Un món migpartit

L’experiència em porta a pensar que hi ha dues menes de persones: les que tanquen els pots de melmelada girant la tapa fins que senten el clic de seguretat, i les que simplement enrosquen fins que “ja aguanta”. Les primeres viuen en la certitud de saber que cap oscil·lació tèrmica ni descuit gravitatori farà vessar el contingut sobre el rebost. Les segones conviuen dramàticament amb la incertesa: cada cop que obren la nevera, es preparen per al daltabaix. El seu món és com un western on el pot de melmelada pot explotar en qualsevol moment.

La meva dolorosa experiència culinària em porta a afirmar que hi ha dues menes de persones: les que preparen el cafè amb la cullereta neta i la tornen al calaix, i les que remouen el sucre, es llepen la cullera i la deixen a la pica “per no embrutar un altre cobert”. Les primeres s’autoanomenen “civilitzades amb un mínim d’ordre”. Les segones juren que és més ecològic i que la cullera ja la rentaran “més tard”. Aquest “més tard” arriba tres dies després, quan la cullera té una pàtina digna d’un jaciment arqueològic.

La contemplació atenta de moltes taques alienes i pròpies em porta a pensar que hi ha dues menes de persones: els que atrauen la brutícia com si fossin imants humanoides, i els que la repel·leixen amb un camp de força invisible. Els primers tenen samarretes que acumulen tot un catàleg de mostres de quètxup sense haver menjat quètxup, i el seu sofà és un ecosistema on biòlegs haurien pogut descobrir tres espècies noves. Els segons poden menjar espagueti amb salsa de tomàquet vestits de blanc i sortir de la taula com si acabessin de passar per la planxa. Quan s’asseuen al banc d’un parc, fins i tot els coloms pensen: «Millor no embrutar aquí».

Anys de creuar-me amb gent pel carrer em porten a pensar que hi ha dues menes de persones: les que quan te’ls trobes pel carrer et diuen «Hola», i les que et diuen «Adéu». Els primers saluden com si us haguéssiu vist ahir, encara que faci deu anys. Els segons ja s’acomiaden abans que la conversa hagi començat, com si volguessin deixar clar que el que ve després no els interessa. Uns viuen en l’optimisme del retrobament; els altres, en la pragmàtica certesa que ja n’hi ha hagut prou.

L’evidència forense en l’observació de moltes catifes em porta a pensar que hi ha dues menes de persones: les que entren a casa i es canvien immediatament de sabates, i les que trepitgen el passadís fins a l’habitació amb les mateixes vambes que han trepitjat un xiclet a la vorera. Les primeres mantenen la llar com un santuari; les segones viuen amb un mapa del tresor de taquetes marrons que mai no arriben a identificar. Quan algú pregunta «d’on ha sortit aquesta taca?», el segon grup respon sempre amb la mateixa frase: «Deu ser de l’obra».

Les ulleres de viure i de dormir malament em porten a pensar que hi ha dues menes de persones: les que s’adormen en posició fetal amb el telèfon a l’altra punta de l’habitació, i les que miren el mòbil al llit fins que la pantalla els cau a la cara. Les primeres dormen com un nadó i es desperten fent ioga. Les segones s’aixequen amb el pòmul inflat, l’últim TikTok en bucle al cap i una fotografia borrosa de la seva orella dreta a la galeria. Són les mateixes persones que després diuen «no sé per què estic tan cansat».

Finalment, la meva pròpia i vergonyosa experiència em porta a pensar que hi ha dues menes de persones: les que llegeixen una llista com aquesta i pensen «quina ximpleria, jo no sóc d’aquests extrems», i les que mentre llegeixen han anat identificant cada vegada a quin grup pertanyen. Les primeres són mentiders patològics o àngels sense defectes; les segones són persones normals que saben que a vegades tanquen el pot sense arribar al clic prescriptiu, han llepat la cullera, han atret la brutícia misteriosa, han dit «Adéu» abans que l’altre digui «Hola», han trepitjat fang per tota la casa i han dormit amb el mòbil sota el coixí. I ho admeten. I per això, riuen. I per això, tenen raó.