Al caliu del fornell

L’Edicte de Châteaubriant, promulgat per Enric II de França el 1551, va ser una mesura repressiva clau per frenar l’avenç del protestantisme (especialment el calvinisme). Aquesta llei centralitzava la persecució religiosa als tribunals civils i s’enduria les penes: es prohibia la tinença de llibres herètics, se censurava la premsa i s’instava a la delació, premiant els informants amb part dels béns dels condemnats. L’objectiu era erradicar el culte no catòlic per mantenir la unitat del regne, cosa que marcava un clar precedent cap a les futures guerres de religió. Aquest edicte és cèlebre en la història del dret d’autor i de la censura perquè va establir, per primera vegada, l’obligatorietat legal que el nom de l’autor i de l’impressor constessin clarament en cada llibre. Aquesta mesura no va néixer per protegir la propietat intel·lectual, sinó per facilitar el control ideològic: en prohibir l’anonimat i les obres clandestines, la monarquia podia identificar i castigar fàcilment els re...

De menut era perceptiu veure la televisió quan feien una pel·lícula. Eren títols dels anys quaranta o, com a molt, dels cinquanta. Els meus pares les coneixien totes perquè les havien vist al cinema, però les tornaven a mirar com si fos per primera vegada. La mare, a més, tenia notícia dels actors i dels directors perquè llegia revistes il·lustrades i recordo que se’m feia molt estrany quan em deia que un actor ja era mort. El meu cap no podia entendre que alguns dels germans Marx o que el mateix Walt Disney, que jo els podia veure amb els meus ulls, ja no fossin entre la legió dels vius. Hi ha una idea que circula pels llibres de cinema i que molts anys després em va fer pensar en aquella sensació de la infantesa. L’escriptor André Bazin, un dels grans pensadors del setè art, deia que el cinema satisfà «una necessitat fonamental de l’ésser humà: la victòria sobre el temps». Segons ell, la pintura ja havia intentat embalsamar la realitat, però el cinema ho aconseguia de manera més plen...

L’altre dia vaig passar pel davant d’un polígon industrial relativament nou. Res a dir, les façanes endreçades, els rètols discrets, però atractius. Tot feia la sensació d’ordre i de productivitat. El cas és que vaig haver de donar la volta per la part del darrere i allà era tot el contrari: residus, brutícia i desordre. Tothom té dret a amagar la seva roba bruta, però hi ha qui es creu que la terra és plana i al darrere només hi ha un precipici i que ningú ho veurà. Però no és així: allà on acaba una cosa en comença una altra. Perquè el darrere sempre acaba sent el davant d’algú altre. D’un veí que es mira aquesta deixalleria des de la finestra, d’un treballador que entra per la porta del darrere cada matí, o de l’aigua que acaba filtrant-se cap als horts del costat. La frontera entre allò que ens volen ensenyar i allò que amaguem no és només geogràfica: és moral. De fet, aquesta dualitat entre el davant i el darrere és la mateixa que va inspirar Michael Frayn a la seva famosa comèdia...

A partir d’una determinada edat tothom es lamenta de la seva falta de memòria, però ningú es queixa de la seva falta d’intel·ligència. Això, més o menys, ja ho va dir François de La Rochefoucauld en el seu llibre de  Màximes . Aquesta frase, que retrata amb precisió una de les nostres contradiccions més humanes, no pertany a un psicòleg contemporani ni a un assagista actual, sinó que va ser escrita al segle XVII per un mestre en l’art de disseccionar l’ego. La seva col·lecció de sentències breus despulla les nostres vanitats, i més de tres segles després la seva lucidesa continua sorprenent per la vigència: mentre admetre una falta de memòria pot resultar fins i tot encantador, qüestionar la nostra pròpia intel·ligència continua sent un territori on pocs s’atreveixen a trepitjar. Avui dia, quan algú s’oblida d’un nom o d’un encàrrec, la reacció més habitual és encongir les espatlles i etiquetar-ho com un simple «fallo tècnic» del cervell. La pèrdua de memòria s’ha convertit en el g...

Per què la poesia grega moderna ocupa un lloc tan central en la literatura europea? La resposta cal buscar-la en una conjunció única d’herència clàssica i modernitat radical. Quan Grècia es va constituir com a estat independent al segle XIX, la creació literària va haver de fer un doble esforç: construir una tradició pròpia, deslliurant-se de la influència culta del grec antic i de la diglòssia que separava la llengua escrita de la parlada, i alhora dialogar amb els grans corrents europeus –romanticisme, simbolisme, surrealisme– per situar-se al nivell del seu temps. Aquesta tensió entre arrelament i obertura ha generat, al llarg dels darrers dos segles, una constel·lació de poetes excepcionals que han sabut convertir el destí col·lectiu d’un poble en experiència universal. Des del fundacional Dionísios Solomós fins a la maduresa cosmopolita de Kavafis, des de la recerca existencial de Seferis fins al compromís vital de Ritsos, des dels viatges marítims de Kavadias fins a l’exploració ...

Una nit, en un ball de províncies, un jove va veure ballar una dona trista, la vídua del doctor Pradier, que ballava d’una manera poc elegant i semblava fora de lloc entre la gent adinerada. No era especialment bonica, ni especialment interessant, però alguna cosa en la seva manera de girar entre la gent li va fer pensar: «Aquí hi ha una història de desgràcia». Es diu que aquesta imatge –una dona normal en un entorn que la superava– va quedar gravada a la seva ment. Molts biògrafs de Gustave Flaubert consideren que aquell fantasma del ball –trenta anys després– va ser el germen d’Emma Bovary. Aquella dona trista del ball no va ser l’única inspiració. La trama de  Madame Bovary  també es va nodrir d’un escàndol real: la història de Delphine Delamare, una jove normanda que, com Emma, es va casar amb un metge de poble, va acumular amants i deutes, i finalment es va suïcidar amb arsènic als 27 anys. Flaubert coneixia aquest cas, que circulava per la premsa local, i hi va trobar el...

Imaginem per un moment un gran panteó, un temple de la memòria on la humanitat hagués col·locat les seves ments més brillants. Allà, presidint la sala principal, trobaríem Arquimedes, cridant «Eureka!» mentre surt de la banyera; Copèrnic, desafiant l’ortodòxia en situar el Sol al centre del cosmos; Galileu, assenyalant el cel amb el seu telescopi; Newton, amb la mirada perduda sota un pomer; i Darwin, navegant en el  Beagle  cap a unes idees que sacsejarien els fonaments de la vida. Són els titans, els noms que els llibres de text cisellen amb lletres d’or. Representen la imatge més popular de la ciència: la del geni solitari que, amb un esclat de creativitat, traspassa les fronteres del coneixement i ens mostra una veritat fins aleshores oculta. Aquesta visió, tan poderosa com inspiradora, conté, però, un perill: el d’erigir un relat on la ciència avança a salts de gegant, on el progrés és obra d’uns pocs elegits. Ens sedueix la idea del «moment eureka», però ens perd allò qu...

Hans Christian Andersen era una figura singular i difícil d’ignorar: un home molt alt, desmanegat i extremadament prim, amb unes extremitats llargues que el feien semblar maldestre. El seu rostre, marcat per un nas prominent i uns ulls petits, però expressius, no encaixava en els cànons de bellesa de la seva època, ni de cap altra, cosa que alimentava la seva gran inseguretat. Aquesta aparença quixotesca, sumada a una gestualitat nerviosa, reforçava la seva imatge d’etern “aneguet lleig” que, malgrat l’èxit, mai no va deixar de sentir-se un estrany entre la multitud. D’origen humil, anhelava desesperadament el reconeixement de l’alta societat. Hipocondríac, extremadament sensible i sovint turmentat per la inseguretat, projectava les seves pors i la seva sensació d’alienació en els seus personatges. Tot i la fama, mai no es va sentir del tot integrat, i va viure una existència marcada per la solitud i els amors no correspostos. Aquesta malenconia, juntament amb el seu esperit observador...