Al caliu del fornell

L’experiència em porta a pensar que hi ha dues menes de persones: les que tanquen els pots de melmelada girant la tapa fins que senten el clic de seguretat, i les que simplement enrosquen fins que “ja aguanta”. Les primeres viuen en la certitud de saber que cap oscil·lació tèrmica ni descuit gravitatori farà vessar el contingut sobre el rebost. Les segones conviuen dramàticament amb la incertesa: cada cop que obren la nevera, es preparen per al daltabaix. El seu món és com un western on el pot de melmelada pot explotar en qualsevol moment. La meva dolorosa experiència culinària em porta a afirmar que hi ha dues menes de persones: les que preparen el cafè amb la cullereta neta i la tornen al calaix, i les que remouen el sucre, es llepen la cullera i la deixen a la pica “per no embrutar un altre cobert”. Les primeres s’autoanomenen “civilitzades amb un mínim d’ordre”. Les segones juren que és més ecològic i que la cullera ja la rentaran “més tard”. Aquest “més tard” arriba tres dies desp...

A vegades, gratant aquí i allà, em trobo amb històries sorprenents, que ignorava per complet, i no descanso fins a trobar la manera de poder-les explicar, que, en el meu cas, també és una manera d’explicar-me-les jo mateix. Aquesta és la història de Niccolò Alemanni, un eclesiàstic i bibliotecari romà d’origen grec, del segle XVII, que remenava els fons de la Biblioteca Vaticana quan va topar amb un manuscrit oblidat. Era un còdex del segle XIV, escrit en grec, amb una lletra minúscula que amagava un títol gens cridaner: Anekdota , és a dir, “coses inèdites”. Alemanni va recordar llavors una vella enciclopèdia bizantina que en mencionava l’existència. En obrir-lo, va comprendre que tenia entre les mans un text que feia mil anys que estava ocult. Ningú no podia imaginar que aquells fulls esgrogueïts contenien el retrat més verinós i escandalós de l’emperador Justinià i la seva cort, escrit pel seu propi cronista oficial: Procopi de Cesària. El manuscrit va rebre la signatura que encara ...

Hi ha uns fils, em sembla, no sempre visibles del tot, a través dels quals es pot resseguir perfectament la història d’Europa. Des d’aquella cort de la Viena imperial que va acollir Mozart i Beethoven, fins al Berlín de la caiguda del mur que ens va oferir el tecno com a crit de llibertat; des de la llum de les nostres polis mediterrànies on va néixer l’humanisme, fins a la reinvenció industrial de les ciutats atlàntiques banyades pel rock i el salnitre; o des de l’ordre mercantil de la Lliga Hanseàtica, fins a l’avantguarda digital de les capitals bàltiques. Són eixos que dibuixen una Europa de les ciutats, una xarxa de cultura i memòria que ignora les fronteres dels estats per parlar un llenguatge comú. D’altres rutes, que podem semblar més discretes, però que són igual d’essencials, travessen el cor del continent: l’eix alpí que uneix la precisió de Milà amb el refugi intel·lectual de Ginebra; la històrica Via Regia que teixeix un pont entre Kíiv, Varsòvia i París fent circular el p...

«Guanyaràs el pa amb la suor del teu front.» No és un consell, és una condemna. Déu la pronuncia contra Adam just després d’expulsar-lo del paradís, i des d’aleshores l’hem convertida en eix de la nostra moral. Treballar redimeix, descansar és sospitós, l’oci, directament pecat. Aquest mandat bíblic ha modelat civilitzacions senceres, però entre les seves esquerdes s’hi amaga una pregunta incòmoda: i si no fer res fos també un dret, no un luxe? I si l’aturada, la contemplació, la pura inactivitat fossin tan humanes com la suor? No fer res no consisteix només a buidar-se, sobretot quan un ja està força buit. Em sembla recordar que Victor Hugo deia que no fer res és la felicitat dels nens i la desgràcia dels vells. Quan la feina t’ha espremut i la tristesa no et deixa espai, quan la soledat és tan grossa que no hi ha cap silenci que la calmi, aleshores no fer res no és un art: és un nus a l’estómac, una tarda de diumenge que no s’acaba mai. I encara que estiguem atrapats entre dues etern...

L’Alta Garrotxa és com una mena de territori transversal. Alzinars i rouredes escampats desordenadament entre el Ripollès i l’Empordà. És una llenca informe d’un verd fosc i ondulat, salpebrada de roques salvatges que culminen en carenes punxegudes, que després baixen cap a valls profundes i avencs càrstics, obscurs i misteriosos. Pels camins, estrets i costeruts, i coberts de vegetació, sembla que encara s’hi puguin entreveure les petjades sutjoses dels carboners i de traginers infatigables, les ferides sagnants dels trabucaires i els bandolers, i les corrues de carlins sempre en peu de guerra. La terra baixa queda lluny, entre boires, ben al fons del panorama. El Llierca s’escola cap avall, de pedra en pedra, de gorg en gorg, i els núvols creixen grassos, sempre disposats a deixar caure un ruixat o una pedregada. Senglars, conills i becades corren pels boscos, vigilats de prop per gats salvatges i àguiles daurades. Cabirols, isards i cérvols llisquen damunt les cingleres i, quan surt...

Vivim en un món abstrús en què cada vegada s’imposen més els eufemismes: les paraules ja no es limiten a anomenar les coses, sinó que les disfressen. “Danys col·laterals” per a bombes sobre civils, “reestructuració” per acomiadaments massius, “reubicació” per a desnonaments o deportacions. La cortesia lingüística esdevé còmplice de la cruesa de la realitat que ens envolta. Ens agrada pensar que suavitzar el llenguatge ens fa més humans, però sovint només ens fa més còmodes davant del dolor dels altres. Amagar la realitat rere mots tous no la transforma: la disfressa. I mentre la paraula justa s’amaga, la mentida educada ocupa el seu lloc.   En la nostra vida quotidiana també els eufemismes s’han acabat per imposar. Caminem per qualsevol ciutat i ens topem amb “zones pacificades” que abans eren simples carrers de vianants, “punts de trobada” que sempre van ser bancs públics, “espais de benestar” per a lavabos de pagament, o “outlets emocionals” per a botigues de gangues. Els rètols ...

Avui m’ha passat una cosa estranya, és una història de gats i de llibres que, si m’ho permeteu, us l’explicaré. Qui no convisqui amb aquesta mena d’animals ha de saber que els gats tenen les seves “hores boges”. S’estan endormiscats durant gairebé tot el dia, sobretot quan tu estàs actiu i s’activen com per art de màgia quan pretens descansar. Tal és el cas del que m’ha passat avui. El   més petit de les dues bestioles que tinc ha començat a córrer com un energumen per l’habitació i ha acabat –la seva talla li permet– amagat darrere d’uns llibres a la part baixa de l’estanteria, on, per ordre alfabètic, guardo els autors que comencen per V. Qui tingui gats també sabrà que en aquests moments de bogeria és impossible aturar-los, se’ls ha de vigilar de cua d’ull i deixar-los fer, fins allà on sigui possible. El cas és que aquestes coses sempre solen acabar malament, amb alguna cosa trencada o algun daltabaix d’importància relativa. Quan ja era massa tard per acabar amb la comèdia, he ...

Durant la Segona Guerra Púnica, Roma es trobava a la vora de l’abisme davant el geni militar d’Anníbal. En aquell moment crític, el general Quint Fabi Màxim va decidir trencar amb l’ortodòxia bèl·lica de l’època. En lloc de buscar una victòria ràpida en camp obert, que sovint derivava en carnisseries, va optar per una guerra de desgast, evitant el xoc directe i prioritzant la paciència i el control del temps. Aquesta resistència tenaç i calculada, que permetia guanyar força mentre l’adversari s’esgotava, va acabar definint l’anomenat mètode fabià. Aquesta mateixa lògica de prudència estratègica va ser la que, segles després, va inspirar els intel·lectuals britànics a l’hora de fundar la Societat Fabiana. En lloc de defensar una revolució violenta o un trencament abrupte amb el sistema, van proposar un canvi social basat en el gradualisme. La idea era simple però ambiciosa: transformar la societat des de dins, utilitzant les institucions existents i el coneixement tècnic per aplicar...