El present singular
Ens passem la vida entre un passat imperfecte i un futur indeterminat. Ens aferrem al present, hi vivim com a dins d’una bombolla mentre ens imaginem que el temps passa al nostre voltant, indiferent al nostre fat. El nostre present ho és tot, perquè sempre és present, des del dia en què veiem la primera llum fins que ens abandona el darrer alè. La memòria viu sempre en el present, es dissol i es torna a conformar a cada moment, igual que el nostre cos, que és un cúmul de cèl·lules que neixen i que moren a cada instant. Som el que som en el present, en el nostre present singular, la resta és només un univers infinit i un planeta a la deriva. En el fons res existeix o, com a mínim, és el que volem creure quan s’acaben les vacances i la bústia, indiferent a tota filosofia de la vida, es comença a omplir de factures, de convocatòries i de deures. La nostra bombolla, que té la pell molt fina, s’estremeix i es tensa, sembla que estigui a punt d’explotar, però no ho fa, perquè al capdava...