L'ampolla mig plena
Ja se sap que la realitat és com és: voluble, irracional i relativa. Tot això ens ho recorda el món a cada pas, per molt que ens entestem a contradir-ho. L’art ha servit a la humanitat per posar fites allà on la raó no és capaç de delimitar confins. Ens ha meravellat i ens ha seduït fins que algú, no sé qui, ni com, ni quan, ho va engegar tot en orris. Potser fou l’excés de confiança, potser la vanitat de creure’ns amos del que només havíem d’administrar amb cura. El cas és que vam començar a museïtzar la vida, a col·leccionar instants en lloc de viure’ls, i l’ampolla, que abans ballava entre el ple i el buit, va quedar immòbil, exhibida darrere d’una vitrina. Ara mirem l’art, però ja no el sentim; el mirem com qui mira una cosa que va ser, incapaços de reconèixer en aquell vidre el reflex de la nostra pròpia imatge. Perquè la qüestió de fons, la que ens interpel·la des d’aquest racó de món esmicolat, és la vella i tensa relació entre l’ètica i l’estètica. Durant segles vam conviure am...