Sota la pols dels arxius
Sovint pensem en la història de la literatura com un mapa de certeses, on cada autor habita una data, un bressol i un llegat inamovible. Tanmateix, com bé ha assenyalat el filòleg Albert Rossich, moltes d’aquestes “veritats” no són més que inèrcies d’una tradició poc rigorosa que, a força de repetir-se, han acabat passant per fets provats. Des de dates de naixement desplaçades pel desordre dels arxius fins a biografies senceres deformades pel mite, la recerca ens ensenya que, per entendre realment un clàssic, primer hem de desaprendre bona part del que crèiem saber sobre ell; encara que això ens obligui a admetre que fa segles que celebrem aniversaris en dies equivocats. Rossich ha centrat aquesta revisió crítica en la literatura catalana de l’edat moderna (segles XVI-XVIII), desmuntant el relat construït per una historiografia de la Renaixença que semblava més interessada en el drama que en la documentació. Aquella visió tradicional necessitava desesperadament presentar els autors...