Elogi d’una ex-librista

Un ex-libris és, bàsicament, una marca de propietat que es posa dins d’un llibre per dir a qui pertany. Sol ser una petita estampa o un segell enganxat a la primera pàgina amb el nom de l’amo i un dibuix que el representa. La paraula ve del llatí i vol dir “dels llibres de…”. Tot i que és una tradició preciosa, és cert que avui dia ja no és tan útil: cada vegada tenim menys llibres de paper a casa i llegim més en digital. Amb les biblioteques virtuals, el vell costum de marcar el llibre amb un segell personal s’ha convertit gairebé en un petit luxe per a romàntics i col·leccionistes.

Abans, quan un llibre era un tresor caríssim, els propietaris no se anàvem amb romanços. Molts ex-libris incloïen frases que eren gairebé malediccions per a qui no tornés el llibre. A França hi havia qui escrivia coses com: «Qui robi aquest llibre, penjarà d’una forca a París. I si no és penjat, s’ofegarà. I si no s’ofega, es cremarà. I si no es crema, una fi pitjor li caurà al damunt», o advertències més psicològiques que deien que «El préstec és la tisora de l’amistat». Era una manera contundent de recordar al lector que el llibre només estava de visita i que tenia un amo que l’esperava.

Quan encara no existien les etiquetes o els segells, la solució per no perdre els llibres a les biblioteques dels monestirs era molt més bèstia: els encadenaven físicament a les taules o a les prestatgeries. Eren els anomenats libri catenati. L’ex-libris va aparèixer com una solució molt més neta i elegant; en lloc de fer servir ferro i cadenats, es confiava en una marca de paper que deixava clar de qui era el llibre sense haver de tenir-lo presoner.

Durant el Modernisme, a Catalunya, l’ex-libris es va convertir en una autèntica obra d’art. Artistes com Alexandre de Riquer en feien de tan bonics que la gent els col·leccionava com si fossin quadres en miniatura. De fet, molts d’aquests ex-libris ja no es feien servir ni per marcar llibres, sinó directament per intercanviar-los entre col·leccionistes, segons explica el catàleg de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Personatges famosos volien un dibuix que expliqués qui eren: des de símbols d’intel·ligència fins a flors o animals que els representessin.

Tot aquest món va començar de forma molt curiosa amb un capellà bavarès anomenat Hans Knabensberg, cap a l’any 1450. Com que el seu sobrenom era “Igler” (que significa eriçó), el seu ex-libris mostrava aquest animalet amb una flor a la boca. És un dibuix senzill i tendre que va marcar l’inici d’una tradició de segles: fer servir una imatge simbòlica per dir al món que aquell llibre tenia un propietari que el valorava.

Aquesta setmana, el món dels llibres té una cita important al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. El pròxim 13 de març, la dissenyadora i escriptora Teresa Costa-Gramunt farà donació del seu fons personal d’ex-libris. És una notícia fantàstica, perquè la Teresa és una de les grans especialistes en aquest art a casa nostra; no només n’ha dissenyat centenars amb un estil molt delicat i ple de simbolisme, sinó que també n’és una gran estudiosa. Amb aquest gest, la seva col·lecció i els seus dissenys quedaran guardats en un museu que ja de per si és un temple per als amants de la cultura.

A l’assaig Elogi de l’exlibris. Memòries i reflexions (Voliana Edicions, 2023), Teresa Costa-Gramunt ens convida a descobrir què tenen aquestes petites estampes que ens enamoren a primera vista. A mig camí entre la biografia personal i l’estudi artístic, el llibre explica com l’autora s’ha dedicat a aquest art des del 1977, dissenyant centenars de peces que avui dia es troben a museus d’arreu del món. A través de les seves pàgines, no només reflexiona sobre la utilitat d’aquestes marques de propietat, sinó que també explora la seva vàlua artística i psicològica, recordant-nos que un ex-libris és un vincle emocional que uneix el lector amb la seva biblioteca personal. 

Aquesta donació permetrà que tothom pugui gaudir d’unes peces que, normalment, estan amagades dins de les biblioteques particulars. Els ex-libris de la Teresa Costa-Gramunt es caracteritzen per una mirada molt espiritual i femenina, sovint inspirada en la natura i el món clàssic. Que el seu fons passi a formar part del Museu Balaguer és una manera de reconèixer que aquestes petites estampes no són només “etiquetes”, sinó un patrimoni artístic que ens explica qui som a través dels llibres que estimem. 

Com que la Teresa també és una poeta de renom, res millor per tancar aquest article que uns versos seus que capturen la màgia d’escriure (i de llegir): «Vestida amb paraules, contemplo l’escriptura blava de l’oceà». Amb aquesta imatge tan suggeridora, l’autora ens recorda que, sigui en un poema o en un petit segell dins d’un llibre, l’art és la millor manera de deixar la nostra empremta al món. Una empremta que, a partir del dia 13, ja formarà part de la memòria col·lectiva de Vilanova i de tots nosaltres.