Al caliu del fornell

Abans un dels esports favorits dels gironins era “pujar als Àngels”. Al cim d’aquesta muntanya s’alça el santuari de la Mare de Déu dels Àngels, situat a 465 metres d’altitud. És un indret que domina la plana del Ter. S’hi pot pujar a peu, en bicicleta o en cotxe. Són uns 11 quilòmetres per carretera asfaltada o 9,1 pel camí que sorgeix de la Vall de Sant Daniel. Aquesta ruta tenia dues variants: l’oficial i una altra que anomenàvem “per les dreceres”. Evidentment, qualsevol que volgués pujar amb una mica de dignitat ho havia de fer per aquesta darrera, fer-ho pel camí marcat no tenia gens de gràcia. Aquest gust per les dreceres encara empeny corredors i ciclistes per totes les rutes de les nostres contrades. Ja n’hi ha prou que inaugurin una via verda amb uns dinerons de la Unió Europea, que els esforçats esportistes sempre trobaran la manera d’escurçar-la encara que només sigui per uns metres. El mateix passa a ciutat: per molt que l’ajuntament traci camins sinuosos per les zones ver...

Cada vint-i-tres d’abril, les nostres ciutats es transformen en un aparador gegant on el llibre, paradoxalment, corre el risc de desaparèixer sota el pes del seu propi embolcall. Fa uns anys, un article punyent a  Il Giornale  ja advertia sobre «l’infern de les portades improbables i les faixes sense sentit», descrivint un mercat editorial que, en el seu afany per vendre, s’ha convertit en un teatre de l’engany visual. Aquesta diagnosi sembla escrita pensant en la nostra diada, on el mimetisme industrial ha substituït la identitat literària. Les parades s’han convertit en un exèrcit de clons: si una novel·la sobre la postguerra triomfa, l’any següent en tindrem cent amb la mateixa tipografia de màquina d’escriure i la mateixa foto sèpia d’una dona d’esquena. És l’estètica de la seguretat: no s’arrisca amb l’art, s’aposta per la fórmula que ja ha funcionat al supermercat. Però on el cinisme arriba a la seva màxima esplendor és en les faixes. Aquestes tires de paper llampant que...

Ens ha tocat viure en un racó de món excepcional on els pobles es toquen els uns als altres, els cables condueixen l’energia i la informació fins on faci falta, i els repartidors de coses vàries et porten fins a la porta de casa els objectes més inversemblants i més desitjats que ens pot oferir la civilització. Miris cap on miris veuràs la mà de la humanitat. Pedres i més pedres, camins i sembrats, i les construccions fabrils dels nostres contemporanis. És un món apamat, i, tal com diria el poeta, ordenat pel “plaer de la raó” i desordenat per “la delícia de la imaginació”. Diuen que l’ordre és la virtut dels mediocres, ho deia si més no el protagonista d’aquella Giornata particolare d’Ettore Scola. Això és perquè nosaltres vivim permanentment instal·lats entre l’ordre i el desordre, entre la mitjania i la singularitat i, d’una manera molt diferent d’aquell filòsof espanyol, nosaltres ens adaptem a les circumstàncies encara que les circumstàncies vagin sempre a la seva. Aquí els cansa...