Soc de matins
Ho confesso, m’agraden les ciutats a primera hora, els sorolls mecànics de la gent quan es lleva, les notícies que sorgeixen d’ofici de les ràdios i els colors tornassolats dels murs on el sol es reflecteix amb mandra. Pots mirar a banda i banda, i els horitzons semblen la cinta d’un precinte encara per obrir, una promesa nítida sota una llum que tot just comença a gatejar per les façanes. La ciutat encara conserva un punt d’innocència, de virginitat intacta, que després es va esvaint inevitablement durant el dia. M’agrada especialment aquest moment en què tot desperta, quan encara no hem après a dissimular sota la màscara de la rutina. Els sons matinals tenen una autenticitat que després es perd: el dring de les persianes que s’aixequen com parpelles feixugues, les portes que es tanquen amb aquell cop sec i decisiu, les converses encara mig adormides a les parades del bus que suren en l’aire fred. Fins i tot les notícies de la ràdio que s’escapen de les cuines tenen un to diferent, co...
