Entrades

11. La Libération de Paris (Robert Capa)

Imatge
Títol complet: La multitud omple els Camps Elisis el 26 d’agost de 1944 per celebrar l’alliberament de París . En primer pla hi ha una filera de gendarmes, en compto fins a onze, amb el quepis i l’uniforme fosc, la foto és en blanc i negre. La part de baix de la imatge es confon ja amb la perforació del negatiu. En segon terme, un grup de persones, enfilades en algun element urbà invisible, alcen els braços amb fervor. Al fons, els edificis apareixen plens de gent, fins i tot als terrats. Fa menys de setanta-dues hores que París acaba de ser alliberat i Charles de Gaulle avança cap a l’Arc de Triomf per retre homenatge a la Tomba del Soldat Desconegut, l’entusiasme és palpable als rostres de la multitud, conscient de viure un moment històric. Cinc anys abans, per aquest mateix lloc desfilaven les tropes victorioses de la Wehrmacht . Capa ha acompanyat pas a pas les tropes del general Leclerc, documentant els darrers combats als carrers de París. L’escena és captada des d’un angle baix,...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

On l’Onyar aprèn a esquivar els avions

Imatge
A vegades sembla com si la geografia gironina, en la seva més llunyana joventut, hagués patit una mena de varicel·la que hagués deixat rastres irreversibles en el seu paisatge. Bonys rocosos que trenquen la monotonia de la plana, cingleres calcàries que desafien la gravetat, relleus càrstics modelats pel pas invisible de l’aigua i cons volcànics adormits sota capes de vegetació.   Són cicatrius geològiques que narren un passat convuls de foc i sacsejades terrestres. T’ho miris des d’on t’ho miris, des del cim de les Guilleries fins als penya-segats de la costa, el panorama sempre és variable, abrupte i sorprenent. El panorama que s’estén entre Aiguaviva del Gironès i Vilobí d’Onyar –a la comarca de la Selva– és un d’aquests espais de transició on hi ha una mica de tot, en tots els sentits; un mosaic bigarrat on la tradició conviu amb la urgència de la modernitat.   Et trobes espais agrícoles de geometria variable, entapissats de verd i daurat que comparteixen frontera amb polí...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

10. Boulevard du Temple (Louis Daguerre)

Imatge
Aquell matí assolellat de primavera, el Boulevard du Temple era sens dubte un lloc animat, però el llarg temps d’exposició no va permetre capturar els subjectes en moviment: ni les persones, ni els animals, ni els carruatges. Només un home immòbil, que es feia enllustrar les botes, va deixar la seva empremta en un racó del daguerreotip. Aquesta imatge és una peça única en la història de la fotografia, i ho devem a Louis-Jacques-Mandé Daguerre, un dels seus pioners. Es tracta d’una de les primeres imatges fotogràfiques del món i, més concretament, d’un daguerreotip: una placa de coure polida com un mirall i recoberta amb una capa de plata. La fama d’aquesta imatge es deu a la seva antiguitat i al fet que mostra una silueta humana. Daguerre va fer diverses fotografies des d’aquest mateix angle, però en les altres el personatge ja no és visible. Les còpies originals van ser mal netejades el 1960, cosa que va danyar-ne l’original de manera irreversible. Afortunadament, el 1937 se’n va fer ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Nit de foc

Imatge
Les Gavarres són una serralada de turons i de muntanyetes folrades d’alzines sureres, que es dibuixen en el paisatge gironí com una mena d’esquena de mamut vell, ajagut de la ciutat pètria fins al mar i que serveixen bàsicament per a parar els peus a l’Empordà, una comarca que d’altra manera s’escamparia incontroladament cap al sud. Els pobles del Gironès, a recés de les Gavarres, es desperten cada matí donant gràcies a les muntanyes que els acomboien, mentre els de l’altre costat, excitats per una manca –o un excés– d’ozó, intenten esgarrapar la pell molsuda de l’animal. El cap del mamut mira cap al nord, amb un ull obert just a sobre de la muntanya dels Àngels. Del nord venen les tramuntanades i la presència sempre inquietant de les illes Medes, amarrades al Montgrí, un massís petri que sembla construït únicament per a vigilar un altre gran animal, que algun dia podria despertar-se definitivament del seu llarg son. L’antiga creença d’una vida en el més enllà va portar els antics pobl...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Els turons d’Adri

Imatge
En el meu record, Taialà era només un cementiri arrambat a una església, on reposaven els ossos d’una meva besàvia en un nínxol enteranyinat. L’església de Sant Narcís de Taialà es troba ara just al costat de l’autopista, que és on acaba la zona urbana de Girona i comencen a dibuixar-se els turons d’Adri, que s’estenen fins a la falda de la muntanya de Rocacorba, dibuixant ondulacions que semblen lloms inquiets de conills de bosc. Santa Cecília de Montcal és una esglesiola amb un campanar ceballut, amagada darrere d’un revolt de la carretera que puja cap a Adri. Una façana neta, àmplia i arrebossada, i –mig amagant una gran esquerda– un rètol de la Diputació anuncia la primera fase d’una reforma. En el cementiri minúscul que hi ha al costat hi dominen els Bosch. Les cigales ressonen amb insistència sota les alzines. Més amunt hi ha Can Joan d’Adri i l’antiga parròquia de Sant Llorenç. Fonolls, camps de colza, més alzines i un camí, gratat en la terra volcànica, que puja cap al puig d’A...
1 comentari
Llegeix més »

9. Les enfants de la Petite Bibliothèque Ronde (Martine Franck)

Imatge
Clamart és al sud de París, entre Montrouge i Boulogne-Billancourt, a la Petite Couronne d’Île-de-France. Allà hi ha la Petite Bibliothèque ronde , obra de l’arquitecte Gérard Thurnauer, membre de l’Atelier de Montrouge. Acabada d’inaugurar l’any 1965, Martine Franck s’hi acosta per fer un reportatge, convidada pels arquitectes. Al centre del conjunt de mòduls circulars hi ha una escala de cargol i un grup de nens treu el nas per la barana. Martine dispara amb flaix i els rostres dels infants queden petrificats pel raig de llum. Són una trentena i tots miren cap a la fotògrafa que es troba a baix, en el centre del buit de l’escala. La instantània de Martine Franck va ser portada de Life , la petita biblioteca rodona es va fer cèlebre i fins i tot l’emperadriu del Japó la va visitar. Franck deia que « Una fotografia no és necessàriament una mentida, però tampoc és la veritat. És més aviat una impressió fugaç i subjectiva. El que més m’agrada de la fotografia és el moment que no pots ant...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Descobrint el Sidillà

Imatge
El Sidillà és un subpaís vertebrat al voltant del Ter en el tram baix del riu, quan les seves aigües, ja encalmades, dubten d’anar cap a una riba o l’altra i decideixen fer una giragonsa d’anguila per anar guanyant temps. Aquest territori abasta una zona sovint ignorada en la cartografia turística, que comprèn, seguint les agulles del rellotge, Sant Llorenç de les Arenes, Sobrànigues, Sant Jordi Desvalls, Colomers, Jafre, Verges i Foixà, per acabar tornant a l’inici. Generalment, igual que la Gàl·lia Transalpina, el Sidillà se subdivideix en tres parts. És una mena de gran papallona que té el cos en la península que dibuixa el Ter des de Sant Llorenç de les Arenes fins a gairebé tocar de Foixà, i, a un costat i l’altre, les dues ales: una oberta cap a Sant Jordi Desvalls i l’altra que s’estén fins a tocar de Verges. És una subcomarca orientada cap a llevant, amb la terra repartida en llargues franges de terreny que, vistes a vol d’ocell, semblen l’espinada nua d’un peix de riu. Al bell...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

8. L’homme de la valise de la rue Vilnin (Willy Ronis)

Imatge
En realitat, la fotografia no té un títol clar; pertany a la sèrie recollida al llibre Belleville-Ménilmontant , un dels millors de Willy Ronis. Aquesta imatge, com moltes altres, il·lustra un món que ja no existeix.   Cap districte ha conegut, com aquest, paisatges sorprenents formats per un laberint de carrerons estrets i entrellaçats, on picotejaven les gallines o els ànecs, on s’encenien fanals de gas al vespre, passatges l’amplada dels quals no passava dels dos metres, terrenys buits, cases grises d’una o dues plantes, jardins abandonats, patis tancats per petites barreres de fusta. Tots aquests illots de cases insalubres del XXè arrondissement van desaparèixer a finals dels anys seixanta en un gran projecte de renovació urbana, i en el seu lloc hi ha ara un parc, al punt més alt del qual s’ubica precisament el Belvédère Willy Ronis , en homenatge al fotògraf parisenc. La imatge en qüestió és senzilla i complexa alhora, nítida i en blanc i negre. Està presa entre els números ...
1 comentari
Llegeix més »

Per la plana de l’Onyar

Imatge
Avui, a primera hora, quan el sol encara està mig estabornit després de tantes nits de festes d’estiu, sortim de Fornells per la Via Verda. És un camí pràcticament recte, però en el seu inici fa una petita marrada vora l’Onyar, pel mig dels camps de Can Dellonder, una masia de manual amb una data a la llinda que ens fa recular en la imaginació més de tres-cents anys. El riu arriba fins aquí profundament cansat després del seu recorregut per la plana i passa gairebé desapercebut darrere dels arbres. A mà dreta, al fons d’un camp acabat de segar, es dibuixa la silueta del poble, amb una església dedicada a Sant Cugat, l’element característic de la qual és un petit comunidor que s’alça com un sentinella en un dels extrems de la façana. Fornells de la Selva –que és un poble del Gironès– viu a tocar de Girona, de la qual és veí, però manté encara un esperit rural, sobretot en aquest punt, quan s’encara cap al sud, que és precisament on ens porten els peus. Deixem el camp de futbol a la dret...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »