Les vistes

Tenir bones vistes és un luxe que no tothom es pot permetre, sobretot a ciutat. Per aquesta raó es va inventar el cinema i després la televisió. Ara la gent porta les vistes a la butxaca o a la bossa i sonen quan menys t’ho esperes. Però, aleshores, ja no es tracta del que mires, sinó del que et mira a tu a través d’una pantalla. 

Perquè les vistes ja no són allà fora, sinó dins d’un rectangle lluminós que et xiuxiueja xafarderies, records d’altres i promeses de felicitat en format breu. I mentrestant, la finestra de casa teva s’omple de pols, el cel griseja i el veí del davant abaixa la persiana. Però tant se val: si les vistes no arriben, sempre pots obrir TikTok i fingir que vius en un balcó a Miami.

Josep Pla deia que el cotxe era el cinema dels rics, i això ho deia probablement en una època en què no tothom tenia cotxe, ni tan sols ell. Ara no sé què diria, perquè en Pla –com moltes altres coses– ja ha passat a una altra dimensió, en la qual les vistes es distribueixen d’una altra manera, però no me’l puc imaginar conduint un cotxe, ni utilitzant el mòbil.

En Pla –entre moltes altres coses– també deia que l’Empordà és, abans que tot, un paisatge. Però no és un paisatge que es pugui representar, l’has de viure, hi has de ser; ni tan sols el pots explicar. El pots escriure, això sí, i això és precisament el que va fer ell: escriure i descriure obsessivament una realitat anomenada “Empordà” que no és mai «limfàtica, ni flàccida ni deliqüescent».

Els gironins sabem que només tenim dues vies per anar mar sense fer marrada: una que passa per la part selvatana de les Gavarres i l’altra que la supera per l’altre costat. Un camí es dirigeix a la sagrada badia dels ganxons i l’altre va cap a la reconsagrada badia dels palamosins. Quan segueixo aquesta segona alternativa sempre m’atreu desviar-me, poc abans de la Bisbal, cap a l’esquerra, atret per la visió furtiva del mugró del Montgrí.

És una carretera que baixa resseguint les ondulacions del terreny passant per Foixà, per Rupià i per Parlavà. Durant aquest trajecte es pot contemplar –sense haver de pagar taxes de cap mena– el millor paisatge del món en una mena de tràveling cinematogràfic. El parabrisa del cotxe s’il·lumina de cop amb una vista que ho abasta tot, des del golf de Roses fins a les muntanyes de Begur i tu quedes suspès en l’aire del camí.

Quan arribes a baix la carretera s’allisa, l’horitzó s’aplana i t’adones que, de cop, t’has convertit en part del paisatge, t’has empordanitzat, i ja no ets un individu, sinó una mena de minúscula peça d’un gran puzle. El viatge continua, perquè ara ja no et pots aturar fins que arribes arran de mar, entre les Medes i la gola del Ter, aproximadament.

Aleshores, baixes del cotxe, et treus les sabates i els mitjons, t’arremangues els pantalons, poses els peus en remull i t’adones que no has fet el viatge en va, simplement no has arribat allà on volies anar, però t’és igual, ha valgut la pena. Després, això sí, hauràs de tornar, la finestra de casa t’espera amb perspectives de celobert o de carrer esguerrat, però tu ja has omplert el dipòsit amb visions d’eternitat, que t’interpel·laran fins a la pròxima vegada que decideixis anar a mar per un dels dos camins possibles des de Girona.