Entrades

La decadència

Imatge
Ho sap tothom i és profecia, vivim en plena decadència. Les plaques tectòniques de la nostra civilització s’han començat a moure sota els nostres peus i el món, que havia viscut més o menys plàcidament assentat sobre uns valors que ens semblaven irrefutables durant uns quants segles, ara ha començat a trontollar. Quina raó podrà explicar als historiadors del futur la nostra fi? El canvi climàtic?, El populisme?, les migracions, les xarxes socials?, les pizzes congelades o la música electrònica? Ho tindran difícil per trobar una explicació clara, serà, com sempre, la suma de molts factors. Montaigne associava la decadència de Roma al desenvolupament de les arts, les ciències i les lletres, i al refinament la seva civilització. El filòsof gascó argumentava que el progrés material i intel·lectual, paradoxalment, debilita l’esperit combatiu i la virtut moral d’un poble. Seguint aquest fil històric, potser la nostra pròpia caiguda no vindrà d’una catàstrofe externa, sinó del mateix excés de...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Efectes secundaris

Imatge
No hi ha res més difícil que intentar descobrir la realitat dels que ens envolten, els seus pensaments, les seves emocions, els seus desitjos. No és un problema de manca d’educació, ni de respecte, ni tan sols de compassió. És alguna cosa més que hem convingut a anomenar “empatia”. Una força invisible que ens uneix davant l’adversitat i que la literatura ha intentat descriure des de l’antiguitat. A l’Eneida de Virgili, l’empatia no és un simple sentiment passatger, sinó el pilar moral que connecta els éssers humans a través del dolor universal. Aquest concepte es resumeix en la cèlebre màxima «Sunt lacrimae rerum et mentem mortalia tangunt» , que podem traduir com «hi ha llàgrimes per les coses i la condició mortal toca el cor». Aquesta profunda sensibilitat es manifesta de manera sublim quan el protagonista, Enees, arriba com a nàufrag a Cartago i contempla les pintures que representen la destrucció de la seva estimada Troia. En adonar-se que una civilització estrangera es commou dav...
5 comentaris
Llegeix més »

L’Onze del Nou

Imatge
Quan arriba aquesta segona setmana de setembre sempre tenim els ulls més posats en el curs que comença, que no és només un curs escolar. Tot es prepara per a l’arribada de la tardor, una tardor que cada vegada li costa més desempallegar-se d’un estiu amb les mans molt llargues. Ens sembla que tot comença a caminar quan de sobte ens aturem l’onze de setembre per constatar que encara som on som. És una pausa estranya: mentre els arbres comencen a desprendre’s de fulles i la llum del dia es fa més curta, nosaltres ens aferrem a les mateixes promeses de sempre, esperant que algun setembre, per fi, el paisatge canviï de veritat. Probablement, ja ens ho hem dit tot sobre aquesta data, la nostra, la de Xile i la de Nova York. Què més podem afegir? Les paraules ja semblen gastades de tant repetir-les, les samarretes s’acumulen en un calaix de l’armari i la bandera que pengem al balcó ha quedat una mica esfilagarsada. La litúrgia corre el risc de convertir-se en un decorat buit si només mirem e...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Ningú és el meu nom

Imatge
Ulisses governava un regne insular, una illa petita amagada darrere d’una altra lleugerament més gran. Era fill de Laertes, el rei d’Ítaca, i d’Anticlea. Però, per línia materna era el net d’Autòlic, un cèlebre lladre i entabanador, fill d’Hermes, conegut per la seva capacitat de camuflar-se i enganyar. D’ell va heretar la seva famosa metis , la intel·ligència pràctica, l’astúcia i la ment calculadora. Josep Pla deia d’ell que va ser «un home del Mediterrani com un altre, aventurer i prudent, aclaparat pels xocs mortals de les aigües profundes». L’imaginava amb l’arjau a la mà, navegant a popa d’una embarcació per les aigües de Grècia «rodejat d’una xusma equívoca, ferotge i distreta». Quan Helena d’Esparta, la dona més bella del món, es va haver de casar, desenes de reis i prínceps grecs van viatjar per demanar la seva mà. Ulisses també hi va anar, però de seguida va veure que hi havia massa competència i poques opcions. En lloc de barallar-se, va oferir una solució al pare d’Helena, ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Elogi del rebot

Imatge
El 12 de novembre de 1940, Winston Churchill va pronunciar davant la Cambra dels Comuns aquestes paraules en l’elogi fúnebre de Neville Chamberlain, el seu predecessor en el càrrec de primer ministre: «No està donat als éssers humans, afortunadament per a ells, ja que altrament la vida seria intolerable, preveure o predir en gran manera el curs dels esdeveniments». Aquesta intervenció és considerada pels historiadors com una obra mestra de la retòrica, la generositat política i la dignitat institucional. Tot i que havien estat rivals polítics acèrrims i Churchill havia criticat durament la política d’apaivagament de Chamberlain envers Hitler, el discurs va aconseguir unir el Parlament en un moment crític de la Segona Guerra Mundial. Ni Chamberlain havia pogut preveure les intencions de Hitler, ni en aquell moment Churchill podia intuir quan ni com seria el següent bombardeig de la Luftwaffe. I nosaltres tampoc podem saber què passarà demà, ni tan sols d’aquí a uns instants. La vida és ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Sobre el turisme

Imatge
He de confessar que, malgrat que ara no ho faci sovint, durant la meva vida també he practicat d’alguna manera l’estrany art del turisme, un turisme –això sí– amb la voluntat de confondre’m en el paisatge que he visitat. No se m’ha ocorregut mai passejar pels carrers de ciutats europees amb pantalons curts, samarreta de colors cridaners i xancletes de platja, ni he demanat pa amb tomata allà on no tocava. Sempre he pensat que calia ser respectuós amb la cultura local, fos quina fos, i no anar pel món amb ànim de colonitzador, ni d’aventurer, ni d’intrús. Ja n’hi ha prou amb anar a indrets on no se’t demana la teva presència per pretendre ser ben rebut. Avui dia, però, assistim a un debat constant que s’ha tornat gairebé asfixiant: el turisme s’ha convertit en un problema global, en una font de conflictes socials, econòmics i identitaris. Veiem imatges de ciutats col·lapsades, de veïns expulsats dels seus barris i de paratges naturals degradats per la petjada humana. Davant d’això, la r...
2 comentaris
Llegeix més »

Girona i l’efecte Roca

Imatge
Taialà és un barri de Girona, situat en un promontori a la riba esquerra del Ter, fendit per la riera dels Bullidors. Actualment, gairebé tot aquest territori està poblat i és difícil de discernir del grup d’habitatges socials Hermanos Sábat que s’hi va construir a finals dels anys cinquanta anomenat en record dels tres germans gironins Josep Maria, Lluís i Carles Sàbat Arnau –fills de la vila de Celrà–, enrolats a les files del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat de l’exèrcit nacional, morts l’any 1937 a la batalla de Codo durant la Guerra Civil espanyola. Just a l’entrada d’aquest grup d’habitatges, Joan i Josep Roca van fundar l’any 1986 el Celler de Can Roca, al qual, deu anys després, s’hi va afegir el germà petit. Els tres germans han anat engrandint l’èxit de l’empresa durant quaranta anys, patint a cada empenta, però no sucumbint mai, la qual cosa, en si mateixa, ja és un mèrit que s’ha de reconèixer. Jo soc dels gironins –una majoria, crec– que no han posat mai el...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Sobre allò que creiem comprendre

Imatge
Hi ha dies que a mig matí, quan la realitat ja s’ha posat en el seu lloc i ens hem assabentat de les males notícies habituals, em poso a pensar que el present és un fangar del qual no podrem mai treure els peus. Però, malgrat tot, la vida llisca a la vertiginosa velocitat d’una hora cada seixanta minuts i de vint-i-quatre hores cada dia. Vivim colpits per una sobrecàrrega d’informació constant, un soroll diari que, lluny de fer-nos entendre millor el que passa, sovint ens immobilitza. Tot avança a la mateixa velocitat, sobretot allò que no hauria d’avançar. La gran historiadora francesa Annie Kriegel va titular el seu llibre de memòries Ce que j’ai cru comprendre i sí, és cert, el present, el passat i potser també el futur són allò que hem cregut comprendre, i això, precisament, és el que ens fa ser com som. Cada dia anem fabricant vida i la vida també ens va fabricant a nosaltres. Tot plegat és una roda que va girant, alimentada per l’alè del món. Diuen que s’ha de renunciar al món pe...
3 comentaris
Llegeix més »

Et demano perdó per la bellesa

Imatge
Potser la bellesa és tot allò que és bonic i no sabem per què. En una època obsessionada a mesurar-ho, analitzar-ho i etiquetar-ho tot, l’estètica pura es resisteix a ser tancada en una fórmula. Un objecte, una mirada o una melodia ens captiven abans que puguem trobar els arguments per justificar-ho. Aquesta incapacitat d’explicar el motiu de la nostra fascinació és el que fa que l’experiència estètica sigui tan humana i lliure. La bellesa comença exactament allà on s’acaben les explicacions. La bellesa és efímera i també relativa. El nostre concepte de bellesa acaba sovint allà on comença el concepte de l’altre. Aquesta frontera, lluny de ser un límit, és el que ens allibera de la tirania dels cànons universals i preestablerts. Si el que em commou a mi deixa indiferent a algú altre, la bellesa no perd el seu valor; al contrari, esdevé una veritat íntima i inalienable. En l’instant en què acceptem que l’estètica no és una ciència exacta ni una veritat compartida per tothom, aprenem a v...
1 comentari
Llegeix més »