Al caliu del fornell

La ciutat, com qualsevol organisme viu, també té els seus límits. Cada vegada són més difusos, més permeable la membrana que separa l’asfalt del conreu, però existir, existeixen. I no són fites arbitràries ni línies traçades sobre un plànol, sinó transicions subtils que es llegeixen en el paisatge, en els colors i en les olors. Girona, per posar un exemple il·lustratiu, no acaba en un cartell metàl·lic que dóna la benvinguda al viatger. Acaba, de veritat allà on la disciplina urbana comença a relaxar-se. És el punt on les voreres dels carrers, fins llavors impecablement alineades amb castanyers d’índies, que a la tardor esquitxen de fulles seques el pas dels vianants, cedeixen el protagonisme a una altra vegetació, més lliure, més domèstica i salvatge alhora. És llavors, just quan l’últim bloc de pisos dona pas a una caseta amb jardí o amb hort, que a cada pati, a cada petit tros de terra conreat, comença a trobar-se un nesprer, amb les seves fulles grosses i verd fosc, disposat a enge...

Ho confesso, m’agraden les ciutats a primera hora, els sorolls mecànics de la gent quan es lleva, les notícies que sorgeixen d’ofici de les ràdios i els colors tornassolats dels murs on el sol es reflecteix amb mandra. Pots mirar a banda i banda, i els horitzons semblen la cinta d’un precinte encara per obrir, una promesa nítida sota una llum que tot just comença a gatejar per les façanes. La ciutat encara conserva un punt d’innocència, de virginitat intacta, que després es va esvaint inevitablement durant el dia. M’agrada especialment aquest moment en què tot desperta, quan encara no hem après a dissimular sota la màscara de la rutina. Els sons matinals tenen una autenticitat que després es perd: el dring de les persianes que s’aixequen com parpelles feixugues, les portes que es tanquen amb aquell cop sec i decisiu, les converses encara mig adormides a les parades del bus que suren en l’aire fred. Fins i tot les notícies de la ràdio que s’escapen de les cuines tenen un to diferent, co...