La mà del menjador de magranes
De petit sempre hi havia algú que em cridava l’atenció per l’estat de les meves mans. Potser un amic o enemic del pati d’escola, o les veïnes que sempre estaven atentes a tot i, especialment els mestres, que em feien ensenyar les mans i em deien que les tenia brutes. I era cert: durant el primer trimestre de cada curs, jo portava inevitablement les mans tacades amb l’àcid de les magranes, perquè jo era –ho confesso– un menjador addicte a aquests fruits tan complicats d’obrir i d’estripar. A tot això s’hi afegia el meu vici de mossegar-me les pells dels dits –els reveixins, en dèiem–; el suc de la magrana actuava directament sobre la pell viva com el caliu que torra una llesca de pa. Cada dia, la meva àvia i jo érem els últims a aixecar-nos de taula, en una família de sis. Ella s’entretenia escurant el que havia quedat dels plats –malaguanyat– i jo estava enfeinat amb la magrana. La meva mare va intentar alguna vegada fer-me posar les mans en una palangana amb aigua i lleixiu, però ni a...
