Al caliu del fornell

Sovint pensem que la civilització va néixer amb la invenció de la roda o el domini del foc. Tanmateix, hi ha una cèlebre anècdota, sovint atribuïda a l’antropòloga Margaret Mead, que situa l’origen en un lloc molt més humil i commovedor: un fèmur curat. En el món salvatge, una cama trencada és una sentència de mort; un animal ferit no pot caçar ni fugir del perill. Però un os soldat en un esquelet antic és la prova d’un compromís: un fèmur triga entre dos i tres mesos a recuperar la seva solidesa, i durant tot aquest temps algú es va haver d’aturar per cuidar el ferit, alimentar-lo i protegir-lo. Aquell os no és només biologia; és la primera empremta d’una solidaritat activa i el moment exacte en què deixem de ser simples supervivents per esdevenir humans. Tanmateix, si la cura del cos va marcar l’inici del grup, potser una altra fita que denotaria l’origen de la civilització seria l’altruisme intel·lectual. En intentar fer entendre alguna cosa a algú, es renuncia simultàniament a un s...

Quan Hilaire Belloc descrivia el seu amic Gilbert Keith Chesterton, no parlava simplement d’un home corpulent: el comparava amb «la qualitat d’una gran muntanya», una presència que aïllada del món comú esdevé «l’habitatge del temor reverencial i revela als qui la contemplen la seva insignificança alhora que allibera la ment immortal perquè pugui sentir la seva pròpia grandesa». I aquesta no era una hipèrbole poètica buida: Chesterton, amb el seu cos massís d’1,93 metres, el seu cap enorme com una lluna plena, el seu monocle penjant d’una cinta negra i la seva cara rodona, era un home que no entrava en una habitació sinó que omplia l’espai com un accident geogràfic, una muntanya parlant que irradiava enginy. Chesterton, que era un home monumental i que havia recorregut tots els racons d’Anglaterra, afirmava amb la seva característica ironia: «He buscat en tots els parcs de totes les ciutats i no he trobat mai cap estàtua d’un comitè». Aquesta frase no és un acudit fàcil: s’utilitza sovi...

La nostra manera d’entendre, habitar i comunicar-nos en el món es basa enterament en la creació i la interpretació de signes. No percebem la realitat de forma nua, sinó a través de significats. Som éssers semiòtics: un núvol negre és un presagi de pluja, una abraçada és un gest d’afecte. A diferència d’altres animals, vivim en un univers simbòlic on el llenguatge, els mites i l’art ens obliguen a donar sentit a tot el que ens envolta. Com assenyalava Umberto Eco, les paraules i els símbols construeixen la nostra identitat i tota la cultura funciona, en essència, com un gran sistema de signes. Eco, el gran impulsor de la semiòtica moderna, no es prenia massa seriosament a si mateix quan parlava de la seva disciplina. La definia, amb el seu humor erudit característic, com “la teoria de la mentida”: si una cosa no pot usar-se per enganyar, aleshores tampoc pot servir per dir res de substancial. Per a ell, la semiòtica no era una disciplina acadèmica rígida, sinó una xarxa interdisciplinàr...

La recepció internacional del  Diari d’Anna Frank  ha estat tan massiva que, per a molts lectors, l’obra s’ha convertit en un reflex de la seva pròpia llengua. Traduïda a més de setanta idiomes, la veu d’Anna és imaginada en castellà, anglès, francès o italià com si hagués estat concebuda originàriament en aquestes llengües. Aquesta apropiació cultural, comprensible per la universalitat del testimoni, comporta, però, un oblit: que les paraules escrites entre 1942 i 1944 ho van ser en neerlandès, la llengua de l’exili i del silenci que l’envoltava. El neerlandès, sovint percebut com una llengua petita en el conjunt europeu, és, tanmateix, un vehicle cultural de primera magnitud. Des de l’Edat d’Or flamenca i neerlandesa fins a la narrativa contemporània, ha estat el mitjà d’expressió d’una tradició literària rica i diversa. Autors com Multatuli, Cees Nooteboom o Margriet de Moor han conreat una prosa d’una precisió i sensibilitat notables. Però, a diferència del francès o l’ang...

Hi va haver un temps en què el pes del coneixement d’una ciutat es mesurava en quilos de paper groguenc. Totes les cases compartien un mateix llibre sagrat, sovint col·locat sota l’aparell de baquelita o amagat al calaix del rebedor: la guia telefònica, el “llistín”. Sovint era el llibre més voluminós de la casa, més que el Quixot o que la Bíblia. Aquell objecte, amb el seu tacte de paper fi, era l’únic pont que ens connectava amb la resta del món abans de l’arribada dels cercadors digitals. Avui, aquestes guies són relíquies d’una era analògica que ja ens sembla tan llunyana com la mateixa impremta de Gutenberg. De fet, ja no en guardo cap. Aquesta finestra a la societat era un volum gruixut i pesat de milers de pàgines, una llista inesgotable de noms i de cognoms, de la A a la Z. No hi havia algoritmes ni barres de cerca; només el rastreig pacient d’un dit que lliscava per columnes infinites fins a trobar el número desitjat. Tot i que la seva funció oficial era facilitar la comunicac...

Alphaville  és una pel·lícula de Jean-Luc Godard que ens trasllada a una metròpoli futurista situada en un altre planeta, tot i que visualment reconeixem el París de mitjans dels seixanta. La trama segueix a Lemmy Caution –Eddie Constantine–, un agent secret amb l’estètica clàssica dels detectius del cinema negre, que arriba a la ciutat sota una identitat falsa. La seva missió és localitzar un agent desaparegut i neutralitzar el professor von Braun, el creador d’Alpha 60, un ordinador omnipotent que governa la ciutat. En aquest món distòpic, la societat ha estat desposseïda de sentiments, el passat ha estat esborrat i qualsevol persona que mostri un comportament “il·lògic” –com plorar la mort d’un ésser estimat– és executada de manera sistemàtica. Més enllà de la intriga d’espionatge, el cor de la pel·lícula batega en la lluita entre la fredor del càlcul i la calidesa de la paraula. En una ciutat on el diccionari es redueix cada dia per eliminar termes “perillosos” com consciència ...

Hi ha llocs, a hores determinades, on no passa res. Només petits detalls et demostren que no estàs contemplant una natura morta: unes branques que es mouen, el vol d’un ocell. Això sí, sempre hi ha alguna cosa en moviment, un soroll o un delit que et fa seguir en el fil del temps. I quan passa, ja no pots desdir-te’n: el lloc ja no és el mateix, l’instant tampoc. Pot ser un cotxe que frena en sec, una porta que s’obre, una veu que pronunciï el teu nom quan ja no l’esperaves. O pot ser gairebé res: una fulla que cau just quan havies deixat de mirar, un silenci que s’allarga un segon de més. Les coses que passen, grans o petites, tenen una manera molt particular de travessar-nos. No pregunten si estàs preparat, no demanen hora. I, tanmateix, sovint passen desapercebudes per a tothom, menys per a tu. Com si fossin fetes només per recordar-te que estar viu és estar atent. Hem sortit a passejar amb les mans a les butxaques, sense paraigües, sense barret, només per gaudir del no-res, perquè ...

L’art d’Eduardo De Filippo, mestre del teatre napolità del segle XX, residia en una sensibilitat gairebé mística pel ritme de l’escena. Considerava que el termòmetre de l’èxit no eren els aplaudiments, sinó la densitat del silenci a la sala. Si detectava que el públic es movia o tossia, De Filippo era capaç de dilatar una pausa o improvisar un gest fins a hipnotitzar l’audiència i restaurar la calma absoluta. Aquesta fixació pel “silenci actiu” defineix una cultura italiana que entén la interpretació com un diàleg viu, on la paraula només té sentit quan neix d’una atenció compartida i profunda. Com ell mateix deia: «En el silenci, l’actor ha de saber llegir el que el públic està pensant». En canvi, a l’altre extrem d’aquesta cerca de la veritat, Italo Calvino fugia de la improvisació teatral per abraçar la precisió quasi matemàtica. Si De Filippo modelava el silenci en viu, Calvino destil·lava la paraula escrita fins a l’extenuació, convençut que «l’escriptura és sem...