Entrades

Anar tirant

Imatge
El 1939, en ple preparatiu per al pitjor escenari bèl·lic, el Ministeri d’Informació britànic va imprimir amb discreció 2,5 milions de còpies d’un cartell. Duia una corona, fons vermell, lletres blanques i un missatge curt: “Keep Calm and Carry On”. Era un consell per a la nova situació cap a la qual el país s’encaminava. Per una ironia del destí, mai va arribar a enganxar-se en cap mur públic. Va quedar emmagatzemat, oblidat, l’Estat va considerar massa paternalista per a una població que, en realitat, ja estava mostrant el seu coratge durant el Blitz. La història el va condemnar al fons d’un calaix durant seixanta anys. La seva resurrecció, ja al segle XXI, va ser tan casual com la seva mort. El 2000, una còpia polsegosa va aparèixer en una llibreria de segona mà al nord d’Anglaterra. Lliure de drets d’autor, la seva imatge es va popularitzar ràpidament, reeditada per empreses privades en tota mena de productes i donant lloc a innumerables paròdies. La nostàlgia pel caràcter nacional...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Elogi dels pobles petits

Imatge
Es veu des de lluny o apareix de sobte, és un campanar rabassut que malda per despuntar entre els arbres. És un bar en una cruïlla amb dues furgonetes i un automòbil aparcats al davant, és un semàfor enmig del no-res i un estanc que ven de tot. Un poble petit és un esperit que flota damunt dels camps, és un núvol que passa de llarg i és un gos que borda d’ofici. Els pobles petits estan habitats per gent invisible, ombres darrere d’una cortina. Entre les cases floten olors inexpugnables que sorgeixen des del fons de la història. Són pobles que s’amaguen en el paisatge i en els mapes només s’entreveuen com un punt borrós. El temps hi passa de puntetes i el futur és una quimera de folls. És una església tancada amb pany i un rellotge aturat a la una i vint. És una plaça amb quatre til·lers i un banc on mai ningú s’asseu, llevat d’una vella que mira el buit amb ulls de vidre. Un poble petit és un secret que es guarda a si mateix, una conversa sorda sota les bigues d’un garatge, l’eco d’una...
1 comentari
Llegeix més »

La guineu ràpida, el gos mandrós i el dinosaure distret

Imatge
« The quick brown fox jumps over the lazy dog », o sigui, «La guineu marró ràpida salta sobre el gos mandrós», va ser el primer missatge transmès per la línia directa Washington-Moscou –el mític “telèfon vermell”– el 30 d’agost de 1963. La seva elecció no va ser casual: aquesta frase conté totes les lletres de l’alfabet anglès i es va utilitzar com a prova tècnica per verificar la claredat i precisió del nou sistema de comunicació, instaurat després dels gairebé fatals malentesos durant la crisi dels míssils de Cuba. La perplexitat inicial dels operadors soviètics, que van buscar un significat ocult en aquesta seqüència aparentment innocent, va posar de manifest fins a quin punt la desconfiança marcava aquella era. Per un instant, la innòcua guineu marró va saltar a l’epicentre de la història mundial, suposo que els americans també haurien sospitat si haguessin rebut el text habitual en rus en aquests casos: « Съешь ещё этих мягких французских булок, да выпей чаю », que ve a dir «Menja...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Els dies s’allarguen

Imatge
Josep Pla reflexiona a Les hores sobre el miracle hivernal de la floració dels ametllers, un esdeveniment incert i delicat que es produeix «només quan el fred es descuida un moment». Aquesta audàcia, aquesta florida extemporània i arriscada en plena estació freda, és, segons ell, un dels miracles més gràcils i lleugers de la natura. L’espectacle d’un ametller en flor, amb els seus matisos que van del rosa al blanc, apareix com una subtil i elegant sorpresa davant del paisatge encara hivernal, un vaporós enlluernament que omple de delicadesa les tardes curtes de febrer. Pla subratlla la bellesa incomparable i la qualitat etèria d’aquesta flor, que irisa totes les riberes mediterrànies. La seva plenitud es percep amb més intensitat quan contrasta amb elements còsmics i inhòspits, com el mar immens o les muntanyes gelades, on assoleix una gràcia gairebé impertinent. Aquests ametllers florits, fugissers com un somni, semblen posar sobre el món fred una il·lusió de temperatura suau i són, ...
1 comentari
Llegeix més »

Sobre les truites i la necessitat de trencar els ous

Imatge
Un oncle de la meva mare s’havia exiliat a França en acabar la guerra. L’estiu de 1968 va venir de vacances amb la família i amb tots els papers en regla de la nacionalitat francesa que l’emparaven, per si de cas. Recordo que una de les primeres coses que li vam preguntar va ser pels fets que havien ocorregut a París uns mesos abans, el famós maig, que aquí el règim franquista ens va vendre com a tràgics desordres produïts pels sempre actius enemics de la civilització occidental. La resposta de l’oncle va ressonar clara i contundent a les meves orelles d’infant: «Desordres? És clar! Per fer una truita, abans s’han de trencar els ous». « On ne fait pas d’omelette sans casser des œufs » és una expressió que es remunta a la Revolució Francesa, ens aclareix ara la Viquipèdia. A les Anècdotes curieuses et plaisantes, relatives à la Révolution de France (París, 1791), sobre expressions durant la revolució, llegim: «Una dona es lamentava dels assassinats que van marcar l’inici de la revoluci...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Sobre l’espant de la impunitat

Imatge
Des de fa segles, l’ésser humà es qüestiona el seu sentit en el món. Alguns viuen sense preguntar-s’ho i potser, en la seva ignorància, són més feliços. Altres contemplen la immensitat del cel estelat i senten una fascinació que ben aviat esdevé espant. Uns altres, en canvi, observen l’existència del mal, que colpeja justos i injustos –a uns més que als altres–, i es pregunten si aquest món és tan real com sembla, o si n’hi ha un altre on la bellesa i la veritat triomfin, de cop i volta, sobre tota foscor. Els humans, però, no som conformistes. Hi ha en nosaltres una tensió furiosa i una obsessió avergonyida per ser els primers, per destacar, per perdurar. Tenim somnis immensos, és cert, però també petits: somnis de quincalla, de fum i miralls, els somnis exaltats d’un petit burgès. Envegem la fama i l’elegància despreocupada dels actors de cinema. Volem ser com ells: famosos, desitjats, immortalitzats en la pantalla. Però fins i tot això ens sembla poca cosa. En el fons, aspirem a alg...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Hi ha un límit al teu amor

Imatge
L’arquitecte Antoni Gaudí va deixar una màxima essencial, recollida l’altre dia en una entrevista a Joan Amorós, president de Ferrmed, a 3Catinfo : «Per fer una cosa bé, primer s’ha d’estimar. I després, aplicar la tècnica». Quan observem les línies ferroviàries que ressegueixen la costa catalana o les vies interiors esborronades per l’ús, cal preguntar-se: quina estima, quina visió, ha protegit aquest patrimoni col·lectiu? La resposta, crua, és cap. L’estat actual dels trens a Catalunya no és només una qüestió de retards; és el símptoma d’un abandó estructural per part de l’estat espanyol. Les mateixes vies per les quals avui s’arrosseguen els Rodalies espasmòdics, els trens de mercaderies pesats i els regionals nostàlgics, són, en molts trams, les mateixes que les de fa un segle. El progrés, aquí, no ha sigut una evolució, sinó un nyap apedaçat sobre l’esquelet d’un altre temps. I mentrestant, el mar rosega. Al Maresme i al Garraf, l’erosió no és una metàfora. És un fet geològic i un...
1 comentari
Llegeix més »