Els ponts de la paraula

Walter J. Ong va ser un dels pensadors més influents del segle XX, un educador, investigador i lingüista conegut pel seu treball sobre literatura renaixentista, història del pensament i cultura contemporània. Però també ho és per la seva obra més àmplia sobre l’evolució de la consciència i pel que significa comprendre realment què implica passar de la veu a l’escriptura. Aquest jesuïta i filòsof nord-americà va dedicar bona part de la seva obra a explorar com la tecnologia de l’escriptura ha transformat no només la manera com ens comuniquem, sinó la nostra pròpia consciència.

En el seu llibre fonamental Oralitat i escriptura, Ong estableix una distinció clau que val la pena recuperar: la diferència entre l’oralitat primària i la secundària. L’oralitat primària és la pròpia de cultures que no coneixen l’escriptura, on la paraula només existeix en el moment de ser pronunciada i la memòria col·lectiva ho sustenta tot. En canvi, nosaltres vivim immersos en una oralitat secundària: parlem, certament, però la nostra manera de fer-ho ja està profundament marcada per l’escriptura, pels llibres que hem llegit, pels missatges que escrivim cada dia i per tecnologies com el telèfon o la ràdio, que reprodueixen la veu en un context ja domesticat per la paraula fixada.

Aquesta distinció entre oralitats pren cos quan examinem com es construeix el missatge en cada registre. La paraula oral és efímera, se l’emporta el vent l’instant mateix de ser pronunciada, i només perdura si la memòria la reté. L’escrita, en canvi, queda fixada en un suport –pedra, paper o pantalla– i es pot revisitar tantes vegades com es vulgui. D’aquesta permanència se’n deriven altres conseqüències. Quan parlem cara a cara, disposem d’un univers de matisos que modulen el significat: el to de veu, els gestos, els silencis, fins i tot la complicitat d’una mirada. L’escriptura, en ser diferida, ha de prescindir de tot aquest context i fer-se explícita per si sola; l’escriptor no veu el lector ni pot corregir sobre la marxa un malentès. Aquesta solitud de l’escriptura explica també per què la sintaxi oral sol ser més repetitiva i plena de fórmules –pensem en les crosses lingüístiques com “eh…” o “vull dir”–, mentre que l’escrita pot permetre’s estructures més complexes, subordinacions elaborades i un lèxic més precís. L’oralitat avança per associació i emoció; l’escriptura, per planificació i lògica.

Aquesta diferència en la construcció del missatge no és una qüestió purament estilística; arriba molt més endins, fins a l’arrel de com pensem. L’escriptura, en fixar les paraules a l’espai i alliberar-les del temps, va obrir la porta a un tipus de pensament que l’oralitat per si sola difícilment pot sostenir: el pensament analític. Com el mateix Ong assenyala, «la impremta afavoreix una sensació de tancament, la sensació que allò que es troba en un text ha estat finalitzat, ha assolit un estat definitiu». Quan les paraules queden registrades, podem tornar-hi, comparar-les, examinar-les amb calma i establir relacions lògiques entre conceptes que en la parla espontània només se succeeixen. Per això l’escriptura afavoreix l’abstracció, la classificació –pensem en les llistes o les taules– i l’argumentació complexa, amb els seus matisos i subordinacions. L’oralitat primària, en canvi, està lligada al flux del temps i a la immediatesa del context. El pensament que genera és més associatiu, més narratiu que analític, i sovint està travessat per l’emoció del moment. No és que una forma sigui superior a l’altra, sinó que responen a necessitats diferents: la paraula parlada ens connecta amb els altres aquí i ara; l’escrita ens permet construir arquitectures de pensament que transcendeixen el moment i l’individu.

Si l’escriptura va ser una tecnologia que va transformar el pensament humà, les tecnologies digitals dels nostres dies tornen a sacsejar els fonaments de la paraula. Som davant d’un fenomen fascinant: mai no havíem escrit tant com ara, però mai la nostra escriptura no havia intentat assemblar-se tant a la parla. Els xats, els missatges de WhatsApp i les xarxes socials han generat una mena d’oralitat secundària que s’expressa per escrit. Ho veiem cada dia en els recursos que fem servir per suplir allò que l’escriptura, per si sola, no pot transmetre: els emojis matisen les intencions, les repeticions de lletres (“holaaaa”) imiten l’allargament de la vocal, les majúscules equivalen a aixecar la veu i les onomatopeies (“jajaja”, “mmmm”) intenten capturar els sons de la interacció cara a cara. Però potser l’exemple més clar d’aquesta hibridació sigui l’àudio de WhatsApp: una tornada a l’oralitat més pura —amb tota la seva riquesa de matisos, silencis i entonacions— però que, en poder-se guardar i escoltar quan vulguem, incorpora també la permanència que abans era patrimoni exclusiu de l’escriptura. Estem, doncs, en un moment de frontera on les categories clàssiques es barregen i en sorgeixen de noves.

Massa sovint tendim a pensar l’oralitat i l’escriptura com a formes enfrontades, com si una fos superior a l’altra. Però la realitat és que són complements, eines diferents per a funcions diferents, i la seva vigència depèn del context i la necessitat. Per a un contracte, una llei o un assaig filosòfic, necessitem la precisió i la permanència de l’escriptura; per a una conversa íntima, un ritual compartit o una declaració d’amor, res no substitueix la calidesa i la immediatesa de la veu. La tecnologia digital no ha suprimit una en benefici de l’altra, sinó que ha difuminat les fronteres i ha creat nous territoris híbrids. Avui, quan enviem un àudio, escrivim amb emojis o fem un directe a Instagram, som hereus alhora de la tradició oral més antiga i de la cultura escrita que ha modelat el nostre pensament. La paraula, oral o escrita, continua sent el que sempre ha estat: el pont més humà per trobar-nos amb els altres.

Foto © Quim Curbet