquest escrit?
Llegir Al caliu del fornell és sempre gratuït, però si et ve de gust ajudar a mantenir viu aquest racó, pots fer una petita aportació:

• Amb PayPal: ☕ Fes clic aquí per anar a PayPal
• Per Bizum amb l'aplicació del teu banc: Si no tens el meu telèfon, escriu-me a qcurbet@icloud.com i et passo les dades.