Al caliu del fornell

En la meva família hi ha tota una sèrie de dates curioses. El pare de la meva mare, dos anys abans de néixer ella, es va treure el carnet de conduir per poder fer de xòfer a Obres Públiques. La data que constava en el seu document era el 13 de setembre de 1927, que casualment era un divendres i que, casualment també, era el mateix dia en què va néixer el meu pare. Tots els membres de la família de la mare celebraven l’aniversari en un dia de novembre i els meus avis materns es van casar un 26 de gener, que va coincidir, deu anys després, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i vint anys després amb la data del meu naixement. Tot són xifres i dates i coincidències, que no tenen cap més altre valor que el que li vulguem donar. La numerologia ha jugat molt amb tot això, per exemple amb el nombre de la bèstia, el 666, que és una xifra enigmàtica citada al llibre de l’Apocalipsi (13:18) del Nou Testament. Simbolitza l’oposició a Déu i el poder humà corrupte, associat a una fig...

La gent normal, aquella que omple els autobusos cada matí i fa cua als supermercats els dissabtes, compartim un univers de preocupacions quotidianes que ens mantenen amb els peus a terra. Ens atabalem per les factures que arriben a final de mes, per aquella paraula de més en una discussió, per una reunió de veïns que ens posa els nervis de punta. Les coses menudes –un got d’aigua que bolquem damunt dels papers, un telèfon que es queda sense bateria al pitjor moment– poden arribar a tenyir-nos el dia sencer. I enmig d’aquesta voràgine de responsabilitats i imprevistos, anem desenvolupant, gairebé sense adonar-nos, un catàleg de rareses ben particulars: manies inofensives, rituals inconfessables, pors irracionals que ens acompanyen com a ombres fidels. Vulgues o no, és precisament aquesta suma de petites obsessions el que dibuixa el perfil tendrament absurd de la nostra humanitat. Si hem de creure el que ens deia Josep Pla i som el que mengem, jo puc dir que sóc una croqueta a mig camí e...

La ciutat, com qualsevol organisme viu, també té els seus límits. Cada vegada són més difusos, més permeable la membrana que separa l’asfalt del conreu, però existir, existeixen. I no són fites arbitràries ni línies traçades sobre un plànol, sinó transicions subtils que es llegeixen en el paisatge, en els colors i en les olors. Girona, per posar un exemple il·lustratiu, no acaba en un cartell metàl·lic que dóna la benvinguda al viatger. Acaba, de veritat allà on la disciplina urbana comença a relaxar-se. És el punt on les voreres dels carrers, fins llavors impecablement alineades amb castanyers d’índies, que a la tardor esquitxen de fulles seques el pas dels vianants, cedeixen el protagonisme a una altra vegetació, més lliure, més domèstica i salvatge alhora. És llavors, just quan l’últim bloc de pisos dona pas a una caseta amb jardí o amb hort, que a cada pati, a cada petit tros de terra conreat, comença a trobar-se un nesprer, amb les seves fulles grosses i verd fosc, disposat a enge...