Al caliu del fornell

A  Bel-Ami , la novel·la de Guy de Maupassant, Georges Duroy, un jove amb ambició desmesurada, però amb les butxaques buides, ascendeix des de la misèria més absoluta fins al cim del poder a la societat parisenca del segle XIX. Aprofitant la seva bellesa física i el seu talent per a la seducció, utilitza un seguit de dones influents –com la seva amant Clotilde de Marelle, la gelosa Madeleine Forestier i la virtuosa Sra. Walter– com a esglaons per a la seva carrera periodística. Sense escrúpols, manipula, enganya i traeix tothom qui se li posa al davant. La seva obra mestra culmina amb un matrimoni d’interès amb la filla del seu ric patró, consolidant així el seu triomf sobre una societat hipòcrita i corrupta, on l’èxit no es mesura per l’honestedat sinó per l’habilitat per trepitjar els altres. Ara, més de cent anys després, un altre Duroy –o una altra– que arribés a la gran ciutat, potser preferiria dedicar-se directament a la política, perquè els diaris ja no donen per gaire...

L’altre dia vaig passar pel davant d’un polígon industrial relativament nou. Res a dir, les façanes endreçades, els rètols discrets, però atractius. Tot feia la sensació d’ordre i de productivitat. El cas és que vaig haver de donar la volta per la part del darrere i allà era tot el contrari: residus, brutícia i desordre. Tothom té dret a amagar la seva roba bruta, però hi ha qui es creu que la terra és plana i al darrere només hi ha un precipici i que ningú ho veurà. Però no és així: allà on acaba una cosa en comença una altra. Perquè el darrere sempre acaba sent el davant d’algú altre. D’un veí que es mira aquesta deixalleria des de la finestra, d’un treballador que entra per la porta del darrere cada matí, o de l’aigua que acaba filtrant-se cap als horts del costat. La frontera entre allò que ens volen ensenyar i allò que amaguem no és només geogràfica: és moral. De fet, aquesta dualitat entre el davant i el darrere és la mateixa que va inspirar Michael Frayn a la seva famosa comèdia...