Aquil·les en la trinxera

La vida consisteix en una corrua d’esdeveniments impredictibles que ens sacsegen l’existència quan menys ho esperem. Un matí qualsevol, mentre esmorzem mirant el mateix carrer de sempre, quelcom trontolla: una trucada inesperada, una mirada que ens creua, un núvol que descarrega just quan havíem penjat la roba. Aquesta successió d’atzars ens recorda constantment la nostra vulnerabilitat, però també la bellesa de l’instant viscut. Perquè és precisament en aquest desconcert, en aquest no-saber-què-vindrà-després, on resideix la màgia d’estar vius, navegant sense brúixola per aquest mar d’incerteses que anomenem quotidianitat.

Cada dia ens ressonen a les orelles els sons de mots antiquíssims: Troia, Persèpolis, El Alamein, Damasc, Bagdad, Gal·lípoli, el Sinaí, Ormuz, sons que es barregen amb les notícies del dia. Aquil·les, Alexandre, Dàrius, Lawrence, cavalcant sempre cap al no-res, entre la pols dels llibres i la pols de les runes televisades. I nosaltres, des del nostre balcó estant, assistim a aquesta funció mil·lenària en què la tragèdia i l’epopeia es donen la mà, pregant-nos si som espectadors o figurants d’aquest immens teatre d’ombres.

Perquè què és la història sinó la mateixa trinxera on s’enterraren els herois? Avions carregats de tempestes passen a prop d’on els grecs van lluitar pel seu honor i allà on, tres mil·lennis després, Patrick Shaw-Stewart, un jove classicista d’Oxford, va escriure demanant a Aquil·les que es plantés amb ell a la trinxera de Gal·lípoli –des d’on es podien intuir, a l’altre costat de l’estret, les muralles de Troia– «Stand in the trench, Achilles, / flame-capped, and shout for me», ara els drons espien el silenci de muntanyes desconegudes. La tecnologia canvia, però l’essència del conflicte, l’ànima humana projectada en la seva més crua lluita per la supervivència o el poder, roman immutable com l’ombra allargada d’un xiprer.

I, tanmateix, enmig d’aquest panorama desolador, l’atzar continua teixint la seva teranyina. Mentre els estrategs dissenyen moviments de peces sobre mapes que es dessagnen, una dona en un mercat de Kíiv tria tomàquets, un infant a Teheran juga amb una pilota esbudellada, un ancià a Damasc prepara el te esperant qui no tornarà. Aquests són els veritables Aquil·les: herois sense Homer que lluiten la seva particular guerra de cada dia, no per la glòria, sinó per l’acte senzill i revolucionari de continuar vivint.

I és aquí, en aquesta paradoxa, on l’atzar esdevé destí. Perquè si la vida és impredictible i la mort pot arribar en forma de míssil, l’única resposta possible és la fidelitat a l’instant. Aguantar ferms a la nostra particular trinxera –sigui un menjador, una oficina o un camp de refugiats– i, com Aquil·les, acceptar el desafiament de la nostra condició mortal. No fer-ho amb ràbia cega, sinó amb la lucidesa de qui sap que cada matí, mentre la bafarada del cafè s’esvaeix davant el mateix carrer de sempre, està escrivint, sense saber-ho, l’única epopeia que realment importa: la de l’instant que encara no ha estat viscut.