Al caliu del fornell

Hi ha llocs, a hores determinades, on no passa res. Només petits detalls et demostren que no estàs contemplant una natura morta: unes branques que es mouen, el vol d’un ocell. Això sí, sempre hi ha alguna cosa en moviment, un soroll o un delit que et fa seguir en el fil del temps. I quan passa, ja no pots desdir-te’n: el lloc ja no és el mateix, l’instant tampoc. Pot ser un cotxe que frena en sec, una porta que s’obre, una veu que pronunciï el teu nom quan ja no l’esperaves. O pot ser gairebé res: una fulla que cau just quan havies deixat de mirar, un silenci que s’allarga un segon de més. Les coses que passen, grans o petites, tenen una manera molt particular de travessar-nos. No pregunten si estàs preparat, no demanen hora. I, tanmateix, sovint passen desapercebudes per a tothom, menys per a tu. Com si fossin fetes només per recordar-te que estar viu és estar atent. Hem sortit a passejar amb les mans a les butxaques, sense paraigües, sense barret, només per gaudir del no-res, perquè ...

L’art d’Eduardo De Filippo, mestre del teatre napolità del segle XX, residia en una sensibilitat gairebé mística pel ritme de l’escena. Considerava que el termòmetre de l’èxit no eren els aplaudiments, sinó la densitat del silenci a la sala. Si detectava que el públic es movia o tossia, De Filippo era capaç de dilatar una pausa o improvisar un gest fins a hipnotitzar l’audiència i restaurar la calma absoluta. Aquesta fixació pel “silenci actiu” defineix una cultura italiana que entén la interpretació com un diàleg viu, on la paraula només té sentit quan neix d’una atenció compartida i profunda. Com ell mateix deia: «En el silenci, l’actor ha de saber llegir el que el públic està pensant». En canvi, a l’altre extrem d’aquesta cerca de la veritat, Italo Calvino fugia de la improvisació teatral per abraçar la precisió quasi matemàtica. Si De Filippo modelava el silenci en viu, Calvino destil·lava la paraula escrita fins a l’extenuació, convençut que «l’escriptura és sem...

L’any 1967, Italo Calvino va acceptar el repte de traduir  Les fleurs bleues  de Raymond Queneau, una obra farcida de jocs de paraules, neologismes i anacronismes lingüístics. Lluny de buscar una literalitat impossible, Calvino va optar per una «traducció inventiva». Per a ell, no es tractava de traslladar paraules, sinó de recrear l’esperit lúdic de l’original. Va entendre que, per ser fidel a Queneau, calia ser infidel al diccionari: va inventar paraules i va adaptar el ritme de les frases perquè la música de l’italià ressonés amb la mateixa ironia i llibertat que el francès original. Aquesta col·laboració va ser crucial per a l’evolució de Calvino, ja que el va apropar definitivament a l’Oulipo, “l’obrador de literatura potencial” creat pel mateix Queneau i el matemàtic François Le Lionnais. En la seva versió d’ I fiori blu , l’autor italià va demostrar que la precisió que ell mateix defensava a  Il mare dell’oggettività  no era incompatible amb la fantasia verbal...

Abans els rius definien límits i fronteres, ara encara ho fan, però si observem amb detall un mapa actual, veurem que carreteres, autopistes i vies de ferrocarril parteixen l’espai d’una manera encara més contundent. L’Ebre, el Llobregat o el Ter ja no són els principals protagonistes de la divisió territorial: les autovies de peatge, els traçats d’alta velocitat i els enllaços de ronda, amb la seva geometria asfaltada, dibuixen límits invisibles però implacables. Els modestos corrents d’aigua han quedat relegats a un segon pla, testimonis d’un món on el poder ja no el marca l’aigua, sinó el formigó. Si ens fixem, per exemple, en les comarques gironines, veurem que queden partides en dues meitats per les grans línies de comunicació que travessen de nord a sud. L’autopista AP-7, la via del tren d’alta velocitat i l’N-II, sovint engabiades entre murs acústics i tanques metàl·liques, es converteixen en barreres gairebé impermeables. La travessia d’un costat a l’altre només es permet en ll...

En Pla deia que a vegades escrius i no surt res, i llavors «vostè encén una cigarreta i espera». Però jo no vaig aprendre mai l’art de fumar, quan ho podia haver fet, en una època en què els paquets de tabac encara no venien il·lustrats amb imatges de tumors malignes. Només vaig practicar durant un temps l’ús de la pipa, però el meu coll, fràgil i irritable, m’ho va fer deixar. I ara escric com puc i surt el que surt, no he sabut mai cultivar cap vici important ni m’ha turmentat cap malaltia digna de ser explicada en les entrevistes de promoció dels llibres. La vida és com un ball amb els ulls closos: un moviment constant cap a la incertesa, on no ens guien les imatges, sinó el batec d’allò que sentim. El món no és la màquina expenedora que imaginàvem de petits; sovint encara li demanem certeses i ens torna preguntes, però és precisament en aquest buit entre el que esperàvem i el que rebem on aprenem a caminar a les palpentes. En Pla també deia que «davant la incertesa, el millor és no...

L’any 333 aC, durant la campanya militar per l’Àsia Menor, Alexandre el Gran va arribar a Gòrdion, capital de Frígia. Allà es custodiava el carro del rei Gordi, el qual tenia el jou unit al timó per un nus de corfa de cirerer d’una complexitat llegendària. Segons els oracles locals, l’home capaç de deslligar aquest intricat lligam estava destinat a convertir-se en el sobirà absolut de tota l’Àsia. El repte representava una prova de destí i enginy, atraient l’atenció de conqueridors que veien en el carro el símbol del domini sobre el món oriental. Davant la impossibilitat de desfer el nus mitjançant la traça manual, Alexandre va optar per una solució pragmàtica: va desembeinar la seva espasa i el va tallar d’un sol cop. Segons fonts com Plutarc i Arrià, basant-se en Aristòbul, Alexandre el Gran podria haver desfet el nus gordià traient la passadora del jou en lloc de tallar-lo, però aquesta versió no treu força a l’anècdota. En tot cas, aquest acte de determinació va anar seguit d’una t...

«Ningú mai és prou fort per a escapar del tot de les febleses de la seva època.» Aquesta sentència de Robert Musil no és una condemna, sinó una incòmoda constatació: no som illes en el corrent del temps. Ens agradi o no, els prejudicis, les limitacions i les cegueses del nostre segle ens travessen i conformen l’abast del que considerem possible. Creure’ns exempts d’aquestes febleses és, probablement, la més subtil de totes. Perquè la força veritable no consisteix a negar aquesta herència, sinó a reconèixer-la per intentar transcendir-la o, si més no, habitar-la amb lucidesa. Aquesta idea de Musil adquireix una rellevància especial en un món que celebra incessantment la figura de l’emprenedor de si mateix, l’individu autosuficient que suposadament dissenya el seu destí al marge de les determinacions estructurals. Les febleses de la nostra època –l’obsessió per la productivitat, la digitalització de les relacions, la confusió entre informació i coneixement– no són defectes accessoris, si...

Els humans som màquines imperfectes. La naturalesa ens ha anat fent com ha pogut, al seu aire, amb un penjoll per aquí i un altre per allà, que cadascú porta amb més o menys gràcia. Fem servir el mateix conducte per menjar i per respirar. És un error de disseny que ens fa vulnerables a morir ofegats per un tros de menjar, cosa que no els passa als cetacis, per exemple. Fins i tot el nostre sistema respiratori té “memòria” d’altres èpoques: el singlot no és res més que un espasme heretat dels nostres avantpassats amfibis que servia per tancar el pas de l’aire i deixar entrar l’aigua a les brànquies; avui, només serveix per fer-nos empipar. Estem fets per caminar a quatre grapes, però ens vam posar a peu dret. El resultat? Una pressió excessiva a les vèrtebres i articulacions que gairebé ens garanteix dolors d’esquena o lesions de genoll amb l’edat. A més, en posar-nos drets, la nostra paret abdominal no va aprendre a aguantar bé el pes dels òrgans que ara em...