Al caliu del fornell

Abans un dels esports favorits dels gironins era “pujar als Àngels”. Al cim d’aquesta muntanya s’alça el santuari de la Mare de Déu dels Àngels, situat a 465 metres d’altitud. És un indret que domina la plana del Ter. S’hi pot pujar a peu, en bicicleta o en cotxe. Són uns 11 quilòmetres per carretera asfaltada o 9,1 pel camí que sorgeix de la Vall de Sant Daniel. Aquesta ruta tenia dues variants: l’oficial i una altra que anomenàvem “per les dreceres”. Evidentment, qualsevol que volgués pujar amb una mica de dignitat ho havia de fer per aquesta darrera, fer-ho pel camí marcat no tenia gens de gràcia. Aquest gust per les dreceres encara empeny corredors i ciclistes per totes les rutes de les nostres contrades. Ja n’hi ha prou que inaugurin una via verda amb uns dinerons de la Unió Europea, que els esforçats esportistes sempre trobaran la manera d’escurçar-la encara que només sigui per uns metres. El mateix passa a ciutat: per molt que l’ajuntament traci camins sinuosos per les zones ver...

L’Alta Garrotxa és com una mena de territori transversal. Alzinars i rouredes escampats desordenadament entre el Ripollès i l’Empordà. És una llenca informe d’un verd fosc i ondulat, salpebrada de roques salvatges que culminen en carenes punxegudes, que després baixen cap a valls profundes i avencs càrstics, obscurs i misteriosos. Pels camins, estrets i costeruts, i coberts de vegetació, sembla que encara s’hi puguin entreveure les petjades sutjoses dels carboners i de traginers infatigables, les ferides sagnants dels trabucaires i els bandolers, i les corrues de carlins sempre en peu de guerra. La terra baixa queda lluny, entre boires, ben al fons del panorama. El Llierca s’escola cap avall, de pedra en pedra, de gorg en gorg, i els núvols creixen grassos, sempre disposats a deixar caure un ruixat o una pedregada. Senglars, conills i becades corren pels boscos, vigilats de prop per gats salvatges i àguiles daurades. Cabirols, isards i cérvols llisquen damunt les cingleres i, quan surt...

Les muntanyes transcendeixen la seva condició geogràfica per erigir-se, en paraules de la tradició cultural, com a «monuments de l’esperit». Des de temps immemorials, la humanitat ha aixecat la mirada cap als cims buscant respostes que la plana li negava, descobrint en les altures un espai de revelació i coneixement. Aquesta fascinació mil·lenària ha estat recollida per la literatura, i d’entre totes les veus que n’han donat testimoni, la de Thomas Mann a  La muntanya màgica  ressona amb especial lucidesa: el paisatge d’altura desperta en nosaltres «sentiments del que és sublim i sagrat». Una sacralitat, però, no sempre religiosa, sinó profundament humana, que pot manifestar-se com a recerca científica, reflexió històrica o experiència espiritual. En els seus silencis i en la seva majestuositat, les muntanyes ens conviden a interrogar-nos sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre lloc en el món, esdevenint així testimonis muts però eloqüents del diàleg continu entre l’ésser h...

Hi ha una imatge recurrent en la nostra vida quotidiana, tan freqüent que ja ni la veiem. Des de la finestra d’un cotxe, atrapats en la rutina d’una autopista, els boscos esdevenen simples fons de pantalla verds. Taques imprecises que esquitxen un paisatge urbanitzat i ordenat, un espai buit entre dues àrees de servei o entre un polígon industrial i un altre. A vegades, la seva presència és tan insignificant que només els distingim com a teló de fons d’un rètol publicitari. Si ens aturem a pensar-hi, i ho fem poc, els boscos actuals són, a tot estirar, un decorat pintoresc. Un indret ideal per a una excursió de diumenge, on suposem que viuen éssers fantàstics, on els gnoms dels contes infantils cultiven bolets màgics o on creixen, en fileres perfectes, els avets que acabaran convertits en arbres de Nadal, lluint bombetes de colors a les botigues de l’Eixample barceloní. Aquesta mirada, la del conductor abstret en les seves cabòries, és la mirada d’una societat que ha perdut la memòria....

La ciutat, com qualsevol organisme viu, també té els seus límits. Cada vegada són més difusos, més permeable la membrana que separa l’asfalt del conreu, però existir, existeixen. I no són fites arbitràries ni línies traçades sobre un plànol, sinó transicions subtils que es llegeixen en el paisatge, en els colors i en les olors. Girona, per posar un exemple il·lustratiu, no acaba en un cartell metàl·lic que dóna la benvinguda al viatger. Acaba, de veritat allà on la disciplina urbana comença a relaxar-se. És el punt on les voreres dels carrers, fins llavors impecablement alineades amb castanyers d’índies, que a la tardor esquitxen de fulles seques el pas dels vianants, cedeixen el protagonisme a una altra vegetació, més lliure, més domèstica i salvatge alhora. És llavors, just quan l’últim bloc de pisos dona pas a una caseta amb jardí o amb hort, que a cada pati, a cada petit tros de terra conreat, comença a trobar-se un nesprer, amb les seves fulles grosses i verd fosc, disposat a enge...

Caminar no és un esport reglat i competitiu, simplement és una activitat humana, potser la més fonamental. No hi ha campions, ni cracs, però tampoc cap mena de limitació. Caminem, els que podem, de la mateixa manera que mengem o que respirem. Caminar és viure, però no només ho fem per la necessitat de moure’ns, sinó per alguna cosa més: per pensar, per somiar, per ser. Els grans pensadors clàssics, i alguns de més moderns, consideraven el fet de caminar com una part indissociable de la seva activitat intel·lectual. Des dels primers peripatètics grecs, que seguien els passos d’Aristòtil mentre deambulava sota els porxos del liceu –d’aquí ve el nom,  peripatètic , el que passeja mentre ensenya– fins a una llarga llista de filòsofs i escriptors, tots els que han volgut transcendir la realitat s’han posat en marxa. Ho han fet passejant sota els núvols i contemplant la natura amansida i perdurable, però sobretot per a poder activar el cervell. Les neurones necessiten les nostres cames p...