Entrades

L’ombra allargada de l’home que esperava a la cantonada

Imatge
Tenia aquest títol des de feia temps en la meva llibreta d’anotacions i em sabia greu no utilitzar-lo. La meva àvia sempre em deia que «només es té allò que es guarda», la qual cosa sempre m’havia semblat una obvietat. Però segurament a causa d’aquells consells ara m’excedeixo guardant coses per “si de cas”. L’altre dia, per exemple, vaig anar a fer-me una prova a l’especialista –una espirometria– i amb el permís de la doctora, em vaig endur a casa unes pinces de plàstic que serveixen per a tapar-te el nas durant la prova. Encara no tinc clar del tot com les puc utilitzar, però ara que hi penso, potser em serviran quan em toqui anar a votar la pròxima vegada o simplement per poder passar per segons quins carrers fora d’horari de recollida d’escombraries. Quan passejo pel carrer, o quan espero el bus, el meu cap continua pensant d’ofici, va a la seva: contemplo un automòbil que passa i penso que tots els cotxes riuen. I ho escric. Els fars són els ulls, la graella del radiador és la boc...
2 comentaris
Llegeix més »

Abans tot eren horts

Imatge
Els coremes, creats pel geògraf Roger Brunet als anys vuitanta, són una manera de simplificar el mapa per quedar-nos només amb les seves formes bàsiques. Funcionen com un “alfabet geogràfic”: fan servir figures senzilles (com punts, línies o fletxes) per representar com s’organitza el territori. En combinar aquestes figures, podem dibuixar un esquema que explica com funciona qualsevol lloc, des d’un poble fins a un continent, i entendre millor per què les coses es distribueixen d’una manera determinada. Imaginem un corema com si fos un imant gegant: un punt gran al mig que atrau tota l’activitat. Al seu voltant, hi ha punts més petits connectats per línies, com si fos una teranyina. Aquest esquema ens ensenya que la ciutat central té el control i els serveis, mentre que els pobles del voltant depenen d’aquest centre per a la feina o el comerç. En lloc de fer un mapa complicat, fem un croquis ràpid per entendre qui mana al territori. Si mirem el mapa de...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Fornells de la Selva, Girona, Espanya
Llegeix més »

El judici de la gran dama

Imatge
Hi ha una dama implacable que seu a la taula de tots els escriptors, invisible però sempre present. No aplaudeix mai en vida, no firma autògrafs, no es deixa seduir per les modes ni pels elogis dels contemporanis. La seva mirada es perd en l’horitzó dels segles, i el seu judici és lent, silenciós i definitiu. Es diu Posteritat, i té el costum d’esperar que l’autor sigui pols i ombra per obrir els calaixos, desxifrar els manuscrits i decidir, ara sí, qui mereixia realment ser recordat. A ella li agrada rescatar noms que el món va enterrar en vida i, de tant en tant, enterrar-ne d’altres que van tenir massa pressa per sentir-se immortals. Si hi ha un autor que va conèixer de prop la indiferència d’aquesta senyora, aquest és Franz Kafka. En vida, va ser un escriptor menor, gairebé invisible, que publicava relats breus en revistes de tirada curta i amb una correcció editorial que el feia emprenyar més que alegrar-se. Les seves novel·les –les grans, les que avui tothom cita– dormien en carp...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Fornells de la Selva, Girona, Espanya
Llegeix més »

La intel·ligència silenciosa

Imatge
Durant segles, la humanitat s’ha entossudit a creure que la intel·ligència era cosa nostra i, amb una mica de sort, d’alguns animals superiors. Els humans, amb el nostre cervell desenvolupat, ens situàvem al cim de la piràmide cognitiva mentre les plantes restaven allà, immòbils i passives, fent nosa o decoració. Tanmateix, aquesta visió tant còmoda com antropocèntrica està fent figa. Les darreres investigacions en botànica ens obliguen a reconsiderar-ho tot: i si el gerani del balcó, sense moure’s del test, estigués processant informació tan complexa com nosaltres davant d’un embús de trànsit? Benvinguts al fascinant món de la intel·ligència vegetal, on passar-s’ho bé vol dir simplement rebre hores de sol i un bon substrat. Si parlem de percebre l’entorn, les plantes són veritables mestres del que podríem anomenar una “consciència difusa”. No tenen ulls, cert, però detecten la longitud d’ona, la intensitat i la direcció de la llum amb una precisió que farien posar verds d’enveja els e...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Fornells de la Selva, Girona, Espanya
Llegeix més »

Paisatge amb gat

Imatge
La gent d’aquest país estem avesats a viure immersos en un paisatge civilitzat, una realitat que configura profundament la nostra relació amb l’entorn. Aquesta familiaritat amb un territori humanitzat, ple de pobles i camps de conreu, ens fa percebre les grans extensions salvatges del planeta, els deserts o les selves, com quelcom remot i aliè a la nostra experiència quotidiana. La nostra mirada, acostumada a trobar-se visualment amb un campanar després de cada revolt o el teulat d’una casa fins i tot als parcs naturals, concep la natura indissolublement lligada a la petjada humana. Així, allò que per a altres cultures podria ser un paisatge quotidià, per a nosaltres resulta exòtic Aquí no podem concebre el nostre territori sense aquesta harmonia entre l’ordre humà i l’entorn natural. Josep Pla entenia el paisatge com una creació humana, com el resultat d’un diàleg secular entre la mà del pagès i la terra. Ho expressava amb una contundència reveladora: «el paisatge humanitzat, creació ...
1 comentari
Location: Fornells de la Selva, Girona, Espanya
Llegeix més »

L’habitació 101

Imatge
«Era un dia d’abril fred i lluminós i els rellotges estaven tocant les tretze» és la frase inicial de Mil nou-cents vuitanta-quatre  de George Orwell. Si hi ha una habitació literària que encarni l’horror de la vigilància totalitària, aquesta és la cel·la on Winston Smith és reclòs a la novel·la. Després de ser detingut per la Policia del Pensament, Winston desperta en una cambra sense finestres del Ministeri de l’Amor, que ell mateix havia imaginat en els seus pitjors malsons: és un lloc on no hi ha foscor, un espai de sostre alt i parets nues on la llum roman eternament encesa i quatre telepantalles el controlen des de cada racó, sense treva. Però el que fa aquesta cel·la veritablement terrorífica no és només la seva arquitectura, sinó allò que s’hi amaga al darrere: un sistema dissenyat per esclafar l’ànima humana. Allà, Winston comparteix espai amb altres víctimes del règim, com el poeta Ampleforth, empresonat pel “crim” d’haver deixat la paraula “Déu” en un poema per...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Fornells de la Selva, Girona, Espanya
Llegeix més »

L’art de dubtar en un món polaritzat

Imatge
Nicola Panichi és una de les grans expertes actuals en el pensament del Renaixement i professora a la prestigiosa Scuola Normale Superiore de Pisa. En el un llibre que aquí –com molts altres assajos d’aquest tipus– només es tradueixen a la llengua de la meseta , i que porta –portaria– per títol  Montaigne: la consciència crítica del Renaixement , ens descobreix que el famós escriptor francès no era només un pensador solitari tancat a la seva torre, sinó algú profundament compromès amb els problemes del seu temps. Segons Panichi, Montaigne actua com una “consciència crítica” perquè utilitza el dubte per combatre el fanatisme i la violència. Per a ella, la seva filosofia política es resumeix en una idea molt actual: la tolerància i el diàleg són les millors armes que tenim per conviure en pau quan tothom creu tenir la raó absoluta. Aquesta mirada ens serveix per entendre que el missatge de Montaigne continua sent sorprenentment modern. En un món com el d’avui...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Fornells de la Selva, Girona, Espanya
Llegeix més »

El desig de viure d’Etel Adnan

Imatge
Als arxius digitals de la Universitat Americana de Beirut es conserva un cartell de 1999. Anunciava l’exposició “Etel Adnan: Painting Bridges” i mostra el seu rostre en primer pla: els cabells blancs, la mirada fixa, l’expressió serena d’una dona que ja havia viscut dues guerres, ensenyat filosofia a Califòrnia i escrit un dels llibres fonamentals sobre la guerra civil libanesa. El cartell, imprès sobre paper, mesura 35 per 25 centímetres i forma part del patrimoni cultural de la biblioteca universitària. En aquesta imatge hi ha tota la seva essència: una dona que va viure entre tres cultures, que va pintar muntanyes obsessivament i que va escriure sobre l’apocalipsi amb la serenitat de qui sap que les paraules, de vegades, no poden salvar res, però ho intenten. «L’art és una manera de viure», deia. I ho va aconseguir: viure en art, encara que el món trigués vuit dècades a adonar-se’n. Per entendre Etel Adnan cal situar-la en una geografia que ja no existeix. Va néixer el 1925 a Beirut...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Girona, Espanya
Llegeix més »

Habitants d'un clima

Imatge
Hi ha pobles que es defineixen per la seva història, d’altres per la llengua o per les tradicions. Però n’hi ha un, escampat per aquesta estreta franja de món que voreja aquest mar de color blau intens, que es defineix per una cosa tan volàtil i impredictible com el clima. Els habitants del Mediterrani som, abans que res, habitants d’un clima. I això, lluny de ser una anècdota meteorològica, configura una manera d’entendre el món, una personalitat col·lectiva, una filosofia vital que es construeix cada matí amb el primer cop d’ull al cel. L’home mediterrani comença el dia amb un gest antic com la mateixa civilització: aixeca la persiana, entreobre la finestra o simplement treu el cap al balcó i escruta l’horitzó. No es tracta d’un caprici, sinó d’una necessitat ancestral. En aquesta terra de contrastos, el cel pot ser un llenç immutablement blau durant setmanes, però també pot canviar d’humor en qüestió de minuts. Aquella massa innocent de núvols blancs que navega pausadament pot conve...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »