Al caliu del fornell

Hi ha una certa saviesa en aquells que saben mirar el món des dels marges. La poeta polonesa Wisława Szymborska, Premi Nobel de Literatura, ho practicava amb una habilitat desconcertant: quan exercia de crítica literària en diversos mitjans del seu país, no triava les novetats editorials que omplen els aparadors de les llibreries, sinó aquells llibres que els llibreters amaguen en racons polsegosos —guies de viatge insòlites, manuals de bricolatge, assaigs sobre jardineria, tota mena de volums que ningú no reclama. I, tanmateix, de llibres en parlava ben poc. Li servien, simplement, com a excusa per desplegar la seva finíssima veta sarcàstica, una mirada incisiva que no anava tant contra aquestes obres concretes com contra el món sencer, contra les seves contradiccions i absurditats. Szymborska era també capaç de descriure en llenguatge poètic un viatge que mai no havia fet a l’Himàlaia, on imaginava un ieti a qui volia recordar que, més enllà de les neus perpètues, a baix era dimecres...

La columna infame , d’Alessandro Manzoni, és una crònica colpidora sobre la injustícia i la histèria col·lectiva durant la pesta de Milà de 1630. L’autor reconstrueix el procés judicial contra uns innocents acusats d’escampar la malaltia untant les parets amb ungüents verinosos (els  untori ), que van ser torturats i executats sota pressió popular. Aquesta obra de Manzoni me la va fer conèixer Giovanni Albertocchi quan vaig publicar el 2007 la seva edició per a la versió catalana. L’expressió “columna infame” fa referència al monument que es va erigir a Milà sobre la casa enderrocada d’un dels suposats untors, com a càstig simbòlic i advertència per a la posteritat; Manzoni, en donar títol al seu assaig, converteix aquesta columna en un símbol universal de la injustícia legal i la memòria esbiaixada. Manzoni hi desenvolupa una tesi valenta: la culpa no va ser de la ignorància de l’època, sinó de la responsabilitat moral dels jutges, que van ignorar la veritat per sat...

« 8 de març –Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada. A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu: —Ja saps que avui fas vint-i-un anys? I en efecte, seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. » Josep Pla començava d’aquesta manera El quadern gris , una de les obres magistrals de la nostra literatura. L’escriptor va refer i revisar aquest text original durant tota la seva vida. Va eliminar referències íntimes, va amp...

En una època on els dits ballen més àgils que la llengua i les pantalles ens roben la mirada, l’art de la conversa es defensa com un dels últims bastions de la humanitat. Conversar no és simplement intercanviar paraules; és teixir un pont entre dues consciències, un espai sagrat on les idees no només es diuen, sinó que es comparteixen. És en aquest diàleg on aprenem a matisar el pensament, a escoltar el silenci que hi ha entre frase i frase, i a descobrir que l’altre és, en el fons, un reflex del nostre propi món. Recuperar aquest art no és una nostàlgia del passat, sinó una urgència del present: una invitació a reconnectar amb el ritme pausat de la veu i la calor d’una presència autèntica. I si parlem de converses pausades i presències autèntiques, l’Empordà sempre emergeix com un tema inesgotable per a la sobretaula. No pels seus llocs comuns, sinó per la manera com aquesta terra posa a prova qui la mira. L’Empordà convida a parlar-ne com qui ressegueix les arrels d’un arbre centenar...

Agustín Rojas Anido, que adoptaria el pseudònim literari d’Agustín de Rojas en homenatge a un dramaturg castellà del Segle d’Or, va néixer a l’Havana l’11 de juny de 1949, en una Cuba que iniciava un camí de transformacions radicals que marcarien la seva vida i la seva obra. Va tenir una formació tan diversa com la seva producció intel·lectual: es va llicenciar en Ciències Biològiques, però la seva passió per l’ensenyament i les arts el va portar a exercir com a professor d’Història del Teatre a l’Escola d’Instructors d’Art de Villa Clara. Aquesta aparent dualitat entre la ciència i les humanitats va conviure sempre en ell, i esdevindria una de les claus per entendre la seva escriptura. Membre de la UNEAC (Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba), De Rojas va ser un home profundament compromès amb el projecte de la Revolució Cubana, un ideal que impregnaria les seves primeres novel·les i el situaria com una veu fonamental dins del panorama cultural de l’illa, conegut pe...

«A tot arreu hi ha una esquerda per on la llum pot entrar». La frase de Leonard Cohen és d’aquelles que et persegueixen durant dies, com aquell soroll estrany que fa el cotxe i que no saps ben bé d’on ve. I al final, després de donar-hi voltes, arribes a una conclusió incòmoda: potser el problema no és que tot se’n vagi en orris, sinó que ens entossudim a viure en espais hermètics, com si la solidesa fos un mèrit i no una simple mania de voler controlar-ho tot. Les esquerdes, ves per on, són el que permet que passi alguna cosa: l’aire, la claror, un bri d’esperança o simplement l’evidència que darrere del mur n’hi ha un altre. I és curiós, perquè passem la vida intentant tapar esquerdes: les de les cases, les de les relacions, les d’aquells projectes que no van acabar de rutllar. Però Cohen, amb la seva intuïció poètica, ens recorda que potser val més conservar-ne alguna. No per estètica, sinó per supervivència. Per què si tot és compacte i perfecte, per on carai ha d’entrar la llu...