L’art de no queixar-se del que importa

A partir d’una determinada edat tothom es lamenta de la seva falta de memòria, però ningú es queixa de la seva falta d’intel·ligència. Això, més o menys, ja ho va dir François de La Rochefoucauld en el seu llibre de Màximes. Aquesta frase, que retrata amb precisió una de les nostres contradiccions més humanes, no pertany a un psicòleg contemporani ni a un assagista actual, sinó que va ser escrita al segle XVII per un mestre en l’art de disseccionar l’ego. La seva col·lecció de sentències breus despulla les nostres vanitats, i més de tres segles després la seva lucidesa continua sorprenent per la vigència: mentre admetre una falta de memòria pot resultar fins i tot encantador, qüestionar la nostra pròpia intel·ligència continua sent un territori on pocs s’atreveixen a trepitjar.

Avui dia, quan algú s’oblida d’un nom o d’un encàrrec, la reacció més habitual és encongir les espatlles i etiquetar-ho com un simple «fallo tècnic» del cervell. La pèrdua de memòria s’ha convertit en el gran calaix de sastre de la nostra època: l’atribuïm a l’edat, a l’estrès, a la sobrecàrrega d’informació o, directament, a un deteriorament cognitiu que s’assumeix amb una barreja de resignació i humor. En el fons, aquesta naturalització amaga una certa comoditat: si la meva memòria falla per qüestions biològiques o externes, jo no en tinc la culpa. No hi ha judici moral possible davant d’un oblit; només hi ha un símptoma, un dèficit tècnic que, a més, tothom comparteix. I en aquesta igualtat davant l’oblit, la societat contemporània ha trobat una mena de redempció col·lectiva: fallar de memòria ens fa humans, previsibles, fins i tot simpàtics. Però que ningú no es queixi de la seva falta d’intel·ligència no és casualitat; és perquè allà sí que hi hauria un judici, i aquest sí que fa mal.

«Tothom diu coses bones del seu cor, però ningú no s’atreveix a dir-ne del seu esperit.» Amb aquesta nova màxima, La Rochefoucauld afegeix una altra capa a la seva dissecció. Si en la primera ens mostrava que admetem gustosament les nostres mancances de memòria mentre ocultem les de judici, en la segona ens revela que, quan es tracta de lloar-nos, fem exactament el contrari: exaltem la nostra bondat, la nostra honradesa, la nostra generositat –tot allò que pertany a l’àmbit moral–, però ens guardem molt de presumir d’intel·ligència. Per què aquesta asimetria? Perquè la intel·ligència, a diferència del cor, admet una avaluació externa impossible de disfressar. Podem convèncer els altres que som bones persones amb relativa facilitat, però no podem convèncer ningú que som més intel·ligents del que demostrem cada dia amb les nostres opinions, les nostres decisions i, sobretot, amb els nostres errors. I aquí rau el nucli de la qüestió: l’oblit ens exonera, és cosa del cervell, de l’edat, de l’estrès. El mal judici, en canvi, és cosa nostra. I resulta que nosaltres som l’últim territori que estem disposats a posar en dubte.

Potser per això el filòsof contemporani Samuel Gershman sosté que la nostra intel·ligència és alhora impressionant i limitada perquè està dissenyada per funcionar amb recursos escassos: temps, energia i, sobretot, memòria. Els errors que cometem, diu, no són absurds, sinó el preu que paguem per ser eficients. I si la memòria falla perquè el cervell prioritza allò que considera rellevant, el judici, en canvi, no admet la mateixa disculpa. Perquè del judici no en tenim un òrgan separable, una «carpeta» cerebral que puguem assenyalar amb el dit. El judici som nosaltres. I reconèixer la seva falta no seria admetre un dèficit tècnic, sinó una fallada de l’única eina amb què ens enfrontem al món. Però tranquil·litat: fins fa poc ens queixàvem que els mòbils ens havien atrofiat la memòria; ara ja ens podrem començar a queixar que la intel·ligència artificial ens ha atrofiat la intel·ligència. I és que la ciència avança, que és una barbaritat.

François de La Rochefoucauld