L'art de caminar

Caminar no és un esport reglat i competitiu, simplement és una activitat humana, potser la més fonamental. No hi ha campions, ni cracs, però tampoc cap mena de limitació. Caminem, els que podem, de la mateixa manera que mengem o que respirem. Caminar és viure, però no només ho fem per la necessitat de moure’ns, sinó per alguna cosa més: per pensar, per somiar, per ser.

Els grans pensadors clàssics, i alguns de més moderns, consideraven el fet de caminar com una part indissociable de la seva activitat intel·lectual. Des dels primers peripatètics grecs, que seguien els passos d’Aristòtil mentre deambulava sota els porxos del liceu –d’aquí ve el nom, peripatètic, el que passeja mentre ensenya– fins a una llarga llista de filòsofs i escriptors, tots els que han volgut transcendir la realitat s’han posat en marxa. Ho han fet passejant sota els núvols i contemplant la natura amansida i perdurable, però sobretot per a poder activar el cervell. Les neurones necessiten les nostres cames per poder funcionar correctament.

El filòsof alemany Friedrich Nietzsche n’és un exemple paradigmàtic. Va arribar a escriure que «la vida sedentària és l’autèntic pecat contra l’esperit», i no creia en cap pensament que no hagués sorgit a l’aire lliure, amb el cos en moviment. Fugint de les seves terribles migranyes, realitzava llargues caminades de fins a vuit hores diàries per les muntanyes, forjant la seva obra filosòfica en petits quaderns mentre caminava. Per a ell, l’aire lliure era una condició indispensable per pensar. Abans que ell, Jean-Jacques Rousseau ja havia convertit els boscos en el seu estudi particular. Detestava els escriptoris i viatjar en cotxe de cavalls, i va ser caminant per la natura com va compondre el seu famós Discurs sobre l’origen de la desigualtat entre els homes. En l’entorn natural, allunyat de la societat, buscava la imatge de l’home «no desfigurat per la cultura».

Aquesta connexió entre el moviment i la idea no és només una anècdota històrica. L’escriptor americà Henry David Thoreau, autor de Walden, va dedicar un assaig sencer, titulat Caminar, a defensar aquesta pràctica com una manera de «posar-se al marge» de la societat capitalista i reconnectar amb un mateix. Ell dedicava entre tres i cinc hores diàries a caminar, i considerava aquell temps com una inversió: «M’he capitalitzat a mi mateix durant tot el dia. És un llarg moment que he passat escoltant o contemplant». Fins i tot el metòdic Immanuel Kant, tot i que no buscava la inspiració salvatge de Nietzsche, feia de la seva caminada diària per la mateixa ruta de Königsberg una higiene mental necessària per recuperar-se de les hores tancat a l’escriptori.

Això és perquè caminar ens ofereix quelcom que cap altra activitat pot donar: ens allibera de les obligacions immediates, ens imposa una lentitud que fa els dies més profunds i ens obre als estímuls de l’exterior, la llum, els colors, les olors. En aquest diàleg amb el món, sovint sorgeixen les respostes que no trobàvem asseguts davant d’un paper en blanc.

Pels que tenim la sort de viure en un país relativament pla i en poblacions mitjanes o petites, de cultura i clima mediterrani, el fet de caminar, de passejar i de badar, esdevé com una mena de filosofia vital, una pràctica Zen d’acostament a la natura i al propi jo, aquest nan menut que tots portem a dins i amb qui a vegades cal parlar, si més no per a poder aclarir els inevitables malentesos habituals.

Ara, en aquesta època de l’any propícia a tornar a sortir de casa, penseu que passejar és viure i que tots ho hauríem de fer com a mínim vint minuts al dia, ni que fos de camí del gimnàs. I si no teniu gimnàs, encara millor: sortiu a caminar sense rumb, deixeu que les cames us portin i observeu com, en arribar a casa, potser haureu deixat enrere no només uns quants quilòmetres, sinó també algun problema o, amb una mica de sort, haureu agafat pel camí una idea nova.

Xavier Febrés i Gildas Girodeau caminant per Argelers. Foto Quim Curbet.