Entrades

No serveix de res córrer si no es té pressa

Imatge
Diuen que la pressa és una mala consellera, i tant si mirem els clàssics com si escoltem els humoristes contemporanis, la cosa queda clara. Coluche, per exemple, ja deia que «els que corren més de pressa no són necessàriament els que tenen més pressa». I és ben veritat: de vegades anem amb el corró posat sense saber ben bé per què. Si ens fixem en les faules de La Fontaine i en les dels seus mestres grecs, com Isop, hi trobaríem un munt d’històries que van pel mateix camí. La més típica és la de la llebre i la tortuga: la primera va tan de pressa que es pensa que ho té tot fet, i al final resulta que la tortuga, a poc a poc, però sense parar, és la que guanya la cursa. Vaja, que al final la constància i la intel·ligència solen donar millor resultat que córrer com un boig. I això no només passa en les faules, sinó en el dia a dia. Quantes vegades hem enviat un missatge atabalats i després ens hem penedit? O hem respost sense pensar i hem acabat demanant disculpes? La pressa també ens fa...
1 comentari
Llegeix més »

L'ampolla mig plena

Imatge
Ja se sap que la realitat és com és: voluble, irracional i relativa. Tot això ens ho recorda el món a cada pas, per molt que ens entestem a contradir-ho. L’art ha servit a la humanitat per posar fites allà on la raó no és capaç de delimitar confins. Ens ha meravellat i ens ha seduït fins que algú, no sé qui, ni com, ni quan, ho va engegar tot en orris. Potser fou l’excés de confiança, potser la vanitat de creure’ns amos del que només havíem d’administrar amb cura. El cas és que vam començar a museïtzar la vida, a col·leccionar instants en lloc de viure’ls, i l’ampolla, que abans ballava entre el ple i el buit, va quedar immòbil, exhibida darrere d’una vitrina. Ara mirem l’art, però ja no el sentim; el mirem com qui mira una cosa que va ser, incapaços de reconèixer en aquell vidre el reflex de la nostra pròpia imatge. Perquè la qüestió de fons, la que ens interpel·la des d’aquest racó de món esmicolat, és la vella i tensa relació entre l’ètica i l’estètica. Durant segles vam conviure am...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

El retrovisor de la nostàlgia

Imatge
Hi ha paraules que porten la seva pròpia definició a dins. “ Nostàlgia” prové del grec  nóstos  (tornar a casa) i  álgos  (dolor): literalment, «el dolor per tornar a casa». I és exactament això el que sentim quan mirem enrere i pensem que qualsevol temps passat va ser millor. No és només cosa nostra: la humanitat sencera fa segles que enyora el passat, convençuda que el món s’havia perdut. Des dels grecs fins als nostres dies, cada generació ha idealitzat l’època anterior, projectant en aquell “retorn impossible” tot allò que troba a faltar en el present. Però cada època enyora una cosa diferent: uns troben a faltar la moral, d’altres l’espiritualitat, d’altres la innocència. I gairebé sempre, aquell passat tan fantàstic que probablement no va existir mai. O almenys, no tal com l’imaginem. Ja a l’antiga Grècia, Hesíode idealitzava una “Edat d’Or” on els homes vivien sense patiment. A l’Imperi Romà, escriptors com Titus Livi i Juvenal enyoraven la puresa moral de la...
Publica un comentari a l'entrada
Llegeix més »

Al caliu del fornell

Imatge
El maó és un tros d’argila adormida, un lingot de fang, un instant de temps solidificat i potser és el gran heroi anònim de la història de l’arquitectura. Rafael Masó deia que l’arquitectura és una síntesi de totes les arts, on el ferro, la fusta i la ceràmica han de parlar el mateix llenguatge. I el maó, i també la teula, si alguna cosa saben és parlar el llenguatge de la terra. Des dels llegendaris Jardins Penjants de Babilònia fins a la silueta inconfusible de l’edifici Chrysler a Nova York, passant per la Gran Muralla Xinesa o la immensitat de Santa Sofia, tots comparteixen aquesta mateixa arrel de fang cuit. El totxo ha estat la base dels dos mil temples de Pagan, a Birmània, que han resistit nou-cents anys, i també de la fortalesa medieval de Malbork, a Polònia, que és com una petita ciutat. És tan versàtil que serveix tant per fer les clavegueres de Londres com per aixecar la meravella del Taj Mahal. No hi ha fronteres ni èpoques que se li resisteixin i és un material tan omnipr...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Girona, Espanya
Llegeix més »

L’ombra allargada de l’home que esperava a la cantonada

Imatge
Tenia aquest títol des de feia temps en la meva llibreta d’anotacions i em sabia greu no utilitzar-lo. La meva àvia sempre em deia que «només es té allò que es guarda», la qual cosa sempre m’havia semblat una obvietat. Però segurament a causa d’aquells consells ara m’excedeixo guardant coses per “si de cas”. L’altre dia, per exemple, vaig anar a fer-me una prova a l’especialista –una espirometria– i amb el permís de la doctora, em vaig endur a casa unes pinces de plàstic que serveixen per a tapar-te el nas durant la prova. Encara no tinc clar del tot com les puc utilitzar, però ara que hi penso, potser em serviran quan em toqui anar a votar la pròxima vegada o simplement per poder passar per segons quins carrers fora d’horari de recollida d’escombraries. Quan passejo pel carrer, o quan espero el bus, el meu cap continua pensant d’ofici, va a la seva: contemplo un automòbil que passa i penso que tots els cotxes riuen. I ho escric. Els fars són els ulls, la graella del radiador és la boc...
2 comentaris
Llegeix més »

Abans tot eren horts

Imatge
Els coremes, creats pel geògraf Roger Brunet als anys vuitanta, són una manera de simplificar el mapa per quedar-nos només amb les seves formes bàsiques. Funcionen com un “alfabet geogràfic”: fan servir figures senzilles (com punts, línies o fletxes) per representar com s’organitza el territori. En combinar aquestes figures, podem dibuixar un esquema que explica com funciona qualsevol lloc, des d’un poble fins a un continent, i entendre millor per què les coses es distribueixen d’una manera determinada. Imaginem un corema com si fos un imant gegant: un punt gran al mig que atrau tota l’activitat. Al seu voltant, hi ha punts més petits connectats per línies, com si fos una teranyina. Aquest esquema ens ensenya que la ciutat central té el control i els serveis, mentre que els pobles del voltant depenen d’aquest centre per a la feina o el comerç. En lloc de fer un mapa complicat, fem un croquis ràpid per entendre qui mana al territori. Si mirem el mapa de...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Fornells de la Selva, Girona, Espanya
Llegeix més »

El judici de la gran dama

Imatge
Hi ha una dama implacable que seu a la taula de tots els escriptors, invisible però sempre present. No aplaudeix mai en vida, no firma autògrafs, no es deixa seduir per les modes ni pels elogis dels contemporanis. La seva mirada es perd en l’horitzó dels segles, i el seu judici és lent, silenciós i definitiu. Es diu Posteritat, i té el costum d’esperar que l’autor sigui pols i ombra per obrir els calaixos, desxifrar els manuscrits i decidir, ara sí, qui mereixia realment ser recordat. A ella li agrada rescatar noms que el món va enterrar en vida i, de tant en tant, enterrar-ne d’altres que van tenir massa pressa per sentir-se immortals. Si hi ha un autor que va conèixer de prop la indiferència d’aquesta senyora, aquest és Franz Kafka. En vida, va ser un escriptor menor, gairebé invisible, que publicava relats breus en revistes de tirada curta i amb una correcció editorial que el feia emprenyar més que alegrar-se. Les seves novel·les –les grans, les que avui tothom cita– dormien en carp...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Fornells de la Selva, Girona, Espanya
Llegeix més »

La intel·ligència silenciosa

Imatge
Durant segles, la humanitat s’ha entossudit a creure que la intel·ligència era cosa nostra i, amb una mica de sort, d’alguns animals superiors. Els humans, amb el nostre cervell desenvolupat, ens situàvem al cim de la piràmide cognitiva mentre les plantes restaven allà, immòbils i passives, fent nosa o decoració. Tanmateix, aquesta visió tant còmoda com antropocèntrica està fent figa. Les darreres investigacions en botànica ens obliguen a reconsiderar-ho tot: i si el gerani del balcó, sense moure’s del test, estigués processant informació tan complexa com nosaltres davant d’un embús de trànsit? Benvinguts al fascinant món de la intel·ligència vegetal, on passar-s’ho bé vol dir simplement rebre hores de sol i un bon substrat. Si parlem de percebre l’entorn, les plantes són veritables mestres del que podríem anomenar una “consciència difusa”. No tenen ulls, cert, però detecten la longitud d’ona, la intensitat i la direcció de la llum amb una precisió que farien posar verds d’enveja els e...
Publica un comentari a l'entrada
Location: Fornells de la Selva, Girona, Espanya
Llegeix més »

Paisatge amb gat

Imatge
La gent d’aquest país estem avesats a viure immersos en un paisatge civilitzat, una realitat que configura profundament la nostra relació amb l’entorn. Aquesta familiaritat amb un territori humanitzat, ple de pobles i camps de conreu, ens fa percebre les grans extensions salvatges del planeta, els deserts o les selves, com quelcom remot i aliè a la nostra experiència quotidiana. La nostra mirada, acostumada a trobar-se visualment amb un campanar després de cada revolt o el teulat d’una casa fins i tot als parcs naturals, concep la natura indissolublement lligada a la petjada humana. Així, allò que per a altres cultures podria ser un paisatge quotidià, per a nosaltres resulta exòtic Aquí no podem concebre el nostre territori sense aquesta harmonia entre l’ordre humà i l’entorn natural. Josep Pla entenia el paisatge com una creació humana, com el resultat d’un diàleg secular entre la mà del pagès i la terra. Ho expressava amb una contundència reveladora: «el paisatge humanitzat, creació ...
1 comentari
Location: Fornells de la Selva, Girona, Espanya
Llegeix més »