La disfressa del buit

Vivim en un món abstrús en què cada vegada s’imposen més els eufemismes: les paraules ja no es limiten a anomenar les coses, sinó que les disfressen. “Danys col·laterals” per a bombes sobre civils, “reestructuració” per acomiadaments massius, “reubicació” per a desnonaments o deportacions. La cortesia lingüística esdevé còmplice de la cruesa de la realitat que ens envolta. Ens agrada pensar que suavitzar el llenguatge ens fa més humans, però sovint només ens fa més còmodes davant del dolor dels altres. Amagar la realitat rere mots tous no la transforma: la disfressa. I mentre la paraula justa s’amaga, la mentida educada ocupa el seu lloc. 

En la nostra vida quotidiana també els eufemismes s’han acabat per imposar. Caminem per qualsevol ciutat i ens topem amb “zones pacificades” que abans eren simples carrers de vianants, “punts de trobada” que sempre van ser bancs públics, “espais de benestar” per a lavabos de pagament, o “outlets emocionals” per a botigues de gangues. Els rètols ja no venen productes: venen sensacions, estils de vida, identitats. Una perruqueria és un “centre d’estilisme”, un bar de tota la vida és un “gastrobar”, una botiga de queviures un “mercat experiencial”. L’eufemisme s’ha convertit en estratègia comercial: el nom real espanta, el nom inventat ven i sobretot si és en anglès: Showroom, Click & Collect, Marketplace, Customer Experience Specialist.

Aquesta obsessió per rebatejar-ho tot no és innòcua. En transformar la botiga del barri en un concept store, no només n’actualitzem el rètol, sinó que n’esborrem la memòria. L’eufemisme actua com una capa de vernís que iguala totes les ciutats del món: desapareix el caràcter propi i apareix un decorat intercanviable. Ens hem convertit en figurants d’una ciutat que ja no ens parla de tu a tu, sinó que ens gestiona com a unitats de consum. Potser, en el fons, ens fa por la paraula nua perquè la realitat que descriu –la vellesa d’un local, el soroll d’un carrer, la simplicitat d’un ofici– ens recorda que som vulnerables i reals, i no els clients perfectes d’un catàleg global.

Mentre ens omplim la boca de hospitality i wellness, el teixit humà del nostre entorn s’aprima. On abans hi havia un “anar a cal fuster” o “baixar a la merceria”, ara hi ha una “gestió de necessitats integrals”. Hem substituït la confiança del nom propi per la fredor de la marca anglosaxona. Ens pensem que som més moderns perquè comprem en un showroom, però ens hem oblidat de la riquesa d’un idioma que sabia distingir entre un obrador, una botiga i una paradeta. Salvar els mots de cada cosa és, també, tornar «al recte camí d’accés al ple domini de la terra».

Al capdavall, aquesta arquitectura de paraules toves acaba creant una distància insalvable. Quan tot és una “experiència”, res no és de veritat. Arribarà un dia que, de tant voler suavitzar les cantonades de la vida amb noms rutilants, ja no sabrem on som ni què estem fent. Caminarem per un “ecosistema de serveis” buscant, desesperadament, una simple porta on algú encara ens digui «bon dia» sense esperar que avaluem la nostra customer journey. Perquè la veritat, per més que la disfressem de seda, sempre acaba reclamant el seu lloc sota el sol.

iPhoto Quim Curbet.