Les ànimes s’estimen més la ficció que l’oblit
De menut era perceptiu veure la televisió quan feien una pel·lícula. Eren títols dels anys quaranta o, com a molt, dels cinquanta. Els meus pares les coneixien totes perquè les havien vist al cinema, però les tornaven a mirar com si fos per primera vegada. La mare, a més, tenia notícia dels actors i dels directors perquè llegia revistes il·lustrades i recordo que se’m feia molt estrany quan em deia que un actor ja era mort. El meu cap no podia entendre que alguns dels germans Marx o que el mateix Walt Disney, que jo els podia veure amb els meus ulls, ja no fossin entre la legió dels vius. Hi ha una idea que circula pels llibres de cinema i que molts anys després em va fer pensar en aquella sensació de la infantesa. L’escriptor André Bazin, un dels grans pensadors del setè art, deia que el cinema satisfà «una necessitat fonamental de l’ésser humà: la victòria sobre el temps». Segons ell, la pintura ja havia intentat embalsamar la realitat, però el cinema ho aconseguia de manera més plen...
