Llibres, gats i vaticinis

Avui m’ha passat una cosa estranya, és una història de gats i de llibres que, si m’ho permeteu, us l’explicaré. Qui no convisqui amb aquesta mena d’animals ha de saber que els gats tenen les seves “hores boges”. S’estan endormiscats durant gairebé tot el dia, sobretot quan tu estàs actiu i s’activen com per art de màgia quan pretens descansar. Tal és el cas del que m’ha passat avui. El  més petit de les dues bestioles que tinc ha començat a córrer com un energumen per l’habitació i ha acabat –la seva talla li permet– amagat darrere d’uns llibres a la part baixa de l’estanteria, on, per ordre alfabètic, guardo els autors que comencen per V.

Qui tingui gats també sabrà que en aquests moments de bogeria és impossible aturar-los, se’ls ha de vigilar de cua d’ull i deixar-los fer, fins allà on sigui possible. El cas és que aquestes coses sempre solen acabar malament, amb alguna cosa trencada o algun daltabaix d’importància relativa. Quan ja era massa tard per acabar amb la comèdia, he començat a sentir un soroll molt sospitós com de paper rebregat. Efectivament, el gat havia extret un retall de diari que guardava en un dels volums, concretament en el “Cuadernos (1894-1945)” de Paul Valéry, una traducció al castellà que mai vaig arribar a llegir i que el tenia allà covant pols. El vaig abandonar perquè en el seu moment el trobava massa obscur, massa complicat.

El retall que havia guardat a dins i que he salvat in extremis de la boca del felí, era un article de Jordi Llovet al Quadern d’El País, del 25 d’octubre de 2007. L’article comença amb dues anècdotes que en el seu moment vaig subratllar. La primera –explica Llovet– és la d’un amic de Valéry que li retreu, precisament, que els seus escrits són cada vegada més incomprensibles, a la qual cosa l’escriptor li respon: «Vostè es pensa que m’he llevat tota la vida a les cinc del matí per escriure ximpleries?». En l’altra és una dama parisenca que li diu una cosa semblant: «Senyor Valéry, vostè s’ha tornat massa intel·ligent» i el poeta li respon: «Estimada amiga, en aquest món només hi ha dues opcions, quant a aquesta qüestió: o bé ens tornem més intel·ligents o més imbècils».

Amb això ja n’hi ha hagut prou per alegrar-me la tarda i per treure el llibre dels llimbs on estava, però la cosa no queda aquí. El retall de diari que el gat m’ha descobert –com tots els retalls de quan els diaris encara es publicaven en paper–, té un revers. Què hi havia a l’altre costat? Ni més ni menys que un fragment d’una entrevista a Quim Monzó, on deia en un gran titular que «La literatura catalana s’enfonsarà en 20 anys», un vaticini amb data de caducitat ben propera. Esperem que això no sigui així i que el meu gat arqueòleg en aquests disset mesos que falten pel fatal desenllaç, trobi a l’atzar algun altre fragment de saviesa perdut entre els meus llibres que el desmenteixi.