Entrades

En el blanc

Imatge
El blanc és com el silenci, el blanc de les parets blanques i el del paper en blanc. Tot és blanc en la infinita saviesa del temps, és blanc en els murs de la infantesa i ho és també en tot inici i, qui sap, en tot final. Dins d’aquest buit immens, però, no hi ha el no-res, sinó la promesa d’allò que encara ha de néixer. És la llum abans de triar el seu color, la pausa necessària abans que brolli la primera paraula o el primer record. En aquest espai sense taques, el món es despulla de soroll i ens convida, simplement, a respirar i a tornar a començar. Tot necessita una mica d’espai en blanc. Renoir va dir una vegada que no hi havia res tan difícil de pintar –i, alhora, tan apassionant– com el blanc sobre blanc. El blanc és eteri, té una certa puresa; d’alguna manera, eleva l’aspecte de les coses. Existeix tota una gamma de blancs: blanc brillant, el blanc de les dents, el blanc del sàndal, el blanc de la lluna de tardor, el blanc de la plata, el blanc de la llet de vaca, el blanc de l...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La cultura del contagi

Imatge
La contaminació cultural és un procés transformador constant que redefineix de manera irreversible la nostra percepció de l’art, la història i la quotidianitat. Aquesta és una de les premisses centrals que es desprenen de l’assaig Le origini dell’eleganza , de l’historiador i divulgador de l’art Philippe Daverio. Al llarg de les seves pàgines, l’autor ens convida a fer un viatge en el temps per entendre com s’han configurat les nostres pròpies estructures culturals a través de la mescla, utilitzant fenòmens de la història de l’art i de la vida quotidiana per ajudar-nos a comprendre millor qui som avui dia. Un dels exemples més clars que recull l’obra és l’impacte de les cultures no occidentals en la música. Daverio planteja com el batec del tambor africà funciona com un «virus» conceptual que subjau en la música moderna, fent impossible que actualment escoltem peces clàssiques amb la innocència formal de la seva època. Aquesta distància històrica, sumada a segles de noves experiències ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Les emocions rodones

Imatge
La terra és rodona, com ho són també els objectes que guarden les nostres memòries més pures: les velles pilotes de futbol de la infantesa, les rodes de la primera Vespa i, per sobre de tot, els discos de vinil. Ara, en un món digital on tot esdevé virtual, ràpid i efímer, el llibre Emocions rodones , escrit a quatre mans per Jaume Garcia Vall-llosera i Josep Taberner Puig, s’aixeca com una trinxera de resistència cultural. Aquesta obra no és només un catàleg de portades o una cronologia de grups, encara que ho pugui semblar a primera vista; és un acte d’amor a la música, a les nostres arrels i a un municipi clau per a molts gironins: Sant Feliu de Guíxols. Allà on altres infants xutaven una pilota al pati de l’escola, en Jaume i en Josep formaven part d’aquella raça de «nens rarets» que preferien submergir-se en els solcs de plàstic negre per viatjar cap a horitzons desconeguts a vertiginoses velocitats de 33 o 45 revolucions per minut. Aquesta sobredosi de nostàlgia és la que els va ...
1 comentari
Llegeix més »

Les galtes del clergue i un polsim de sal als dits

Imatge
Diuen que per saber si un crustaci està ben cuit, ha de tenir el mateix color que les galtes d’un clergue. Quan el llagostí, la gamba o el llamàntol abandonen el seu to grisenc i apagat per vestir-se d’aquest vermell viu i encès, vol dir que la calor ha transformat les seves proteïnes en el moment precís. És el senyal que la carn ha assolit la textura ideal –ferma i sucosa–, just abans de passar-se i perdre la gràcia. El gran secret de la cuina consisteix precisament en trobar aquest instant exacte. Diuen també que els minuts més lents de la història són els que passen pel rellotge de la cuina, una expressió del tot moderna; a les cases d’abans, el temps no es mesurava davant dels fogons. Els rellotges eren un luxe reservat com a decoració damunt del moble del menjador, sovint just a sota de l’obligatòria estampa del Sant Sopar. Un sopar que sempre m’havia semblat, tot s’ha de dir, una mica depriment. No sé fins a quin punt les coses van lligades les unes amb les altres; a vegades em f...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Una de guerra

Imatge
He de confessar que a vegades em reconforta veure una pel·lícula de John Ford. Tothom té les seves debilitats i aquesta no em costa fer-la pública. Cesare Pavese deia que per escriure un llibre es necessitava tota una vida i Ford era d’aquests, no escrivia, però sempre feia la mateixa pel·lícula i, si podia ser, amb els mateixos actors. John Wayne va ser la cara indiscutible del seu cinema. Van col·laborar en més de catorze pel·lícules, convertint-se en una de les parelles de director i actor més famoses de la història del cinema amb títols com La diligència o Centaures del desert . Henry Fonda va protagonitzar set dels seus títols de l’etapa daurada, incloent-hi El raïm de la ira i Passió dels forts, i Maureen O’Hara, l’actriu preferida de Ford, va mostrar una química perfecta amb John Wayne a obres mestres com L’home tranquil . Però la pel·lícula en qüestió de la qual volia parlar és The Wings of Eagles que en castellà es va dir Escrito en el cielo. Tracta sobre els inicis de l’...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Geometria de l’atzar

Imatge
L’atzar no es pot representar com si fos una figura geomètrica; els seus angles són elàstics, les seves línies sinuoses. És una arquitectura en moviment constant que desafia la rigidesa de la línia recta i es dibuixa a si mateixa només en el moment en què succeeix. Allà on la raó humana s’entossudeix a buscar patrons simètrics i previsibles, la casualitat traça vòrtexs de possibilitats, mapes mutables on cada intersecció obre un destí inesperat. No hi ha formes fixes en la sort, sinó una dansa de vectors lliures que es troben i se separen, recordant-nos que la realitat, en el seu fons més íntim, està feta de plecs i revolts que cap equació podrà empresonar mai del tot. Hi ha una màxima de Léon Bloy que diu « Le hasard n’a pas de Commandements. ». Si l’atzar no té manaments, és perquè la seva lògica no respon a la moralitat humana, sinó simplement a la indiferència. Actua com un monarca absolut i cec: ho pot tot, ho veu tot i fa de tot, movent els fils de la nostra existència sense cap ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Feliç tu, que en aquestes hores encara tens ganes de riure

Imatge
Tenim poques conviccions absolutes, però, si preguntem a la gent en general, sempre arribarem a la conclusió que els bons som nosaltres i els dolents els altres. Evidentment, això és molt difícil de definir, perquè la bondat no només es concreta per mitjà de fronteres dibuixades clarament en els mapes, la bondat va per barris i a vegades per pisos. Per tot arreu hi ha una mica de tot i les conviccions absolutes ho deixen de ser amb molta facilitat. A la porta de molts cementiris hi ha una inscripció que prové del llibre de l’Apocalipsi: « Beati mortui qui in Domino moriuntur », feliços els morts que viuen amb el Senyor. Feliços?, segur que entre els morts també hi ha rancúnies. Els que reposen en nínxols es miren de reüll els que gaudeixen de panteons i, fins i tot entre els mateixos inquilins dels nínxols més baixos es miren amb recel els dels més alts. És una mica també el que passa als geriàtrics. A vegades ens sembla que tots els vellets són gent beatífica, però és indubtable que t...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

El futur és un monstre que s’alimenta de passat

Imatge
El 7 d’abril de 1947 el riu Rouge de Michigan havia inundat l’estació elèctrica de Deaborn i havia deixat la casa de Henry Ford sense electricitat, per la qual cosa abans d’anar al llit, ell i la seva dona van encendre espelmes i llums d’oli per il·luminar la casa. Més tard, aquesta mateixa nit, just abans de l’alba, Henry Ford, el creador de la producció en massa, va morir en la mateixa atmosfera en la qual havia nascut vuitanta-tres anys abans, amb la il·luminació de les espelmes. El vell Ford –conservador, antisemita i proalemany–, es va fer reconstruir a Dearborn un raconet de la vella Amèrica rural i jeffersoniana, i va passar els seus últims anys banyat en la nostàlgia sense adonar-se que havien estat, sobretot, els seus propis cotxes els que l’havien destruïda. Però potser és el destí de tots els grans pioners: no saber què construeixen i després quedar-se’n com a presoners decebuts. Aquests personatges rarament saben què construeixen realment. Deien que Graham Bell, el precurso...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Quixots sense terra

Imatge
En el seu darrer llibre, guardonat amb el premi Carles Rahola, Joan Manuel Soldevila ens ha demostrat de manera brillant que l’Empordà és terra de Quixots. Lídia de Cadaqués, Salvador Dalí, Narcís Monturiol, Pere Horts o Josep Maria Joan i Rosa en són exemples paradigmàtics. Però aquesta revelació que ens fa veure Soldevila no és un fet aïllat, sinó la baula d’una llarga cadena que, com veiem ara a les terres empordaneses, manté un notable vigor que s’ha ramificat arreu del territori, demostrant que la petjada de l’esperit del cavaller de la Manxa és ben viva en la identitat catalana. D’altra banda, si invertim els termes, també ens trobem amb un altre fet igualment colpidor i profund: el dels quixots sense terra, els apàtrides. Si l’Empordà o Barcelona han sabut acollir i arrelar el mite cervantí dotant-lo d’una geografia concreta, hi ha una altra estirp de cavallers errants que caminen en la direcció oposada. Són aquells idealistes desposseïts del seu lloc en el món, figures quixotes...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »