Entrades

Ningú és el meu nom

Imatge
Ulisses governava un regne insular, una illa petita amagada darrere d’una altra lleugerament més gran. Era fill de Laertes, el rei d’Ítaca, i d’Anticlea. Però, per línia materna era el net d’Autòlic, un cèlebre lladre i entabanador, fill d’Hermes, conegut per la seva capacitat de camuflar-se i enganyar. D’ell va heretar la seva famosa metis , la intel·ligència pràctica, l’astúcia i la ment calculadora. Josep Pla deia d’ell que va ser «un home del Mediterrani com un altre, aventurer i prudent, aclaparat pels xocs mortals de les aigües profundes». L’imaginava amb l’arjau a la mà, navegant a popa d’una embarcació per les aigües de Grècia «rodejat d’una xusma equívoca, ferotge i distreta». Quan Helena d’Esparta, la dona més bella del món, es va haver de casar, desenes de reis i prínceps grecs van viatjar per demanar la seva mà. Ulisses també hi va anar, però de seguida va veure que hi havia massa competència i poques opcions. En lloc de barallar-se, va oferir una solució al pare d’Helena, ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Elogi del rebot

Imatge
El 12 de novembre de 1940, Winston Churchill va pronunciar davant la Cambra dels Comuns aquestes paraules en l’elogi fúnebre de Neville Chamberlain, el seu predecessor en el càrrec de primer ministre: «No està donat als éssers humans, afortunadament per a ells, ja que altrament la vida seria intolerable, preveure o predir en gran manera el curs dels esdeveniments». Aquesta intervenció és considerada pels historiadors com una obra mestra de la retòrica, la generositat política i la dignitat institucional. Tot i que havien estat rivals polítics acèrrims i Churchill havia criticat durament la política d’apaivagament de Chamberlain envers Hitler, el discurs va aconseguir unir el Parlament en un moment crític de la Segona Guerra Mundial. Ni Chamberlain havia pogut preveure les intencions de Hitler, ni en aquell moment Churchill podia intuir quan ni com seria el següent bombardeig de la Luftwaffe. I nosaltres tampoc podem saber què passarà demà, ni tan sols d’aquí a uns instants. La vida és ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Sobre el turisme

Imatge
He de confessar que, malgrat que ara no ho faci sovint, durant la meva vida també he practicat d’alguna manera l’estrany art del turisme, un turisme –això sí– amb la voluntat de confondre’m en el paisatge que he visitat. No se m’ha ocorregut mai passejar pels carrers de ciutats europees amb pantalons curts, samarreta de colors cridaners i xancletes de platja, ni he demanat pa amb tomata allà on no tocava. Sempre he pensat que calia ser respectuós amb la cultura local, fos quina fos, i no anar pel món amb ànim de colonitzador, ni d’aventurer, ni d’intrús. Ja n’hi ha prou amb anar a indrets on no se’t demana la teva presència per pretendre ser ben rebut. Avui dia, però, assistim a un debat constant que s’ha tornat gairebé asfixiant: el turisme s’ha convertit en un problema global, en una font de conflictes socials, econòmics i identitaris. Veiem imatges de ciutats col·lapsades, de veïns expulsats dels seus barris i de paratges naturals degradats per la petjada humana. Davant d’això, la r...
2 comentaris
Llegeix més »

Girona i l’efecte Roca

Imatge
Taialà és un barri de Girona, situat en un promontori a la riba esquerra del Ter, fendit per la riera dels Bullidors. Actualment, gairebé tot aquest territori està poblat i és difícil de discernir del grup d’habitatges socials Hermanos Sábat que s’hi va construir a finals dels anys cinquanta anomenat en record dels tres germans gironins Josep Maria, Lluís i Carles Sàbat Arnau –fills de la vila de Celrà–, enrolats a les files del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat de l’exèrcit nacional, morts l’any 1937 a la batalla de Codo durant la Guerra Civil espanyola. Just a l’entrada d’aquest grup d’habitatges, Joan i Josep Roca van fundar l’any 1986 el Celler de Can Roca, al qual, deu anys després, s’hi va afegir el germà petit. Els tres germans han anat engrandint l’èxit de l’empresa durant quaranta anys, patint a cada empenta, però no sucumbint mai, la qual cosa, en si mateixa, ja és un mèrit que s’ha de reconèixer. Jo soc dels gironins –una majoria, crec– que no han posat mai el...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Sobre allò que creiem comprendre

Imatge
Hi ha dies que a mig matí, quan la realitat ja s’ha posat en el seu lloc i ens hem assabentat de les males notícies habituals, em poso a pensar que el present és un fangar del qual no podrem mai treure els peus. Però, malgrat tot, la vida llisca a la vertiginosa velocitat d’una hora cada seixanta minuts i de vint-i-quatre hores cada dia. Vivim colpits per una sobrecàrrega d’informació constant, un soroll diari que, lluny de fer-nos entendre millor el que passa, sovint ens immobilitza. Tot avança a la mateixa velocitat, sobretot allò que no hauria d’avançar. La gran historiadora francesa Annie Kriegel va titular el seu llibre de memòries Ce que j’ai cru comprendre i sí, és cert, el present, el passat i potser també el futur són allò que hem cregut comprendre, i això, precisament, és el que ens fa ser com som. Cada dia anem fabricant vida i la vida també ens va fabricant a nosaltres. Tot plegat és una roda que va girant, alimentada per l’alè del món. Diuen que s’ha de renunciar al món pe...
3 comentaris
Llegeix més »

Et demano perdó per la bellesa

Imatge
Potser la bellesa és tot allò que és bonic i no sabem per què. En una època obsessionada a mesurar-ho, analitzar-ho i etiquetar-ho tot, l’estètica pura es resisteix a ser tancada en una fórmula. Un objecte, una mirada o una melodia ens captiven abans que puguem trobar els arguments per justificar-ho. Aquesta incapacitat d’explicar el motiu de la nostra fascinació és el que fa que l’experiència estètica sigui tan humana i lliure. La bellesa comença exactament allà on s’acaben les explicacions. La bellesa és efímera i també relativa. El nostre concepte de bellesa acaba sovint allà on comença el concepte de l’altre. Aquesta frontera, lluny de ser un límit, és el que ens allibera de la tirania dels cànons universals i preestablerts. Si el que em commou a mi deixa indiferent a algú altre, la bellesa no perd el seu valor; al contrari, esdevé una veritat íntima i inalienable. En l’instant en què acceptem que l’estètica no és una ciència exacta ni una veritat compartida per tothom, aprenem a v...
1 comentari
Llegeix més »

Autobiografia d’una cuca de llum

Imatge
Clarice Lispector deia que el dijous és un dia transparent com l’ala d’un insecte a la llum. Avui, però, ja és divendres i l’insecte, de cop, s’ha fet vell. La vida d’alguns d’aquests éssers dura amb prou feines una setmana; per això, quan arriba el cap de setmana, ja és hora de començar a escriure les memòries i de signar el testament. Així, amb la urgència dels dies que s’escapen, ens adonem que l’art d’escriure no és res més que un intent desesperat de fixar la llum abans que s’apagui. Hi ha qui pensa que escriure unes memòries és un exercici pedantesc, reservat només als grans personatges, els que destaquen en aquest món de cuques per pretendre ser cuques de llum. Però la veritat és que la foscor d’una setmana qualsevol ens iguala a tots. No cal haver guanyat batalles ni governat imperis per tenir el dret de fer balanç del propi naufragi; de vegades, la crònica dels nostres dies grisos i rutinaris amaga una èpica molt més autèntica que la dels qui brillen sota els focs artificials ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

L’art de posar cometes

Imatge
Ja des de l’antic text de l’Eclesiastès s’afirmava que «no hi ha res de nou sota el sol», una premissa que la literatura posterior ha confirmat constantment. Segles més tard, Voltaire insistia en aquesta idea en dir que «l’originalitat no és res més que una imitació no detectada» i que «els llibres estan fets a partir de llibres». Ja en el segle XX, Borges coincidia que «tot ja ha estat escrit» i que l’única variació són els narradors. Finalment, Josep Pla ho reblava a la seva manera: els antics plagiaven perquè ho havien llegit tot, mentre que els moderns busquen l’originalitat senzillament perquè no saben res. A mi m’ha tocat ser d’aquests darrers, dels moderns que no sabem res de res. « Barba tenus sapientes» –savi només fins a la barba–. Davant del full en blanc, sento el pes d’aquesta ignorància com un abisme, però també com un gran alliberament. No tenir memòria em condemna a ensopegar de morros amb les mateixes veritats de sempre, tot creient, amb una vanitat ingènua, que les a...
4 comentaris
Llegeix més »

Fe de vida

Imatge
La fe és la creença, confiança o seguretat plena que es té en algú, en una idea o en una deïtat, mantinguda de ferm sense la necessitat de comptar amb proves fefaents o evidències empíriques. En l’àmbit religiós, representa l’adhesió personal i espiritual a uns dogmes o forces divines, sovint considerada com una virtut o un do. Fora d’aquest context, hi pot haver bona fe i mala fe, i en francès és un mot que sona exactament igual que “fetge”. En la majoria de les llengües d’arrel llatina prové del llatí fides i es diferencia de la raó perquè es basa en la certesa interior, l’experiència pròpia o l’autoritat moral, i no pas en la lògica científica. La vida no és una qüestió de fe, ni una dada estadística. La vida és fer cua per intentar demostrar que encara ets viu, amb el DNI a la mà i l’ànima en hibernació, mentre el rellotge avança tan lent que gairebé el sents agonitzar i observes com els ulls dels altres esperen pacientment el mateix miracle gris. Al final, quan et toca, et posen e...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »