Entrades

Hi ha un límit al teu amor

Imatge
L’arquitecte Antoni Gaudí va deixar una màxima essencial, recollida l’altre dia en una entrevista a Joan Amorós, president de Ferrmed, a 3Catinfo : «Per fer una cosa bé, primer s’ha d’estimar. I després, aplicar la tècnica». Quan observem les línies ferroviàries que ressegueixen la costa catalana o les vies interiors esborronades per l’ús, cal preguntar-se: quina estima, quina visió, ha protegit aquest patrimoni col·lectiu? La resposta, crua, és cap. L’estat actual dels trens a Catalunya no és només una qüestió de retards; és el símptoma d’un abandó estructural per part de l’estat espanyol. Les mateixes vies per les quals avui s’arrosseguen els Rodalies espasmòdics, els trens de mercaderies pesats i els regionals nostàlgics, són, en molts trams, les mateixes que les de fa un segle. El progrés, aquí, no ha sigut una evolució, sinó un nyap apedaçat sobre l’esquelet d’un altre temps. I mentrestant, el mar rosega. Al Maresme i al Garraf, l’erosió no és una metàfora. És un fet geològic i un...
1 comentari
Llegeix més »

L'autobús de Heaton Chapel

Imatge
Heaton Chapel és una regió al nord de Stockport, al Gran Manchester, Anglaterra. Limita amb els districtes de Levenshulme i Manchester al nord, Stockport i Heaton Moor a l’oest, Reddish i Heaton Norris a l’est, i Heaton Mersey a l’oest i al sud. Heaton Chapel i les zones circumdants es coneixen col·lectivament com els Quatre Heatons. El 1918, McVitie and Price, que més tard es va convertir en McVitie’s, hi va obrir una gran fàbrica de galetes i Sir Richard Fairey hi va reconvertir una fàbrica de màquines auxiliars per a construir avions, d’aquí en van sortir molts dels que van volar amb la RAF durant la guerra. Més enllà de tot això, aquest nom no m’hauria de sonar per cap motiu especial. La història, tan solemne, no havia de travessar mai el mar per a mi. Si no fos perquè, molt sovint, quan passejo pel polígon industrial de Fornells de la Selva, em trobo un autobús de dos pisos de la línia 231, amb el nom «Heaton Chapel» ben visible a la llarga caixa vermella. Ara ja és un objecte est...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La Candelera

Imatge
Quaranta dies després de Nadal, la meva àvia posava una espelma en l’ampit de la finestra. Probablement era un símbol que la llum havia tornat, per allunyar les últimes ombres de l’hivern. Aquella petita flama de la Candelera, tremolosa contra el vidre fred, guiava no només els passos sinó també els bons propòsits. Era la manera silenciosa de beneir la casa, de cridar la sort i de mantenir viva una manera de fer que s’havia perpetuat durant segles. Després, la terra ha girat més de vint mil vegades al voltant del sol, i el vent de la història ha anat apagant totes aquelles espelmes. Els nostres pobles i les nostres ciutats han asfaltat els records i han aixecat edificis de vidre i d’acer damunt de les tradicions. Hem imprès llibres digitals, hem cantat cançons electròniques, hem volat amb avions de reacció i hem conduït automòbils automàtics, però no som millors ni més feliços. La maldat, l’egoisme, el racisme, la tirania i una ignorància embolicada amb el plàstic de la modernitat ens ...
4 comentaris
Llegeix més »

El cinema ja no és el que era

Imatge
A hores d’ara ho sap tothom: el cinema ja no és el que era. Em refereixo, sobretot a les seves litúrgies. Ja ha passat a la història anar al cinema i quan s’hi va, es fa per a combregar amb una nova religió, més elitista o més festiva –amb els nens a menjar crispetes–, ja no és aquella comunió dominical on ens trobàvem tots, petits i grans, a veure la pel·lícula que ens posaven, fos quina fos. El cinema ha patit una mutació antropològica. La pantalla gran encara brilla, però la llum que projecta ja no uneix una societat sota una narració compartida. Aquella litúrgia col·lectiva i acollidora, aquella expectació comuna davant del que vindria, s’ha dissolt en l’àtom individualitzat de la tria personal i en l’experiència fragmentada de les plataformes. Tot això em venia al cap veient les primeres imatges de  Lawrence d’Aràbia  –en la pantalla del meu ordinador, of course –. Pels que no ho recordeu, són gairebé cinc minuts en negre i la música de Maurice Jarre de fons. Cinc minuts ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Els secrets de la piràmide

Imatge
El viatge a Orient s’ha consolidat com un tòpic literari essencial per la seva càrrega simbòlica i iniciàtica. En contrast amb l’Occident, percebut com una extensió familiar, Orient representava l’exotisme absolut: un món de luxe sensorial, història mil·lenària i un misteri que convidava a la transformació personal. Aquest “més enllà” geogràfic i espiritual va atreure, des d’Alexandre el Gran fins a Marco Polo, a qui aspirava a transcendir els límits del seu món conegut. Per a l’escriptor, abordar aquest viatge era gairebé un ritu de pas obligat, una manera de convertir la simple crònica en una aventura capaç de revelar tant sobre allò com sobre un mateix, elevant-se per damunt del mer passejant. En la literatura catalana, aquesta tradició té exponents notables, des del precedent espiritual de Verdaguer fins a les incursions asiàtiques de Gironella. No obstant això, Terenci Moix li va donar una dimensió íntima i melancòlica amb  Terenci del Nil . El seu viatge a Egipte va transcórr...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Escac a la realitat

Imatge
El 28 de gener de 1912 és una data on la realitat i la ficció juguen a escacs amb la història. Aquell dia és el que, en l’univers distòpic de L’home del castell de Philip K. Dick, un atemptat contra Franklin D. Roosevelt fa canviar el segle XX per sempre, donant pas a un món on els nazis van guanyar la Segona Guerra Mundial. Avui la ficció de Dick ressona inquietantment familiar. Què passa quan les narracions alternatives deixen els llibres i s’insinuen en els titulars? El poder d’un relat, sigui en un quadre, una novel·la o un discurs polític, continua sent la força més potent per modelar —o deformar— el nostre present. Aquesta sensació de viure un guió alternatiu no és única de Dick. George Orwell, en Mil nou-cents vuitanta-quatre , va forjar un vocabulari que avui ens resulta gairebé quotidià: “notícies falses” (les  fake news  de la neollengua), “postveritat” (la doblepensa que reescriu el passat), i una vigilància massiva que ja no necessita telepantalles, n’hi ha prou ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Sobre Rodalies i la ceguesa

Imatge
Imagineu-vos la sala d’embarcament d’un aeroport on es presenten el millor pilot i copilot de la companyia. Tots dos són cecs, fent servir bastó i ulleres fosques. Els passatgers, entre incrèduls i aterrits, i mig convençuts, pugen a l’avió. L’aparell accelera per la pista sense enlairar-se, mentre el pànic col·lectiu creix. Quan el final de l’asfalt sembla imminent i els crits arriben a la cabina, l’avió s’eleva. En aquell moment, el pilot li diu tranquil·lament al seu company: «El dia que els passatgers no cridin, ens la fotrem». Una broma àcida que circula aquests dies per les xarxes i que ens interpel·la sobre el nostre paper en la societat: què passarà el dia en què deixem de cridar? Durant aquests dies de caos ferroviari a Catalunya, els crits s’han sentit fins a Madrid i encara hem cridat poc. Aquest caos, però, no és un accident aïllat en una línia de rodalia, sinó la manifestació aguda d’una malaltia crònica: la desconnexió entre les decisions d’altura i la realitat que viuen ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »