Al caliu del fornell

Si hi ha una adreça postal que recordo com si fos la meva, aquesta és sens dubte el 221B de Baker Street, el domicili d’algú que conec des de sempre, el detectiu més famós de tots els temps: Sherlock Holmes. Quan Sir Arthur Conan Doyle va instal·lar el seu excèntric personatge en aquest pis londinenc, no podia imaginar que aquella modesta residència victoriana esdevindria un lloc de pelegrinatge per a milions de lectors i que, com jo, sentiríem aquella casa del carrer del forner com si fos una segona residencia a Londres. El pis que Holmes comparteix amb el seu inseparable amic i cronista, el Dr. John Watson, és molt més que un simple escenari on transcorren les seves aventures. Conan Doyle el va concebre gairebé com un personatge més, un espai que respira la personalitat dual del seu inquilí. D’una banda, hi ha l’ordre meticulós dels seus arxivadors de retalls de diari i el laboratori químic improvisat on fa experiments que deixen Watson perplex. De l’altra, el caos crea...

Diuen que la pressa és una mala consellera, i tant si mirem els clàssics com si escoltem els humoristes contemporanis, la cosa queda clara. Coluche, per exemple, ja deia que «els que corren més de pressa no són necessàriament els que tenen més pressa». I és ben veritat: de vegades anem amb el corró posat sense saber ben bé per què. Si ens fixem en les faules de La Fontaine i en les dels seus mestres grecs, com Isop, hi trobaríem un munt d’històries que van pel mateix camí. La més típica és la de la llebre i la tortuga: la primera va tan de pressa que es pensa que ho té tot fet, i al final resulta que la tortuga, a poc a poc, però sense parar, és la que guanya la cursa. Vaja, que al final la constància i la intel·ligència solen donar millor resultat que córrer com un boig. I això no només passa en les faules, sinó en el dia a dia. Quantes vegades hem enviat un missatge atabalats i després ens hem penedit? O hem respost sense pensar i hem acabat demanant disculpes? La pressa també ens fa...

Ja se sap que la realitat és com és: voluble, irracional i relativa. Tot això ens ho recorda el món a cada pas, per molt que ens entestem a contradir-ho. L’art ha servit a la humanitat per posar fites allà on la raó no és capaç de delimitar confins. Ens ha meravellat i ens ha seduït fins que algú, no sé qui, ni com, ni quan, ho va engegar tot en orris. Potser fou l’excés de confiança, potser la vanitat de creure’ns amos del que només havíem d’administrar amb cura. El cas és que vam començar a museïtzar la vida, a col·leccionar instants en lloc de viure’ls, i l’ampolla, que abans ballava entre el ple i el buit, va quedar immòbil, exhibida darrere d’una vitrina. Ara mirem l’art, però ja no el sentim; el mirem com qui mira una cosa que va ser, incapaços de reconèixer en aquell vidre el reflex de la nostra pròpia imatge. Perquè la qüestió de fons, la que ens interpel·la des d’aquest racó de món esmicolat, és la vella i tensa relació entre l’ètica i l’estètica. Durant segles vam conviure am...

Hi ha paraules que porten la seva pròpia definició a dins. “ Nostàlgia” prové del grec  nóstos  (tornar a casa) i  álgos  (dolor): literalment, «el dolor per tornar a casa». I és exactament això el que sentim quan mirem enrere i pensem que qualsevol temps passat va ser millor. No és només cosa nostra: la humanitat sencera fa segles que enyora el passat, convençuda que el món s’havia perdut. Des dels grecs fins als nostres dies, cada generació ha idealitzat l’època anterior, projectant en aquell “retorn impossible” tot allò que troba a faltar en el present. Però cada època enyora una cosa diferent: uns troben a faltar la moral, d’altres l’espiritualitat, d’altres la innocència. I gairebé sempre, aquell passat tan fantàstic que probablement no va existir mai. O almenys, no tal com l’imaginem. Ja a l’antiga Grècia, Hesíode idealitzava una “Edat d’Or” on els homes vivien sense patiment. A l’Imperi Romà, escriptors com Titus Livi i Juvenal enyoraven la puresa moral de la...

El maó és un tros d’argila adormida, un lingot de fang, un instant de temps solidificat i potser és el gran heroi anònim de la història de l’arquitectura. Rafael Masó deia que l’arquitectura és una síntesi de totes les arts, on el ferro, la fusta i la ceràmica han de parlar el mateix llenguatge. I el maó, i també la teula, si alguna cosa saben és parlar el llenguatge de la terra. Des dels llegendaris Jardins Penjants de Babilònia fins a la silueta inconfusible de l’edifici Chrysler a Nova York, passant per la Gran Muralla Xinesa o la immensitat de Santa Sofia, tots comparteixen aquesta mateixa arrel de fang cuit. El totxo ha estat la base dels dos mil temples de Pagan, a Birmània, que han resistit nou-cents anys, i també de la fortalesa medieval de Malbork, a Polònia, que és com una petita ciutat. És tan versàtil que serveix tant per fer les clavegueres de Londres com per aixecar la meravella del Taj Mahal. No hi ha fronteres ni èpoques que se li resisteixin i és un material tan omnipr...

Tenia aquest títol des de feia temps en la meva llibreta d’anotacions i em sabia greu no utilitzar-lo. La meva àvia sempre em deia que «només es té allò que es guarda», la qual cosa sempre m’havia semblat una obvietat. Però segurament a causa d’aquells consells ara m’excedeixo guardant coses per “si de cas”. L’altre dia, per exemple, vaig anar a fer-me una prova a l’especialista –una espirometria– i amb el permís de la doctora, em vaig endur a casa unes pinces de plàstic que serveixen per a tapar-te el nas durant la prova. Encara no tinc clar del tot com les puc utilitzar, però ara que hi penso, potser em serviran quan em toqui anar a votar la pròxima vegada o simplement per poder passar per segons quins carrers fora d’horari de recollida d’escombraries. Quan passejo pel carrer, o quan espero el bus, el meu cap continua pensant d’ofici, va a la seva: contemplo un automòbil que passa i penso que tots els cotxes riuen. I ho escric. Els fars són els ulls, la graella del radiador és la boc...

Els coremes, creats pel geògraf Roger Brunet als anys vuitanta, són una manera de simplificar el mapa per quedar-nos només amb les seves formes bàsiques. Funcionen com un “alfabet geogràfic”: fan servir figures senzilles (com punts, línies o fletxes) per representar com s’organitza el territori. En combinar aquestes figures, podem dibuixar un esquema que explica com funciona qualsevol lloc, des d’un poble fins a un continent, i entendre millor per què les coses es distribueixen d’una manera determinada. Imaginem un corema com si fos un imant gegant: un punt gran al mig que atrau tota l’activitat. Al seu voltant, hi ha punts més petits connectats per línies, com si fos una teranyina. Aquest esquema ens ensenya que la ciutat central té el control i els serveis, mentre que els pobles del voltant depenen d’aquest centre per a la feina o el comerç. En lloc de fer un mapa complicat, fem un croquis ràpid per entendre qui mana al territori. Si mirem el mapa de...

Hi ha una dama implacable que seu a la taula de tots els escriptors, invisible però sempre present. No aplaudeix mai en vida, no firma autògrafs, no es deixa seduir per les modes ni pels elogis dels contemporanis. La seva mirada es perd en l’horitzó dels segles, i el seu judici és lent, silenciós i definitiu. Es diu Posteritat, i té el costum d’esperar que l’autor sigui pols i ombra per obrir els calaixos, desxifrar els manuscrits i decidir, ara sí, qui mereixia realment ser recordat. A ella li agrada rescatar noms que el món va enterrar en vida i, de tant en tant, enterrar-ne d’altres que van tenir massa pressa per sentir-se immortals. Si hi ha un autor que va conèixer de prop la indiferència d’aquesta senyora, aquest és Franz Kafka. En vida, va ser un escriptor menor, gairebé invisible, que publicava relats breus en revistes de tirada curta i amb una correcció editorial que el feia emprenyar més que alegrar-se. Les seves novel·les –les grans, les que avui tothom cita– dormien en carp...