El client sempre tenia raó

L’any 1953, el British Museum de Londres va adquirir una petita tauleta d’argila d’11,6 centímetres procedent de l’antiga ciutat d’Ur, a l’actual Iraq. Els arqueòlegs l’havien trobada entre les runes del que es creu que era la casa d’un comerciant anomenat Ea-nāṣir, juntament amb diverses tauletes similars. Però aquesta no era una simple transacció comercial: era la primera queixa formal de la història. Un client indignat, Nanni, hi havia gravat en escriptura cuneïforme la seva frustració perquè el coure que li havien venut era de mala qualitat i el venedor l’havia tractat amb menyspreu.

Hi ha un gest que travessa els segles amb una precisió gairebé commovedora: el d’un client emprenyat que alça la veu per deixar constància que l’han estafat. La cultura de la queixa és tan antiga com el comerç mateix, perquè en el moment exacte en què algú va oferir una cosa a canvi d’una altra, va sorgir també la possibilitat de no rebre el que s’ha promès. I amb ella, la necessitat irresistible de protestar. Des de les tauletes mesopotàmiques fins als fils de Twitter, passant per les cartes als gremis medievals i els llibres de reclamacions dels grans magatzems, la història de la humanitat també es pot explicar com un llarg i fecund exercici de queixar-se. Perquè, en el fons, allò que volem és tan simple avui com fa quatre mil anys: que ens donin el que ens han venut i, si no ho fan, que quedi constància.

Mentre a Mesopotàmia feia segles que les queixes s’escrivien en argila, a la península Ibèrica el primer document escrit conservat és també una transacció comercial. Es tracta de la cèlebre làmina de plom d’Empúries, del segle V abans de Crist, descoberta el 1985 a la neàpolis empordanesa i que avui guarda el Museu d’Arqueologia de Catalunya. En aquesta petita làmina de 9,5 centímetres, un comerciant grec hi gravà instruccions precises per al seu corresponsal: quantitats de vi, moviments de vaixells, preus i condicions. És, en essència, el mateix que feia Nanni a Babilònia mil dos-cents anys abans: intentar controlar per escrit que els negocis es fessin correctament. La diferència és el suport i la llengua, però la necessitat humana de deixar constància dels pactes comercials és idèntica. A Empúries fa dos milers i mig d’anys, ja patíem perquè ens donessin allò que havíem pagat.

A l’antic Egipte, els escribes també deixaven constància de les seves frustracions laborals, però en papirs i fragments de ceràmica anomenats ostraca. Al Papir Anastasi I, un escriba en critica un altre per la seva incompetència amb un to satíric que avui reconeixeríem com una queixa formal als recursos humans. Mentrestant, a Deir el-Medina, la vila dels artesans que construïen les tombes reials, s’han trobat registres de treballadors que reclamaven que no els pagaven el gra promès. La burocràcia de les queixes ja funcionava a ple rendiment a l’ombra de les piràmides, amb els mateixos problemes laborals que patim avui.

Segles després, a la Britània ocupada pels romans, els soldats destacats al mur d’Adrià escrivien les seves queixes en tauletes de fusta. Una d’elles, coneguda com la tauleta de Vindolanda, conté la sol·licitud d’un oficial que demana més cervesa per a la tropa perquè la que els subministren és de mala qualitat. Mentrestant, als papirs d’Oxirrinc, a l’Egipte romà, hi ha centenars de reclamacions formals davant les autoritats: robatoris, incompliments de contractes, disputes veïnals. Les mateixes preocupacions que avui portem a les xarxes socials o als jutjats, però gravades en papir i presentades al governador.

A l’edat mitjana, els gremis van institucionalitzar les queixes. A Barcelona, València i Londres, els arxius conserven milers de multes a artesans que feien draps de llana de mala qualitat o venien pa amb poc pes. El mostassaf, a la Corona d’Aragó, era l’inspector que recorria els mercats verificant balances i denunciant fraus. Fins i tot els pagesos francesos del 1251 van deixar constància escrita de la seva indignació perquè els cereals per sembrar estaven podrits. La queixa havia deixat de ser un gest individual per convertir-se en tot un sistema de control comercial amb els mateixos objectius: que et donin allò que has pagat.

Ara ja instal·lats a l’era digital, les ressenyes negatives d’Amazon i els fils de Twitter ens demostren que, en el fons, tot continua igual. La tauleta d’argila s’ha transformat en un tuit, el papir egipci en un comentari de Tripadvisor, i la queixa al mostassaf en un vídeo viral denunciant una estafa. La tecnologia canvia, però l’essència humana perdura: volem que ens tractin bé, que ens donin productes de qualitat i, si no ho fan, volem deixar-ne constància. Des de Nanni fins a nosaltres, passant pels soldats romans i els artesans medievals, tots hem fet el mateix: queixar-nos. I això, si ho pensem bé, és gairebé reconfortant.