L’ull que redibuixa el món

És evident que percebem la forma i els colors del món que ens envolta a través dels ulls, però és el cervell el que ho acaba de modelar. Perquè els ulls no són càmeres objectives: capturen llum, la transformen en senyals elèctrics i els envien a l’escorça visual. Allà, en mil·lèsimes de segon, el cervell interpreta, completa taques cegues, corregeix ombres, assigna emocions als colors i construeix la realitat que habitem. Així, veure és, en realitat, un acte de creació inconscient on el cervell dibuixa el món abans que nosaltres el mirem.

Probablement, les idees també les percebem d’una manera similar. No ens arriben ja acabades des de fora, sinó que el cervell les treballa a partir d’estímuls incomplets, records i emocions. Quan llegim una frase, escoltem un argument o intuïm una solució, no hi ha una còpia exacta de la realitat dins nostre. Hi ha un procés actiu de construcció: connectem punts, omplim buits, filtrem el que no encaixa i donem forma a quelcom que abans no existia. Així, tant veure un color com comprendre una idea comparteixen el mateix mecanisme: el cervell no reflecteix, sinó que crea.

Una idea no és una realitat tangible. Una fulla ho és, i moltes fulles componen un arbre, que és una realitat superior. El crit d’un home és només un crit, i el crit de molts homes, a vegades, és un camp de futbol. Així, les idees, tot i ser intangibles, tenen la capacitat d’agregar-se i transformar el món físic. Una idea solitària pot semblar poc més que un pensament passatger, però moltes idees compartides construeixen lleis, ciutats, revolucions o somnis col·lectius. El cervell no només redibuixa formes i colors: també crea realitats que només existeixen perquè molts hi creuen alhora.

Leonardo Sciascia, en el seu llibre sobre la màfia El dia de l’òliba, deia que la veritat és al fons d’un pou: hi veus el sol o la lluna, però si t’hi tires a dins, ja no hi ha ni el sol ni la lluna, hi ha la veritat. Perquè des de dalt només veiem reflexos, interpretacions, la llum que el cervell ens ofereix per fer-nos el món habitable. Però submergir-se és un altre acte: és deixar enrere les formes còmodes i els colors coneguts per trobar allò que no es pot veure des de la distància. La veritat, doncs, no és un objecte que es mira: és una immersió que transforma qui s’hi llança.

Però baixar al pou fa por. No només per allò que s’hi pugui trobar, sinó perquè un cop a dins, les antigues certeses –el sol, la lluna, els colors que el cervell havia recreat amb tant d’esforç– deixen de valdre. Preferim quedar-nos a la vora, mirant reflexos i compartint interpretacions amb els qui veuen el mateix que nosaltres. Així construïm realitats col·lectives còmodes, xarxes de consens que ens protegeixen del dubte. I tanquem els ulls a la possibilitat que, potser, cadascú mira el seu propi pou i en diu “veritat”.

Però aquesta comoditat és fràgil i, de tant en tant, necessita una sacsejada externa que ens desperti. Com passa amb la tramuntana, que diuen que és un vent saludable. Els empordanesos en fan bandera, però és una bandera esparracada, tal com calia esperar. La tramuntana és freda i acerada i quan s’hi posa no deixa de bufar durant dies. Els arbres es balancegen, els vidres trontollen, les portes perillen i les cames fan figa. No és un vent acollidor ni una brisa càlida, sinó un temporal que ho desordena tot. Però potser només quan els vidres trontollen i les cames fan figa deixem enrere les formes còmodes i els colors que el cervell va maquinar per protegir-nos. I aleshores, per fi, comencem a veure de debò. Només qui ha ballat amb la tramuntana, qui ha sentit els crits d’una multitud o qui s’ha imaginat sol al fons d’un pou, sap que algunes realitats no es miren: es viuen. I potser és en aquest xoc imprevist amb el món on trobem l’únic que no hem modelat nosaltres; perquè, tal com també deia Sciascia –més enllà de les nostres interpretacions–, les úniques coses que són segures en aquest món són les coincidències.

iPhoto Quim Curbet