La rebel·lió dels badocs

«Guanyaràs el pa amb la suor del teu front.» No és un consell, és una condemna. Déu la pronuncia contra Adam just després d’expulsar-lo del paradís, i des d’aleshores l’hem convertida en eix de la nostra moral. Treballar redimeix, descansar és sospitós, l’oci, directament pecat. Aquest mandat bíblic ha modelat civilitzacions senceres, però entre les seves esquerdes s’hi amaga una pregunta incòmoda: i si no fer res fos també un dret, no un luxe? I si l’aturada, la contemplació, la pura inactivitat fossin tan humanes com la suor?

No fer res no consisteix només a buidar-se, sobretot quan un ja està força buit. Em sembla recordar que Victor Hugo deia que no fer res és la felicitat dels nens i la desgràcia dels vells. Quan la feina t’ha espremut i la tristesa no et deixa espai, quan la soledat és tan grossa que no hi ha cap silenci que la calmi, aleshores no fer res no és un art: és un nus a l’estómac, una tarda de diumenge que no s’acaba mai. I encara que estiguem atrapats entre dues eternitats d’ociositat, no sempre tenim l’excusa –ni les forces– per quedar-nos sense fer res, perquè, a més, parlar del dret a no fer res, sovint es considera un privilegi de qui precisament té alguna cosa per deixar de fer.

Poques persones s’aturen realment. La majoria, quan deixen de treballar, no entren en el buit contemplatiu: omplen el temps amb un altre tipus d’activitat. Els veig cada dia com van al gimnàs. Corren, queden per prendre alguna cosa, miren sèries, naveguen sense rumb per xarxes socials, fan deures de casa, arreglen allò que tenien pendent. Són ocupacions, sí, però poques impliquen un mínim de reflexió. No són l’oci actiu dels antics grecs, ni el dolce far niente italià. Són simplement un altre calendari d’obligacions disfressades de lleure. I en aquesta fugida endavant, potser el que evitem no és l’avorriment, sinó trobar-nos sols amb nosaltres mateixos.

No fer res és perillós, perquè ens aboca a la soledat. I la soledat ens obliga a escoltar el nostre “jo”, aquella veueta que no deixa d’emprenyar. La figura del flâneur, aquell passejant ociós que Baudelaire va retratar, sabia conviure amb aquesta veu. Caminava sense rumb, es perdia per la ciutat, observava sense comprar, pensava sense produir. No li feia por el buit, perquè el convertia en contemplació. Però avui, qui pot permetre’s ser flâneur? Les nostres passes tenen destí, les nostres pauses tenen cronòmetre, i el silenci interior –aquella veueta– l’ofeguem amb uns auriculars amb música a tot volum. Qualsevol cosa abans que asseure’ns en una cadira i contemplar com cau la tarda.

Aquesta resistència té un patró literari en Bartleby, l’escrivent d’Herman Melville. En ple cor financer de Nova York, Bartleby encarna la passivitat radical: davant de qualsevol petició del seu cap, respon amb un civilitzat, però demolidor, «preferiria no fer-ho». No es rebel·la amb violència, sinó amb una quietud absoluta que desmunta el sistema. Bartleby és el mirall on no ens volem mirar: algú que decideix habitar el buit en lloc d’omplir-lo amb la fressa del món.

Perquè el veritable contrari de treballar no és l’oci que ens venen. No són les vacances pagades, ni les escapades de cap de setmana, ni els viatges en un creuer de luxe, ni les subscripcions a plataformes per “desconnectar”. Tot això és treball disfressat: descansar per rendir més, consumir per omplir el buit, entretenir-se per no pensar. El contrari autèntic de treballar és una altra cosa, més subtil i més incòmoda: és aturar-se sense permís, és resistir la tirania del rendiment, és aprendre a conviure amb la teva veueta insistent sense ofegar-la amb pantalles. No fer res, o fer el badoc, no és un privilegi, creieu-me: és una petita rebel·lió silenciosa. I potser, justament per això, ningú ens ho ensenya.