El paper en blanc

La pàtria d’un escriptor mesura vint-i-un centímetres d’amplada per vint-i-nou d’alçada, tant si és de polpa de cel·lulosa com de pantalla d’ordinador. En aquest territori, que pot ser full o píxel, l’autor exerceix la sobirania més absoluta i, alhora, pateix la tirania més despietada. És un país que no existeix fins que algú gosa trepitjar-lo, però que un cop trepitjat pot esdevenir un univers. Abans de la primera lletra, però, aquesta pàtria blanca –o lluminosament fosca, en el cas de la pantalla– és simplement un abisme. L’escriptor s’hi asseu al davant com un explorador davant d’un continent inexplorat, amb la diferència que aquí no hi ha rius ni muntanyes preexistents: tot està per inventar. I en aquell buit la por no és al suport, innocent objecte, com al que aquest suport exigeix: que finalment, amb paraules, l'omplim amb el que portem a dins.

El poeta francès Paul Claudel ho va expressar amb una lucidesa desarmant: «El poema no està fet d’aquestes lletres que clavo com claus, sinó del blanc que queda al paper». La por al full en blanc, vista així, esdevé una paradoxa fascinant. Resulta que allò que temem –el buit, el silenci, l’espai verge– és precisament la matèria primera de l’obra. Les paraules només són claus que intenten subjectar alguna cosa: una emoció, una idea, un instant. Però el que realment respira, el que dona profunditat a la pàgina, és tot allò que l’escriptor ha tingut el coratge de no omplir. Potser per això fa tanta por: perquè el blanc final no és un error, sinó la signatura definitiva del que som incapaços de dir.

La perspectiva canvia radicalment si ens fixem en aquells que, lluny de témer-lo, cerquen el paper en blanc com un tresor. Winston Churchill, home d’acció i de paraula, deia que per ell la felicitat completa consistia a tenir quatre hores lliures i molt de paper en blanc damunt la taula. On l’escriptor temorós veu un abisme, l’estadista cansat veu una platja on descansar; on l’artista bloquejat percep una acusació, l’home lliure hi troba una promesa. El blanc, per a Churchill, no era una mancança sinó una plenitud: la possibilitat de ser, per unes hores, algú que no ha de rendir comptes a ningú més que a si mateix. El full en blanc pot ser presó o pot ser refugi; depèn de qui s’hi asseu al davant.

Els que som del ram del paper coneixem bé la virtuositat intrínseca d’aquest producte refinat de la civilització humana i només molt de tant en tant, i sempre per obligació, gosem violar la seva immarcescible blancor, encara que sigui una blancor digital. Aquesta resistència a embrutar-lo no és mandra: és reverència. El paper guarda, en la seva fibra, una promesa de perfecció que cap paraula no podrà igualar mai. Cada traç és una ferida, cada lletra una cicatriu. I, tanmateix, heus aquí la contradicció: un full que roman intacte per sempre és un full mort. La seva dignitat més alta no és romandre verge, sinó acceptar el risc de ser profanat. Potser per això, quan finalment gosem escriure la primera paraula, ho fem amb la mateixa barreja de culpa i necessitat amb què Adam degué mossegar la poma.