Dalgliesh

Fa uns dies em va cridar l’atenció una sèrie de detectius amb un títol que a mi –digueu-me ignorant– em va semblar estrany: Dalgliesh. Encuriosit, vaig començar a mirar el primer capítol i aviat em vaig adonar que contemplava l’adaptació d’una novel·la de P.D. James –Phyllis Dorothy James–. Adam Dalgliesh és el personatge central, un detectiu de la policia metropolitana londinenca. Ja en les primeres escenes ens el presenten conduint el seu cotxe cap a l’escena del crim: un Jaguar Tipus E.

Immediatament, vaig obrir els ulls com dues taronges tot esperant una explicació perquè veure l’inspector Dalgliesh conduir aquest cotxe és com –traduït al català– veure un mosso d’esquadra en un Porsche 718 Cayman. Anaven passant els minuts i no sorgia cap comentari sobre el cotxe, la qual cosa em va portar a investigar pel meu costat. A la Viquipèdia, hi ha un article en anglès on s’explica la vida i miracles del detectiu com si fos un personatge de carn i ossos.

El nom del personatge va ser escollit en honor de la professora d’anglès de l’autora a l’institut de Cambridge. L’inspector és vidu, li agraden els cotxes cars i els condueix, entre altres raons, perquè això l’ajuda a concentrar-se en la seva feina. Fins ara cap més explicació, si no fos per un petit detall sense importància: Dalgliesh també és poeta i publica llibres de poesia, i amb el que cobra dels llibres es pot permetre el luxe de comprar-se cotxes cars.

Tornem a la traducció al català d’aquest tan interessant tema. Un inspector dels Mossos d’Esquadra que escrivís poesia, no només no es podria comprar un Porsche, és que no li arribaria ni per comprar-se un clauer de la marca en una benzinera d’autopista.

En aquest punt vaig decidir no continuar mirant més la sèrie, tot esperant que algun dia, algú m’expliqui la veracitat d’aquest detall. Realment un inspector de Scotland Yard es pot permetre comprar-se un cotxe amb els rèdits de publicar llibres de poesia? Un poeta conegut i respectat a Anglaterra es pot permetre aquest luxe? I, un poeta reconegut i respectat, es dedicarà paral·lelament a la investigació criminal, sense que això mereixi cap més explicació? 

Francament, massa preguntes a resoldre per un lector com jo, que va començar a llegir novel·la negra amb els llibres de l’inspector Carvalho, que conduïa un Seat 850 de color vermell.

Vaig deixar la sèrie, però he continuat captivat amb el tema i m’he endinsat en algunes de les novel·les de P.D. James, on s’explica un detall crucial que la sèrie de televisió passa per alt: Dalgliesh no és només un policia que escriu versos. L’inspector és fill d’un rector i va heretar una autèntica fortuna d’una tieta rica. De fet, hereta una quantitat tan gran de diners (i una propietat a la costa de Norfolk) que realment no necessita treballar per viure. Treballa a Scotland Yard per pura vocació i per la seva obsessió amb la ment humana. Afegint aquest detall em consola saber que ni a Anglaterra es compren Jaguars escrivint poesia!

En el fons, P.D. James no fa més que perpetuar una vella i entranyable tradició britànica: la del gentleman detective. Al Regne Unit tenen una debilitat històrica per poblar Scotland Yard de lletraferits i aristòcrates que investiguen el crim com qui resol un problema de lògica o juga una partida d’escacs. Pensem en Sherlock Holmes tocant el violí, en Lord Peter Wimsey —que és literalment un duc— o en el cèlebre Inspector Morse, passejant el seu propi Jaguar clàssic per Oxford mentre escolta òpera. Allà, el detectiu ha de tenir classe, distància i, si pot ser, un títol o una bona herència.

Aquest oasi de sofisticació topa frontalment amb el nostre model llatí i mediterrani, un univers molt més castigat i realista. La novel·la negra de casa nostra no fa olor de moqueta de club privat, sinó de fums de taverna i de carrer. Els nostres investigadors no tenen tietes riques a Norfolk; tenen lloguers endarrerits, problemes de fetge. Carvalho, Montalbano i el comissari Kharitos van en cotxes atrotinats i Maigret ni tan sols té carnet de conduir.

Per a un detectiu llatí, la poesia no és un bitllet per a un cotxe de luxe; és l’única eina que li queda per queixar-se de la vida mentre intenta arribar a final de mes. Definitivament, em quedo amb el Seat 850 vermell. És menys glamurós, però fa més per mi.