Entrades

Els dies s’allarguen

Imatge
Josep Pla reflexiona a Les hores sobre el miracle hivernal de la floració dels ametllers, un esdeveniment incert i delicat que es produeix «només quan el fred es descuida un moment». Aquesta audàcia, aquesta florida extemporània i arriscada en plena estació freda, és, segons ell, un dels miracles més gràcils i lleugers de la natura. L’espectacle d’un ametller en flor, amb els seus matisos que van del rosa al blanc, apareix com una subtil i elegant sorpresa davant del paisatge encara hivernal, un vaporós enlluernament que omple de delicadesa les tardes curtes de febrer. Pla subratlla la bellesa incomparable i la qualitat etèria d’aquesta flor, que irisa totes les riberes mediterrànies. La seva plenitud es percep amb més intensitat quan contrasta amb elements còsmics i inhòspits, com el mar immens o les muntanyes gelades, on assoleix una gràcia gairebé impertinent. Aquests ametllers florits, fugissers com un somni, semblen posar sobre el món fred una il·lusió de temperatura suau i són, ...
1 comentari
Llegeix més »

Sobre les truites i la necessitat de trencar els ous

Imatge
Un oncle de la meva mare s’havia exiliat a França en acabar la guerra. L’estiu de 1968 va venir de vacances amb la família i amb tots els papers en regla de la nacionalitat francesa que l’emparaven, per si de cas. Recordo que una de les primeres coses que li vam preguntar va ser pels fets que havien ocorregut a París uns mesos abans, el famós maig, que aquí el règim franquista ens va vendre com a tràgics desordres produïts pels sempre actius enemics de la civilització occidental. La resposta de l’oncle va ressonar clara i contundent a les meves orelles d’infant: «Desordres? És clar! Per fer una truita, abans s’han de trencar els ous». « On ne fait pas d’omelette sans casser des œufs » és una expressió que es remunta a la Revolució Francesa, ens aclareix ara la Viquipèdia. A les Anècdotes curieuses et plaisantes, relatives à la Révolution de France (París, 1791), sobre expressions durant la revolució, llegim: «Una dona es lamentava dels assassinats que van marcar l’inici de la revoluci...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Sobre l’espant de la impunitat

Imatge
Des de fa segles, l’ésser humà es qüestiona el seu sentit en el món. Alguns viuen sense preguntar-s’ho i potser, en la seva ignorància, són més feliços. Altres contemplen la immensitat del cel estelat i senten una fascinació que ben aviat esdevé espant. Uns altres, en canvi, observen l’existència del mal, que colpeja justos i injustos –a uns més que als altres–, i es pregunten si aquest món és tan real com sembla, o si n’hi ha un altre on la bellesa i la veritat triomfin, de cop i volta, sobre tota foscor. Els humans, però, no som conformistes. Hi ha en nosaltres una tensió furiosa i una obsessió avergonyida per ser els primers, per destacar, per perdurar. Tenim somnis immensos, és cert, però també petits: somnis de quincalla, de fum i miralls, els somnis exaltats d’un petit burgès. Envegem la fama i l’elegància despreocupada dels actors de cinema. Volem ser com ells: famosos, desitjats, immortalitzats en la pantalla. Però fins i tot això ens sembla poca cosa. En el fons, aspirem a alg...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Hi ha un límit al teu amor

Imatge
L’arquitecte Antoni Gaudí va deixar una màxima essencial, recollida l’altre dia en una entrevista a Joan Amorós, president de Ferrmed, a 3Catinfo : «Per fer una cosa bé, primer s’ha d’estimar. I després, aplicar la tècnica». Quan observem les línies ferroviàries que ressegueixen la costa catalana o les vies interiors esborronades per l’ús, cal preguntar-se: quina estima, quina visió, ha protegit aquest patrimoni col·lectiu? La resposta, crua, és cap. L’estat actual dels trens a Catalunya no és només una qüestió de retards; és el símptoma d’un abandó estructural per part de l’estat espanyol. Les mateixes vies per les quals avui s’arrosseguen els Rodalies espasmòdics, els trens de mercaderies pesats i els regionals nostàlgics, són, en molts trams, les mateixes que les de fa un segle. El progrés, aquí, no ha sigut una evolució, sinó un nyap apedaçat sobre l’esquelet d’un altre temps. I mentrestant, el mar rosega. Al Maresme i al Garraf, l’erosió no és una metàfora. És un fet geològic i un...
1 comentari
Llegeix més »

L'autobús de Heaton Chapel

Imatge
Heaton Chapel és una regió al nord de Stockport, al Gran Manchester, Anglaterra. Limita amb els districtes de Levenshulme i Manchester al nord, Stockport i Heaton Moor a l’oest, Reddish i Heaton Norris a l’est, i Heaton Mersey a l’oest i al sud. Heaton Chapel i les zones circumdants es coneixen col·lectivament com els Quatre Heatons. El 1918, McVitie and Price, que més tard es va convertir en McVitie’s, hi va obrir una gran fàbrica de galetes i Sir Richard Fairey hi va reconvertir una fàbrica de màquines auxiliars per a construir avions, d’aquí en van sortir molts dels que van volar amb la RAF durant la guerra. Més enllà de tot això, aquest nom no m’hauria de sonar per cap motiu especial. La història, tan solemne, no havia de travessar mai el mar per a mi. Si no fos perquè, molt sovint, quan passejo pel polígon industrial de Fornells de la Selva, em trobo un autobús de dos pisos de la línia 231, amb el nom «Heaton Chapel» ben visible a la llarga caixa vermella. Ara ja és un objecte est...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La Candelera

Imatge
Quaranta dies després de Nadal, la meva àvia posava una espelma en l’ampit de la finestra. Probablement era un símbol que la llum havia tornat, per allunyar les últimes ombres de l’hivern. Aquella petita flama de la Candelera, tremolosa contra el vidre fred, guiava no només els passos sinó també els bons propòsits. Era la manera silenciosa de beneir la casa, de cridar la sort i de mantenir viva una manera de fer que s’havia perpetuat durant segles. Després, la terra ha girat més de vint mil vegades al voltant del sol, i el vent de la història ha anat apagant totes aquelles espelmes. Els nostres pobles i les nostres ciutats han asfaltat els records i han aixecat edificis de vidre i d’acer damunt de les tradicions. Hem imprès llibres digitals, hem cantat cançons electròniques, hem volat amb avions de reacció i hem conduït automòbils automàtics, però no som millors ni més feliços. La maldat, l’egoisme, el racisme, la tirania i una ignorància embolicada amb el plàstic de la modernitat ens ...
4 comentaris
Llegeix més »

El cinema ja no és el que era

Imatge
A hores d’ara ho sap tothom: el cinema ja no és el que era. Em refereixo, sobretot a les seves litúrgies. Ja ha passat a la història anar al cinema i quan s’hi va, es fa per a combregar amb una nova religió, més elitista o més festiva –amb els nens a menjar crispetes–, ja no és aquella comunió dominical on ens trobàvem tots, petits i grans, a veure la pel·lícula que ens posaven, fos quina fos. El cinema ha patit una mutació antropològica. La pantalla gran encara brilla, però la llum que projecta ja no uneix una societat sota una narració compartida. Aquella litúrgia col·lectiva i acollidora, aquella expectació comuna davant del que vindria, s’ha dissolt en l’àtom individualitzat de la tria personal i en l’experiència fragmentada de les plataformes. Tot això em venia al cap veient les primeres imatges de  Lawrence d’Aràbia  –en la pantalla del meu ordinador, of course –. Pels que no ho recordeu, són gairebé cinc minuts en negre i la música de Maurice Jarre de fons. Cinc minuts ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »