Entrades

El país on floreixen els nesprers

Imatge
La ciutat, com qualsevol organisme viu, també té els seus límits. Cada vegada són més difusos, més permeable la membrana que separa l’asfalt del conreu, però existir, existeixen. I no són fites arbitràries ni línies traçades sobre un plànol, sinó transicions subtils que es llegeixen en el paisatge, en els colors i en les olors. Girona, per posar un exemple il·lustratiu, no acaba en un cartell metàl·lic que dóna la benvinguda al viatger. Acaba, de veritat allà on la disciplina urbana comença a relaxar-se. És el punt on les voreres dels carrers, fins llavors impecablement alineades amb castanyers d’índies, que a la tardor esquitxen de fulles seques el pas dels vianants, cedeixen el protagonisme a una altra vegetació, més lliure, més domèstica i salvatge alhora. És llavors, just quan l’últim bloc de pisos dona pas a una caseta amb jardí o amb hort, que a cada pati, a cada petit tros de terra conreat, comença a trobar-se un nesprer, amb les seves fulles grosses i verd fosc, disposat a enge...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

L'art de caminar

Imatge
Caminar no és un esport reglat i competitiu, simplement és una activitat humana, potser la més fonamental. No hi ha campions, ni cracs, però tampoc cap mena de limitació. Caminem, els que podem, de la mateixa manera que mengem o que respirem. Caminar és viure, però no només ho fem per la necessitat de moure’ns, sinó per alguna cosa més: per pensar, per somiar, per ser. Els grans pensadors clàssics, i alguns de més moderns, consideraven el fet de caminar com una part indissociable de la seva activitat intel·lectual. Des dels primers peripatètics grecs, que seguien els passos d’Aristòtil mentre deambulava sota els porxos del liceu –d’aquí ve el nom,  peripatètic , el que passeja mentre ensenya– fins a una llarga llista de filòsofs i escriptors, tots els que han volgut transcendir la realitat s’han posat en marxa. Ho han fet passejant sota els núvols i contemplant la natura amansida i perdurable, però sobretot per a poder activar el cervell. Les neurones necessiten les nostres cames p...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Soc de matins

Imatge
Ho confesso, m’agraden les ciutats a primera hora, els sorolls mecànics de la gent quan es lleva, les notícies que sorgeixen d’ofici de les ràdios i els colors tornassolats dels murs on el sol es reflecteix amb mandra. Pots mirar a banda i banda, i els horitzons semblen la cinta d’un precinte encara per obrir, una promesa nítida sota una llum que tot just comença a gatejar per les façanes. La ciutat encara conserva un punt d’innocència, de virginitat intacta, que després es va esvaint inevitablement durant el dia. M’agrada especialment aquest moment en què tot desperta, quan encara no hem après a dissimular sota la màscara de la rutina. Els sons matinals tenen una autenticitat que després es perd: el dring de les persianes que s’aixequen com parpelles feixugues, les portes que es tanquen amb aquell cop sec i decisiu, les converses encara mig adormides a les parades del bus que suren en l’aire fred. Fins i tot les notícies de la ràdio que s’escapen de les cuines tenen un to diferent, co...
1 comentari
Llegeix més »

Lleons, rucs i escurçons

Imatge
En acabar la Gran Guerra, els comandants aliats van ser rebuts com els arquitectes d’una victòria heroica contra la tirania. Figures com el mariscal Douglas Haig –al Regne Unit– van ser condecorades i celebrades amb desfilades multitudinàries, encarnant el prestigi d’una casta militar que havia guanyat la “guerra per posar fi a totes les guerres”. Durant dècades, els llibres de text i els monuments oficials van sostenir aquesta imatge de competència i sacrifici patriòtic, blindant els generals contra qualsevol crítica profunda sobre les seves tàctiques o la gestió de les baixes. Aquesta aura d’infal·libilitat, però, va començar a esquerdar-se a la dècada de 1960. Amb la majoria dels alts comandaments ja morts i el trauma de la Segona Guerra Mundial encara fresc, una nova generació va començar a qüestionar les matances del passat. El punt d’inflexió va ser la publicació de  The Donkeys – els rucs– (1961) d’Alan Clark, un llibre que va popularitzar la tesi que els soldats britàn...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Ho sap la gallina?

Imatge
Slavoj Žižek és un filòsof i psicoanalista eslovè, considerat un dels pensadors més influents i provocadors de l’actualitat. Amb un estil molt particular, barreja teoria política, psicoanàlisi i humor negre per explicar les contradiccions del món en què vivim. Sobre la mort, Žižek proposa una idea curiosa: no patim tant per la fi biològica com per la por de desaparèixer del tot en l’àmbit simbòlic. És a dir, el que realment ens angoixa no és morir, sinó ser oblidats, que s’esborri el nostre rastre, el nostre nom, allò que vam ser. Ell parla de la “segona mort” per referir-se a aquesta aniquilació simbòlica, que és molt més terrorífica que la simple desaparició física. Per il·lustrar-ho, sovint recorre a acudits. Un dels seus preferits explica la història d’un home que creu que és un gra de blat. Després de sortir de l’hospital psiquiàtric convençut que és un ésser humà, veu una gallina a la porta i surt corrents cap al metge. «Però si ja saps que no ets un gra de blat!», li diu el ...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

221B de Baker Street

Imatge
Si hi ha una adreça postal que recordo com si fos la meva, aquesta és sens dubte el 221B de Baker Street, el domicili d’algú que conec des de sempre, el detectiu més famós de tots els temps: Sherlock Holmes. Quan Sir Arthur Conan Doyle va instal·lar el seu excèntric personatge en aquest pis londinenc, no podia imaginar que aquella modesta residència victoriana esdevindria un lloc de pelegrinatge per a milions de lectors i que, com jo, sentiríem aquella casa del carrer del forner com si fos una segona residencia a Londres. El pis que Holmes comparteix amb el seu inseparable amic i cronista, el Dr. John Watson, és molt més que un simple escenari on transcorren les seves aventures. Conan Doyle el va concebre gairebé com un personatge més, un espai que respira la personalitat dual del seu inquilí. D’una banda, hi ha l’ordre meticulós dels seus arxivadors de retalls de diari i el laboratori químic improvisat on fa experiments que deixen Watson perplex. De l’altra, el caos crea...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

No serveix de res córrer si no es té pressa

Imatge
Diuen que la pressa és una mala consellera, i tant si mirem els clàssics com si escoltem els humoristes contemporanis, la cosa queda clara. Coluche, per exemple, ja deia que «els que corren més de pressa no són necessàriament els que tenen més pressa». I és ben veritat: de vegades anem amb el corró posat sense saber ben bé per què. Si ens fixem en les faules de La Fontaine i en les dels seus mestres grecs, com Isop, hi trobaríem un munt d’històries que van pel mateix camí. La més típica és la de la llebre i la tortuga: la primera va tan de pressa que es pensa que ho té tot fet, i al final resulta que la tortuga, a poc a poc, però sense parar, és la que guanya la cursa. Vaja, que al final la constància i la intel·ligència solen donar millor resultat que córrer com un boig. I això no només passa en les faules, sinó en el dia a dia. Quantes vegades hem enviat un missatge atabalats i després ens hem penedit? O hem respost sense pensar i hem acabat demanant disculpes? La pressa també ens fa...
1 comentari
Llegeix més »

L'ampolla mig plena

Imatge
Ja se sap que la realitat és com és: voluble, irracional i relativa. Tot això ens ho recorda el món a cada pas, per molt que ens entestem a contradir-ho. L’art ha servit a la humanitat per posar fites allà on la raó no és capaç de delimitar confins. Ens ha meravellat i ens ha seduït fins que algú, no sé qui, ni com, ni quan, ho va engegar tot en orris. Potser fou l’excés de confiança, potser la vanitat de creure’ns amos del que només havíem d’administrar amb cura. El cas és que vam començar a museïtzar la vida, a col·leccionar instants en lloc de viure’ls, i l’ampolla, que abans ballava entre el ple i el buit, va quedar immòbil, exhibida darrere d’una vitrina. Ara mirem l’art, però ja no el sentim; el mirem com qui mira una cosa que va ser, incapaços de reconèixer en aquell vidre el reflex de la nostra pròpia imatge. Perquè la qüestió de fons, la que ens interpel·la des d’aquest racó de món esmicolat, és la vella i tensa relació entre l’ètica i l’estètica. Durant segles vam conviure am...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

El retrovisor de la nostàlgia

Imatge
Hi ha paraules que porten la seva pròpia definició a dins. “ Nostàlgia” prové del grec  nóstos  (tornar a casa) i  álgos  (dolor): literalment, «el dolor per tornar a casa». I és exactament això el que sentim quan mirem enrere i pensem que qualsevol temps passat va ser millor. No és només cosa nostra: la humanitat sencera fa segles que enyora el passat, convençuda que el món s’havia perdut. Des dels grecs fins als nostres dies, cada generació ha idealitzat l’època anterior, projectant en aquell “retorn impossible” tot allò que troba a faltar en el present. Però cada època enyora una cosa diferent: uns troben a faltar la moral, d’altres l’espiritualitat, d’altres la innocència. I gairebé sempre, aquell passat tan fantàstic que probablement no va existir mai. O almenys, no tal com l’imaginem. Ja a l’antiga Grècia, Hesíode idealitzava una “Edat d’Or” on els homes vivien sense patiment. A l’Imperi Romà, escriptors com Titus Livi i Juvenal enyoraven la puresa moral de la...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »