El present singular

 Ens passem la vida entre un passat imperfecte i un futur indeterminat. Ens aferrem al present, hi vivim com a dins d’una bombolla mentre ens imaginem que el temps passa al nostre voltant, indiferent al nostre fat. El nostre present ho és tot, perquè sempre és present, des del dia en què veiem la primera llum fins que ens abandona el darrer alè.

La memòria viu sempre en el present, es dissol i es torna a conformar a cada moment, igual que el nostre cos, que és un cúmul de cèl·lules que neixen i que moren a cada instant. Som el que som en el present, en el nostre present singular, la resta és només un univers infinit i un planeta a la deriva. En el fons res existeix o, com a mínim, és el que volem creure quan s’acaben les vacances i la bústia, indiferent a tota filosofia de la vida, es comença a omplir de factures, de convocatòries i de deures.

La nostra bombolla, que té la pell molt fina, s’estremeix i es tensa, sembla que estigui a punt d’explotar, però no ho fa, perquè al capdavall al temps ja li interessa tenir-nos atrapats en les seves urpes. Diuen que s’ha de donar temps al temps, però és el temps el que ens el pren. Franz Kafka, que d’aquestes coses en sabia, afirmava que «La vida és una perpètua distracció que ni tan sols et deixa adonar del que et distreu».

Mentre el món viatja a velocitat de creuer cap a la seva autodestrucció, nosaltres continuem absorts en les nostres facècies. Potser ja ha de ser així i és millor no fer cas de la realitat. Ara ens adonem del sentit més profund d’aquella frase del seixanta-vuit pintada en els murs de la Sorbona: «Prenc els meus desitjos com a realitats perquè crec en la realitat dels meus desitjos».

Ja és ben curiós que només escrivint ens podem alliberar d’una realitat creant una altra realitat. Escriure és un acte de rebel·lió, el problema és que aquesta rebel·lió necessita el lector com a aliat necessari i no sempre és possible trobar-lo, perquè el lector també és un animal que viu en la seva bombolla. Tot escrit és un missatge en una ampolla a la deriva. La realitat, que sempre s’ha sobrevalorat, no és altra cosa que una sensació, una creació col·lectiva.

Philip K. Dick, que es va convertir en l’autor de culte de tots els aficionats a la ciència-ficció, va publicar el seu primer conte l’any 1952. Va ser traduït dos anys més tard a França, un país que el va reconèixer ràpidament mentre als Estats Units els menyspreaven. Amb una personalitat complexa, polièdrica, excèntrica i mística, va publicar 36 novel·les i cinc reculls de contes. K. Dick es va qüestionar a través dels seus llibres sobre les ideologies de la mentida, les falses pretensions, la veritat que s’amaga darrere les aparences. Gran guru de tots els aficionats a les històries explosives i visionàries, també va escriure algunes novel·les “clàssiques” que no es van publicar en vida. Va ser adaptat al cinema per Ridley Scott (Blade Runner), Steven Spielberg (Minority Report) i Richard Linklater (A Scanner Darkly). K. Dick sempre solia dir que “La realitat només és un punt de vista”.

Però, ben mirat, potser era Mafalda, aquella nena del cap gros, la que va resumir en una sola frase el perquè del temps, de la realitat i dels nostres presents singulars: «Què importen els anys, el que realment importa és comprovar, al cap i a la fi, que la millor edat de la vida és estar viu».

Escultura de Teresa Riba a la Fundació Vila Casas (Palafrugell). Foto Quim Curbet.