Lloança de l’optimisme
He de confessar que, com la gran majoria d’individus de la meva espècie, tinc una tendència natural cap al pessimisme. Generació rere generació hem anat acumulant en els nostres gens una quantitat enorme de desconfiança en el futur, de recel pel veí i de prevenció contra tot allò que a primera vista ens sembla desconegut. És natural, tot al nostre voltant tendeix indefectiblement cap al pessimisme, de la mateixa manera que els vaixells són propensos al naufragi, els avions a caure i els automòbils a aturar-se per falta de combustible. Només cal veure la cara dels nous consellers del govern per llançar-se en el pou més profund de l’angoixa vital. Tot és senzill i complicat a la vegada, tots som mortals i el pessimisme corre en abundància per les nostres venes, l’optimisme, en canvi, és una pura construcció de la voluntat i de voluntat, la majoria, en tenim la justa. Fins i tot Emil Cioran, que era un campió de l’escepticisme i del nihilisme, va acabar confessant que el pessimisme e...