Al caliu del fornell

En la meva família hi ha tota una sèrie de dates curioses. El pare de la meva mare, dos anys abans de néixer ella, es va treure el carnet de conduir per poder fer de xòfer a Obres Públiques. La data que constava en el seu document era el 13 de setembre de 1927, que casualment era un divendres i que, casualment també, era el mateix dia en què va néixer el meu pare. Tots els membres de la família de la mare celebraven l’aniversari en un dia de novembre i els meus avis materns es van casar un 26 de gener, que va coincidir, deu anys després, amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i vint anys després amb la data del meu naixement. Tot són xifres i dates i coincidències, que no tenen cap més altre valor que el que li vulguem donar. La numerologia ha jugat molt amb tot això, per exemple amb el nombre de la bèstia, el 666, que és una xifra enigmàtica citada al llibre de l’Apocalipsi (13:18) del Nou Testament. Simbolitza l’oposició a Déu i el poder humà corrupte, associat a una fig...

Viure en l’era del “post” s’ha convertit en una constant desconcertant. Sembla que ja no som capaços de definir el present per si mateix, sinó només com l’ombra d’allò que ja ha passat: parlem de postpandèmia, postmodernitat o postveritat. Aquesta prefixació sistemàtica revela una fatiga cultural, una incapacitat de batejar els nous paradigmes que ens envolten. En literatura i història, el “post” actua com un pont penjant entre la nostàlgia d’un ordre conegut i la incertesa d’un futur que no acaba de quallar. Però és realment possible anar més enllà d’un concepte tan rodó i absolut com la veritat? Sovint, aquest prefix no indica una superació, sinó una claudicació. Quan parlem de postveritat, no estem inaugurant una era de coneixement superior, sinó acceptant la fragmentació de la realitat en mil miralls subjectius. Hi ha paraules que, per la seva pròpia naturalesa, no admeten gradacions: la veritat, com la mort o la vida, és o no és. En intentar “anar més enllà”, correm el risc de bui...

Els gironins tenim una relació estranya amb el mite de Narcís, potser perquè en el nostre cas ens va arribar de segona mà, a través d’un bisbe que s’ho deia, i va provocar, de retruc, l’aparició de narcisos a cada cantonada. Aquest mite clàssic és el punt de partida de la relació recurrent entre el mirall i la literatura. Segons el relat d’Ovidi, el jove queda hipnotitzat per la seva pròpia imatge reflectida en una font, sense adonar-se que el que estima és només una il·lusió. Aquesta obsessió el porta a la mort, establint una lliçó que ha perdurat durant segles. Des d’aleshores, els escriptors han emprat el reflex per explorar la identitat humana i els seus enganys. A l’edat mitjana, mentre nosaltres anàvem bastint muralles i catedrals gòtiques, el concepte de mirall es transformava en una eina d’aprenentatge i moralitat a través del gènere literari dels specula principum . Aquests “miralls de prínceps” eren tractats que funcionaven com un manual de conducta per als futurs governants:...

Abans un dels esports favorits dels gironins era “pujar als Àngels”. Al cim d’aquesta muntanya s’alça el santuari de la Mare de Déu dels Àngels, situat a 465 metres d’altitud. És un indret que domina la plana del Ter. S’hi pot pujar a peu, en bicicleta o en cotxe. Són uns 11 quilòmetres per carretera asfaltada o 9,1 pel camí que sorgeix de la Vall de Sant Daniel. Aquesta ruta tenia dues variants: l’oficial i una altra que anomenàvem “per les dreceres”. Evidentment, qualsevol que volgués pujar amb una mica de dignitat ho havia de fer per aquesta darrera, fer-ho pel camí marcat no tenia gens de gràcia. Aquest gust per les dreceres encara empeny corredors i ciclistes per totes les rutes de les nostres contrades. Ja n’hi ha prou que inaugurin una via verda amb uns dinerons de la Unió Europea, que els esforçats esportistes sempre trobaran la manera d’escurçar-la encara que només sigui per uns metres. El mateix passa a ciutat: per molt que l’ajuntament traci camins sinuosos per les zones ver...

L’Alta Garrotxa és com una mena de territori transversal. Alzinars i rouredes escampats desordenadament entre el Ripollès i l’Empordà. És una llenca informe d’un verd fosc i ondulat, salpebrada de roques salvatges que culminen en carenes punxegudes, que després baixen cap a valls profundes i avencs càrstics, obscurs i misteriosos. Pels camins, estrets i costeruts, i coberts de vegetació, sembla que encara s’hi puguin entreveure les petjades sutjoses dels carboners i de traginers infatigables, les ferides sagnants dels trabucaires i els bandolers, i les corrues de carlins sempre en peu de guerra. La terra baixa queda lluny, entre boires, ben al fons del panorama. El Llierca s’escola cap avall, de pedra en pedra, de gorg en gorg, i els núvols creixen grassos, sempre disposats a deixar caure un ruixat o una pedregada. Senglars, conills i becades corren pels boscos, vigilats de prop per gats salvatges i àguiles daurades. Cabirols, isards i cérvols llisquen damunt les cingleres i, quan surt...

Hi ha paraules que porten la seva pròpia definició a dins. “ Nostàlgia” prové del grec  nóstos  (tornar a casa) i  álgos  (dolor): literalment, «el dolor per tornar a casa». I és exactament això el que sentim quan mirem enrere i pensem que qualsevol temps passat va ser millor. No és només cosa nostra: la humanitat sencera fa segles que enyora el passat, convençuda que el món s’havia perdut. Des dels grecs fins als nostres dies, cada generació ha idealitzat l’època anterior, projectant en aquell “retorn impossible” tot allò que troba a faltar en el present. Però cada època enyora una cosa diferent: uns troben a faltar la moral, d’altres l’espiritualitat, d’altres la innocència. I gairebé sempre, aquell passat tan fantàstic que probablement no va existir mai. O almenys, no tal com l’imaginem. Ja a l’antiga Grècia, Hesíode idealitzava una “Edat d’Or” on els homes vivien sense patiment. A l’Imperi Romà, escriptors com Titus Livi i Juvenal enyoraven la puresa moral de la...