Xifres, dates i coincidències

En la meva família hi ha tota una sèrie de dates curioses. El pare de la meva mare, dos anys abans de néixer ella, es va treure el carnet de conduir per poder fer de xòfer a Obres Públiques. La data que constava en el seu document era el 13 de setembre de 1927, que casualment era un divendres i que, casualment també, era el mateix dia en què va néixer el meu pare. Tots els membres de la família de la mare celebraven l’aniversari en un dia de novembre i els meus avis materns es van casar un 26 de gener, que va coincidir, deu anys després, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i vint anys després amb la data del meu naixement. Tot són xifres i dates i coincidències, que no tenen cap més altre valor que el que li vulguem donar.

La numerologia ha jugat molt amb tot això, per exemple amb el nombre de la bèstia, el 666, que és una xifra enigmàtica citada al llibre de l’Apocalipsi (13:18) del Nou Testament. Simbolitza l’oposició a Déu i el poder humà corrupte, associat a una figura messiànica maligna. En la tradició cristiana primitiva, s’interpretava com un codi numèric per a emperadors romans com Neró, ja que la numerologia jueva assignava valors a les lletres. Al llarg de la història, ha alimentat mites i especulacions, des de pors populars fins a referents culturals. Tot i això, experts moderns subratllen que el seu significat profund és simbòlic, la qual cosa no deixa de ser un consol.

El 6 de juny del 2006, aprofitant l’avinentesa que era el sis del sis del sis, vaig publicar en un diari de Girona un article titulat “El dia de la bèstia”. Hi explicava que, més enllà de les creences supersticioses, el vertader horror no calia buscar-lo en profecies apocalíptiques sinó en la realitat política del moment. Aquell dia, els dirigents de la dreta espanyola encarnaven la cara més reaccionària i intolerant, un feixisme que no diu el seu nom, però que actua sempre amb el guió vell dels anys trenta. Ja aleshores alertava que la bèstia no ve del cel, sinó que dorm dins de les institucions, esperant l’excusa per despertar. De fet, res ha canviat gaire des d’aleshores.

Però, i aquí és on volia arribar, una de les coses que no han de perdre mai de vista els que escriuen en un diari, és que més aviat que tard algú et llegirà, que trepitjaràs algun ull de poll i que sempre serà el més impensat. I aquell dia vaig oblidar el meu lector més essencial, el que no fallava mai: la meva mare. A casa ella rebia el diari puntualment a les set del matí i el primer que feia era obrir-lo i mirar si hi havia el meu article. No va tardar gaire a trucar-me per telèfon per felicitar-me, perquè ella sempre em felicitava, però per avisar-me també que, el dia de la bèstia era ni més ni menys que el seu aniversari de casament.

I allà em vaig quedar, mut. Mentre jo escrivia sobre feixismes i apocalipsis, ella havia celebrat, en silenci, dècades d’amor i paciència, amb el meu pare al seu costat que s’anava escolant ja irreversiblement entre les boires de l’Alzheimer. Vaig entendre llavors que la bèstia autèntica no sempre rugeix, de vegades s’amaga en la nostra pròpia ceguesa: la de no veure el que tenim al costat mentre mirem massa lluny. Tota la meva existència i la dels meus germans havia estat marcada per aquella data en què els meus pares van decidir casar-se. El 6 de juny del 2006 el món no es va acabar, però per a mi va començar una altra manera de mirar-lo.