Al caliu del fornell

A  Bel-Ami , la novel·la de Guy de Maupassant, Georges Duroy, un jove amb ambició desmesurada, però amb les butxaques buides, ascendeix des de la misèria més absoluta fins al cim del poder a la societat parisenca del segle XIX. Aprofitant la seva bellesa física i el seu talent per a la seducció, utilitza un seguit de dones influents –com la seva amant Clotilde de Marelle, la gelosa Madeleine Forestier i la virtuosa Sra. Walter– com a esglaons per a la seva carrera periodística. Sense escrúpols, manipula, enganya i traeix tothom qui se li posa al davant. La seva obra mestra culmina amb un matrimoni d’interès amb la filla del seu ric patró, consolidant així el seu triomf sobre una societat hipòcrita i corrupta, on l’èxit no es mesura per l’honestedat sinó per l’habilitat per trepitjar els altres. Ara, més de cent anys després, un altre Duroy –o una altra– que arribés a la gran ciutat, potser preferiria dedicar-se directament a la política, perquè els diaris ja no donen per gaire...

Les nostres vides es van desgranant de mica en mica, a partir de vivències més o menys compartides amb els altres, records que queden marcats en l’escorça de la nostra memòria. N’hi ha un d’aquests que es va succeint periòdicament i del qual no ens en podem sostreure perquè és omnipresent. Els Jocs Olímpics apareixen, un estiu de cada quatre, en el fons d’escenari de la nostra existència. Els primers jocs dels quals en servo un record, borrós i llunyaníssim, són els de Tòquio i després els de Mèxic, que ja se’m dibuixen més clarament amb imatges televisives. Després van venir tots els altres, puntejats cadascun amb formes i fets diversos, i entre els quals he de destacar, com no podia ser menys, els de Barcelona, que d’una manera tan profunda van marcar el nostre país. Els jocs d’aquest estiu han estat en una de les ciutats que més m’estimo. París no és qualsevol cosa i ens ha demostrat que sap reinventar-se contínuament. França encara gaudeix d’allò que els anglosaxons en diuen “Soft ...