Jocs i paradoxes frontereres
Les nostres vides es van desgranant de mica en mica, a partir de vivències més o menys compartides amb els altres, records que queden marcats en l’escorça de la nostra memòria. N’hi ha un d’aquests que es va succeint periòdicament i del qual no ens en podem sostreure perquè és omnipresent. Els Jocs Olímpics apareixen, un estiu de cada quatre, en el fons d’escenari de la nostra existència. Els primers jocs dels quals en servo un record, borrós i llunyaníssim, són els de Tòquio i després els de Mèxic, que ja se’m dibuixen més clarament amb imatges televisives. Després van venir tots els altres, puntejats cadascun amb formes i fets diversos, i entre els quals he de destacar, com no podia ser menys, els de Barcelona, que d’una manera tan profunda van marcar el nostre país. Els jocs d’aquest estiu han estat en una de les ciutats que més m’estimo. París no és qualsevol cosa i ens ha demostrat que sap reinventar-se contínuament. França encara gaudeix d’allò que els anglosaxons en diuen “Soft ...