El temps viscut

Hi ha una confusió profunda en la nostra manera de pensar el record. Tendim a creure que si recuperem un espai –una ciutat, una habitació, un paisatge– recuperarem també l’emoció que hi vam sentir. Però Proust inverteix aquesta lògica en la seva obra: el que fixa el record no és la coordenada geogràfica, sinó el punt vital en què ens trobàvem en aquell moment. Un mateix carrer pot ser feliç en un any de la nostra vida i tràgic en un altre, no perquè el carrer hagi canviat substancialment, sinó perquè hem canviat nosaltres. Així, els records no són propietat dels llocs: són propietat d’instants irrepetibles de la nostra biografia emocional.

Una vegada vaig anar amb el meu avi a visitar la casa de la seva infantesa i recordo que es va posar a plorar a sota del rellotge de sol, una simple agulla de ferro indicant una hora bromosa en un quadrat mig esborrat, que durant generacions havia servit de referència als homes que treballaven els camps del voltant. Jo, llavors no podia entendre per què plorava: la casa era vella, les bigues corcades, l’era plena d’herbes. Però ell no plorava per allò que veia; plorava per allò que ja no hi era. El rellotge de sol encara marcava les hores, però el temps que a ell l’habitava s’havia aturat dècades enrere. I en aquell instant vaig entendre, sense saber-ne el nom encara, que els llocs només són el bastidor d’una obra que nosaltres mateixos representem un sol cop a la vida.

Quan tornem a un lloc significatiu del nostre passat –l’escola de la infància, el banc del parc on vam jugar, la cuina de la casa dels avis– sovint experimentem una estranya decepció. El lloc és més petit, més gris, més banal del que el nostre record havia construït. I no és que l’espai hagi canviat sempre de manera substancial: és que nosaltres hi vam projectar una intensitat que l’espai, per si sol, no pot conservar. Proust ho va retratar magistralment a A la recerca del temps perdut quan el narrador viatja a Balbec creuant-se amb la “realitat” i la “imaginació”. El lloc real mai no pot competir amb el lloc viscut, perquè el lloc viscut no és un lloc: és un temps.

Ara bé, no voldria ser del tot injust amb els espais. Perquè hi ha llocs que semblen resistir-se a aquesta lògica. Penso en el mar, per exemple. Una mateixa platja pot acollir un amor d’estiu i una ruptura anys després, però el mar, en la seva indiferència majestuosa, continua oferint la mateixa remor, la mateixa sal, la mateixa horitzontalitat infinita. O penso en una muntanya que vam pujar de petits i que tornem a pujar de grans: el paisatge objectiu pot ser idèntic, però el que canvia som nosaltres. I, tanmateix, hi ha una certa fidelitat d’aquests espais grans, gairebé geològics, que ens permeten retrobar-hi una continuïtat que un pati o una habitació no poden oferir. No perquè ells conservin el nostre record, sinó perquè ens recorden la nostra petitesa, i això pot ser, també, una forma de consol. Però fins i tot en aquests casos, l’emoció que en traiem no la guarda la roca: la portem nosaltres.

Els espais domèstics, en canvi, són estables, visibles, compartibles. Però el temps viscut és invisible, inabastable per als altres, i s’esvaeix sense deixar empremta. El temps és com un floc de neu; mentre ens preguntem què fer-ne, es fon. Aquest error ens porta a comportaments paradoxals: conservar objectes que ja no ens emocionen, tornar a llocs que ja no ens diuen res, o sentir-nos traïts per una geografia que no ens retorna allò que li vam confiar. La memòria, en el fons, no funciona com un arxiu fotogràfic lligat a coordenades. Funciona com una melodia lligada a un estat d’ànim. I un mateix escenari pot sonar completament diferent si el tempo interior ha canviat.

Aquesta idea té conseqüències profundes. Quan perdem un ésser estimat, no trobem a faltar la casa on vivíem amb ell. Trobem a faltar com érem en aquella casa amb ell. El dol no és geogràfic: és temporal. I per això intentar recuperar el record tornant als llocs pot ser tan poc eficaç. No és que no valgui la pena: és que l’espai no és la clau. La clau és comprendre que els records viuen en la nostra estructura interna d’instants viscuts, no en la cartografia externa.

Proust, al capdavall, no va trobar el temps perdut en un viatge, sinó en una magdalena mullada en infusió. L’olor i el gust van desencadenar el món de Combray. Potser el veritable exercici de memòria no és tornar als llocs, sinó tornar als moments que vam ser. El temps passa de pressa quan intentem aturar-lo. Cal reconèixer que un mateix paisatge pot contenir infinites versions de nosaltres mateixos. I que quan diem «trobo a faltar aquest lloc», en realitat diem: «trobo a faltar la persona que jo era allà».

Hi ha una cançó intraduïble de Jacques Brel que diu: «Y a le temps qui attend / Et le temps qui espère». Però potser la veritat és que el temps no ens espera de cap de les maneres. Brel ho sabia bé: la seva cançó parla d’un home que mira enrere i s’adona que el futur que havia imaginat ja és passat. El temps no espera perquè no té paciència; el temps no és esperança perquè no té ànima. El temps, senzillament, passa. I els qui volen tornar a un lloc que ja no existeix no poden fer-hi res. El record es troba dins del temps que vam viure, i aquest temps només el podem recuperar si deixem de buscar-lo en les parets i comencem a buscar-lo en les escletxes del nostre interior. Perquè la memòria no és una fotografia, sinó una respiració. I respirar, de vegades, és suficient.

Foto © Zelena Srce