Tots els estius de la nostra vida

L’estiu és una manera d’oblidar que el temps té data de caducitat. Mig adormits sota el ventilador, creiem que tot el que ens passa durarà per sempre, però els somnis es fonen amb la calor del sol. Els estius no es repeteixen: es transformen, es despullen, es queden enganxats a la pell com la sal després del bany a la platja. I el que en queda, al cap dels anys, no és el record físic dels dies, sinó la pell cremada que encara pica quan tanquem els ulls i intentem tornar-hi.

Sense adonar-nos-en, anem per la vida arrossegant estius, carregant-los com ho faria un Enees, un Sísif, un Atles o un Quasimodo amb la gepa cada vegada més pesant. Els estius es van acumulant i no hi ha primaveres ni tardors que els acabin d’esvair; només en el cor de l’hivern podem oblidar, per uns moments, les suors i les nits sense fi i recordar únicament allò que ens agrada recordar. Josep Pla deia que «les coses remotes són importants i decisives quan tenen una influència pròxima. Les coses remotes mortes no són res».

L’estiu és un paisatge desconsolat per on passem de puntetes cautelosament, com aquella gata sobre la teulada de zinc. Ja queden molt lluny aquells estius de Treva de Déu, els estius de l’amor i els estius en què creiem que tot era possible, que tot estava per fer, però que no calia preocupar-se perquè segurament ja ho faria un altre. Nosaltres simplement escoltàvem els oracles dels déus en cinemes de poble, molt abans que existís l’aire condicionat universal.

Ara, en canvi, habitem estius més pragmàtics. La calor ja no és una invitació a la mandra contemplativa, sinó un enemic invisible que combatem tancant les persianes i buscant el refugi artificial dels espais climatitzats. Malgrat tot, cap al tard, quan el sol afluixa i l’asfalt comença a respirar, rebrota secretament aquella vella fe i tornem a esperar que passi una cosa extraordinària. Ens asseiem a la fresca amb un llibre a la falda que no llegirem, mirant fixament l’horitzó com si encara fóssim capaços de desxifrar els vells senyals del passat.

Però el passat es desfà ràpidament entre els nostres dits. Abans els estius es guardaven a la memòria o en fotografies de rodet que trigaves setmanes a veure. Ara es retransmeten en directe, però es perden instantàniament. L’agost cau en el pou sense fons de les agendes electròniques, arriba el setembre i la calor continua. Algú de sobte diu que ha arribat la tardor, però és mentida. Potser la vida consisteix a acumular la idea d’aquests estius interminables, mentre esperem, mig embadalits, una tardor que arribi per quedar-se.