La història d’un elf avergonyit
Tots guardem algun secret cultural en les golfes del nostre cervell. Una cançó cursi que posem només quan ningú més la pot sentir, una sèrie de televisió estúpida que devorem amb una barreja d’addicció i de devoció, o una novel·la de butxaca que amaguem darrere dels llibres seriosos de la prestatgeria. Són els nostres plaers secrets, aquells que ens fan feliços però també una mica de vergonya. D’on ve aquesta necessitat d’amagar allò que realment ens agrada? Fa uns dies, un professor de francès virtual al qual segueixo a través de les xarxes va explicar una història –mitjançant una mena de butlletí informatiu– que il·lustra perfectament aquesta dualitat. Parlava del seu institut, d’una època en què tenia un alter ego. No era un simple jo ideal, sinó un elf fosc, arrogant i ambiciós, que somiava tenir un castell amb el seu nom gravat a la pedra. Cada nit, un cop els llibres de text quedaven enrere, iniciava sessió en un fòrum d’Internet. Allà, en un joc de rol de fantasia medieval, dona...
