Entrades

La música de les esferes

Imatge
La música de les esferes és una antiga teoria filosòfica i científica d’origen pitagòric que sosté que l’univers està regit per proporcions numèriques i musicals. Pitàgores va intuir que les mateixes proporcions matemàtiques que fan que una corda soni harmònica en vibrar s’apliquen al moviment dels cossos celestes. Segons aquesta visió, cada planeta emet, en orbitar, un so particular segons la seva velocitat i la distància a la Terra, creant una simfonia còsmica perpètua que l’oïda humana no pot percebre perquè hi està habituada des del naixement. Aquesta idea va fascinar pensadors, astrònoms i compositors al llarg dels segles, des de Plató i Boeci fins a Johannes Kepler –que va intentar calcular les harmonies dels planetes al seu llibre Harmonices Mundi – i diversos filòsofs moderns. En l’àmbit musical, l’harmonia de les esferes s’ha plasmat en obres com la suite Els Planetes de Holst i l’òpera de Hindemith sobre la vida de Kepler. Alhora, Rued Langgaard va evocar el caos de l’univers...
1 comentari
Llegeix més »
T'ha agradat aquest escrit?
Llegir Al caliu del fornell és sempre gratuït, però si et ve de gust ajudar a mantenir viu aquest racó, pots fer una petita aportació:

• Amb PayPal: ☕ Fes clic aquí per anar a PayPal
• Per Bizum amb l'aplicació del teu banc: Si no tens el meu telèfon, escriu-me a qcurbet@icloud.com i et passo les dades.

Amb les botes posades

Imatge
Hi ha vespres de novembre en què la pantalla de l’ordinador encesa no actua com a refugi, sinó com un mirall que deforma la realitat i ens torna els pensaments en forma de trencadís. L’altre dia, amb la mà recolzada sobre el ratolí i una fredor continguda a l’altre costat dels vidres, em va agafar per fixar-me en els detalls col·laterals d’una pel·lícula que havia llogat per passar l’estona. En aquelles coses secundàries que els directors col·loquen al fons de la imatge, potser per distreure els espectadors que tenim la mania d’avorrir-nos quan la trama principal es torna massa evident. Al despatx del protagonista hi havia una d’aquelles boles del món que tots hem volgut tenir a la tauleta de nit quan érem nens. Un d’aquells globus terraqüis vintage on les fronteres es veuen nítides, pintades de colors pastel, com si aquest planeta fos un lloc endreçat, silenciós i previsible. Quina fal·làcia. Ens pensem que l’univers es regeix per un conjunt transparent i afectuós de normes, quan la ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

El cel pot esperar?

Imatge
La vida té data de caducitat. Això gairebé tothom ho sap, però no la portem impresa al front ni al clatell, com els iogurts i les conserves. Tot i que ningú no pot conèixer aquest dia amb certesa, els símptomes de deteriorament es fan evidents amb l’edat. T’adones que t’has fet vell quan, al teu voltant, proliferen les converses sobre xacres i malalties. Són afeccions greus, o no tant, que requereixen l’atenció constant de la medicina moderna: ingressos hospitalaris, tractaments molestos i una bona dosi de paciència; sobretot per part de qui es veu forçat a escoltar aquestes lletanies. Diuen que el veritable coratge consisteix a vèncer cada dia els petits enemics. El que no està escrit enlloc, però, és que hagis d’exhibir constantment el cap dissecat dels vençuts en les converses amb els coneguts i, fins i tot, amb els desconeguts. L’escriptor Jules Renard va deixar escrit al seu diari una veritat incòmoda sobre aquest fenomen social: deia que la vellesa comença oficialment quan un com...
2 comentaris
Llegeix més »

La guerra tèbia

Imatge
Cada onze de novembre, els països més civilitzats d’Europa commemoren l’Armistici de 1918, és a dir, el final d’aquella gran i incivilitzada guerra que va esdevenir la precursora de tots els mals del segle XX, i potser també dels del XXI. L’escriptor i poeta estatunidenc Carl Sandburg va recollir aquest esperit el 1936 en el seu extens poema The People, Yes , on posava en boca d’un nen una frase cèlebre: « Sometime they’ll give a war and nobody will come » (Alguna vegada faran una guerra i no hi vindrà ningú). De fet, per l’experiència que en tinc, en general és molt més fàcil que una convocatòria quedi buida que no pas el contrari. A la majoria d’actes on assisteixo només hi som els de sempre i encara gràcies. Avui dia, les trobades només tenen èxit si ofereixen algun al·licient extraordinari; la gran majoria, en canvi, resulten un fracàs. Un fracàs relatiu, certament, perquè ja ens hi hem acostumat, però és evident que no surt a compte organitzar esdeveniments per a deu o quinze pers...
2 comentaris
Llegeix més »

La zona de confort

Imatge
La història és una força que ens empeny cada dia cap endavant, sense repòs i sense excusa. Els nous algoritmes de la vida ens emboliquen en les nostres bombolles, mentre a fora algú mou els fils invisibles d’un teatre global que no podem controlar. Vivim en una ficció i oblidem que el veritable progrés es mesura en la capacitat de trencar la inèrcia i recordar qui som quan decidim apartar els ulls de la pantalla i obrir-los al món real. De tant en tant va bé sortir d’allò que ara en diuen «zona de confort», visitar –encara que només sigui de pensament– els indrets on acostuma a anar «l’altra gent», els que, evidentment, no són com nosaltres, els que no llegeixen Carner ni Pla, ni escolten Mozart ni Bach, ni veuen pel·lícules en versió original subtitulada. En aquest mirall aliè és on retrobem la nostra pròpia fragilitat, despullada del que ens protegeix de la intempèrie. Observar aquells que miren el món sense els nostres filtres culturals ens recorda que la vida batega amb la mateixa ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La casa de la memòria

Imatge
La tardor al Vallespir és com una mena d’estat d’ànim que s’encomana a la pedra i a l’esperit. Quan l’octubre comença a escampar la seva paleta, els boscos de castanyers i faigs que voregen el Tec s’encenen amb una fúria de coures i daurats, que semblen voler contrarestar la fredor que ja davalla dels cims. El paisatge es torna lent, gairebé silenciós, només trencat pel murmuri rítmic de l’aigua i el cruixit de la fullaraca seca sota els peus. Hi ha una mena de gravetat melancòlica en aquesta hora de l’any, una atmosfera densa de records i d’atàvics fums de llar de foc que convida a cloure les finestres i a repassar vells episodis de memòria col·lectiva. Prats de Molló s’aixeca enmig d’aquesta natura imponent amb la dignitat d’una plaça forta que n’ha vist de tots colors. Protegit per les muralles medievals i vigilat des de les altures pel Fort de la Guàrdia, el poble conserva intacte el caràcter dels llocs de frontera: tancat en si mateix, secret, acostumat a mirar el Pirineu no com u...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Un arxipèlag d’illes generacionals

Imatge
Potser mai com ara havien conviscut tantes generacions humanes juntes en una mateixa època, un fenomen inèdit fruit de l’augment de l’esperança de vida i dels avenços de la medicina moderna. Però també és evident que aquestes generacions viuen separades físicament i també emocionalment. Cada franja d’edat es mou en condicions socials diferents i també en mons morals i ètics a vegades divergents. Aquesta distància no es deu a una falta d’interès mutu, sinó a la velocitat vertiginosa a la qual canvia el món. Les tecnologies digitals, la precarietat laboral o les noves maneres d’entendre la família fan que un jove d’avui i un avi no només parlin idiomes diferents, sinó que habitin realitats paral·leles. El gran perill d’això és l’aïllament: correm el risc de convertir-nos en illes generacionals que comparteixen la mateixa època, però no el mateix espai mental. Davant d’aquesta esquerda, el gran repte del nostre segle no és només allargar la vida, sinó fer que aquesta convivència sigui sig...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Basat en fets reals

Imatge
Amb l’edat ens tornem més conscients del valor del temps. Cesare Pavese deia que un any no és res, els dies són llargs. Potser per això, en aquesta mena de contradicció temporal que és fer-se gran, he notat un canvi silenciós però irreversible en les lectures. Cada vegada més busco respostes a preguntes concretes sobre el món, la societat o nosaltres mateixos, prioritzant l’aprenentatge actiu per sobre de l’entreteniment passiu. M’adono que al llarg de la vida ja he consumit centenars d’històries en llibres, pel·lícules o sèries i les estructures narratives de les novel·les em semblen repetitius o previsibles. Els drames inventats em fan l’efecte de ser artificials i, en canvi, saber com funciona l’univers real em resulta molt més fascinant. Seguir una novel·la requereix connectar emocionalment amb personatges ficticis i patir o alegrar-se per ells. Després d’anys d’intentar gestionar les meves pròpies emocions reals, ja no em queda paciència o energia per al «drama» inventat. La no-fi...
2 comentaris
Llegeix més »

A favor o en contra?

Imatge
El periodista i escriptor argentí Carlos Ulanovsky va incloure en un recull de les seves memòries, una història situada en temps de Nadal. El cap de redacció li demana a un articulista veterà: «Escriu-me cinquanta línies sobre Jesús». El redactor, sense immutar-se, respon: «I tant, a favor o en contra?». Aquesta anècdota amb variants s’ha adaptat de mil maneres –abans i després–, però ningú dubta de la seva versemblança, perquè tothom que hagi conegut de prop el món del periodisme sap que « si non e vero e ben trovato ». Qualsevol tema és susceptible d’interpretar-se del dret o del revés, tot allò que és blanc pot acabar essent negre, i qualsevol obvietat pot convertir-se en polèmica si algú té interès a fer-ho. Aquesta és, potser, la lliçó més duradora de l’anècdota: no vivim tant en un món de fets com en un món d’enfocaments, i la mateixa realitat pot servir per defensar una posició o la contrària amb una facilitat que hauria de fer-nos reflexionar. No es tracta només d’un vici de l’...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »