Pel davant i pel darrere

L’altre dia vaig passar pel davant d’un polígon industrial relativament nou. Res a dir, les façanes endreçades, els rètols discrets, però atractius. Tot feia la sensació d’ordre i de productivitat. El cas és que vaig haver de donar la volta per la part del darrere i allà era tot el contrari: residus, brutícia i desordre. Tothom té dret a amagar la seva roba bruta, però hi ha qui es creu que la terra és plana i al darrere només hi ha un precipici i que ningú ho veurà. Però no és així: allà on acaba una cosa en comença una altra.

Perquè el darrere sempre acaba sent el davant d’algú altre. D’un veí que es mira aquesta deixalleria des de la finestra, d’un treballador que entra per la porta del darrere cada matí, o de l’aigua que acaba filtrant-se cap als horts del costat. La frontera entre allò que ens volen ensenyar i allò que amaguem no és només geogràfica: és moral. De fet, aquesta dualitat entre el davant i el darrere és la mateixa que va inspirar Michael Frayn a la seva famosa comèdia Pel davant i pel darrere (Noises Off), on els embolics dels actors entre bastidors acaben sent més veritat que allò que es veu des de la platea. Però en aquest polígon no hi ha teló que s’obri i es tanqui: el darrere sempre hi és, encara que ens obstinem a no mirar-lo.

Albert Einstein deia que és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici, i suposo que encara ho és més portar les deixalles a la deixalleria o guardar-les mentrestant d’una manera digna. Perquè, al capdavall, no es tracta d’una qüestió de mitjans, sinó de voluntat. O, més ben dit, de la manca de conseqüències. Mentre ningú no miri al darrere, per què molestar-se? El problema és que algú sempre mira. Si no avui, demà. Si no un inspector, el veí de la finca del costat. O, simplement, la consciència — però aquesta, sembla, cada cop pesa menys. Hi ha una mena de mandra còsmica en això de girar la cara davant el que incomoda. I el polígon industrial en qüestió no en deixa de ser un símptoma: un lloc on l’aparença de modernitat i ordre amaga la gestió precària del que ja no es vol veure. Com si el darrere fos una terra de ningú.

George Orwell deia que la hipocresia és la cortesia que el vici ret a la virtut, i potser per això ens esforcem tant a mantenir les façanes netes: perquè el vici, si es presenta ben vestit, gairebé sembla una virtut més. Però el problema de voler amagar la roba bruta és que, a la llarga, la brutor sempre acaba filtrant-se. Per les esquerdes, per les portes del darrere, per la mirada d’un veí o per l’aigua que enyora els horts del costat. I aleshores ja no hi ha façana que valgui. Perquè la terra no és plana, per molt que ens obstinem a mirar només cap a un costat. I allà on acaba una cosa, sempre, sempre, en comença una altra.

iPhoto Quim Curbet