Sota la pols dels arxius

Sovint pensem en la història de la literatura com un mapa de certeses, on cada autor habita una data, un bressol i un llegat inamovible. Tanmateix, com bé ha assenyalat el filòleg Albert Rossich, moltes d’aquestes “veritats” no són més que inèrcies d’una tradició poc rigorosa que, a força de repetir-se, han acabat passant per fets provats. Des de dates de naixement desplaçades pel desordre dels arxius fins a biografies senceres deformades pel mite, la recerca ens ensenya que, per entendre realment un clàssic, primer hem de desaprendre bona part del que crèiem saber sobre ell; encara que això ens obligui a admetre que fa segles que celebrem aniversaris en dies equivocats.

Rossich ha centrat aquesta revisió crítica en la literatura catalana de l’edat moderna (segles XVI-XVIII), desmuntant el relat construït per una historiografia de la Renaixença que semblava més interessada en el drama que en la documentació. Aquella visió tradicional necessitava desesperadament presentar els autors de l’anomenada “Decadència” com a figures escasses i de poca qualitat per fer brillar més el seu propi ressorgiment. Un dels casos més flagrants és el de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona: la seva biografia es va convertir en un calaix de sastre d’anacronismes i anècdotes que, en realitat, eren “préstecs” –per no dir plagis directes– de personatges burlescos castellans o europeus. Sembla que, per a alguns historiadors, era més senzill inventar-li una vida de llegenda al Rector que no pas baixar a l’arxiu i llegir els seus papers originals.

En els seus estudis sobre el cànon literari, Rossich explica com molts autors del Barroc o la Il·lustració van ser pràcticament esborrats o les seves obres reubicades en el temps per fer-les encaixar en el relat d’una cultura suposadament morta. Fins i tot, quan una obra presentava una qualitat excepcional, s’intentava posar en dubte la seva autoria o la seva cronologia: si el poema era massa bo, devia ser d’un altre segle o, millor encara, d’un altre país. Aquesta boira històrica també va afectar la percepció de molts textos considerats populars o anònims, que la recerca arxivística ha permès retornar als seus veritables autors, demostrant que sovint l’anonimat no és cap voluntat estilística, sinó el resultat d’una mala catalogació.

Aquesta necessitat de “neteja arqueològica” es fa encara més evident en la producció material dels llibres. Durant l’edat moderna, la falsificació de peus d’impremta era l’esport nacional per esquivar la censura. No és estrany trobar volums que afirmen amb tota la solemnitat haver estat impresos a Lió, Ginebra o Venècia, quan en realitat havien sortit de tallers clandestins de Barcelona o València mentre l’impressor vigilava que la Inquisició no li truqués a la porta. Sense el rigor que reclama Rossich, aquests llibres continuarien sent “estrangers” als nostres ulls, demostrant que en la història de la cultura el lloc de naixement és, sovint, només una disfressa que cal desemmascarar.

Aquesta fascinació per la mentida històrica ens remet inevitablement a Umberto Eco, qui recordava que la cultura europea s’ha bastit sobre una col·lecció de falsificacions memorables. Eco explicava amb certa sorna que, durant segles, la humanitat va creure en l’existència d’obres atribuïdes a personatges inexistents o a dates impossibles, i que aquests errors van arribar a definir èpoques senceres. De fet, l’autor de El nom de la rosa solia dir que «el falsari no és algú que simplement menteix, sinó algú que s’esforça perquè la seva mentida sembli més versemblant que la veritat mateixa».

Aquesta “força de la falsedat” d’Eco és la que Rossich ha hagut de combatre en els arxius catalans: el repte no és només trobar el document real, sinó desmuntar una ficció historiogràfica tan ben construïda que ja ens semblava natural. Com deia Eco, moltes vegades hem viatjat cap a la veritat seguint el rastre de mapes falsos.

En última instància, la recerca rigorosa no s’ha d’entendre com una simple correcció de dates en un manual, sinó com un acte de justícia. Restituir la veritat biogràfica d’un autor és l’única manera de rescatar el passat de les simplificacions ideològiques i dels tòpics heretats que, de tan repetits, ja feien olor de resclum. Només quan mirem cara a cara la complexitat de l’edat moderna podem aspirar a una comprensió autèntica de la nostra literatura. Perquè, tal com ens ensenya la bona filologia, la cultura no es troba en la repetició de mites còmodes, sinó en la voluntat constant de qüestionar-los per trobar la certesa que s’amaga sota la pols dels arxius; un lloc on la veritat, per molt que s’hagi volgut sepultar, sempre acaba trobant la seva pròpia veu.