Al caliu del fornell

«Guanyaràs el pa amb la suor del teu front.» No és un consell, és una condemna. Déu la pronuncia contra Adam just després d’expulsar-lo del paradís, i des d’aleshores l’hem convertida en eix de la nostra moral. Treballar redimeix, descansar és sospitós, l’oci, directament pecat. Aquest mandat bíblic ha modelat civilitzacions senceres, però entre les seves esquerdes s’hi amaga una pregunta incòmoda: i si no fer res fos també un dret, no un luxe? I si l’aturada, la contemplació, la pura inactivitat fossin tan humanes com la suor? No fer res no consisteix només a buidar-se, sobretot quan un ja està força buit. Em sembla recordar que Victor Hugo deia que no fer res és la felicitat dels nens i la desgràcia dels vells. Quan la feina t’ha espremut i la tristesa no et deixa espai, quan la soledat és tan grossa que no hi ha cap silenci que la calmi, aleshores no fer res no és un art: és un nus a l’estómac, una tarda de diumenge que no s’acaba mai. I encara que estiguem atrapats entre dues etern...

Caminar no és un esport reglat i competitiu, simplement és una activitat humana, potser la més fonamental. No hi ha campions, ni cracs, però tampoc cap mena de limitació. Caminem, els que podem, de la mateixa manera que mengem o que respirem. Caminar és viure, però no només ho fem per la necessitat de moure’ns, sinó per alguna cosa més: per pensar, per somiar, per ser. Els grans pensadors clàssics, i alguns de més moderns, consideraven el fet de caminar com una part indissociable de la seva activitat intel·lectual. Des dels primers peripatètics grecs, que seguien els passos d’Aristòtil mentre deambulava sota els porxos del liceu –d’aquí ve el nom,  peripatètic , el que passeja mentre ensenya– fins a una llarga llista de filòsofs i escriptors, tots els que han volgut transcendir la realitat s’han posat en marxa. Ho han fet passejant sota els núvols i contemplant la natura amansida i perdurable, però sobretot per a poder activar el cervell. Les neurones necessiten les nostres cames p...