La Garrotxa de dalt i la Garrotxa de baix

L’Alta Garrotxa és com una mena de territori transversal. Alzinars i rouredes escampats desordenadament entre el Ripollès i l’Empordà. És una llenca informe d’un verd fosc i ondulat, salpebrada de roques salvatges que culminen en carenes punxegudes, que després baixen cap a valls profundes i avencs càrstics, obscurs i misteriosos. Pels camins, estrets i costeruts, i coberts de vegetació, sembla que encara s’hi puguin entreveure les petjades sutjoses dels carboners i de traginers infatigables, les ferides sagnants dels trabucaires i els bandolers, i les corrues de carlins sempre en peu de guerra.

La terra baixa queda lluny, entre boires, ben al fons del panorama. El Llierca s’escola cap avall, de pedra en pedra, de gorg en gorg, i els núvols creixen grassos, sempre disposats a deixar caure un ruixat o una pedregada. Senglars, conills i becades corren pels boscos, vigilats de prop per gats salvatges i àguiles daurades. Cabirols, isards i cérvols llisquen damunt les cingleres i, quan surt el sol, la sargantana cuallarga treu el nas entre les roques i també les serps blanques. A vegades, quan el vent baixa de la muntanya, aporta una olor de farigola i pedra humida que barreja els dos mons en una sola alenada.

A la tardor, inesgotables fulles de color d’aram cobreixen capriciosament els camins i a l’hivern un punt de neu decora les muntanyes. A la primavera neixen flors discretes vora el castell de Bac Grillera i, quan més escalfa l’estiu, brolles de romaní perfumen els marges, vora els prats i les pastures. Un Crist a Beget, amb els braços clavats i la mirada melangiosa, presideix majestuosament la comarca des de fa mil anys i un pont romànic, a prop de Sadernes, dibuixa un arc airós damunt les aigües verdoses. I és des d’aquests ponts, des d’aquests miradors de pedra mil·lenària, que es pot entendre per què la muntanya i la plana, tot i ser tan diferents, necessiten l’una de l’altra per existir plenament.

A baix, en canvi, la muntanya treu el nas darrere de la façana romànica de Santa Maria de Porqueres. Uns xiprers vells i arrodonits semblen una fita posada per a assenyalar un doblec important del paisatge. Allà les alzines comencen a fer-se feréstegues i els roures estenen les seves branques cap a les valls gratades per rius i rieres. Mieres, Santa Pau, Sant Aniol de Finestres, Sant Ferriol i Sant Miquel de Campmajor són pobles arrapats al paisatge, de cases sòlides i ventrudes, modelades pels rius de lava de la història. L’aigua sorgeix de tots els porus, la roca és com una esponja i la molsa ressegueix els camins i els marges.

Les vaques dormen vora els prats, els cavalls aixequen les orelles al pas dels vianants i unes ovelles diminutes pasturen en la llunyania. La Garrotxa de baix és com una mena de compendi de tot el que hi ha més amunt, però més abastable, més proper i més obert, i amb vistes a l’Estany de Banyoles.

Viure a la muntanya no és fàcil, però viure sense la muntanya és impossible. És el mateix que passa amb el mar, i per això algú va inventar-se l’Empordà –i després l’Empordanet–, sempre és més fàcil navegar entre els solcs d’un camp llaurat que entre les onades d’un mar embravit. La Garrotxa de baix si no existeix hauria d’existir, des d’ara o des de sempre, i els mapes s’haurien d’acomodar definitivament a la realitat, amb els tons i els colors canviants de la natura. Estic segur que podríem dibuixar aquest plànol, arbre per arbre, ovella per ovella i enfilar amb finíssimes pinzellades les tiges dels esbarzers i les falgueres.

Sant Aniol de Finestres. iPhoto Quim Curbet.