Entrades

Quixots sense terra

Imatge
En el seu darrer llibre, guardonat amb el premi Carles Rahola, Joan Manuel Soldevila ens ha demostrat de manera brillant que l’Empordà és terra de Quixots. Lídia de Cadaqués, Salvador Dalí, Narcís Monturiol, Pere Horts o Josep Maria Joan i Rosa en són exemples paradigmàtics. Però aquesta revelació que ens fa veure Soldevila no és un fet aïllat, sinó la baula d’una llarga cadena que, com veiem ara a les terres empordaneses, manté un notable vigor que s’ha ramificat arreu del territori, demostrant que la petjada de l’esperit del cavaller de la Manxa és ben viva en la identitat catalana. D’altra banda, si invertim els termes, també ens trobem amb un altre fet igualment colpidor i profund: el dels quixots sense terra, els apàtrides. Si l’Empordà o Barcelona han sabut acollir i arrelar el mite cervantí dotant-lo d’una geografia concreta, hi ha una altra estirp de cavallers errants que caminen en la direcció oposada. Són aquells idealistes desposseïts del seu lloc en el món, figures quixotes...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Les matemàtiques de la moral

Imatge
Sempre ens han explicat que ser positiu consisteix bàsicament a saber sumar i multiplicar. Els negatius són sempre els que resten i divideixen, però la clau de tot plegat és aprendre a treure un resultat positiu de qualsevol operació que ens presenti la vida. No podem oblidar que en les matemàtiques de la vida, dos negatius que s’uneixen sovint acaben sumant i que un excés d’optimisme pot deixar-nos en números vermells. Els valors sobre els quals s’ha assentat la civilització occidental, des del final de la Segona Guerra Mundial fins ara, bàsicament són valors negatius. Tenim molt clar tot allò que no ens convé, tot el que sabem que és intrínsecament dolent i indesitjable, però hem anat oblidant els valors positius, arribant gairebé a menysprear-los, com si fossin una andròmina del passat. Aquesta és, precisament, la tesi central de l’historiador Alec Ryrie a L’era de Hitler i com la sobreviurem . L’autor argumenta que el consens moral de la postguerra no s’ha construït sobre una brúix...
1 comentari
Llegeix més »

Pluja de cendra

Imatge
Abans-d’ahir va ploure tota la nit i ens vam despertar amb una alerta de Protecció Civil. Els rius del Maresme i del Barcelonès estaven embravits i la nuvolada dibuixava espirals huracanades en els radars meteorològics. La Tordera es llançava enfollida cap a la platja de Malgrat i l’aigua de les rieres de les Gavarres baixava tenyida per la cendra dels incendis forestals d’aquest llarg i paorós estiu. Totes les bruixes d’aquest món perdut es congriaven damunt del nostre cap. Des de la finestra de casa veia l’hort del meu veí inundat com si fos un arrossar i l’Onyar, també a prop, brunyia amb el so de les canyes que xocaven contra l’aigua i dels derelictes que baixaven en direcció cap a Girona, on els dolls de pluja redibuixaven els carrerons de la ciutat vella i omplien els cent becs de la catedral i del punxegut campanar de Sant Feliu. El paisatge era d’una solemnitat carneriana, però de mica en mica, durant el matí la pluja va anar amainant, sense deixar, això sí, d’entintar el cel d...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La intel·ligència està sobrevalorada

Imatge
Hi ha gent que neix amb talent, la resta ens hem d’espavilar i no sempre podem acabar d’arribar a la mitjana del que els coeficients d’intel·ligència consideren apropiat per a una persona normal. Malgrat tot, la vida és com és i tots anem fent la viu-viu com bonament ens dicten els sucs de cervell. I la majoria ens en sortim prou bé, perquè resulta que la intel·ligència està sobrevalorada. Això és precisament el que va analitzar el periodista Malcolm Gladwell en el llibre Lo que vio el perro (publicat l’any 2010), on utilitzava la desgraciada història d’Enron Corporation com a cas d’estudi. Aquesta gran empresa estatunidenca d’energia es va convertir en el símbol de l’estafa més gran i l’escàndol financer més elevat de la història moderna fins a aquell moment. L’empresa va passar de ser considerada una de les companyies més innovadores del món a declarar-se en fallida el desembre de 2001, deixant un deute multimilionari i provocant la dissolució de la seva empresa auditora, Arthur And...
1 comentari
Llegeix més »

La música és la música

Imatge
A la primavera de 1928, George Gershwin va viatjar a Europa i va visitar a Viena el compositor Alban Berg, l’òpera del qual, Wozzeck , s’havia estrenat amb gran èxit a Berlín tres anys abans. Per rebre el seu visitant nord-americà, Berg va fer que un quartet de corda interpretés la seva Lyrische Suite , una obra emotiva i refinada que va deixar el convidat completament commocionat. Quan Gershwin es va asseure al piano a tocar els seus propis temes, va dubtar de si la seva música estava a l’altura d’aquell entorn, moment en què Berg el va tallar amb severitat assegurant-li: «Sr. Gershwin, la música és la música». Tota la música actua a través de la mateixa física sonora, encara que al segle XX la vida musical es va fragmentar en una infinitat de cultures i subcultures amb cànons propis. Aquesta diversitat fa que el que apassiona un públic –com el hip-hop entre els joves– pugui horroritzar els seus pares, o que els clàssics d’una generació semblin tous i insípids per a la següent. L’òper...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Llaminadures d’octubre

Imatge
Octubre és un mes gironí per excel·lència. Els colors de la pedra s’acomoden a la nova llum i la tardor s’instal·la com si volgués quedar-s’hi definitivament. Els arbres de la Devesa i els dels carrers de la ciutat comencen a deixar anar el seu llast, però també tornen a respirar després del llarguíssim i sufocant estiu. Mentre els barris s’acomoden a la nova situació, les muntanyes dels voltants es cobreixen de núvols baixos i de boires matutines. La vida és un llarg riu –diuen–, però els rius de Girona són rius modestos i la vida ha de fluir a poc a poc si no es vol acabar abans d’hora. Durant aquest temps tardoral, els tarragonins esperen el millor moment per anar a parar el sol al capdamunt de la seva Rambla, els de Barcelona viuen atabalats com sempre amb les seves coses i a Lleida és un temps que passa en un vist i no vist. A Perpinyà malden sota un cel que s’entesta a ploure en francès, a València resen perquè la pluja plogui bé i a Mallorca esperen que es dilueixi definitivamen...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

La docència i la decència

Imatge
Les aules no són laboratoris estèrils i el coneixement mai no viatja sol. S’ensenya el que se sap, sens dubte, però inevitablement es transmet el que s’és. Per això, la decència de qui educa no es recull en cap guia docent ni es desglossa en criteris d’avaluació; actua, més aviat, com el currículum ocult més potent. L’exemplaritat no és un recurs didàctic secundari, sinó el mètode mateix a partir del qual l’alumne aprèn a mirar el món. Aquesta indissociabilitat entre la tasca d’ensenyar i la coherència personal troba el seu màxim referent en la figura de Paulo Freire. El pedagog brasiler insistia, a la seva cèlebre obra Pedagogia de l’autonomia , que la pràctica educativa no pot separar-se mai de la formació moral. Per a Freire, qui gosa ensenyar ha de reconèixer que l’educació és, per definició, un acte polític i ètic; una acció que transforma l’aula en un espai on les paraules fan fallida si no van acompanyades pel testimoni dels fets. El mestre no és un simple tècnic neutral que exe...
2 comentaris
Llegeix més »

Bossa de vi, ulls de gos, cor de cérvol

Imatge
L’insult és un art que requereix talent, ofici i mala llet. Mentre la diplomàcia ens avorreix amb abraçades i consens, l’insult arriba, et planta una frase a la cara i se’n va sense demanar disculpes. Perquè existeixi hi ha d’haver forçosament un insultador i un insultat, però la majoria d’insults s’esvaeixen en l’èter celestial una vegada dits. La història està plena de rivalitats, enveges i enfrontaments personals que, gràcies a la contundència i la bellesa cruel de les paraules, han traspassat l’àmbit “celestial” per convertir-se en patrimoni col·lectiu. M’he entretingut a fer un recorregut històric –cap enrere, com els crancs–, descobrint com algunes de les figures més emblemàtiques de la cultura, la política i el pensament universal van convertir la seva animadversió en autèntiques obres mestres de l’escarni, la ironia i el menyspreu. Aquestes són algunes de les enemistats i rèpliques més memorables que demostren que, de vegades, una frase ben calibrada pot fer més mal –i perdurar...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

L’ull, la lletra i la tecla

Imatge
Malgrat pertànyer a disciplines i tons aparentment oposats, la literatura de Pere Calders i el cinema de Michelangelo Antonioni connecten profundament en la seva manera d’explorar la fragilitat de la realitat i l’absurd de la condició humana. Tots dos autors desestabilitzen les certeses del món i subverteixen les estructures narratives clàssiques; allà on Antonioni planteja misteris i intrigues que es dilueixen en el buit i la incomunicació sense arribar mai a resoldre’s, Calders introdueix elements insòlits o màgics en la quotidianitat que desvien el conflicte cap a reaccions domèstiques o burocràtiques, deixant també l’enigma inicial en un segon pla. Potser la diferència fonamental entre ells rau en la resposta emocional dels seus personatges. El cinema d’Antonioni se submergeix en l’angoixa existencial, l’avorriment i el tedi d’uns protagonistes incapaços de comunicar-se. Ell deia que «en els silencis es poden dir moltes coses». La prosa de Calders humanitza aquest mateix desencaix ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »