La brevetat

Corrien les hores més obscures de la Segona Guerra Mundial, quan Londres vivia sota l’amenaça constant i esfereïdora de les bombes alemanyes i quan Anglaterra, tot just veient caure França en mans de l’exèrcit hitlerià, corria el seriós perill de ser també envaïda d’un moment a l’altre. En aquell context de desassossec extrem, Winston Churchill feia poc que havia estat designat primer ministre. I una de les seves primeres ordres als seus subordinats podria semblar inversemblant, fins i tot nímia, tenint en compte les circumstàncies; però, per a ell, era una qüestió vital per al bon funcionament de la maquinària de guerra britànica.

El divendres, 9 d’agost de 1940, Churchill va dictar la següent ordre, que duia per títol “Brevetat” i començava d’aquesta manera tan directa: «Per acomplir el nostre treball, hem de llegir una massa ingent de documents, informes i memoràndums. Gairebé tots són massa llargs, farcits de digressions innecessàries. Això ens fa perdre un temps preciós, quan la nostra energia, tan limitada en plena guerra, hauria de ser consagrada íntegrament a la recerca dels aspectes més essencials i a la presa de decisions urgents».

Proposava als seus ministres i als seus equips que els informes s’haurien de «presentar en una sèrie de paràgrafs curts, nets i precisos», fugint de tota retòrica buida. Si s’acompanyaven de debats sobre temes complexos o d’anàlisis estadístiques detallats, aquests continguts s’havien de desplaçar a un annex independent. I ordenava també que totes les frases fetes, els llocs comuns i l’argot administratiu havien de ser eliminats sense compassió o reemplaçats per un sol mot clar i entenedor.

I acabava la instrucció dient: «la prosa que en resultarà podrà semblar, a primera vista, vulgar, però el guany de temps serà immens, i aquesta disciplina ens obligarà a exposar les idees de manera concisa i ens ajudarà a pensar clarament». Molt abans que Churchill, l’escriptor rus Anton Txékhov ja havia sentenciat amb lucidesa que la brevetat era la germana del talent, un principi que el primer ministre britànic va saber aplicar amb determinació enmig del caos bèl·lic.

Aquesta lliçó de Churchill, nascuda en el pitjor moment del segle XX, continua sent plenament vigent avui dia: en un món saturat d’informació, correus electrònics interminables i documents enrevessats, saber ser breu, clar i directe no només estalvia temps, sinó que esdevé una eina indispensable per pensar amb precisió i actuar amb eficàcia.

Però ara, arribats a aquest punt del segle XXI, en què les xarxes ens imposen una dictadura de la brevetat extrema —missatges de text, tuits, vídeos de pocs segons, titulars cridaners sense context—, potser ens hauríem de replantejar una mica el tema. Perquè si Churchill lluitava contra la faramalla burocràtica i els documents feixucs, avui el problema sovint és l’invers: una brevetat que no neix de la disciplina mental ni del respecte pel temps aliè, sinó de la impaciència, la superficialitat i la impossibilitat d’aprofundir. 

Ser breu, certament, és una virtut, però només quan la brevetat és fruit d’haver entès abans la complexitat, no quan és una excusa per no pensar. Potser el veritable talent, avui, no és només saber dir molt en poques paraules, sinó també saber quan cal aturar-se, desenvolupar una idea i oferir al lector el temps i l’espai que mereix. En el fons, com ja va entendre Churchill, la claredat i el respecte per l’altre són el que realment importa: ni l’extensió inútil, ni la concisió buida.