El país on floreixen els nesprers

La ciutat, com qualsevol organisme viu, també té els seus límits. Cada vegada són més difusos, més permeable la membrana que separa l’asfalt del conreu, però existir, existeixen. I no són fites arbitràries ni línies traçades sobre un plànol, sinó transicions subtils que es llegeixen en el paisatge, en els colors i en les olors. Girona, per posar un exemple il·lustratiu, no acaba en un cartell metàl·lic que dóna la benvinguda al viatger. Acaba, de veritat allà on la disciplina urbana comença a relaxar-se. És el punt on les voreres dels carrers, fins llavors impecablement alineades amb castanyers d’índies, que a la tardor esquitxen de fulles seques el pas dels vianants, cedeixen el protagonisme a una altra vegetació, més lliure, més domèstica i salvatge alhora. És llavors, just quan l’últim bloc de pisos dona pas a una caseta amb jardí o amb hort, que a cada pati, a cada petit tros de terra conreat, comença a trobar-se un nesprer, amb les seves fulles grosses i verd fosc, disposat a engendrar els seus fruits. La ciutat s’acaba, doncs, on comença la promesa tranquil·la d’una confitura dolça.

I és que el nesprer, aquell arbre d’origen llunyà que va fer un lloc als nostres horts, guarda una íntima connexió amb la vida que batega més enllà de les ciutats. La seva presència assenyala sempre els marges: el dels patis que s’obren al camp, el de les cases que miren a l’hort, el d’aquells llocs on encara és possible mesurar el pas del temps per alguna cosa més que no siguin els llums dels semàfors. Perquè el nesprer és un calendari vivent. Quan l’hivern encara estreny, quan els altres fruiters reposen nus i adormits, ell s’atreveix a florir. Cap al novembre, quan l’any s’acaba, les seves flors petites i discretes, agrupades en panícules llanoses, comencen a obrir-se, desafiant el fred amb una olor dolça i subtil que ho impregna tot. I mentre els dies s’allarguen i la primavera avança, els fruits van creixent a poc a poc, amb una paciència que els arbres dels supermercats desconeixen. Fins que arriba el moment, a finals de maig o principis de juny, que les nespres es tornen d’un groc ataronjat, llises i temptadores. Però ai, aquell qui les cull abans d’hora descobreix un gust agre i aspre que castiga la impaciència. La nespra, com la vida als marges, exigeix el seu temps, esperar que el fruit es desprengui sol, que sigui al punt just de dolçor per entendre, de cop, per què val la pena haver esperat tot l’any.

Però el nesprer que coneixem no és europeu, sinó un viatger mil·lenari. El seu nom científic, Eriobotrya japonica, ens dona una pista, però també una petita confusió: tot i anomenar-se “japonès”, és originari de les muntanyes del sud-est de la Xina. Fa més de mil anys que es cultiva al Japó, on es va naturalitzar i des d’on va començar el seu viatge cap a occident, però la seva empremta és tan antiga a la literatura xinesa que apareix esmentat en poemes de Li Bai, el genial poeta de la dinastia Tang. Pertany a la gran família de les rosàcies, la mateixa de les pomeres, els presseguers o les cireres, i els seus fruits, les nespres, són un do efímer de finals de primavera que, a diferència del seu cosí europeu (el Mespilus germanica, avui gairebé oblidat), es mengen en plena maduresa, directe de l’arbre, sense necessitat de cap mena de sobremaduració.

Amb els nesprers, igual que amb altres fruits casolans, passa que sempre són millors els de l’altra banda de la tanca. Aquesta veritat universal, que aprenem d’infants quan allarguem el braç per sobre el mur del veí, amaga una lliçó més profunda: el fruit prohibit o aliè té un gust que la propietat no pot oferir, potser perquè és el gust de l’aventura, del risc, de la transgressió petita i inofensiva. Però encara més dolços, més saborosos, infinitament millors, són aquells nesprers que tenen una mestressa que els cull amb finalitats culinàries. Perquè aleshores el fruit deixa de ser un fruit i esdevé promesa: promesa de melmelada que untarem en un pa torrat a l’hivern, de confitura que acompanyarà un formatge tou. La mestressa que cull les nespres abans que els ocells les picotegin, que les pela amb paciència, que les pesa i les mescla amb sucre i llimona, està fent alguna cosa més que conservar fruita: està conservant el temps, aturant-lo en pots de vidre que obrirem en el moment oportú. Així, la ciutat s’acaba on comencen a trobar algú que encara es pren el temps de collir, cuinar i compartir. En un món que corre cap a la immediatesa, potser el veritable límit de la ciutat, el que separa l’asfalt de la bona vida, és aquest: el de la paciència d’esperar que la nespra es torni groga, la saviesa de saber-la collir al punt just i la generositat de convertir-la en memòria i civilitat.

Foto © Zelena Srce.