L’únic lloc des d’on no es veu la torre

A Bel-Ami, la novel·la de Guy de Maupassant, Georges Duroy, un jove amb ambició desmesurada, però amb les butxaques buides, ascendeix des de la misèria més absoluta fins al cim del poder a la societat parisenca del segle XIX. Aprofitant la seva bellesa física i el seu talent per a la seducció, utilitza un seguit de dones influents –com la seva amant Clotilde de Marelle, la gelosa Madeleine Forestier i la virtuosa Sra. Walter– com a esglaons per a la seva carrera periodística. Sense escrúpols, manipula, enganya i traeix tothom qui se li posa al davant. La seva obra mestra culmina amb un matrimoni d’interès amb la filla del seu ric patró, consolidant així el seu triomf sobre una societat hipòcrita i corrupta, on l’èxit no es mesura per l’honestedat sinó per l’habilitat per trepitjar els altres.

Ara, més de cent anys després, un altre Duroy –o una altra– que arribés a la gran ciutat, potser preferiria dedicar-se directament a la política, perquè els diaris ja no donen per gaire. Avui, l’ascensor social funciona amb algoritmes, comptes de TikTok i estratègies de màrqueting personal. La seducció ja no requereix mirades llargues al saló, sinó un gran nombre de seguidors, tendències i un bon gestor de comunitat. Els cínics d’avui no escalen a redaccions amb olor de tinta, sinó en un plató de pòdcast o a tertúlies on la veritat val menys que el clic. El poder es maquilla amb accessibilitat, però continua exigint el mateix preu: escrúpols zero i una ambició que no es deté ni davant del lligam més sagrat.

Guy de Maupassant no suportava la torre Eiffel. La descrivia com un «esquelet fastigós de ferro», una «construcció bàrbara i monstruosa» que desentonava amb l’elegància de París. Explicava que anava a dinar al restaurant de la torre perquè era l’únic lloc des d’on no es veia. Aquest gest irònic anticipa el d’un personatge de Borges que pujava a la torre només pel gust de veure com era París sense ell. Tots dos, a la seva manera, busquen un buit: l’un, el buit urbanístic de la ciutat clàssica; l’altre, el buit metafísic de la pròpia absència. La mateixa mirada lúcida que a Bel-Ami desemmascara la hipocresia burgesa es va girar, irònicament, contra el símbol més ambiciós del seu temps.

Potser ara la torre Eiffel continua essent un bon lloc per no veure la torre –però es veuen altres monstruositats urbanístiques– i també és un lloc magnífic des d’on veure com és París sense tu, però el món va a la seva. Els Duroy d’avui no dinen a la torre per amagar-se de res; pengen la selfie des del mirador i baixen corrents a negociar el següent contracte. La ciutat –aquesta i altres ciutats de ferro i acer– ja no té por de les seves deformitats, les abraça, les multiplica, les ven com a postals. I mentre tu mires avall, preguntant-te si faltaries a algú, els Duroy miren amunt, calculant el següent esglaó, perquè al capdavall, des de dalt de tot sempre es veu el mateix: un món que no espera ningú.

––––––

Nota a peu d'entrada: falten 39 dies perquè comenci el Tour. I 61 dies per a l'arribada del Tour a París. Ens hi veurem!

iPhoto Quim Curbet.