L'ampolla mig plena

Ja se sap que la realitat és com és: voluble, irracional i relativa. Tot això ens ho recorda el món a cada pas, per molt que ens entestem a contradir-ho. L’art ha servit a la humanitat per posar fites allà on la raó no és capaç de delimitar confins. Ens ha meravellat i ens ha seduït fins que algú, no sé qui, ni com, ni quan, ho va engegar tot en orris. Potser fou l’excés de confiança, potser la vanitat de creure’ns amos del que només havíem d’administrar amb cura. El cas és que vam començar a museïtzar la vida, a col·leccionar instants en lloc de viure’ls, i l’ampolla, que abans ballava entre el ple i el buit, va quedar immòbil, exhibida darrere d’una vitrina. Ara mirem l’art, però ja no el sentim; el mirem com qui mira una cosa que va ser, incapaços de reconèixer en aquell vidre el reflex de la nostra pròpia imatge.

Perquè la qüestió de fons, la que ens interpel·la des d’aquest racó de món esmicolat, és la vella i tensa relació entre l’ètica i l’estètica. Durant segles vam conviure amb la mentida còmoda que el bell havia de ser necessàriament bo, que la forma perfecta era garantia d’un fons irretocable. Vam aplaudir l’harmonia de les proporcions mentre callàvem els desequilibris del món. En aquesta hipocresia col·lectiva, l’art va esdevenir un entreteniment per a ànimes ensopides, un decorat que amagava les esquerdes per on la realitat, la de veritat, la voluble i irracional, no parava de fer-se visible. Fins que un dia l’esquerda fou massa gran.

Avui l’art és un producte, un cop de puny a l’estómac o un refugi de l’ànima, segons com es miri i en quin aparador s’exhibeixi. L’hem buidat de contingut moral per omplir-lo de discursos insubstancials, l’hem alliberat de les cadenes de la bellesa per lligar-lo a les lleis del mercat. En aquesta cursa per la novetat i la provocació, sovint oblidem que la veritable potència de l’art, la que el feia imprescindible, era la capacitat de recordar-nos allò que la realitat amaga: que som fràgils, contradictoris i, a estones, extraordinàriament humans.

L’art contemporani pateix una crisi d’autenticitat sota el jou del mercat i l’espectacle digital, on si una obra no té prou “m’agrada”, sembla que directament no existeix. La immediatesa de les xarxes ha convertit l’artista en un creador de continguts de consum ràpid, on l’estètica superficial prima sobre qualsevol profunditat intel·lectual. La tecnologia ens va prometre democratització i ens ha donat una saturació que banalitza fins i tot el crit més sincer. L’art corre el risc de tornar-se un exercici d’autoreferencialitat buida, una complaença visual tan efímera com el Wi-Fi d’un hotel.

Les institucions i els museus, lluny de ser refugis de lliure pensament, operen sovint com a engranatges de màrqueting cultural i gentrificació. Obsessionats per les xifres de visitants –com si el valor d’un quadre es mesurés en cues de turistes amb audioguia–, han prioritzat l’exposició-espectacle per sobre de la recerca crítica o el suport a la creació emergent. El museu contemporani s’enfronta al repte colossal de descolonitzar les seves narratives i abandonar el seu paper de simple contenidor de luxe per a creuers, si vol evitar esdevenir un agent més de la indústria del turisme i el capital immobiliari.

En definitiva, hem aconseguit la fita històrica de fer de l’art un producte tan higiènic que ja no taca les mans ni fa tremolar les estructures, hem aconseguit que la part més atraient del museu sigui la seva botiga. Ens hem tornat experts a venerar el marc mentre ignorem que la tela s’esquerda. Però no patim: mentre quedi un bri d’ironia per riure’ns de la nostra pròpia buidor i un dispositiu amb bateria per fotografiar el desastre, podrem continuar dient, amb un somriure cínic i la consciència tranquil·la, que l’ampolla –és clar– està mig plena de no res.

iPhoto Quim Curbet