Al caliu del fornell

Diuen que et fas vell ja sense remei quan et comencen a créixer pèls per tot arreu, menys allà on t’haurien de créixer. El passat és un indret on ja mai més tornarem, però jo crec que la vellesa de debò arriba un dia, sense avisar, quan descobreixes que el cervell ja no pot assimilar música nova. I no és cap broma: arriba un moment, entre els trenta i els quaranta, en què per molt que t’hi esforcis, saps que mai arribaràs a estimar el que escolta la mainada d’avui amb la mateixa passió amb què tu t’emocionaves amb Lluís Llach, Raimon o Leonard Cohen. Pots intentar escoltar coses noves, pots fer veure que t’agrada el trap o el reggaeton actual, però en el fons saps que és com llegir les instruccions d’un moble d’IKEA: ho entens, però no t’emociona. I al final sempre acabes tornant a allò que et sona a casa, al vinil dels setanta o al casset dels vuitanta, perquè el cervell, vés a saber per què, decideix que després de la trentena ja no li caben més cançons al cor. I jo què voleu que us ...

Hi ha una certa incoherència en començar un article sobre la brevetat amb unes quantes línies prèvies, però confio que em perdonareu la paradoxa. Sovint creiem que per transmetre una idea profunda cal un discurs extens, però la història ens demostra que la brevetat pot ser molt més eloqüent. L’any 1862, Victor Hugo va enviar la carta més curta mai escrita per preguntar sobre l’èxit de la seva obra  Els Miserables : només contenia un signe d’interrogació (?). El seu editor, captant la urgència del missatge, li va respondre amb un signe d’exclamació (!). En un món saturat de soroll i paraules buides, aquest intercanvi ens recorda que l’essència d’un missatge no resideix en la seva llargada, sinó en la seva precisió. Aquesta economia del llenguatge només és possible quan existeix una base de sobreentesos compartits. Perquè el signe d’Hugo fos desxifrat, calia una complicitat prèvia amb el seu editor; sense aquest context, el missatge hauria estat buit. És el que La Trinca resumia amb ...

La vida consisteix en una corrua d’esdeveniments impredictibles que ens sacsegen l’existència quan menys ho esperem. Un matí qualsevol, mentre esmorzem mirant el mateix carrer de sempre, quelcom trontolla: una trucada inesperada, una mirada que ens creua, un núvol que descarrega just quan havíem penjat la roba. Aquesta successió d’atzars ens recorda constantment la nostra vulnerabilitat, però també la bellesa de l’instant viscut. Perquè és precisament en aquest desconcert, en aquest no-saber-què-vindrà-després, on resideix la màgia d’estar vius, navegant sense brúixola per aquest mar d’incerteses que anomenem quotidianitat. Cada dia ens ressonen a les orelles els sons de mots antiquíssims: Troia, Persèpolis, El Alamein, Damasc, Bagdad, Gal·lípoli, el Sinaí, Ormuz, sons que es barregen amb les notícies del dia. Aquil·les, Alexandre, Dàrius, Lawrence, cavalcant sempre cap al no-res, entre la pols dels llibres i la pols de les runes televisades. I nosaltres, des del nostre balcó estant, a...

Joan Fuster ja va apuntar, amb la lucidesa que el caracteritzava, un símptoma inquietant de la nostra evolució col·lectiva: el fet que, en els debats contemporanis sobre la convivència, el terme “urbanisme” hagi substituït completament la paraula “urbanitat”. No es tracta d’una mera qüestió lèxica, sinó del reflex d’una profunda transformació de valors. Mentre que la urbanitat apel·lava a la cortesia, a les normes implícites del civisme i a la qualitat del tracte entre persones, l’urbanisme actual es concentra en la materialitat dels espais, en la funcionalitat de les infraestructures i en el disseny de les ciutats com a escenaris. Fuster ens adverteix, així, que potser estem més preocupats per la posada en escena i l’eficiència tècnica dels nostres entorns que per la qualitat humana i el respecte mutu que s’hi hauria de desplegar. El predomini de l’urbanisme sobre la urbanitat suggereix una societat que privilegia l’ordre físic i la imatge exterior per damunt de l’ètica de la relació ...

Un ex-libris és, bàsicament, una marca de propietat que es posa dins d’un llibre per dir a qui pertany. Sol ser una petita estampa o un segell enganxat a la primera pàgina amb el nom de l’amo i un dibuix que el representa. La paraula ve del llatí i vol dir “dels llibres de…”. Tot i que és una tradició preciosa, és cert que avui dia ja no és tan útil: cada vegada tenim menys llibres de paper a casa i llegim més en digital. Amb les biblioteques virtuals, el vell costum de marcar el llibre amb un segell personal s’ha convertit gairebé en un petit luxe per a romàntics i col·leccionistes. Abans, quan un llibre era un tresor caríssim, els propietaris no se anàvem amb romanços. Molts ex-libris incloïen frases que eren gairebé malediccions per a qui no tornés el llibre. A França hi havia qui escrivia coses com: «Qui robi aquest llibre, penjarà d’una forca a París. I si no és penjat, s’ofegarà. I si no s’ofega, es cremarà. I si no es crema, una fi pitjor li caurà al damunt», o advertèn...

Hi ha una certa saviesa en aquells que saben mirar el món des dels marges. La poeta polonesa Wisława Szymborska, Premi Nobel de Literatura, ho practicava amb una habilitat desconcertant: quan exercia de crítica literària en diversos mitjans del seu país, no triava les novetats editorials que omplen els aparadors de les llibreries, sinó aquells llibres que els llibreters amaguen en racons polsegosos —guies de viatge insòlites, manuals de bricolatge, assaigs sobre jardineria, tota mena de volums que ningú no reclama. I, tanmateix, de llibres en parlava ben poc. Li servien, simplement, com a excusa per desplegar la seva finíssima veta sarcàstica, una mirada incisiva que no anava tant contra aquestes obres concretes com contra el món sencer, contra les seves contradiccions i absurditats. Szymborska era també capaç de descriure en llenguatge poètic un viatge que mai no havia fet a l’Himàlaia, on imaginava un ieti a qui volia recordar que, més enllà de les neus perpètues, a baix era dimecres...

La columna infame , d’Alessandro Manzoni, és una crònica colpidora sobre la injustícia i la histèria col·lectiva durant la pesta de Milà de 1630. L’autor reconstrueix el procés judicial contra uns innocents acusats d’escampar la malaltia untant les parets amb ungüents verinosos (els  untori ), que van ser torturats i executats sota pressió popular. Aquesta obra de Manzoni me la va fer conèixer Giovanni Albertocchi quan vaig publicar el 2007 la seva edició per a la versió catalana. L’expressió “columna infame” fa referència al monument que es va erigir a Milà sobre la casa enderrocada d’un dels suposats untors, com a càstig simbòlic i advertència per a la posteritat; Manzoni, en donar títol al seu assaig, converteix aquesta columna en un símbol universal de la injustícia legal i la memòria esbiaixada. Manzoni hi desenvolupa una tesi valenta: la culpa no va ser de la ignorància de l’època, sinó de la responsabilitat moral dels jutges, que van ignorar la veritat per sat...

« 8 de març –Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada. A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu: —Ja saps que avui fas vint-i-un anys? I en efecte, seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. » Josep Pla començava d’aquesta manera El quadern gris , una de les obres magistrals de la nostra literatura. L’escriptor va refer i revisar aquest text original durant tota la seva vida. Va eliminar referències íntimes, va amp...